El vent fregant el nostre pit,

portant-nos olor de salitre,

el so dels ocells ens porta

records de viatges i sentiments.

Saltem i girem a l'aire,

mezclant-nos amb la sorra i el cel.

El món gira al nostre voltant,

fins que aterrem de nou i ens quedem quiets...

iguals, però diferents.

Coses que no es poden explicar...

reikisur.wordpress.com

Una amiga em va dir una nit que els mediums acostumen a ser geminis i que era decisió meva creuar el pont i permetrem anar més enllà en les coses que percibia però no sabia explicar.

No m'ho hauria acabat de creure si no fos perquè a aquesta amiga a vegades li venen flashos i et salta amb coses que sols tú coneixes.

Tothom som energia, reaccions químiques i un camp electromagnètic. Suposo que tots, depenent del grau de sensibilitat, podem captar més o menys canvis en els camps electromagnètics i/o energètics que ens envolten. Jo, per exemple, m'intranquilitza estar al costat de grans motors i o transformadors (al costat d'aquests últims no hi puc estar). Per descomptat, no vaig agafar l'especialitat d'energia elèctrica a la carrera.

Això t'ho explico amiga, per dir-te que he decidit creuar el pont i sortir a descobrir. M'espanta i m'aterra el que em trobi al camí inexplorat. A més, vaig molt perdut, sense ningú que em fagi de mentor.

No sé ben bé perquè he sortit del jardí de l'armonia, on vivia feliç en la ignorancia. 

Suposo que l'energia negativa dels pocavergonyes que es posen a polítics, que ja ningú treu a volejar el mall i que a sobre la recepta del mojito cadascú la adapta al seu gust i la ven com l'autèntica ha trencat la pau del jardinet. Si ja no es pot ni ser anagoreta!

En fi amiga, sortim al jardinet, a descobrir coses que no puc explicar i a fotre uns quants llampecs a aquesta colla d'impresentables.

Ja t'aniré explicant...

Seguimos bailando

Era el último baile, me dijiste. Sólo te pedí una cosa, bailar al aire libre frente al Golden Gate, en una especie de tributo a Tony Manero, que aunque lo suyo era el funky  seguro que habría triumfado en esto de la salsa.

Aceptaste la propuesta y viniste con ese vestido, el negro de espalda y hombros descubierto, el que sabías que me gustaba. Ya me lo había imaginado, así que me vestí de negro con gorra, con ese estilo que no sé por qué a ti te acelera el pulso.

Bailamos al son de las olas, tus ojos esquivando los míos, tu boca esquivando lo inevitable. Fuera de nuestros pasos, el mundo seguía girando. Me gustaría pensar que con menos luz, pero eso sería un poco pretensioso. Seguro que en la ciudad hay miles de personas pensando esto en este preciso instante.

Sonaban las trompetas, el bongosero improvisaba con su sonido agudo, el contrabajo marcando tumbado. Tus manos girando entre las mías. Tus labios rozando mi pecho, sintiendo mi camiseta sudada, tus ojos clavados en mi sonrisa. Los míos en los tuyos. No acabó de cantar el timbalero que nuestros labios ya estaban bailando juntos, sin imnportar que nuestros pies ya no siguieran el ritmo de la canción.

Volvimos juntos a casa, donde en el pasado me esperaste en el desván.

Era inevitable, por mucho que cambiamos de lugar, de canción y de tiempo vivido, no podemos parar de seguir bailando juntos.

Us he anat llegint a tots però he estat un xic desconnectat de blogger i per això no he pogut comentar. A grans trets, i dispenseu si em deixo algú, Waipus disfruta dels secrets masons, Joana no perds el teu poder de seducció, Veí no et vaig desitjar bon viatge perquè esperava que algún elf ens fes un favor i no et permetés tornar carallot, bentornat Clint, Candela la meva libido rep uns "xutes" amb els teus posts..., Tibau ets imparable, felicitats Cris, a quina platja quedem Rita?, Té la mà gracies per les fotos, Barbollaire gràcies per fer de jurat, Alepsi m'encanta com expliques les teves experiencies, Marina tu no pares quieta, no?  i a tots els que em deixo, que tinc gana, espero que hagiu passat bon estiu!

Esperava prenent un capuccino a un dels seus locals preferits. Estava nerviós. Era el primer cop que l'anaven a entrevistar i no li preguntaven pel Curriculum Vitae.

Què li preguntarien?Què li dirien?

La dona de la taula el mirava somrient. O potser era al noi de darrera?

- Avui no et ve de gust un croissant de xocol·lata? - li va preguntar la camarera

No és que no li vingués de gust, però s'havia de cuidar per l'operació "Sin flotador añadido" d'aquest estiu i a més no li agradava menjar abans d'una entrevista.

Finalment, a l'hora acordada, va arribar la reportera amb el càmara. Simpàtica ella, amb el càmara al costat, van desmuntar el local, moure la gent i en un vist i no vist, ja tenia el micro a la boca per sota el jersey  i la entrevista feta. 

Per primer cop a la seva vida (o segon?), va sentir-se com si hagués tingut un "gatillazo"..."ja està?" es preguntava. La reportera veient-li la cara li va explicar que era una entrevista breu.

Un cop van marxar la reportera i el càmara i recobrada la tranquilitat al local, la camarera se li va apropar somrient. Li va picar l'ullet i li va deixar un paperet.

- Per si et ve de gust quelcom més? - li va dir picant-li l'ullet.

Sorprés va agafar el paperet "Al reservat, pujant les escales". Sempre havia trobat atractiva a la camarera i, malgrat que darrerament s'havia engreixat, era d'aquelles persones que els quilets de més li queden perfectes.  Discretament va aixecar-se, va passar per davant de la barra amb les mirades de picardia de la resta de camareres i va pujar les escales.

A l'obrir la porta del reservat, la camarera l'esperava amb el davantal per única vestimenta. Se li va apropar i va possar una vena als ulls. Va escoltar que la porta es tancava.

- Hey!

Traient-se la vena, va trobar un paperet que li havia dessat la camarera "Ja que amb la teva mini-entrevista ens has fet perdre els clients de les taules del voltant, com a mínim renta els plats, no?". Indignat, sorprés i amb mal d'ous, just en aquell instant se li van ocorrer les respostes perfectes a la seva mini entrevista.

- Tens llum al teu interior. No sóc la primera que t'ho diu.

- No, també m'ho deia una professora a la bàsica, un anglès, una catalana, un formador del SOC...però molta gent em diu que sóc un somiador.

- Bé, sempre i quan sàpigues distingir entre realitat i somni, ser un somiador et dóna objectius vitals.

