Recta final...esperant el Juliol

Estic molt enfeinat darrerament i no tinc temps per postejar.

Malgrat que tinc dos queixals menys, no m'han possat punts, l'endemà no tenia la cara inflamada i menjo normal...com a mínim per la banda on tinc tots els queixals. Dintre de 15 dies, fem dos més!

Em podeu acusar de publicitat enganyosa...per feina no vaig poder anar a la presentació del llibre del Veí de Dalt.

El meu aniversari és aquí (2 de juny). Ho celebraré el 4 de Juliol, degut al projecte en que estic treballant, però això no treu que aquest dissabte ho celebri en privat al concert de Fatboy Slim! Concertassuuuuuu!

I parlant de concerts...tot projecte arriba a la fi...arriba l'estiu...el juliol...i...es busca acompanyant per als següents concerts,

5 Juliol – Teatre Grec de Barcelona – L’orchestra di Piazza Vittorio – 22h – Gratis amb reserva anticipada

10 Juliol – estadi Olímpic Badalona – Ben Harper – 22h – 37 € (CONCERTÀS!)

16 Juliol – Espacio Movistar – Skye (excantant Morcheeba) – 22h – 22,50 € ( GRAN CONCERT! JA HE COMPRAT UNA ENTRADA!)

17 Juliol – Plaça del Rei de Barcelona – Javier Colina featuring Pancho Amat – 22h – 25€ o gratis (encara no ho sé...sigui com sigui, GRAN CONCERT!)

19 Juliol – Espacio Movistar – Toto Bona Lokua – 22h – 32,50 € (AQUEST CONCERT ÉS GENIAL! Tres homes que poden fer amb la seva veu com si tinguessin tota una banda amb ells. JA HE COMPRAT DUES ENTRADES. EM FALTA ACOMPANYANT)

24 Juliol – Fundació Joan Miró – Paal Nilssen-Love – 22h – 10€ (un percussionista. NO el CONEC, però el preu convida a passar una nit a la Fundació Miró!)

US APUNTEU?

En un extrem

http://www.fonditos.com/hombres/otros/extremo-02852-1024x768.php?o=12

Ara que sóc un home amb un queixal del seny menys (al final sol me'n treuen dos),

la experiencia em permet parlar desde un pla de visió més elevat i....

jejejejeje Us heu acollonit, no?

Ara en serio, em sorprenen els extrems que anem vivint darrerament. Fa 4 dies en Rijkaard o el Valverde eren homes prodigi i mereixien ser nomenats catalans de l'any, ara sembla que no valen res. Amb l'aigua igual, fa quatre dies a l'octubre ens moririem de sed si la gent de Tarragona no ens enviava aigua. Plou dos dies i sembla ser que ja es poden omplir piscines, els pantans estan a vessar, el no-transvasament ja no cal i ara correm risc de morir ofegats.

Curiosa societat, la nostra.

Fa quatre dies deia que més de 8 hores no treballava. Ara en faig 12 o més i els amics anglesos em diuen que, si treballo així, emigri a USA o UK on, treballant el mateix, guanyaré 4 cops més.

Sembla ser que en aquests temps, el terme mig ha desaparegut, i sinó que li diguin a en Rajoy

Recordeu que avui el Veí de Dalt presenta llibre! A les 20h al bar Horiginal! El paio no ens convidarà a birra, però potser ens convida al seu pis a representar una orgia de bon rotllo veïnal...coi, que no es presenten llibres cada dia!!!

Mundo ideal

El problema de los mundos ideales
es
que nadie te dice
ni donde estan
ni como encontrarlos.

Agraïment

Agraïr als malparits que varen cremar 29 contenidors ahir a la nit el seu acte.
Ha estat un plaer estar olorant les pàrticules tòxiques del material polimèric cremat, disfrutar amb Guardia Urbana i tornar a casa a les 2:15 am i tenir que llevar-me avui a les 6 am, dormint per quart dia consecutiu menys de quatre hores.
Si les meves conviccions no m'ho impedissin (pagar per aquesta activitat), hagués anat a follar amb la vostra mare.

Setmana entrant

Ara que a la feina hem passat d'això,

a això,

no queda més remei que fotre-li dos...

Back to the furure!

Avui m'he trobat xiulant el "always look at the bright side of life" i m'ha sobtat, ja que sol ser un tema que xiulo en dies grisos en que semblo un fanal enmig de la boira. Per no desamimar-me, ja sabeu. I m'ha recordat a un post, fet un maig del 2006, on també la cantava. Moltes coses han canviat, però els sentiments continuen sent els mateixos.

Always look at the bright side of life

I mean

- what have you got to lose?

You know, you come from nothing

- you're going back to nothing

What have you lost?

Nothing!

Always look on the bright side of life

Se busca

Se busca piso en alquiler, para compartir con otra persona. Lo ideal, alquiler máximo de 1200 euros/mes, 2 habitaciones, con ventanas, 2 lavabos, en Barcelona ciudad (Borne, Ribera, Gràcia, Eixample, Vil·la Olímpica, Diagonal Mar, Poblenou), Badalona centro, Montgat, Tiana, Alella, Masnou, Mataró.

Si alguien sabe de algo, consultad o informad aquí

I Meeting Blogger 2008: VOTACIONS SUSPESES

Per voluntat popular, es suspén aquesta fase.

A tots els que heu participat...moltes gràcies! M'ha fet moltíssima il·lusió que aceptessiu el joc.

