Miércoles 26 de mayo. El Barça va a la final de la Champions a Paris. Sí, a Paris. Podría hablaros sobre la casualidad o coincidencia de que precisamente sea Paris. Pero no.
Lo que quería comentar era el ambiente de celebración que se vivía en Barcelona. Cohetes, gente cantando el himno del Barça, coches y motos haciendo el ritmo con el claxon, alegría y seguro que en muchas casas sexo y encargo de niños...y ya se sabe, los niños vienen de Paris. Le pondrán de nombre Ronaldo de Assis Moreira? Anderson Luis de S0uza? Ludovic? Samuel? Carles? Lo jodido será si sale niña...que en Can FC Barcelona pocas hay.
Lo que me pareció lamentable fue ir a Canaletas (estaba en un pub justo al lado...sino no hubiera ido) y ver que la mayoría de los que celebraban eran quillitos de entre 12 y 16 años. A ver, en medio de un clima de preocupación sobre el comportamiento de las nuevas generaciones, el botellón, etc. , me encuentro manadas de animales de bellota, ataviados con camiseta o bufanda del Barça (excusa para la fiesta), botellón de Xibeca (generador de la fiesta) y ganas de liarla a gritos de sí, bis, bis, nos vamos a Paris (decoración de la fiesta). EViendo el panorama no me extrañan los 8 detenidos. Se veía venir. Si era el final de fiesta deseado por esta manada de australopitecus.
Y lo que me pregunté fue, que si aceptamos que no existe la generación espontánea, y suponiendo que tengan padre y madre, cómo sus progenitores dejan salir de su jaula a semejantes gilipollas?
Recuerdo cuando el Barça ganó su única Copa de Europa. Salí a la calle (mis padres no cerraron bien la jaula), llamé al timbre de la mitad de mis vecinos imitando el ritmo del Barça (que se jodan!) y después, nos juntamos 4 y compramos una buena botella de Coca Cola que nos trincamos entre risas, eruptos y alegría copera. Y a las 22h a casa, que tenía que cenar.
No digo que yo sea mejor que estos primates (perdón si algún simio se siente ofendido), porque ya sé que lo soy. Lo que digo es que con semejantes padres, siguiendo la teoría evolucionista de Darwin, óbviamente han conseguido aliviar su masa corporal eliminando en un 95% su cerebro, conservando sólo las funciones básicas : gritar, insultar, beber alcohol barato, golpear, agredir, destruir...
Me queda la esperanza de que sean estériles.
divendres, d’abril 28, 2006
dimarts, d’abril 25, 2006
Take it
P1 : (sudado, corbata aflojada, despeinado, cara cansada) Cup of hope please!
P2 : Take it!
P1 : a little bit of happiness?
P2 : Take it!
P2 : do you want a little bit of fun, sir?
P1 : do you think it would mix well with...
P2 : Of course!
P1 : well, give me fun!
P2 : hey! take care with your words!
P1 : sorry...
P2 : take it
P1 : do you have love?
P2 : take it
P1 : and interesting things like concerts, sweet chats, street shows, etc?
P2 : sorry, we haven't street shows...but take it
P1 : do you think I will feel better ith this drink?
P2 : sorry, your hope spilt the cup...you will have to lick the floor for tastingthe fun, the love and everything you have asked...
P2 : Take it!
P1 : a little bit of happiness?
P2 : Take it!
P2 : do you want a little bit of fun, sir?
P1 : do you think it would mix well with...
P2 : Of course!
P1 : well, give me fun!
P2 : hey! take care with your words!
P1 : sorry...
P2 : take it
P1 : do you have love?
P2 : take it
P1 : and interesting things like concerts, sweet chats, street shows, etc?
P2 : sorry, we haven't street shows...but take it
P1 : do you think I will feel better ith this drink?
P2 : sorry, your hope spilt the cup...you will have to lick the floor for tastingthe fun, the love and everything you have asked...
dilluns, d’abril 10, 2006
Paris Beats : Prólogo
Paris Beats es una série de relatos en los que se narra las vivencias de un joven de 23 años en Paris en 2005. Muchas de las experiencias son conocidas por los lectores por haberlas vivido directamente o bien por los mails que escribía semanalmente.
Desde la distancia, creo que ahora es buen momento para narrar lo vivido allí. Dejaré espacios negros, porque toda historia personal los tiene. Esos espacios negros son íntimos y permiten al autor recordar con nostalgia esos días.
Paris es para mi una ciudad especial. Desde la primera vez que fui, por 5 días, cuando paseaba por sus calles, había algo especial. No sé si por las novelas, por la fascinación que despierta Paris en los artistas... supongo que un poco por todo. La cuestión es que sabía que quería vivir all´una temporada. Y al cabo de dos años hize realidad esa ilusión.
