Ens passem tota una vida aprenent a parlar i en canvi,sovint, les coses més importants les diem sense paraules.

Imatge googlejada del photobucket de Kina1962

Decía Paulo Coelho que cuando alguien desea algo con fuerza en la vida, el Universo conspira para ello.

Alguien sabe el tiempo que tarda en conspirar el Universo?

Y si Millet es el gestor de mi conspiración?!

Sigo deseando...

Sovint les ninfes i els nans, s'amaguen en els llocs més insospitats i sota les formes que menys esperem.

A vegades en forma de noves amistats, altres en forma de parella o com amiga de fa uns anys o simplement com a ninfa professional (que no dona de la vida)

Perquè encara que no anem a cavall i que portem un Pilot robat a l'oficina com a espasa, els cavallers d'avui en dia encara necesiten d'ajuda en les batalles i princeses amb qui compartir els somnis.

Gràcies

PD: Estic segur que en Pep sabrá trobar els seus...

Just...here

Mirant la Mar es pregunta per què mai ha fet cas de la crida a descobrir altres terres.

A l'horitzó, la llum del Sol s'amaga, com ho fa la seva pròpia, a l'interior d'un mar de dubtes, pors, misteris i vida.

La nit s'apropa. La magia de la Lluna banyarà de llum les ànimes que cerquen el rumb a les estrelles i no deixen d'escoltar les paraules del Vent, els gemecs de la Terra i els consells de la Mar...

- Tens llum al teu interior. No sóc la primera que t'ho diu.

- No, també m'ho deia una professora a la bàsica, un anglès, una catalana, un formador del SOC...però molta gent em diu que sóc un somiador.

- Bé, sempre i quan sàpigues distingir entre realitat i somni, ser un somiador et dóna objectius vitals.

Vaig marxar de la trobada com tantes altres vegades. Però en ocasions especials, es creen extranys llaços mentals, com si la connexió no s'hagués tallat.

Potser no era un connexió, sino un forat a la barrera que, durant anys, havia teixit entre el seu interior i el món exterior. I aquest forat feia més visibles per a ell petites coses extranyes que li succeïen. Sempre havia estat molt sensible als camps magnètics i sovint sentia calfreds que li recorrien el clatell i el cor. Ara també sentia altres tipus d'energia...

A física, segons una de les lleis de Newton, la energia no es crea ni es destrueix...es transforma. Per tant, si el cos humà és una batería, quan desapareix aquest emmagatzematge, la energia es troansforma. En què?

Com l'Alepsi, els budistes, els hinduistes, tribus indigenes i els Platonistes, jo també crec en el cicle de reencarnacions. I en la possibilitat de que un feix d'energia no aconsegueixi reincorporar-se al cicle quan abandona la càpsula temporal.

Va tornar caminant cap a casa. A les golfes, com sempre, l'esperava la Dama del Blog. Va llegir les paraules de la Joana dedicades al Gatot i a en Clint. Ha passat temps desde que va obrir el blog i molts amics virtuals que feien d'això quelcom especial, han desaparegut o baixat el seu nivell d'actualització. La Jo Mateixa, la Déjà Vie, el Gatot, en Clint, la Tramuntana, la Candela...però encara queden molts, com els de sota el mugrò, en Tondo, en Té la ma o el carallot i impresentable del Veí.

No ha arribat l'hora de reconvertir la seva energia i encara té somnis.

Va abraçar a la dama de les golfes... del seu cap va començar a sortir una llum que va il·luminar l'habitació.

Just abans de l'instant en que alçaré el vol, sol tinc el dubte d'haver escollit el rumb correcte per a poder dirigir-me a la destinació que desitjo.

ojodigital.com

He estat de descans a Bujaruelo, als Pirineus,

sense tele, premsa, mòbil, internet i radio.

Uns dies de descans aprofitats per a fer senderisme

i comprovar que els problemes t'acompanyen dins el teu cap.

He aprofitat per a re-re-re-repujar a la Breche du Roland,

paratge bastant curiós del Massís de Mont Perdut, frontera entre Espanya i França, on segons la llegenda el paladí de la cort de Carlemagne Roland, veient-se atrapat per les tropes musulmanes, va clavar la seva famosa espasa Durandal per a fer un forat a la roca i fugir a França.

Aquest lloc em desperta una especial atracció. No és el més maco a on he caminat, per arribar-hi tinc que superar (caminant) el port de Bujaruelo (el que més odio), però quan arribo a la Breche...

Aquest cop m'han acompanyat tres de les persones més importants per a mi, i malgrat ser l'únic que va arribar a la Brecha, ells m'ajuden a oblidar els problemes.

PD: Una abraçada a la Joana per les seves receptes i un petò ben fort a la Metis i la Jo Mateixa. Espero que torneu aviat