Si us sembla, el que volgueu fer un meeting, comenteu-m'ho al mail.

Petons

Requiem

A tots els morts en acte de servei abandonats a la seva sort

I Meeting Blogger 2008 : VOTACIONS

Després de quatre dies intensos, en que han desfilat els relats de l'equipàs que ha participat (moltes gràcies! M'ha fet moltíssima il·lusió que us hagueu apuntat i m'he divertit moltíssim amb els relats), ha arribat el moment de votar.

Sé que alguns ja heu expressat que ho preferiu deixar aquí, però carai, si el premi era conèixer al blogger del relat, ara no trenqueu les il·lusions de la gent.

En fi, el sistema de votació és aquest,

- Envieu un mail puntuant del 1 al 12 cada relat (un 12 el que més us agradi i un 1 el que menys)
- Teniu de temps fins dijous 15 de maig per a meditar el vot i enviar-me el correu
-En cas de que el vostre relat tingui més d'un blogger, indiqueu a qui voleu conèixer

Un cop conegut el/la guanyador/a, us enviaré un mail per a posar-vos en contacte i que decidiu si voleu quedar, no quedar, etc.

I Meeting Blogger 2008 : ROBERTINHOS

Aquest relat tanca la sèrie de relats. Demà penjaré el post amb els sistema de votació i com posar en contacte el guanyador amb els blogger del seu relat

Mirava el món i cada cop que entenia més el sistema, més preferia continuar vivint en la seva ignorancia.

Tenia que trencar amb un sistema de vida que no el satisfeia, però no trobava el refugi on anar i a què dedicar-se en aquesta escapada del món real.

Recordava una vegada, que es va trobar amb una persona que, tot i semblar una persona normal de la que trobem a diari en el barri, desprenia aquella llum especial que molta gent del seu entorn tenia apagada, concentrats en les tasques estipulades en la seva rutina. En Robertinhos, així es deia, li explicava la manera d'assaborir els somriures o com va rebutjar a la oferta que el sistema oficial ens vol fer creure que és una oportunitat.

La veritat és que a primer cop d'ull, en Robertinhos et podia semblar un fantasma, impressió que encara es veia incrementada si t'explicava les seves aventures sexuals (un dia que va estar tot el que li va permetre la bateria del iPod practicant sexe o la nit de bogeria amb una dona més gran que ell o el trio que es va montar en un cine) o que tenia programat una trobada en un hotel de Paris...el 2023!. Però en realitat en Robertinhos, si superaves la primera impressió, t'explicava històries insòlites i et descobria altres galaxies.

Vaig compartir durant uns anys pis de lloguer amb ell, allà a la Vil·la Olímpica. Durant aquell temps, pel pis van desfilar gent de tot tipus. Una tal Déjà Vie, una tal Joana, una que es feia dir Jo Mateixa, l'altre que aparcava el seu buga de més de 100 CV sobre l'acera (un tal Clint), el Veí de Dalt que acabava de sortir de l'armari, un tal Borrego, un tal Joan que era la reencarnació de John Lennon a Tarragona, un que mai volia dir el seu nom per a mantenir l'anonimat, una tal Metis o una fera passional que es deia Rita.

Durant aquell període que va conviure amb en Robertinhos, el món real li semblava que es podia modificar a diari. Però després que en Robertinhos, malalt a causa de les seves adiccions, marxés pel carrer de la Marina a descobrir la Tramuntana que li descobriria el remei que li retornés la salut, el pes del dies se li havia tornat a fer massa feixuc.

I Meeting Blogger 2008 : DÉJÀ VIE

A la noia li va costar...de fet va enviar el relat fora de plaç, es va passar per alt les normes d'extensió...en fi, com es sap desitjada per mitja catosfera i que és una de les quatre muses d'aquest blog, se n'aprofita. Pel que sembla, la pobre pateix segrestos temporals i retencions sota llençols d'un paio que es fa dir Raspall de Dents Blau...serà una analogia del "Raspall de nit" de Melissa P.?

La Déjà no va incoporar foto, però ja que ella fa al seu gust, jo faig al meu i li agafo la que pel meu gust és la seva millor foto des d'aquella de l'escala amb els tres gats.

Un relat amb cert aroma a Veí de Dalt, on al pobre Waipu Joan li diu que té cara de gos i a mi em convida a casa i em dóna sol mitja hora, com al telepizza. Espero que com a mínim, ni que sigui per una horeta, el spazzolino la deixi sortir de sota els llençols!

Em llevo de bon matí, sense gaire ganes de començar un nou dia, però les obligacions, son les obligacions i si toca toca i si no et lleves malament rai.

Així que sense pensar-ho massa passo a la dutxa d’aigua ben calentona. Amb els cabells encara molls surto al carrer, texans còmodes i samarreta de màniga curta. Res especial els dies sense esma.