Vaig marxar de la trobada com tantes altres vegades. Però en ocasions especials, es creen extranys llaços mentals, com si la connexió no s'hagués tallat.

Potser no era un connexió, sino un forat a la barrera que, durant anys, havia teixit entre el seu interior i el món exterior. I aquest forat feia més visibles per a ell petites coses extranyes que li succeïen. Sempre havia estat molt sensible als camps magnètics i sovint sentia calfreds que li recorrien el clatell i el cor. Ara també sentia altres tipus d'energia...

A física, segons una de les lleis de Newton, la energia no es crea ni es destrueix...es transforma. Per tant, si el cos humà és una batería, quan desapareix aquest emmagatzematge, la energia es troansforma. En què?

Com l'Alepsi, els budistes, els hinduistes, tribus indigenes i els Platonistes, jo també crec en el cicle de reencarnacions. I en la possibilitat de que un feix d'energia no aconsegueixi reincorporar-se al cicle quan abandona la càpsula temporal.

Va tornar caminant cap a casa. A les golfes, com sempre, l'esperava la Dama del Blog. Va llegir les paraules de la Joana dedicades al Gatot i a en Clint. Ha passat temps desde que va obrir el blog i molts amics virtuals que feien d'això quelcom especial, han desaparegut o baixat el seu nivell d'actualització. La Jo Mateixa, la Déjà Vie, el Gatot, en Clint, la Tramuntana, la Candela...però encara queden molts, com els de sota el mugrò, en Tondo, en Té la ma o el carallot i impresentable del Veí.

No ha arribat l'hora de reconvertir la seva energia i encara té somnis.

Va abraçar a la dama de les golfes... del seu cap va començar a sortir una llum que va il·luminar l'habitació.

Foto del blog Té la Mà Maria

- Bandarra, on t'havies ficat?

- Doncs per aquí i per allà, desconectat, meditant, reflexionant sobre el temps...

- Segur que has estat amb una altra...i jo aquí, desfent-me de calor!

La Gisele i jo ens haviem conegut fa temps, un dilluns de Pasqua, quan mirava un aparador d'una pastisseria. Quan em preguntava sobre el dilema de si agafar la mona amb un ou de xocolata amb llet o negra, la Gisele se'm va apropar i em va dir, "No suporto els putos pollets grocs que foten sobre les mones. Què els hi veu la gent?". Jo tampoc he entés mai el perquè d'aquests sers. No són comestibles i tampoc donen molt de joc als infants... "Em dic Gisele". L'atracció per ella es va produïr a l'instant. Un fet irrepetible. No van fer falta gaires paraules, l'atracció havia estat mútua.

Al cap de poca estona estàvem a casa, amb la climatització una mica fresca, on em delia llepant-li el cos, els pits, els cabells...assaborint els petons més dolços que una dona m'havia regalat mai.

Però a mesura que passava el temps, la Gisele cada dia estava més prima. No sé perquè, cada cop que feiem l'amor, notava que hi havia menys Gisele que el cop anterior. Un dia li vaig plantejar,

- Gisele, crec que tenim que parlar. Saps que m'encantes i que et trobo preciosa. M'agrada molt el teu cos. I no vull estar inmòvil veient com cada dia hi ha menys cos. Què et pasa Gisele?

- Res, si menjo com sempre. El que passa és que darrerament, amb tanta calor, suo tant que em regalimen les gotes al terra.

Vaig mirar al terra i vaig adonar-me que la Gisele s'estava morint. No sabia que podia fer. Vaig decidir marxar a consultar als experts. I avui tornava. Els especialistes m'havien donat dues galledes de 5l de xocol·lata. Deu ser una teràpia natural.

- Carinyu, no t'agrada el nou conjunt blanc que m'he vestit per a tu?

La veritat és que estava meravellosament sexy...De sobte em vaig fixar en el seu pit, amb la marca que algú altre li havia fet.

- Gisele, no pot ser que hagis estat amb algú altre? Jo preocupat per la teva salut, per poder seguir gaudint dels dies junts i tu t'enllites amb algú altre.

- Però què dius?

- No et fagis la boja, el teu amant t'ha deixat una marca al pit!!!!

- Mira que ets ximple, ja et vaig dir que quan marxessis deixessis el gat tancat!

L'error: Part 2

ANTERIORMENT, A L'ERROR... Part 1

Espantat, confús i nerviós, va aprofitar la confusió que regnava a l'interior del circ "Trinki qui trinki" i la protecció visual de la seva cortina de fum per fugir per sota la lona del circ. No podia anar a casa seva a Masquefa, segur que ja el deurien estar esperant. Començava a pensar que no havia estat bona idea fugir. Però no podia fer res més. Segur que ningú creuria a un pobre llançador de ganivets quan reclamessin un cap de turc per la mort de la Milar Ramola.

Quan va ser escollida voluntaria, l'havia reconegut immediatament. L'havia votada quan ella encara era una política, una mica boja, però política. De fet, aquest punt de bogeria és el que li va agradar d'ella quan la va conèixer a l'institut. Havien mantingut una relació basada en el sexe durant un any. Poca gent ho sabia, però segur que ara que als Camins de TV3, a la conselleria del Caura i tot el territori català sols es parlava d'això, la policia acabaria descobrint aquesta relació. I aquest fet seria la prova irrefutable de que l'havia assassinat.

No sabia que havia passat. Mai havia fallat en el llançament de ganivets. Mai. Va començar a plorar d'impotència. S'imaginava els titulars dels diaris un cop els Mossos l'haguessin detingut,

El Periódico: "Detienen al acusado de otro crimen de violencia doméstica"

La Vanguardia: "Los servicios secretos de CiU ayudan a detener al asesino de Ramola"

El Mundo: "Por fin un amor con final feliz, para España"

De sobte es va obrir la porta de la caravana on s'amagava.

- Joder! Què fots aquí? Els Mossos et busquen!

- Ja ho sé. No sabia on anar. No podia anar a casa, ni a la meva caravana. Si us plau Hakim, et juro que no la he volgut matar. No sé què ha passat.

- Mira, no dubto de la teva inocencia, però no et pots quedar aquí. Si et descobreixen m'acusaran a mi també! I tinc familia a Algeria que m'espera. Ho sento.

- Si us plau Hakim, deixam quedar aquí fins que tothom marxi. Llavors desapareixeré i no em tornaràs a veure. Si us plau, fes-ho per tot el que hem compartit junts.

Després de dubtar una bona estona, en Hakim va acceptar.

- Però quan tothom marxi, desapareix i no em fiquis en embolics.

L'endemà al matí, quan en Hakim va despertar, ja no hi havia ningú a la caravana.