Durante mi estancia, viví dos Paris diferentes. En el primero, me integré en la ciudad y vi la rutina diaria de los parisinos, de la ciudad. Descubrí algunos de sus rincones, visité sus monumentos, sus edificios, sus calles, su gente. En el segundo, Paris se convertía en el escenario sin ley que permitía entrar desnudo en Decathlon y salir vestido, o instalar una parada del autobús en la cocina de la cuarta planta de la residencia (la cuarta). Ambos son especiales y recordados con una sonrisa. No creo que vueva a hacer las cosas que se hicieron allí y en algunos momentos me cuesta reconocerme. Pero bien, todos llevamos una pequeña bestia dentro, sólo hace falta saber controlarla cuando la despiertas y la descubres.
Y como decíamos al despedirnos, al finalizar ese período de mi vida y del resto de compañer@s, siempre nos quedará Paris...una calle de Paris! Esa frase tiene un significado bastante grande para mi. Esa frase indica que siempre podremos volver a esa ciudad a recordar, a vivir con nuestro nuevo yo. Pero también que en momentos duros, siempre podremos viajar mentalmente a los recuerdos de esos días de risas, lágrimas, amor, fiesta, transgresión y libertad.
Desde la distancia, creo que ahora es buen momento para narrar lo vivido allí. Dejaré espacios negros, porque toda historia personal los tiene. Esos espacios negros son íntimos y permiten al autor recordar con nostalgia esos días.
Paris es para mi una ciudad especial. Desde la primera vez que fui, por 5 días, cuando paseaba por sus calles, había algo especial. No sé si por las novelas, por la fascinación que despierta Paris en los artistas... supongo que un poco por todo. La cuestión es que sabía que quería vivir all´una temporada. Y al cabo de dos años hize realidad esa ilusión.
Durante mi estancia, viví dos Paris diferentes. En el primero, me integré en la ciudad y vi la rutina diaria de los parisinos, de la ciudad. Descubrí algunos de sus rincones, visité sus monumentos, sus edificios, sus calles, su gente. En el segundo, Paris se convertía en el escenario sin ley que permitía entrar desnudo en Decathlon y salir vestido, o instalar una parada del autobús en la cocina de la cuarta planta de la residencia (la cuarta). Ambos son especiales y recordados con una sonrisa. No creo que vueva a hacer las cosas que se hicieron allí y en algunos momentos me cuesta reconocerme. Pero bien, todos llevamos una pequeña bestia dentro, sólo hace falta saber controlarla cuando la despiertas y la descubres.
Y como decíamos al despedirnos, al finalizar ese período de mi vida y del resto de compañer@s, siempre nos quedará Paris...una calle de Paris! Esa frase tiene un significado bastante grande para mi. Esa frase indica que siempre podremos volver a esa ciudad a recordar, a vivir con nuestro nuevo yo. Pero también que en momentos duros, siempre podremos viajar mentalmente a los recuerdos de esos días de risas, lágrimas, amor, fiesta, transgresión y libertad.
diumenge, d’abril 09, 2006
diumenge, d’abril 02, 2006
Hi han dies en que et reconcilies amb l'entorn
Vaig de camí a casa. Després de que fa dues nits, em trobés amb companys de la universitat i estigués demanant l'hora i inclús em molestés tindre que pagar un taxi per tornar a casa, les últimes 36h han sigut esplèndides. Tant pel matí, com per la tarda amb Ella, com per la nit amb tots el amics anglesos i l'amiga no anglesa. Una nit de retrobaments. D'alegria per la consecució de la felicitat d'una amiga. I el recordar temps passats esmorzant. El trobar-me amb una amiga de l'institut, que em dius feliç, que encara que ha tallat amb el seu novio, sap que tornaran perquè és l'home de la seva vida - encara hi han persones que hi creuen en això! què maco! -
Tot això fa que agafi l'iPod, i caminant cap a casa, amb la sortida de sol, un somriure ilumini la meva cara mentre camino al ritme de la música que marca el meu cor.
MERCI PEL VOSTRE CARINYU, AMISTAT I AMOR. I MERCI A TU, PER SER COM ETS I PER ESTAR AMB MI
Tot això fa que agafi l'iPod, i caminant cap a casa, amb la sortida de sol, un somriure ilumini la meva cara mentre camino al ritme de la música que marca el meu cor.
MERCI PEL VOSTRE CARINYU, AMISTAT I AMOR. I MERCI A TU, PER SER COM ETS I PER ESTAR AMB MI
Animisme
Estem visquent uns temps en que les religions s'estan extremant, generant conflictes armats per causes estrictament de creença espiritual, com si l'espirit d'un hagués de ser igual que el de l'altre.
Jo, des de fa molts anys, sóc animista. Crec que hi ha un ànima en cada arbre, en cada animal, en els rius, els mars, el vent, etc. Sé que sóc enginyer, i sé com es generen els vents, els rius, etc. Però, sempre que pujo a la montanya, mentalment li demano permís per a pujar, assegurant-li que la respectaré i esperant que ella fagi el mateix amb mi. No sé, el pensar que la meva ànima té un contacte en una altra dimensió amb l'ànima del món i que allà, tot el nostre entorn està en comunicació, m'agrada molt i em fa sentir bé amb el meu voltant.