Baixo a fer un cafè al bar de davant de casa. M’assec i em porten el mateix de cada dia. A la taula del davant un noi no deixa de mirar-me mentre intenta seguir el fil de l’article del diari que llegeix.
Només em faltava això!, no penso aixecar la mirada em dic; però un telèfon mòbil desprèn una cantarella divertida que fa que aixequi el cap. És ell. Encuriosida espero que l’agafi. El noi anònim, o millor dit el lector anònim se li rellisca el mòbil de les mans, el que em fa arrencar una rialla espontània.
M’aixeco, li torno el mòbil i li dic:
- Tingui un bon dia.
Qui m’havia de dir que el lector anònim m’arrencaria un somriure o hauria de dir l’escriptor anònim?
Xino xano baixo el carrer cap al metro i un gos de pelatge blanc immaculat ve directe a mi. Al principi em fa una mica de por però al apropar-se veig aquells ullets de bons amics, és una cucada. L’acaricio i miro a l’amo, ja ho diuen que els gossos s’assemblen als seus amos, té els mateixos ulls dolços. Com es diu?-Li demano.
- Juan.
- No! Em referia al gos. Dic entre rialles.
- Perdona diu ell, creia que...Waipu.
- Hola, Waipu, maco, ai el reiet.- Li faig quatre moneries i marxo. No em puc entretenir massa o arribaré tard a classe.
En Juan segueix passejant el seu gos tranquil·lament camí al parc.
Agafo el tren d’una corredissa i m’assec prop d’una noia de la mateixa universitat que jo. Per la carpeta, es clar. Escolta l’ipod però va llegint un llibre molt gruixut que per descomptat no entenc. De ben segur que fa una carrera complicada, em penso.
Al cap de cinc minuts per darrera li tapen els ulls amb les mans.
- Qui soc?
- Mmmmm no ho se.
- Va, Marina, a veure si ho endevines?
- Tu...ets com el vent de Tramuntana li diu la noia asseguda el meu costat.
L’altre somriu i s’abracen. Imagino les múltiples possibilitats que poden fer que es coneguin i la relació que deuen tenir entre elles. Mentre la “tramuntana” exclama:
- Ei que ens passem de parada i baixen corrents rient divertides.
Jo segueixo asseguda al meu lloc i em fixo en la dona de davant; porta un perfum de flors silvestres i llegeix un llibre en francès.
Encisada com estava en aquella olor tant dolça no em vaig adonar que un home corria vagó amunt. Sense fixar-se va fer caure el llibre de la dona del meu davant d’una sotragada. Vaig sentir que algú cridava: Borrego! Vigila per on vas!
Vaig recollir el llibre de terra i vaig atrevir-me a llegir el que posava a la primera pagina entreoberta:
“Per tu Joana, amb molt d’amor, espero que recordis sempre el cap de setmana a la platja.
De la teva amiga.
Rita”
Vaig pensar que era una dedicatòria molt bonica i vaig tornar a fantasejar en aquells dies a la platja que posava en lletra rodona de color blau.

Vaig baixar a la meva estació i al fons de l’andana vaig veure l’home que havia empentat el llibre de la Joana. Estava abraçat a una dona de cabells cargolats. Vaig apropar-me per pujar les escales mecaniques i vaig sentir que li deia a cau d’orella: Ho sento Metis, sento haver fet tard. No hi havia res en el mon que desitges mes que veure’t.
Pujant les escales vaig pensar que l’empenta estava justificada.
Finalment arribo a classe i m’assec a la darrera fila, com sempre. Em poso les ulleres i me’n adono que no és el nostre professor habitual.
- El professor Ridaura no ha pogut venir. Avui seré jo qui us donarà la classe.
Entre dents rondino que aquí els substitut els treuen dels veïns de dalt de casa, però a mesura que avança la classe me’n adono que té un encant especial i que tant se me’n dona si és el veí de dalt, de baix o de porta d’en Riudaura però espero que torni.
Tornant a casa passo a comprar el pa a la fleca i pregunto qui és el darrer de la cua. Una noia rossa de cabell curt em respon: Jo mateixa, amb una veu dolça que em fa pensar que deu cantar com els àngels.
Faig la cua silenciosa mirant com es mou, observant-la canviant el pes de cama, gratant-se el braç... finalment agafa el pa calent i m’avisa:
- Vigila que crema! Em pica l’ullet i marxa somrient.
Amb la barra de quart sota el braç veig un papa amb els seus dos nens. Un salta que salta, l’altre més tranquil s’ha fet mal al peu i el pare l’agafa a coll. Extranyament em fixo amb les sabates d’aquest atractiu paràs, unes converse vermelles. Pujo l’ascensor pensant a qui em recorden.
Al arribar a casa m’estiro al sofà. Quin dia! Sona el telèfon. Qui deu ser?
-Si?
- Hola Mar.
- Robert?
- Ai com estàs? Quan de temps?
- Bé, volia saber de tu...
- Avui he tingut un dia molt atrafegat perquè no vens a casa i t’ho explico?
- Perfecte en mitja hora soc allà.
En Robertinhos penja sense saber que la Déjà avui s’ha creuat amb totes aquelles persones que dia a dia creu tant properes. Totes son gent de carrer, gent de barri o gent de poble. Gent normal i corrent com tu o com jo.

I Meeting Blogger 2008 : MARINA

La Marina, la que ens recorda que tenim que mantenir el somriure a la boca, m'envia un relat provocador. M'envia una ganyota del meu company de vinyeta,virtualment parlant.Per un dia, em fa fer de Hobbes...

Marina, suposo que després de la darrera festeta a ca el Veí no pots deslligar la imatge de "tigre" de mi.

Per cet, els "tigres" necessitem moltes coses per a estar contents...som uns sibarites!