A la tele tothom l'inculpava. Un videoaficionat havia distribuït les imatges en que es veia el llançament fallit, la sang brollant, el cos sense vida de la Ramola i la seva fugida.

L'estòmac li va començar a bordar. La visió d'aquell policia menjant els ous ferrats amb el vinet li havia recordat que no menjava res desde la tarda anterior. Aprofitant que el policia fumava, va agafar un donut al forn. Sort que en Hakim li havia donat diners. El policia es va dirigir a un vehicle. Va agafar un dels taxis que esperaven clients a la parada.

- Si us plau, segueixi aquell Altea blanc.

L'error: Part 1

Mai havia vist res semblant. Feia 20 anys que el tinent Junquera es dedicava a homicidis.

L'escenari era curiós. En el darrer dia de funció del circ "Trinki qui trinki", els seients estaven plens de famílies amb nens i nenes que ara estaven sent atesos per psicòlegs per a intentar alleugir el possible trauma.

- Tinent Junquera, les càmeres ja estan aquí. De moment els estem aguantant fora del límit de seguretat, però donada la extensió del recinte no podem garantir filtracions.

- Gràcies.

El tinent Junquera es va aproximar cap al responsable forense.

- Li falta molt Aceituno? Això s'està convertint en un circ, aprofitant l'avinentesa. Seria bo retirar el cadàver abans que algun voltor de la tele el filmi i deixar treballar a la científica.

- No crec que tinguin gaire a investigar. Els fets semblen clars. El llançador de punyals ha tingut un error de punteria, accidental o premeditat, i s'ha carregat a la voluntaria. També és mala sort que hagi estat just el punyal que llançava al costat de la coll, sinó sol estariem lamentant un tall al braç o semblant. La víctima s'ha dessagnat. Heu localitzat al llançador?

- Encara no. Hem enviat una dotació a registrar la seva caravana i el pis que tenia a Masquefa.

- Era català?

- Sembla ser que sí.

- Jo ja he enllestit. Ei, vosaltres, agafeu el cadàver i porteu-el a la sala d'autopsies 1. Em reuniré allí amb vosaltres. Digue-li al González que li doni prioritat. Amb tots els cabrons de les càmeres a fora, el Caura ens apretarà els collons.

- Què opines Junquera?

- Em sembla extrany. Quina connexió pot tenir un llançador de ganivets, natural de Masquefa, que viatja per tot el món amb el circ, a carregar-se una dona que surt voluntària? Pensa que la persona toca per sorteig, no l'escollia ell. I més extrany és com ha fugit, aprofitant el caos i la confusió, amb una bomba de fum. No ha deixat rastre, ni petjades.

A fora, les càmeres d'Espanya Directo, la Noria i de les principals cadenes ja tenien els focus enfocats a la porta del circ. Una reportera intentava entrevistar uns pares que protegien a un nen. A aquest últim no semblava haver-li afectat el que havia vist. Les generacions Playstation estaven més que acostumades a veure sang a dojo.

- Marcos, quan tingueu alguna cosa aviseu-me. Vaig a mirar la casa del sospitós a Masquefa. Aquí ja està tot vist, com a mínim el que es veu a simple vista.

- No et preocupis Junquera. Si descobrim alguna cosa t'avisem.

En Junquera tenia una d'aquelles palpitacions. Li havia caigut un marrón, segur.

L'endemà, en Junquera es va posar a esmorçar els seus ous ferrats amb baicon i el gotet de vi de rigor per a començar a funcionar. Mentre es prenia el te verd, ja que estava a règim desde dilluns passat, va possar el 3/24 a la TDT. Després de cobrir la noticia, el Caura sortia dient que allò no quedaria així i que les forces de seguretat catalanes dedicarien tots els esforços a trobar l'assassí de la Milar Ramola.

- Coi, ja deia jo que em sonava la cara!

Feia temps que no veia a la política catalana, desde que aquesta militava amb el Plom a ERC i va fundar el PI. En Junquera no veia gaire la televisió.

Es va possar a esbrinar coses de la víctima. Com més esbrinava més clar veia que li havia tocat un bon marrón, brownie que diuen els nous inspectors. La Milar Ramola s'havia retirat de la política per a treballar en programes del cor i actualment es dedicava a argumentar als Camins de TV3 amb el famós periodista Xumí. A més escribia una columna al famós diari "La Farola". Va canviar a TV3. El Xumí i tots els col·laboradors, amb el maquillatge arruïnat per les llàgrimes, feien un programa en honor de la Milar Ramola. Al programa "En directe" anunciaven l'entrevista amb en Plom. Mentrestant, la Ampos, de la cadena estatal Tele 5 anunciava una entrevista en exclusiva amb l'amant de la Ramola.

El mòbil va sonar. Era el comandant.

- Junquera. On pares? Siguis on siguis vine volant a la Central. Ja has vist el cas que ens ha tocat. En Caura ja està nerviós. Entre això i la gran actuació dels d'antiabalots amb els estudiants i periodistes, el seu cap penja d'un fil. I ja saps com es possen els polítics quan veuen perillar el càrrec.

- No es preocupi. Estic allí en 15 minuts.

- Millor si són 5. Tenim reunió a les 11h amb el Director i el Caura per tractar aquest cas.

- Amb tots els respectes senyor, tindrem que fer com el sospitós i crear una cortina de fum. Trucar a en Marcos i a Aceituno, però si ells no tenen res, ara mateix no poden alimentar amb gaire cosa als peixots.

- FAGI QUELCOM I NO EM FOTI JUNQUERA!

- D'acord. Fins ara senyor.

En Junquera va sortir al carrer. El Sol brillava al cel. Va encendre un Lucky Strike. Feia dues setmanes que no fumava, però amb el cas que li havia caigut estava segur que no aguantaria gaire temps més. Com a mínim aquest, el puc disfrutar amb certa tranquilitat.

Després de saludar a la Trini, la portera, en Junquera va agafar el Seat Altea i va enfocar cap a la Central.

Assaig 2

Va arribar davant la porta. Dubtava si trucar o no. Feia temps que esperava aquest moment, però ara que havia arribat hi dubtava.

La seva imatge, plantat davant la porta amb una bossa plena de cargols, resultava bastant ridícula.

De sobte, desde l'interior, es va sentir una veu,

- Entra, t'estava esperant. La porta està oberta.

Com podia saber que estava allà plantat? Va obrir la porta. La casa estava decorada amb molt bon gust. Senzillesa que creava un complex conjunt que transmetia calor.

- Estic al dormitori, al final del passadís. Em pots ajudar si us plau?

