dimecres, de gener 28, 2009

Psicrisis


Entrem en recessió (oficialment la economia espanyola ha caigut un 1,1%), l'atur creix, les empreses fan ERES, no hi ha contractació, els sous són una merda, treballeu més hores que un rellotge...
Diuen que hi ha crisis, que la crisis dels crèdits ninja, la caiguda de la banca, el cas Maddox i la desaparició de la bombolla de la totxana fa que estiguem "xungus"
Els beneficis del Santander han caigut un 2%...dit d'una altra manera, sol ha guanyat 8000 milions d'euros (ja han descontat le spèrdues del cas maddox). I el BBVA "sol" ha guanyat 5000 milions d'euros...
Mecagunlaputamarequeelsvaparir!
La foto va per ells

divendres, de gener 16, 2009

Planeta Tierra




Aquest diumenge estrenen la sèrie "Planeta Tierra" de la BBC.
En tinc ganes de veure-la.
Imatges impressionants, coneixements sobre el nostre planeta animal i la sensació de que la espècie humana trenca la bellesa de la natura.
Totes aquestes sensacions al sofà de casa amb una Coca Cola i unes patates. Què més es pot demanar?
Per acabar un descobriment musical per als que us va encantar la música de l'anunci de TVE de la sèrie en qüestió
Emmy Rossum "Slow me down"

dijous, de gener 15, 2009

Aixetes i ron, passant per Gaza


Continuo en la divertida i apasionant tasca de cercar feina. Cada matí em llevo, em conecto al laptop (queda fashion cool dir laptop, no?jejeje), miro el mail, el infojobs, el monster i començo a enviar autocandidatures, visitar webs corporatives, etc. Acabo tan fastiguejat del interné que conectar-me al reader o al blog són tasques molt feixugues.
Aixetes de les quals en surti diners n'hi han moltes. De fet estic fent entrevistes, però res que m'acabi de convencer. El fet de cobrar l'atur em dóna el coixí de poder ser selectiu. Hi han ofertes que m'envien a Polònia (el país, no el programa del Soler), altres que em paguen 1000 euros/bruts, altres que em tenen 12 mesos exprimint-me i després em donen patada al culete, etc. Així que de moment, continuo amorrat a l'ampolla de ron, com els pirates del càrib. No dóna diners, però l'escalforeta que et puja és més saludable!
Desde la distància miro el conflicte Israel-Gaza. A la majoria de blogs que he llegit, tothom s'alinea amb Palestina. Els media també ho fan. I la comparació de David-Goliat està present. Jo penso que no en sabem res i criminalitzar desde fora a un dels bàndols és molt arriscat. No és políticament correcte, però crec que els palestins, com a poble, no són sols víctimes dels israelians, sinó també dels seus propis dirigents (Hamas, etc.). És cert que els israelians no són Nobels de la Pau (per molt que Shimon Perez ho sigui...les persones canvien i els premis es tindrien que poder retirar) i a Gaza estan fent el mateix que els nazis van fer amb ells. Però també entenc que és dur viure amb la por de que un grup armat palestí et llanci un cohet a casa o un "màrtir" vestit d'explosius s'autoimmoli en el centre comercial on has anat de rebaixes. I la por d'un poble dóna vía lliure als radicalismes, en el cas d'Israel militar. El problema de fons és que a ambdós bàndols els dirigents acumulen odi profund contra el contrari. A la banda dels palestins, els principals dirigents són fanàtics empessos per l'odi d'haver perdut familiars i amics en una "guerra" que dura desde la fi de la II WW. No volen saber res dels jueus...i empenyen el poble a lluitar contra ells. Al bàndol israelí, els dirigents coneixedors de la superior capacitat militar, aprofiten la por del poble a atemptats per a intentar exterminar els palestins. Falta gent que aparqui els odis i substitueixi les bombes per les paraules, tot sabent que en tota negociació s'ha de cedir per guanyar. S'enyora a Isaac Rabin... I si busqueu culpables d'aquesta situació, penseu en Europa i EE.UU., que a la fi de la II WW no sabien què fer i com compensar al poble jueu dels camps de concentració nazi.
He fet un volt per ca la Déjà Vie. Quina nostalgia recordant quan jo vivia els dies de no obligacions a Paris.
Em torno a la cerca d'aixetes. Al abordaaaje!!!!

dilluns, de gener 05, 2009

Blocaire Invisible 2008 : Amu Daria


Amu Daria

Vaig rebre el mail de l'Anna Tarambana. El teu blocaire invisible és l'Eduard Balsebre, d'Amu Daria.

L'Eduard Balsebre és un home que ha fet realitat el somni de viatjar que molts tenim. Com diu el seu perfil: "Als anys vuitanta i noranta, vaig viatjar per tota Europa, el nord d'Àfrica i el continent americà (Alaska, Canadà, EEUU, Mèxic, Guatemala, El Salvador, Nicaragua, Haití, Cuba, Equador, Brasil, etc.). Posteriorment, vaig visitar per primer cop la Xina, i l'any 2004, vaig viatjar durant vuit mesos per la Ruta de la Seda i Àsia Central: Kirguizistan, Tadjikistan, Uzbekistan, Pakistan, Xina, Laos i Vietnam. Més tard he tornat a la Xina i a Mongòlia.". Vaja, que si la Tierra Media de Tolkien existís, l'Eduard Balsebre ja se l'hauria patejat.