Jo entenc que en Robertinhos estigui preocupat. Ell vol protagonisme i resulta q a 24h de la fi, encara no l'hi enviat la meva super historia. Però es que els problemes s'amunteguen. Que li faig fer? Com el faig ser? En la meva imaginació Robertinhos és el tigre d'en Calvin i els tigres no poden fer gaires coses, al menys jo no m'imagino un tigre fregant el plats, o regant les flors o seduint una dona.

L'altre problema son la resta de protagonistes... i es que no els conec! Jo sóc d'escriure històries amb un toc realista, no m'agrada inventar per inventar, bé poder es que no en sé.

Podría un tigre tendre i melancòlic enamorar la Dejà sota la llum de la lluna? O volar cap a països llunyans amb la Tramuntana? Escoltar les penes i alegries de la Jo Mateixa? Escriure un poema a dues mans amb l'Anonimous Writer? Veure passar les noies amb en Veí deDalt?

Només sé que el tigres, per macos que semblin, acaben mossegant. A mi no m'enganxa; per tant, faré el que ell vol, protagonista indispensable del meu relat, que tot i curt i fet a correcuita, només parla d'ell. Es fàcil fer contents als tigres!

I Meeting Blogger 2008 : BORREGO

En Borrego em va sorprendre amb la seva petició de joc. Desde que el conec, mai ha sigut un blogger excessivament actiu i no ha participat en cap joc comú. Per aquest motiu, superada la sorpresa, em va fer il·lusió que acceptés participar en aquest joc. Com veureu al relat, en Borrego té un estil particular on el sarcasme està a l'ordre del dia. I aquest cop, demano el "comodín" del públic per a que el disfruteu!

UNA CASA EN MONTECARLO

Los dos hombres se miraban en silencio. Sonreían. El que vestía traje y corbata habló:

- Robertinhos, la última pregunta vale 300 mil euros y un piso de protección oficial en Montecarlo ¿Jugamos?
- Jugamos

El plató se oscureció.

- ¿Quién pronunció esta famosa frase antes de la batalla de Trafalgar? “Inglaterra solo espera que cumpláis con vuestro deber". Churchill, Nelson, De Gaulle o Beckham.

Robertinhos reaccionó:

- Usaré el comodín de la llamada
- ¿A quién llamamos?
- A Borrego
- ¿quién es?
- Un ermitaño húngaro
- llamamos

Suena un tono, 2, 3... 10... 25 tonos... 33... 37...

- ¡¡Sí hostia quién es!!
- Borrego soy Carlos Sobera creíamos que no estabas
- ¡¡Coño, si suena 40 veces y no lo cojo será porque no hay nadie o porque no lo quiero coger!!
- Todo tuyo Robertinhos
- Borrego ¿quién dijo Inglaterra solo espera que cumpláis con vuestro deber?¿Churchill, Nelson, Roosvelt o Beckham? 24 segundos
- Es que no respetáis nada
- 15
- a ver...
- 10
- Voy
- 3 segundos
- ¿puedes repetir la pregunta?

Sobera intervino alegre:

- ¡¡Tiempo!!. lo siento Robertinhos. Deberás arriesgarte
- Nelson. Ya lo sabía
- Si lo sabías ¿por qué hemos llamado a Borrego?
- Para tocarle los huevos, no soporta que le llamen.
- ¡Pues los 300 mil euros y el apartamento son tuyos!
- La pasta la repartiré con el equipo de bloggers, el apartamento lo regalo a nuestra Familia Real para que tengan un lugar donde dormir en Montecarlo

I Meeting Blogger 2008 : WAIPU JOAN

200 paraules justes! Un crack en Waipu Joan. Als waipus els considero uns amics. Va començar a passar pel meu bloc en Joan i posteriorment la Carolina. El bloc que mantenen ells dos, on ens mostren valors humans essencials, injusticies i on desfilen les cares de la seva família (felicitats pel proper a unir-se a la família de Waipus!), és l'únic que he vist que defensi la solidaritat entre pobles i la protecció del planeta.

En aquest relat, en Waipu Joan mostra una de les seves aficions (el tast de vins) amb una de les coses més importants que tenim : disfrutar d'un somriure. Moltes gràcies per participar, Joan. Pel que necessitis, saps on trobar-me

Un tast real de somriures virtuals

Robertinhos ha fet la tria: avui tastareu un somriure virtual.L'exquisidesa del nostre sommelier personal Messier Robertinhos es fa present en un nou joc de sensacions i plaers. Citats a la bodega virtual Troppo per Te, Mr. Clint Guinness, català d'arrels irlandeses, Veí de Dalt, del cap i casal, i Waipu Joan, provinent del sud del país, tastaran les aromes, els colors i la dolçor d'una curiosa selecció de somriures.

El tast d'un somriure virtual no sempre és fàcil. Robertinhos, tastador professional, sotmetrà als seus clients a una provocació sensorial inqualificable en el món real, ja que tastar un somriure és estudiar-lo, analitzar-lo, descriure'l, definir-lo i classificar-lo.

A l'espera de la degustació, en Clint, en Veí i en Waipu encetem un Priorat 2001, escèptics com som de les virtualitats i virtuosismes d'en Robertinhos.

Robertinhos es serveix una mica de Priorat 2001 i emet un judici:

Mireu el somriure com ens parla. Teniu només dos o tres segons en aquest primer atac. Hi domina un plaer dolç. Teniu ara entre cinc i deu segons d'evolució. Baixa la dolçor i augmenta la riquesa. El final de boca i la persistència gustativa és bàsicament allò que pot diferenciar els grans somriures de la resta.