Va tancar la porta i agafant aire, va anar caminant pel passadís. Es notava que la dona que habitava el pis era amant de la fotografia. Imatges de la Garrotxa, de Girona i alguna de persones. Quan va entrar al dormitori, va deixar caure la bossa de cargols. Sentada al llit, amb un conjunt de roba interior minuciosament escollit, la dona li somreia al temps que els pits, grans, delicats, sexuals...feien que la boca comencés a salivar i el cervell 1 deixés pas al cervell 2, més petit però més potent.

Coneixedora de l'efecte que la seva imatge havia causat sobre el visitant, a tenor de l'abultada marca de l'entrecuix que ell intentava dissimular, es va aixecar i fregant els seus pits per l'espatlla d'ell, li va dir,

- Et ve de gust prendre alguna cosa mentre veiem una pel·lícula?

Estava atemorit, lligat pel desig de follar-se-la immediatament i la por de quedar malament. L'havia conegut en un xat, on ell es feia dir Brad i ella Jeni. Havien anat parlant i fent bromes cada cop més pujades, fins que un dia, no recordava ben bé com, ell li va proposar el repte de quedar en el seu pis i fer l'amor. La resposta afirmativa d'ella el va sorprendre. Mai li havia succeït. I no havia pogut deixar de fantasejar amb el dia, conscient de que en qualsevol moment ella li diria que no, que sol era una broma per veure com reaccionava. Però aquell dia no va arribar mai i ell es va veure implicat en el repte que havia creat, anant a casa d'ella a fer l'amor. És dur enfrontar-se a les fantasies, perquè mai s'arriba a donar la talla. I encara més dur si la dona de les seves fantasies ha estat superada per la real. Coi, qui li havia de dir que la Jeni estava tan bona!!!!

- He trigat massa? - li va dir ella refregant-se contra ell.

Amb moviment sensual es va dirigir cap al llit, amb els dos gots. A mig camí va possar una pel·lícula al DVD que hi havia al costat d'una imatge d'una deesa grega anomenada, segons deia la imatge, Hèstia.

- Va vine aquí amb mi. T'he portat una copa de ron, espero que t'agradi. He agafat la darrera pel·lícula del Veí de Dalt. El coneixes?

- És un director de pel·lícules per adults, no?

- Sí. A la darrera pel·li hi actua el famós actor Clint. Diuen que la té més llarga que Rocco Sifredi i té més resistencia que en Nacho Vidal, però de moment ha fet poques pel·lis

Anant cap al llit, un xic espantat, es va fixar en una pedra que hi havia a la tauleta de nit. El gest no va passar inadvertit.

- És aventurina...dóna equilibri mental i deixa forat per cert toc d'humor.

Un cop al llit, amb la peli del Veí de Dalt com a suggestió, la seva por va anar desapareixent, substituïda pel desig.

- M'agrada que et vagis relaxant - li va dir ella.

Acte seguit, amb rapidesa i delicadesa, li va treure els pantalons i el jersey i li va començar a besar el pit. Era un acte perillós llepar-li la cigala, ja que la inflamació i l'excitació evident d'ell posava en perill que aguantés més de tres minuts.

Ell la va agafar pels braços i d'una urpada li va treure els sostenidors.

- Sense trencar-los...mmmm...ets un tigre dolentot! - va riure ella.

Els pits li botaven. La peli del Veí havia acabat i semblava que els actors miressin l'escena del llit, on la roba volava. i els petons anaven del desig a la exploració corporal.

En un dels entre actes, ella li va preguntar,

- Suposo que George és sol el teu nick al xat, no?

- Sí, en realitat em dic Gatot. I tu?

- Joana, encara que alguns em diuen Llum de dona.

No li extranyava que li diguessin Llum de Dona.

- Ups. Em sembla que avui no podrem fer cargols amb samfaina! - i va començar a riure.

Per un dels seus pits s'enfilava un dels cargols que s'havien escapat de la bossa que havia portat i que romania al terra desde feia hores.

- Bé, la veritat és que no tinc molta gana - i va deixar anar un somriure irònic.

Al cap de dos dies es van tornar a trobar al xat,

George - Si ets tan valenta com dius, per què no quedem al Museu Dalí i fem l'amor sobre el cotxe que hi tenen dins, davant de tots els visitants i dels sorpresos vigilants de seguretat?

Jeni - Fet!

A en Gatot li van començar a tremolar les cames. La Joana va marxar del xat i va anar a comprar un nou conjunt de roba interior.

Assaig 1

- Vinga, home! Portem repetida aquesta escena cinc cops! - el director cridava.

- Director, jo crec que si em posso així, la escena és més realista i la càmara pot enfocar millor el centre de l'acció.

- Clint, t'he deixat clar que no m'agrada com ho proposes. Farem una més i si la cagues, vesteix-te i ja pots marxar. La productora et pagarà aquest dia a final de mes.

En Clint va callar, ressignat. No li agradava aquest paio, però actualment era el més famós. Amb tant sols 50 pel·lícules, ja era un director reconegut mundialment. Els premis li plovien de tots els continents. Actuar amb ell li reportava llançar la seva carrera com actor al star system del cinema.

- Va som-hi! Tres, dos, un... DIIIING! DOOOONG! Collons! Qui deu ser a aquestes hores?

El director va anar cap a la porta, emprenyat. A l'obrir es va trobar un paio amb americana i pantalons negres, camisa blanca i corbata blava. El cabell repentinat amb gomina.

- No ets en Mijatovic, així que qui collons ets i què fots aquí?

Espantat i sorprés, l'moe misteriós va tardar uns segons en respondre.

- Bona nit. Em dic Eduard Balsebre . Represento a l'Esglèsia Evangelista del Blog i

- Esglèsia Evangelista del Blog?!

- Sí, bé, som molt moderns.

- Blog o bloc?

- Bé, els alts estaments encara es barallen amb aquest tema. La qüestió és que prediquem l'escriptura i lectura dels blogs com a mitjà per a trobar a Déu.

- Ja...dispensi, però la veritat que tinc una mica de feina

- Però permetim que li tregui uns minuts i li expliqui les nostres activitats.

- Va, passi. Però no tinc gaire temps, que m'ha enganxat en plena filmació.

- Filmació?

- Sí, sóc el famós director de cinema per adults Veí de Dalt. No sé si haurà vist alguna de les famoses pelis que he fet "Paseante bajo la lluvia dorada", "Sin Metis no hay Mitsu", "Torna-me-la a ficar Robertinhos" o la premiada al festival de l'Hospitalet "Jo mateixa me'ls respallo".

- La veritat és que no...

Quan va entrar, l'Eduard Balsebre va veure que al menjador, enlloc del sopar a taula hi havia una dona nua que discutia amb un paio amb la verga XXL senyalant Amèrica.

- Un nou actor Veí?