El que em va quedar clar és que l'Eduard ha estat conquistat per l'Àsia. Així que us parlaré del seu blog Amu Daria, ja que a més de viatjar, l'Eduard Balsebre té la passió d'escriure i fotografiar, com demostren els seus blogs sobre la ruta de la seda o que aparegui al llibre de la Catosfera Literaria.

Amu Daria, آمودریا en persa, és un riu de l'Àsia Central de 2540 km, encara que sol 1450 km són navegables. Si el blog de l'Eduard té dos anys, el riu té una bona història al seu voltant. Actualment desemboca al mar d'Aral, però en una altra època es deia Pamir, després Oxus i desembocava al mar Caspi. No sé si l'Amu Daria neix de la llegenda dels 4 dracs, però el cert és que desde el seu naixement a la meseta del Pamir fa de frontera amb l'Afganistan, Tayikistan, Turkmenistan i Uzbekistan. Per a l'Eduard Balsebre, l'Amu Daria fa d'unió entre el bloc dels viatges, les imatges de la ruta de la seda, mirades de la ruta de la seda i literatura de la ruta de la seda.

L'Amu Daria ha canviat de curs al llarg de la història a causa de l'acció de l'home, la darrera quan van desviar una part important del seu cabal per a regar camps de cotó, fet que ha contribuït a la progressiva desaparició del Mar d'Aral. Però abans, altres pobles també havien fet servir el Amu Daria per als seus interessos, com els mongols, que van desviar el riu per a inundar una ciutat i guanyar la batalla per la força de l'aigua. A l'Eduard, l'Amu Daria li ha canviat el curs de la vida. En uns inicis marcats per Europa, Amèrica i Àfrica, els vuit mesos fent la Ruta de la Seda (ruta mítica i de gran importància comercial pels pobles d ela zona) han marcat el seu actual fascinament per l'Àsia. Sempre penso que les persones no som d'on naixem, fet casual, sinó de la terra que ens marca. I pel que he vist de l'Eduard aquests dies, ell neix a les muntanyes del Pamir i va baixant, seguint el curs del riu, a través de les mirades de la gent que mira el riu, deleitant-se amb les construccions, les tradicions i fent volar la seva ment a través dels seus relats, com si el Drac Negre sortís de la terra i s'enlairés de nou.

No sé si mai compartirem un te xinés amb un deliciós xocol·lata del 74% de cacau, però m'agradaria poder conèixer l'Eduard i que m'expliqués com s'ho ha fet per viatjar els darrers 30 anys, com és la gent que ha vist i què ha descobert. Encara que potser, a través de la seva mirada podem sentir totes les mirades que ha vist, com quan a vegades, al sumergir-nos en el mar o en el riu, tenim la sensació d'estar en contacte amb totes les terres que besen les mateixes aigues.

El company Jesús M. Tibau m'ha obsequiat amb un regal triple. Què millor que un vers somiador a en Calvin, una demostració que els temps no canvien i una bona cançó? Moltes gràcies! Podeu veure el regal aquí

divendres, de gener 02, 2009

Nou post pel 2009

Hem començat el 2009.
Espero bastant d'aquest any. Deixar enrera el annus horribilis a nivell professional que he viscut el 2008, independitzar-me, deixar de mossegar-me les ungles, tocar en viu, que per fi la Joana escrigui una història amb mi de protagonista, etc. A nivell del Too much, espero tornar a l'esperit dels anys anteriors, on hi cabia una mica de tot, i deixar el caire més de "diari" que estava prenent darrerament. No us vull avorrir amb les meves penes. Dintre d'aquest, estic intentant tornar a postejar històries. Li dec una al Veí de Dalt pel seu programa de radio.
El meu any nou va ser a casa d'unes amigues. I del primer de gener, moltes coses. Va tornar a aparèixer la bèstia que duc a dins. Feia temps que no agafava el "puntet", però com sempre que em passa, em dóna per riure i deixo de respectar les normes socials (excepte fer mal a algú, etc.). Per aquest motiu, molts veïns de la zona de Sagrada Familia van ser despertats a toc de timbre, botzinades d'espantasogres, el cant de la versió assassinada del Yesterday i la música vibrant dels tambors (sí, va caure a les meves mans un tambor marroquí...els veïns encara ho lamenten). També vaig tenir temps per anar a dinar amb la parella, recomposar l'estòmac ressacós, veure la darrera peli del Norton (Cuestión de honor, recomanable), riure, parlar, somiar, estimar, veure Memòries d'una Geisha i anar a dormir.
Ostia, he començat l'any tocant en viu!!!
I també co-escrivint un relat (Històries veïnals)!!!
Pel que fa a l'amic invisible, començo a "connectar" qui pot ser el meu. Jo li vaig donant pistes a qui m'ha tocat en sort, però el drac negre passa de llarg.
I si aneu a Zimbadwe, recordeu que allí es netegen el cul amb bitllets de 5! (+ info aquí) Realment trist, més enllà de la paradoxa, en un país afectat pel còlera i catalogat de prioritat humanitaria pel 2009
ESTRENEM TEMPORADA!