I Meeting Blogger 2008 : EL VEÍ DE DALT

Ell volia ser l'últim...va enviar el relat a darrer moment, però no comptava que hi havia gent més tardana que ell (sobretot la Déjà Vie!). Aquest Veí torracollons (el paio em fa penjar una cançó...), corrector d'estil per amor a l'art, mus del meu blog i a qui m'aprecio molt (virtualment parlant) ha creat un relat en el que em diu fantasma per la cara! M'agrada quan juga amb les paraules, com salpebra amb gotes d'humor i com, amb els dos anys que el porto llegint, ha creat el seu propi estil. Això sí, de tots els relats que porto, em queden clar tres coses. La Déjà Vie triomfa en el sector masculí, el Clint ho fa en el femení i menys mal que us vaig obligar a fer-me aparèixer a mi! Bé, marxo a "veure" el "furbol" a ca el Veí.

La llum queia rere el serrat. A l’obaga, damunt les roques, la tramuntana havia deixat un aire net de temors ocults. «Tinc fred», deies. «Anem a dins». Al bosc, albiràvem un paisatge de tenebres i desigs. Em vas besar crepuscularment. La meva mà et va encalçar el pit. «Et voldria tota i per sempre» . «Sempre és massa temps», vas dir-me, serena. «Potser d’aquí no res ja no seré jo mateixa. Ja no seré aquí.» I vam encendre plegats el foc que havíem agençat feia poc. Les flames van dibuixar sanefes en la foscor. Les siluetes rera el tendal es despullaven soles. El crepitar del foc dibuixaven volves insignes sobre la teva pell «Sabràs trobar el camí de tornada?». La teva pell tenia una salabror marina, humida, llunyana. Vas obrir les cames i em portares de nou a l’illa roja on vaig capbussar-me de nou, sense llast ni oxigen. «Recordes?» «Era quan...». Ho recordava perfectament, i corria a encalçar-te l’alè amb una ànsia atàvica. En fer-ho, vaig notar que m’engolies encara més endins. La teva força era llum de dona dins la meva ment. La teva boca, un drac que em consumia per dins. Pell de préssec i olor a espígol. El sexe erecte i voluptuós, amarat del teu sexe. I ja tot era fosc al meu entorn, i et tornaves deessa impertèrrita, com metis porfidiosa i titànica.

Em vaig fondre definitivament en tu quan vaig sentir que m’acollies, franca, certa. I vam morir plegats, a poc a poc, en un somni encadenat, girant a fosc. Vaig tancar els ulls i vaig plorar de por i de felicitat alhora. La tempesta havia passat i tu i jo havíem estat cavalls desbocats en la foscúria. Havies estat meva i t’havia perdut per sempre.



—Com va, Veí?
—Ah! Ets tu, Robertinhos. No t’havia vist...
—Ja...sembles que has vist un fantasma. Què feies aquí badant, mirant pel celobert....?
—Re.. He sentit una música, m’he abocat i he tingut un déjà vie...
—Voldràs dir un déjà vu!
—Ah! Això,... Ja no sé què pensava....
—Potser amb algú?
—Sí...amb ella i totes alhora...
—Elles?
—Sirenes..

I Meeting Blogger 2008 : JO MATEIXA

Benvinguts a la primera trobada de Blocaires Anònims, bé, anònims no, que si no l'Anonymous Writer ja es declara "jefassu" de la trobada! ;p Després de que ara fa un any i escaig en Clint i jo varem postejar el nostre grau d'adiccíó blocaire (propera al 80%, si no recordo malament), la Jo Mateixa ens convoca a tots a una terapia de desintoxicació. Perque collons, hi ha quelcom més que blocs i el Barça...i si ho voleu saber passeu per ca el Veí (DONES entrada gratuïta, HOMES ens ho pensarem si us deixem entrar)

Malalts de Blocs

Reunió de Malats de Blocs, dimecres 30/04/2008 17:00 PM

- Hola....el meu nom es Robertinhos i sóc...., sóc un malalt dels Blocs.

- (TOTS) Hola Robertinhos, benvingut!!!!!

- Per què has vingut aquesta tarda a aquesta trobada?

- Perque sento la necessitat de demostrar-me a mi mateix que no necessito venir a una reunió d’aquesta mena, que jo no estic enganxat als blocs.

- Ara escoltaràs alguna de les històries dels teus companys, a veure que n’opines i a veure si t’hi sents identificat o no.

- Clint si et plau, explica’ns el teu cas.

- Hola, el meu nom és Clint i sóc un malalt, molt malalt, dels Blocs i del Barça.

- (TOTS) Hola Clint, benvingut!!!!

- Esteu tontos o què??, si fa mesos que vinc a aquestes reunions (aquesta gent està sonada cony!!!!). Bé, jo creia que no estava enganxat als Blocs i tampoc al Barça, però aquesta nit passada m’he n’he adonat, el Barça jugava el passi a la finals de la Copa d’Europa i m’he posat davant de la tele, amb una tauleta petita, l’entrepa de jamo i ques, la Guiness i el portàtil, quant el Manchester ens ha fotut el primer gol quasi m’ennuego, però he aguantat com un jabato.

-(TOTS) Ohhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhhh, plas, plas, plas (aplaudiments).

-I que, que, mentre veies el Barça has estat mirant Blocs???