Una dona nua sortia de les habitacions.

- No Joana, és un predicador de no sé quina Esglèsia.

- De la del blog.

- Això, del blog. I què deieu que feieu?

- Doncs bé, en l'actual societat que vivim, amb presses i on res importa, donem valor a la trobada de gent a través de l'escriptura com a forma de trobar a Déu. La nostra religió, el Malerianisme, té set pecats capitals i cada tres mesos solem reunir-nos per escriure històries a quatre mans.

- Ja...una espècie de Històries Veïnals. M'agrada aquest títol. Li podrieu dir així.

- Continuem o no. Collons, que m'estic destrempant - va cridar en Clint.

- Va continuem. Dispensi. Esperi aquí i després parlem de l'Esglèsia. Tres, dos, u, acció.

Sobre el sofà, en Clint agafava a la Joana, que reia i li començava a llepar el cony mentre la Déjà Vie li menjava el membre fent un "mmmmm" que en Clint corresponia amb un "oooh" mentre segui ajupit al piló per on sortia la llum de la Joana.

L'escena anava avançant i l'Eduard Balsebre cada cop estava més calent. Es va treure la cartera i la parka. Notava els pantalons tirants, fet que el Veí de Dalt va notar.

- Es troba bé? - li va preguntar amb sorna.

- Sí, sí. Una mica acalorat.

L'escena continuava. Ara la Déjà Vie estava sentada lliscant amunt i avall del petit-gran Clint mentre besava amb passió la boca de la Joana.

Titititititi...

El despertador va sonar a ca l'Eduard Balsebre. Estava suat i el llençol, el nòrdic i la manta s'aixecaven sobre la seva columna.

"Quin somni" va pensar. Ahir havia estat fins tard amb el tema de la Ruta de la Seda. Va anar al blog del Veí de Dalt on parlava del museu friki. No sabia si mai diria als blocaires que havia somiat amb ells.

Camí del bar del Francisco, on l'Eduard Balsebre sol fer un cafè de bon matí, l'Eduard va veure un anunci en el sexshop

Nova pel·lícula de Veí de Dalt

Clint i l'home que vestia de seda.

Va tornar a casa ràpid i va quedar esglaiat al veure el pot de lubricant anal obert i les restes de l'equip de filmació al menjador.

Va sonar el telèfon.

- Eduard, què coi fots? Vens o no? Ja mitja hora que t'esperem!

De fons es sentia la veu de la Rita, protestant perquè se li estaven glaçant els mugrons.

Nou post pel 2009

Hem començat el 2009.

Espero bastant d'aquest any. Deixar enrera el annus horribilis a nivell professional que he viscut el 2008, independitzar-me, deixar de mossegar-me les ungles, tocar en viu, que per fi la Joana escrigui una història amb mi de protagonista, etc. A nivell del Too much, espero tornar a l'esperit dels anys anteriors, on hi cabia una mica de tot, i deixar el caire més de "diari" que estava prenent darrerament. No us vull avorrir amb les meves penes. Dintre d'aquest, estic intentant tornar a postejar històries. Li dec una al Veí de Dalt pel seu programa de radio.

El meu any nou va ser a casa d'unes amigues. I del primer de gener, moltes coses. Va tornar a aparèixer la bèstia que duc a dins. Feia temps que no agafava el "puntet", però com sempre que em passa, em dóna per riure i deixo de respectar les normes socials (excepte fer mal a algú, etc.). Per aquest motiu, molts veïns de la zona de Sagrada Familia van ser despertats a toc de timbre, botzinades d'espantasogres, el cant de la versió assassinada del Yesterday i la música vibrant dels tambors (sí, va caure a les meves mans un tambor marroquí...els veïns encara ho lamenten). També vaig tenir temps per anar a dinar amb la parella, recomposar l'estòmac ressacós, veure la darrera peli del Norton (Cuestión de honor, recomanable), riure, parlar, somiar, estimar, veure Memòries d'una Geisha i anar a dormir.

Ostia, he començat l'any tocant en viu!!!

I també co-escrivint un relat (Històries veïnals)!!!

Pel que fa a l'amic invisible, començo a "connectar" qui pot ser el meu. Jo li vaig donant pistes a qui m'ha tocat en sort, però el drac negre passa de llarg.

I si aneu a Zimbadwe, recordeu que allí es netegen el cul amb bitllets de 5! (+ info aquí) Realment trist, més enllà de la paradoxa, en un país afectat pel còlera i catalogat de prioritat humanitaria pel 2009

ESTRENEM TEMPORADA!

La Mort a la Mar Bella

Va elevar els braços al cel. Després de tot el que havia passat, necessitava retrobar-se amb ella mateixa. Sentir la sorra als seus peus, el Sol a la seva cara i l'aire escolant-se entre els seus dits.

S'havia posat la samarreta blanca que tant li agradava, ajustada i escotada. Amb ella notava com les mirades dels caminants masculins i no masculins lliscaven pels seus pits, abraçant desde la distancia la calidesa de la seva panxa.

Va cridar. Un crit de llibertat que va alertar a la parella d'avis que compartien platja amb ella a aquella hora del matí. Els avis la van mirar, es van comentar un parell de coses, van recollir i van marxar.

La gent cada cop s'espanta més del que es surt de la norma.

Sola a la platja, va resentir la tendresa de les mans que li havien explorat el cos la nit passada.

Va mirar als voltants. S'estava possant calenta.

Es va baixar els pantalons i amb la seva mà, va resseguir les marques encara calentes de les mans que li havien provocat l'extasis hores abans

Va

anar

lentament

després més

ràpid

més ràpid

mésràpid

mmmmmmmmmmmmmmmmmmm

finalment va tocar de nou el cel.

Va sentir soroll a prop seu. Un home havia arribat a la platja i l'havia ben enganxat.

Li va somriure.

Es va apropar a ell.

Li va agafar el cap i el va obligar a llepar del seu sexe. L'home, sorprés per l'invasió patida a la seva boca, va començar a gaudir i a fer-la gaudir.

Mentre tenia l'orgasme, va agafar el ganivet de la bossa i li va clavar quatre punyalades al cor mentres s'acabava d'escorrer davant la mirada sorpresa de l'home.

A les persones sempre ens sorpren la mort, mai la esperem.

Va marxar de la Mar Bella, va llençar el ganivet a la Mar i va enfilar cap a la platja del Fòrum

Un cop allí va elevar els braços al cel. Després de tot el que havia passat, necessitava retrobar-se amb ella mateixa. Sentir la sorra als seus peus, el Sol a la seva cara i l'aire escolant-se entre els seus dits.

Un dels nois del grupet que estava a uns cinc metres d'ella li va somriure.

L'encant d'aquell somriure juvenil li va remoure el pap de l'excitació.

Es va començar a posar calenta.

Encara li quedaven ganivets.

Capítulo 2 : Etienne

Etienne volvía de pescar en la playa de arena blanca en Isla Tortuga. Ahora le quedaba limpiarlo, preparar la cena y ayudar a su familia a trenzar nuevas redes.

Etienne le gustaba Isla Tortuga, pero su juventud le traía sentimientos de hacer algo nuevo, de emigrar. Había pensado en establecerse en Puerto Limón, pero sus sueños le llevaban más allá, a la vieja Europa, al Camp Nou, a Barcelona.

Tenía un poster de Romario vestido de blaugrana en su habitación y siempre que podía escaparse de sus obligaciones, jugaba con un balón rudimentario que le cosió su abuela. Sabía hacer con él bastantes malabarismos y chutar por encima de las olas.

Una vez a la semana, una vieja camioneta GMC traía periódicos de la capital. Ese día era especial. Corría a esperar la llegada de Armando, el conductor, para coger entre sus manos el periódico,abrirlo por la sección de deportes y mirar la evolución del FC Barcelona en Europa.

"Algun día jugaré con los mejores allí" se repetía.

Hacía un tiempo envió una carta al FC Barcelona dándose a conocer. No le concedieron la prueba que pedía para ingresar en las categorías inferiores, pero la carta hizo gracia a alguien que la filtró a un periódico español que se ve que sólo hablaba de futbol, la noticia fue de voz en voz y un directivo de una empresa que fabricaba una bebida de color anaranjado, que sus padres no le dejaron probar, organizó un partido de futbol en Isla Tortuga. Le regalaron equipaciones del Barça y un modelo llamado Marcos se hizo una foto con él y una camiseta del Barça.

Ese día fue uno de los más felices de Etienne, junto con el día que besó a Mariela y empezaron a descubrir juntos que sexo era mucho más que una palabra en el diccionario.

Marcos y Etienne se solían escribir de vez en cuando, aunque desde hacía un par de meses no tenía noticias suyas.

Al llegar a casa, su madre le sonrió.

- Armando ha venido hoy - le dijo su padre.

- pero papá, si hoy no le toca venir...

- hijo, traía una carta urgente para ti, la hemos dejado encima de tu camastro.

Fue a su habitación. Al entrar quedó paralizado.

Sobre su cama, un sobre voluminoso con el membrete del escudo del Barça.

El poster de Romario parecía sonreírle.

Capítulo 1 : Marcos

sale a la calle. Llueve. Otro día más igual. Cierra los ojos. Recuerda esa playa soleada, esos ojos color crema. Le invade un vaho de saudade.

Abre el paraguas, expira una bocanada de aire que se convierte en vapor frente a sus ojos y arranca a andar las tres manzanas que le separan de la boca del metro.

Ha sido una sesión fotográfica agotadora. Seis horas frente a un objetivo, ensayando posturas, probándose ropa, comiendo helados de una famosa marca que ha creado el helado de queso de chocolate y manteniendo rígida su falsa sonrisa de satisfacción generada por arte del helado.

Le viene a la mente la imagen de cuando era pequeño y su padre le regaló un helado de chocolate más grande que él, como le caía el churrete de chocolate de sus labios a la hasta entonces impoluta camisa blanca. Mucho tiempo ha transcurrido desde entonces y no ha vuelto a probar un helado como ese.

Va a cruzar la calle. Del metro sale una muchacha rubia. Lo mira y le sonrie. También lo hace la pareja gay que va detrás de la chica. Ha nacido con la suerte de tener una cara que despierta una misteriosa atracción en los demás.

Una mujer está estudiando como bajar las escaleras que conducen al metro con su bebé en el cochecito. Nadie se para a ayudarla. Hoy, como casi cada día, lleva prisa y además ha recibido un mail en el que cuentan como los delincuentes aprovechan cuando estás ayudando a bajar el cochecito para robarte la cartera.

BO

Recibe un golpe en todo su cuerpo y sale despedido hacia la salida del metro. Todo se vuelve negro

UM

Despierta. No se puede mover. Siente un dolor immenso.

De repente un dolor intenso en su mejilla. Un bombero acaba de arrancarle el cartel del metro incrustado en su mejilla derecha. Oye sirenas, gritos de dolor, voces...todo está rodeado de humo.

Todo se vuelve negro.

La negativa

Es va aixecar de la taula que estaven compartint, va pagar, va obrir la porta i la va deixar allà, quieta, centre d'atenció de totes les mirades.

Ja estava tip d'aquella relació obsessiva, d'aquesta falsa sensació de plenitud, d'aquesta felicitat creada per autosugestió.

Sabia que podia viure sense ella, que podia conservar la seva alegria sense la seva intromisió a la quotidianitat.

Al sortir al carrer es va sentir alliberat. Va mirar al cel, intentant cercar un forat entre la polució i contaminació luminica que li permetés veure l'aphofis o qualsevol altra pedrusc que un dia vindrà a posar fi a tanta tonteria. Va somriure i es va mesclar entre el torrent de gent que mirava aparadors.

Havia deixat enrera una relació tèrbola que havia durat anys, però encara sentia l'atracció i la necessitat d'ella, del sabor que donava a la seva vida. "Tu pots Robertinhos", es repetia.

Va agafar un xiclet de fresa i va començar a entrenar la seva musculatura maxil·lar.

No més petons dolços, no més cafés acompanyat d'ella.

Ara es tenia que començar a buscar activitats esportives per ocupar el seu temps i no pensar-hi. Ara venia un període de desintoxicació, de contemplar les llums de la ciutat sota una altra mirada, de pensar en el seu futur, de reafirmació del seu jo sense ella, de perdre la panxeta que ella alimentava, de tastar altres sabors.

Va arribar al cotxe, va introduïr les claus al contacte i amb un rugit del motor del C3 va deixar enrera la Barcelona que havia conegut amb ella. Va enfocar la seva mirada al mar i va suspirar. Ho havia aconseguit.

------------------------------------------------------------

PRÒLEG

La cambrera del bar mirava extranyada el noi que acabava de marxar. Havia pagat i havia marxat esperitat.

No sabia per què el noi s'havia deixat, sobre la taula, una deliciosa magdalena de xocol·lata

Fantasies blocaires

Últimament em sentia poc inspirat. No tenia ganes de blogs, d'escriure...vaig agafar el djembe i vaig baixar a la platja.