-Siiiiiiiiiiiiiiiiiii, no ho he pogut evitar, volia saber si la Déjà Vie habia penjat alguna cosa nova al Bloc, però ja he vist que no hi era.

-Home clar tio, si estava a casa del Veí de Dalt veient el Barça!!!!!!

-Joder anda que aviseu, per que no m’ho heu dit que anàveu a ca el Veí??

-Però per que home, si només anàvem a veure el futbol??

-Ja cony, però com que el Barça ha perdut encara haguéssim pogut fer una orgia tots plegats.

-Veus, no hi havíem caigut en això.

-Que Robertinhos, t’animes a explicar-nos per que estàs enganxat als Blocs???

-Mmmmm, em sembla que tornaré un altre dia, que ara m’espera una morena per veure un partit de futbol a Ca el Veí de Dalt.

I Meeting Blogger 2008 : JOANA

Bienvenue al relat de la Jeanine, dic Joana. C'est pour moi un plaisir, dic un plaer, transportar-els al Paris del 2023, a la meva ciutat d'adopció, ciutat de cultura, de llums i foscors...Lloc on, després del pacte secret, la Joana torna a recordar els anys en que el seu cabell no necessitava tint. Seguim a la Joana i descobrim que, malgrat el pas dels anys, l'amor sempre perdura.

Llum i...acció!

París 2023

Estic dreta davant la porta giratòria d’un hotel. Mentre gira em passen pel davant un reguitzell d’imatges donant voltes. Com si la vida s’estés desfent en passatges… I de cop les imatges s’alenteixen i es van aturant.

La porta mou una barreja d’aire fred primaveral de fora amb un de tebi i confortable de dins.
A París sempre sol fer fred. I és de calaix que en les trobades especials s’hagi d’anar abrigat.
Porto abric, bufanda, guants, mitges…

“Durant la primavera del 2008 em vaig presentar a un concurs literari. El guanyador podia decidir a quin concursant conèixer en persona…. Vam decidir entre tots gaudir d’un cap de setmana a París i, des de llavors, la meva vida va donar un tomb…”

Em trec un guant i empenyo la porta giratòria del mateix hotel que durant 15 anys he visitat un cop a l’any, cada primavera des del 2008…
El gerent em dóna la benvinguda:

_ C’ést un plaisir que vous êtes chez nous… autre fois, Madame Jeanine… Bienvenie!

_ Bon soir R. Monsieur… W.J….. ?

_ Oui, Monsieur W.J et dans sa chambre…. Il vous attend…

M’agafa la bossa de mà i m’acompanya a l’ascensor. Em menja amb la mirada…

La mateixa habitació, el passadís… I el cor galopant, la mateixa sensació de sempre, un desig inconfessable i unes ganes immenses d’abraçar-lo…
Avui, però, tot és diferent. En l’última carta ens vam explicar que havíem enviudat, que podríem plantejar-nos les coses de diferent manera, que ens estimàvem…

Un impuls irrefrenable em fa aturar, camí de l’habitació.
El gerent ,un jove ben plantat, cada any més madur i de cabell rinxolat es sobresalta.

_ Vous êtes bien Madame?

_ Oui, R. Merci beaucoup. Je suis fatigué…

Mentre caminen passadís avall, se’m fa present el record de tantes nits, de tantes hores estimant-nos, de les seves mans escolant-se pel meu cos. M’emborratxo d’ell… un altre cop…
Un ram de tulipes, una capseta de bombons i xampany… Com cada any.
Els seus cabells platejats i la mirada cansada. Jo també tinc els cabells blancs… però me’ls pinto. He de demostrar-li, encara , la meva joventud….
Però no em puc enganyar. A qui enganyo?

Baixem a sopar. Res ha canviat al saló - bar. La imatge 15 anys després es difumina i, com un tapís gravat a la memòria, em crida….

“ Asseguts el dia de la despedida tots els participants del concurs. Al costat del Veí, la Rita i la Marina . Escoltant en Clint, la Jo mateixa,i la Tramuntana. I ballant a ritme de mambo el robertinhos amb la Metis i la Déjà Vie, l’Anonymus Writer i el Borrego. El cafè fumejant…
Havia estat un cap de setmana “diferent”.
Jo asseguda davant d’en W. J. Un silenci dens. La nit havia estat nostra. I vam segellar aquell pacte que ha durat 15 anys.”

No en sé res de la resta de companys. Però guardo un bell record. Amb ells, i durant una època, vam fer que la vida fos una mica més de color de rosa…

Fem via cap a l’habitació. Agafo la nota de la capseta, signada per en R, amb paraules dolces i elegants.

En W.J oferint-me una copa de xampany… el desig latent.
Avui, però, els dos sabem que serà la nostra última nit.

Alguna cosa hem confòs durant tots aquests anys. Potser sí ens hem estimat … en algun moment… O potser ens hem estat enganyant…


W.J Waipu Joan
R Robertinhos
Jeanine Joana

I Meeting Blogger 2008 : CLINT

Que voleu que us digui...tots sabeu que el Clint és un dels VIP d'aquest blog, per l'humor, però carai, amb aquest relat estic per canviar la meva tendencia sexual i declarar-li amor etern. El paio no sol ha recordat el detall del collaret de coco, sinó que ha sabut que davant d'una dona nua (i no parlem d'una qualsevol, sinó de la Jo Mateixa en persona!) el meu esperit musical cedeix pas a...diguem que a un altre esperit. No m'enrollo més. Ostia tú, tinc la moral pels núvols!

La nit en calma...la claror de la lluna entrava per la finestra de l'overwater que havia llogat per passar aquell més tranquil.la, sola, lluny de tot. El poc vent que feia, movia les cortines tot i que era tant calent que no feia més que augmentar la suor que li cobria el cos, que ara reposava nu, damunt el llit, sota el ventilador del sostre...i com cada nit, suaument, els seus dits recorrien el seu cos, recreant-se en els racons que ella sabia que la transportaven i la feien gaudir fins arribar a un clímax que com ella deia sempre, és que com Jo mateixa res...

No sabia què però des que era allà, no en tenia prou. Tenia ganes de més, tenia ganes de compartir i de resseguir un altre cos, i que altres dits resseguissin el seu...potser era aquell noi que cada nit l'acompanyava en els seus jocs privats, aquell noi que no li treia els ulls de sobre i que no deixava de tocar el djembe fins que ella no quedava plenament satisfeta. I va ser llavors que nua com estava es va aixecar i digué:

- noi!... tu, sí el del collaret de coco...com et dius?
- Robertinhos per què?
- no deixis de tocar, i fes-ho ben fort, tota la nit.

No va ser fins més tard que ella es va adonar que el noi era dins l’habitació i que la música sortia d’un ipod connectat a uns altaveus…

tampoc li va fer res que les mans del noi deixessin el djembe per una nit.

Càlcul de probabilitats

M'agradaria calcular les possibilitats que hi han de que,

1. Oblidi la radiografia a casa

2. La recepcionista s'equivoqui i borri de la programació de l'extracció dels queixals enlloc de la valoració d'un implant que es té que realitzar tres mesos després de l'extracció.

3. Que quan després de protestar em van a fer l'extracció, la màquina de raigs X pateixi una averia i no em puguin fer res més que demanar-me disculpes per haver-me tingut esperant desde les 17 fins a les 19:30.

Doncs tot això va passar ahir, així que fins el 26 de maig els meus queixals continuaran amb mi.

Com diuen els castellans, "me caguen tus muelas, cabrón!"

I Meeting Blogger 2008 : ANONYMOUS WRITER

Us imagineu un capítol de Star Trek? Us agradaria viatjar per l'hiperespai? I possats a fer viatges intergalàctics...us imagineu a la Déjà Vie vestida amb un mono de Star Trek, ajustat, marcant les corbes, càmara amb mà fent fotos...en fi, us deixo amb el relat de l'amic Anonymous, el més gran anònim de la galaxia Blocesfera!

Els viatges de la Déjà Vie

La galàxia seria un bon destí, però quina? Déjà vie seguia buscant, encara no sabem què, però ho seguia fent, i un cop acabats els racons del nostre sistema solar, on no hi havia planeta que no hagués estat fotografiat per la seva càmera d'última generació, necessitava un nou viatge.

Ara mateix reposava en una de les platges verges del seu planeta natal, la Terra. L'últim viatge havia estat esgotador. Un projecte engrescador de les agencies espacials més importants del món. La N.A.S.A (Agència espacial nord-americana) liderava el projecta juntament amb la RSA(Agència espacial rusa) i el IKI (Institut de ciències rus) i amb la col·laboració de la NASDA (Agència espacial japonesa) i la ESA (Agència espacial europea) amb gran participació de la CNES (Agència espacial francesa), la DLR (Agència espacial alemanya) i la BNSC (Agència espacial anglesa) i fortuïtes aportacions de la ISRO (Agència especial india). El major acostament al nostre astre de la vida el Sol, i el producte són els milions de fotos realitzades per Déjà vie durant tot el viatge. Per sort ara a la butaca del costat hi reposava el seu estimat spazzolino blu, Realment necessitava aquelles vacances, encara se sentia encarcarada, d'aquell uniforme espacial tant incòmode.

Els dies passaven i les ganes de viatjar de la nostra heroïna tornaven a crèixer. Un dia llegint el bloc d'en Robertinhos, la Déjà vie, va trobar el que seria el seu destí final, un planeta anomenat Blocesfera. Així que es va posar a treballar, quan de sobte la van trucar de la AEIPC (Agència espacial interplanetària catalana) que havien creat una càpsula espacial que la transportaria a qualsevol lloc de la galàxia en un so instant.

Així que un cop preparada, va introduir les cordanades del destí, i en un flash si va transportar. Allò no molava, no havia tingut aventures n'hi havia fet fotos, però ja era on havia de ser, va baixar de la càpsula i es va posar a buscar un amagatall que havia de descobrir per complir la misió de la seva vida, ho havia de trobar, era el gran tresor cercat durant anys per la humanitat.

Després d'uns quan dies de cerca, per fi, va trobar el que buscava, el llibre dels llibres, l'únic exemplar escrit, i escrit a mà, el llibre d'anonymous writer, el més gran dels anònims, tant és el que hi hagi escrit en ell, l'important són les històries, viatges i anècdotes viscudes, i la fauna ja si animal, humana o extraterrestre coneguda, per arribar a trobar aquell tresor. Què és més tresor l'andròmina física que un dia desapareixerà o l'aventura immemorial de què s'ha gaudit? Seguirà la Déjà vie viatjant?

FI.