Malgrat que les temperatures eren altes, a les nou menys quart del vespre no hi havia gaire gent a la platja. Els últims banyistes començaven a deixar la platja sol per a mi. Malgrat tot vaig caminar per la sorra fins aquell racó una mica amagat on em trobava tan tranquil. Vaig mirar a la llunyania. Estava sol. Bé, sol no. Estava amb el meu djembe i les partitures. La imatge del Calvin & Hobbes m'acompanyava. És curiós com m'havia fascinat aquest màrrec de sis anys. Fins i tot em representava en el meu blog.

Allà lluny, a les roques una noia estava sentada mirant l'horitzó. Una altre ànima en busca d'inspiració - em vaig dir-. Amb la llum de la carretera, una parella venia caminant per les roques del fons.

Vaig començar a tocar. Per començar una mica de Kuku. Sempre em costava la improvitsació, el repic ràpid de mans. El meu professor sempre em deia, suelta las manitos! Vaig començar a escoltar el so de les onades, a sincronitzar-me amb la natura, amb el vent...de sobte vaig sentir sorolls aprop meu. Joder! La parelleta que venia caminant estava fent l'amor. Suposo que m'havien vist, o com a mínim, notat la meva presencia.

Vaig tancar els ulls, però no podia evitar escoltar sentir els gemecs d'ell mentre ella semblava, pels sorollets, estar engolint-li tot. Vaig decidir crear una melodia que enllacés amb els seus gemecs. Jo estava abans. No pensava marxar del meu raconet de platja. Vaig continuar tocant... taca...tum...aaaaah!!!....tum,tum, taca, aaaaaaaaaaaaaah! No em donarien un Grammy, però, donat els medis, anàvem bastant lligats. M'estava excitant, però curiosament, sol pensava en tocar, en tocar. La inspiració m'envaia. De sobte van acabar.

Vaig parar de tocar. Vaig veure com la noia es dirigia a la noia de les roques. Suposo que ella també ho hauria vist tot. Coi! Joder! Les dues es van començar a menjar el cos una a l'altra. Espero que el noi, davant la solitud, no pensés fer el mateix amb mi. Per si de cas, vaig començar a tocar una mica més.

aaaaaaaaaaaaaaaaaaaah! El crit va envair la platja, va navegar per sobre les ones....vaig parar en sec.

La noia, la que havia sigut ben servida, va passar pel meu costat. Em va semblar reconèixer la foto d'una blocaire que llegeixo sovint. Déja vie? - li vaig dir-. Em va reconèixer, però avui ja havia estat ben servida...o potser estava molt confosa com per parlar amb mi. a més, no semblava tocar-hi gaire...perquè em va contestar que la que tornava a estar sobre les roques, li agradaria veure la Torre Agbar. Va marxar, per sort, perquè em sembla que es pensava que volia quelcom amb ella...

Vaig tocar una miqueta més. La noia de els roques es va aixecar i va desapareixer a la foscor. Per fi estava sol.

De sobte soroll a la sorra. Una noia va passar corrents, nua. Veí,pensava que havies entrenat bastant el sexe anal! No em vull més, m'ha fet mal! Veí, això nostre no funcionarà - va dir-. Un home va sortir de darrera les roques. Però - anava dient -, Candela, deixa'm explicar-me... Van marxar.

Em vaig quedar perplex, allò semblava una tarda de peli de ciencia ficció. Em va recordar l'escena aquella de la "Tapadera".

Vaig decidir marxar caminant per la sorra...per descomptat, en direcció contraria a aquella parella tan extranya. Una noia estudiava al balcó de casa seva...em vaig recordar de l'Alepsi, una blogger que portava tot el mes estudiant.

Quan estava a punt d'abandonar la platja, vaig veure dues noies ballant. Semblaven ballar ritmes brasilers. Una d'elles se'm va apropar.

- Hola, em dic Sidlia . Vols ballar amb nosaltres?

L'altre noia va encendre una llum d'aquestes de camping gas.

- Jo sóc la Joana... la dona de la llum - va riure -.

- Jo sóc en Robertinhos. Bé, si m'ensenyeu...no us diré que no.

- Sol una condició. Has de veure un got d'aquest líquid purificant.

- Bé - vaig dir - m'anirà bé una miqueta d'alcohol per desinhibir-me.

Un noi, que no havia vist fins llavors, va aparèixer.

- Sóc en Tondo Rotondo. Aquesta nit viuràs una experiencia única. Has sigut escollit per a gaudir d'una nit extraordinaria...però mai sabràs si ha sigut un somni o una realitat. El beuratge que estàs a punt de pendre és una poció que s'ha transmés de boca de druïda a boca de druïda fins a mi. Et permetrà accentuar els teus sentits aquesta nit. Beu i prepara't per a gaudir!

Em va allargar un bol de fusta amb un líquid transparent. Vaig beure...no tenia res a perdre. M'ho vaig beure d'un glop. No sentia res extrany.

De sobte, una escalfor em va cremar el cor i es va extendre per les venes. Va començar a sonar la música. La Sidlia i la Joana van apareixer nues i...

buf, deu ser un somni.

El que sí sé és que al matí següent un mosso em va despertar. "Waipueduca! Desperta ja!" El mosso es deia Joan. Em volia dur a la garjola per consum d'estupefaients a la platja, però finalment, després de subornar-lo, em va perdonar i dur a casa amb el cotxe policial.

Quan el meu cap va estar més clar, vaig trucar a la Rinxol, que tenia contactes en una agencia de viatges. Li vaig explicar el que m'havia passat.

- I ara li deus un viatge a Veneçuela al Mosso?

- Sí tia...però mira, li compraré els bitllets en una aerolinea que es diu "Santa Barbara" Airlines"...que es foti el mosso corrupte dels collons.

Va sonar el timbre.

- Un moment que obro la porta.

Vaig obrir...hi havia un bol de fusta ple d'un líquid transparent. Sol un missatge.

"Déja vie. Connexions from el veí de dalt, perquè a cops amb la vida i lluitant entre abismes, descubriràs la llum de dona que esperes. Segueix el camí de la Hormiguita i descubriràs que soy Candela. Em trobaràs a Waipueduca"

- Rinxol, et truco més tard.

Everyday life

Es va despertar de la migdiada. Encara pensava en ella.

Mig endormiscat va agafar el seu iPod. Va començar a sonar "Everyday life", del grup Wagon Cookin'. Li agradava la cançó.

Quan va acabar de rentar-se els dents, a les seves oïdes sonaven els últims compasos. Just la següent pista va ser una del directe de Yannick Noah. Va recordar l'experiencia del Live 8 a Paris, tota la gent a Versalles reunits per, no ens enganyem, escoltar els bons grups que es reunien de franc. Mentrestant el Noah seguia amb la cantarella..."Aaaaaaaaaaa friiiiiiiiiiiiiiiiii caaaaaaaaaaaaaa"

Finalment, amb un xic de retard, va agafar el cotxe i va dirigir-se a la ronda, per anar-la a buscar. El contrabaix d'Horacio Fumero marcava el ritme de la circulació...para arrenca, arrenca, arreennnncaaaaaa...para, para.