I Meeting Blogger 2008 : RITA

"Així que vols ser protagonista, eh?" deuria dir la Rita, que ràpidament em va convertir en un Adonis, en la Perfecció, en el sumum de la bellesa...en fi, en l'Home. I val a dir que m'ha encantat, què collons! Mai m'ho havia plantejat amb una dona madura, però la Rita...carai amb la Rita! Una autèntica font de passió!

Presentació

En Clint, la Marina, la Joana, el Robertinhos, la Tramuntana, la Déjà, l'Anonymous Writer, en Waipu Joan, en Borrego, el Veí de Dalt, la Jo Mateixa, la Metis i jo havíem quedat per trobar-nos. El veí de dalt presentava un llibre i aprofitant l’ocasió un grup de blocaires havíem decidit anar-hi i de passada conèixer-nos.

Quan el vaig veure entrar ja vaig quedar impressionada, els altres ja havien arribat i només podia ser ell. Mare de Déu, quin físic! Però, com després ja vaig poder comprovar, el seu atractiu no era només físic: la seva mirada, la seva veu, la seva manera de riure, de parlar, de tocar-me quan em parlava –m’encanta la gent que et toca quan et parla, et fa sentir més propera– en fi, era perfecte.

Durant la vetllada va estar encantador, amable, a més de simpàtic, ocurrent i, a sobre, era intel·ligent. És que ho té tot! Vaig començar a pensar que potser era hora de provar això que deien dels nois joves.

Mai m’havia plantejat una aventura amb un noi jove. Per més que sentia dir que quan et fas gran t’atrauen els joves, a mi això encara no m’havia passat. Però està clar que mai es pot dir mai.

Sortint del local, tots, veí inclòs, vam anar a fer una copa al Boadas, allà amb els mojitos –els millors que conec de Barcelona–, i després del vi de la presentació, l’ambient es va caldejar una mica més i ja no em tocava, m’agafava! Em sentia esplèndida. Va arribar l’hora de marxar, vaig dir que agafaria un taxi i de seguida em va dir que no que ja em portava a casa.

En el cotxe, i sols, jo no sabia què fer, què dir, però tot d’una, aprofitant un semàfor vermell, em va fer un petó, suau, però intens, i encara em va agradar més, però encara vaig saber menys què havia de fer. Quan érem al davant de casa, com si fos el més normal del món, em va dir: “puc deixar el cotxe aquí?”

****************************


Són les 9 del matí, encara dorm, però jo tenia necessitat d’assegurar-me que això havia passat, que no era un somni, i per això m’he posat a escriure-ho.

Em sembla que em crida. Ja seguiré en un altre moment... “Ja vinc, Robertinhos!”

I Meeting Blogger 2008 : TRAMUNTANA

La Tramuntana envia ràpid el seu arxiu, com ràpid escull a dos dels sex-symbols de la catosfera. No aconsegueixo recordar el títol de la peli, però no van fer falta crispetes....

Una tarda de cine

Dissabte a la tarda, sense previsió de fer res positiu, la Tramuntana es decideix a fer un truc a dos amics, a veure quin dels dos s'anima per fer unes cerveses i poder un cine i tot, qui sap, amb una mica de sort, desprès del cine hi haurà alguna cosa més.

- Ring, ring......

- Si digui'm?

- Hola, Clint?

- Si, qui es?

- Sóc la Tramuntana, et fa unes birres i un cinema??

- Ei siiiii, vinga va, d'aquí a ½ hora, em reculls?

- Oi tant, fins ara!!!!

Pantalons negres, que sempre fa de bon gust, i un top negre amb un bon escot...encara tindrem alguna cosa aquesta nit.

- Ring, ring....

- Si digui'm?

- Hola, Tramuntana?

- Sí, qui es?

- Sóc en Robertinhos, que fas aquesta tarda?

- Ui noi, he quedat amb en Clint per fer unes birres i un cine, t'apuntes?

- Ufff, no sé pas, jo pensava en una cosa més tranqui-la, tu i jo, sols...

- Bé...vols que truqui a en Clint i ho anul·li?

- .....no, no, podem quedar els tres...et va be??

- A mi genial!!!!!

Cua del cinema, entrades, crispetes, seiem....Clint, Tramuntana, Robertinhos....no puc recordar el títol de la pel·lícula, algun de vosaltres dos si??

Encara em venen calfreds nomes de pensar-ho.....

Dia de poques paraules

Avui és un dia d'aquells extranys.

Et lleves amb la paraula "¡Malparits!" al veure el 6-0 del Barça, incapaç de marcar un putu gol al Valencia i al Manchester que ens hagués donat la possibilitat de jugar la final de la Copa del Rey i de la Champions.

Continues amb un "mecagunlaputa" al veure aquells orgasmejant amb el passadís que l'equip culé farà al Bernabeu entre crits de "Campeones, campeones, oé,oé,oé!"

Afegeixes un "cabrons" al veure que el Deco i l'Eto'o, dos dels principals culpables (per sou, per qualitat, per tot) de la situació actual es borren del partit contra el Madrid per no tenir que patir la vergonya...

Obres el mail i resulta que, en el I MEETING BLOGGER, la Metis s'ha donat de baixa i la Déjà deu estar tant atrafegada amb l'erasmus que ha oblidat la història... Us deixo fins dimecres com a límit!

I avui els dentistes comencen a jugar amb la meva boca, a treure el primer parell de queixals del seny...

Avui pot ser un gran dia!