Junts van decidir anar al centre. Després de fer una maranya de girs i d'haver intentat colar-se en un centre cívic a jugar a un joc africà del qual en desconeixia la mecànica, va trobar-se davant de la porta del Farafina. Va entrar. Aquest cop no va parlar excessivament amb el comerciant, que el va reconèixer i saludar com si d'un amic es tractés. Va comprar-li dos discs, un del Toumani Diabate "Jarabi, the best of Toumani" (molt recomanable...sobretot les cançons amb el grup Ketama, mesclant flamenc i kora) i el World Circuit Presents, un recopilatori d'aquest segell discogràfic on es troben desde cançons de Buenavista Social Club (la versió del "Chan Chan " del mestre Compay Segundo) fins a Ali Farka Toure, Radio Tarifa, etc. El comerciant va espetar-li : "Sol et falta anar a Africa, ja". Al comerciant li havia fet gracia el dia en que va començar a parlar amb ell de música africana. Barrejant francés i espanyol, van fer una mica de xerrada. Li va preguntar on apendre wolof a Barcelona. Ell li va comentar que per anar a Senegal és millor apendre bé francés, però que si el que volia era entendre les cançons, que li consultaria a un amic.

Després d'un café, van anar a sopar a un indi amb amics. Era un sopar multinacional. Reunits en una taula, es podien trobar catalans, anglesos, francesos, americans i irlandesos. El representant francés enseguida li va captar l'atenció. Era un estudiant que havia decidit deixar la universitat per a pendre's un any sabàtic. Com era un apassionat de la bicicleta, havia decidit fer un viatge d'un mínim de 4 mesos, en els quals aniria des del seu poble als Alps, baixant per la costa mediterranea espanyola, Marroc, Mauritania, Senegal i finalment Mali. Un Alps - Bamako en bicicleta. Enseguida el va farcir a preguntes. Per què? quan? on? com? Sempre ha sentit certa enveja per la gent que pot anar a descobrir algun païs d'una forma tan propera a la població local. De tantes preguntes que va fer el francés li va donar el seu blog (http://veloenafrique.hautetfort.com) . La nit va continuar entre riures i fotografies.

Finalment van anar a una discoteca. Feia temps que no sortia, però malgrat tot, res havia canviat. Li agrada ballar, però ja no li agradava els ambients de tabac i caçadors de sexe. Li molestava l'olor de fum a la roba, estar ballant i que el mateix paio passi cinc cops per darrera seu buscant una noia amb qui intentar lligar, el discjoquei en pràctiques que talla una cançó abans de que comenci una altra, aquells que intenten aparentar el que no són, el porter que et mira perdonan-te la vida deixan-te entrar (com si li debessis quelcom), la mirada trista de la noia del fons a la dreta...

Va sortir al carrer. Enyorava els temps en que sortien junts de la discoteca més petarda, s'abraçaven, començaven a cantar alguna cançó com si fossin Il Divo i anaven a esmorçar a algun bar mentre esperaven la sortida del solet d'un nou dia

Va tornar cap a casa, sol, sense cantar.

S'estava fent gran?

El descens

Estava sentat en un banc a la porta del cementiri de Can Tunis. No sabia ben bé perquè, però li encantava la tranquilitat que proporcionava aquesta inusual ubicacio. La orientació cap al mar i l'ampli espai li oferia poder estar llegint sota l'ombra d'un arbre calentat pel sol.

Aquell era un matí tranquil al cementeri. Sol un parell d'enterraments. Uns 200 metres més enllà hi havia Ngono intentant poder guanyar uns euros venent pelis i cd pirates.

Es va fixar en aquell home d'aspecte gris. El bigoti curt, la camisa vella i uns pantalons rossegats pel temps i l'ús. Semblava ben bé un fantasma. Caminava sol, a una prudent distancia del seguici que entrava per anar a la tomba assignada a l'enterrament.

Va continuar llegint "Tuareg" del Vazquez Figueroa. Aquesta novel·la li agradava, la vida d'aquest poble, el codi d'honor i lleialtat. Els trucs per a sobreviure a les exigències del desert. S'imaginava a ell mateix, amb un vel blau turquesa, sobre un camell, recorrent el desert amb el seu kalafnikov. Sol tenia que deixar volar la seva imaginació Mediterrani enllà, mitjançant les pàgines esgrogueides del llibre que havia agafat de la biblioteca feia uns dies.

El brogit d'una baralla i els crits de Ngono el van despertar del seu encís. L'home d'aspecte gris l'estava pegant amb una porra. Va agafar el mòbil i va trucar al 911. Immediatament va cridar a l'extrany. Aquest es va quedar atònit, congelat. Va etzibar-li una última patada al pobre Ngono, va girar sobre els seus talons i va arrencar a correr.

Al cap de 15 minuts va aparèixer la dotació dels Mossos i al cap de 45 l'ambulancia.

Ngono estava contussionat però podia parlar. Va explicar que de sobte se li havia aparegut un home, que no l'havia vist bé, i l'havia començat a golpejar amb una porra com la que tenia el policia que li prenia declaració.

Després van passar a pendre-li declaració a ell. Ell va descriure a l'home tal com l'havia vist quan anava darrera el seguici fúnebre.

El policia que li prenia declaració va comentar al seu company : "Carai, l'inspector Garcia és clavat a aquest brètol"

La policia va acabar de fer unes quantes preguntes més. Quan anaven a marxar, va aparèixer el vigilant del cementiri. a la mà duia una porra trencada que havia trobat sobre la tomba del marroquí apallissat al passatge del Crèdit.

Després de superar la tensió inicial, els policies van agafar la porra per a dur-la a la científica.

Al cap de dos mesos, els diaris obrien amb el titular : "Inspector de la Guardia Urbana detingut per atacs xenòfobs contra immigrants"

Estava llegint l'article sota l'ombra de l'arbre del cementiri. Li va ensenyar al Ngono.

Aquest va somriure. Em sorprenen els diaris d'aquests país va dir. Li va preguntar encuriosit per què. Ngono li va explicar que s'havia fixat que els diaris espanyols els hi encanta enfatitzar els titulars repetint una part del significat de la paraula estrella de la frase.

Va somriure. Tenia raó. No s'hi havia fixat.

Va anar caminant cap a l'ombra del seu arbre. Estava llegint "Un mundo modelo" de Michael Chabon.