La gent s'acostuma a riure quan explico això. Suposo que pel mateix motiu jo em podria riure cada cop que algú entra per la porta de l'Empresa, aquella que té la seu al Vaticà. Però bé, entenc que en la societat consumista, és millor talar la selva amazònica per a fer una estanteria del Ikea sense tindre que pensar que les ànimes de tot aquell ecosistema és queixen per la nostra fotesa i capacitat de destrucció. A més, espavilats com el Sr.Dan Brown que escriu un llibre com el Codi Da Vinci, sense entrar en detall de res (trobo que és un guió per una pel·licula, que primer ha tingut éxit com a llibre...éxit per a mi, que l'obra no es mereix), plantegen l'animisme com aquella creença del incivilitzats. Malgrat això, la majoria de tribus amazòniques, els aborigens australians, els indis americans, etc. són animistes, i de fet, són pobles que destaquen per viure integrats amb el seu entorn. En canvi, els catòlics, musulmans, etc. sempre han creat el seu entorn, més que no adaptar-se a ell.
Bé, espero que no a vosaltres no us hagi fet riure
Jo, des de fa molts anys, sóc animista. Crec que hi ha un ànima en cada arbre, en cada animal, en els rius, els mars, el vent, etc. Sé que sóc enginyer, i sé com es generen els vents, els rius, etc. Però, sempre que pujo a la montanya, mentalment li demano permís per a pujar, assegurant-li que la respectaré i esperant que ella fagi el mateix amb mi. No sé, el pensar que la meva ànima té un contacte en una altra dimensió amb l'ànima del món i que allà, tot el nostre entorn està en comunicació, m'agrada molt i em fa sentir bé amb el meu voltant.
La gent s'acostuma a riure quan explico això. Suposo que pel mateix motiu jo em podria riure cada cop que algú entra per la porta de l'Empresa, aquella que té la seu al Vaticà. Però bé, entenc que en la societat consumista, és millor talar la selva amazònica per a fer una estanteria del Ikea sense tindre que pensar que les ànimes de tot aquell ecosistema és queixen per la nostra fotesa i capacitat de destrucció. A més, espavilats com el Sr.Dan Brown que escriu un llibre com el Codi Da Vinci, sense entrar en detall de res (trobo que és un guió per una pel·licula, que primer ha tingut éxit com a llibre...éxit per a mi, que l'obra no es mereix), plantegen l'animisme com aquella creença del incivilitzats. Malgrat això, la majoria de tribus amazòniques, els aborigens australians, els indis americans, etc. són animistes, i de fet, són pobles que destaquen per viure integrats amb el seu entorn. En canvi, els catòlics, musulmans, etc. sempre han creat el seu entorn, més que no adaptar-se a ell.
Bé, espero que no a vosaltres no us hagi fet riure
Adivina...
He acertat el resultat del Barça-Madrid. També vaig acertar resultat del Madrid-Barça d'aquesta temporada. Abans de que em diguin res, a vegades ja adivino les coses. Com que una amiga ha tallat amb el xicot. O que una altra amiga n'ha trobat un. O on s'ha fet una foto on sol es veuen dos cares i les fulles d'una palmera. O que em trobaré amb una persona que fa temps que no veig.
Acostumo a tindre presentiments que s'acostumen a complir. Serà que la meva part femina té la seva famosa intuició?
Acostumo a tindre presentiments que s'acostumen a complir. Serà que la meva part femina té la seva famosa intuició?
Escriure per no parlar
L'altre dia em preguntaven per què no parlo igual que escric. Per què no expresso els sentiments i les opinions igual que ho faig per escrit, amb dinamisme, diversió i fent interesant la lectura a qui llegeix.
Realment, jo sóc una persona a qui costa accedir. No acostumo a dir totes les meves opinions ni a exposar els meus sentiments. Sóc conscient d'això. En canvi quan escric, no em costa gens, tot surt fluid i ordeno els meus pensaments a velocitat de vèrtigen.
Buscant motius i justificacions he trobat alguns que, a mi, em resulten convincents. El primer és el meu problema de logopedia. Quan em disparo, parlo ràpid. A més tinc dificultats amb els sons 's', motiu pel qual quan parlo sempre estic pendent de com pronuncio. L'altre motiu és personal. Suposo que pel mateix motiu pel qual ara molta gent pensa que sóc bisexual, els nois de l'escola ho aprofitaven per fer bulling amb el noi grassonet. Si comptes que vaig estudiar dels 13 als 16 en una escola de capellans, sol per homes, on es va juntar el millor de cada casa i un grapat de gent normal, doncs ja tens el cocktail fet. Durant aquells anys vaig suportar que em diguessin lleig cada dia i que acostumés a ser un dels objectius del grup de matons. Jo per aquell temps, no estava tan desenvolupat com ara, no tenia la forma física actual, era més grassonet, etc. I a més mai he sigut una persona violenta, sempre evito la baralla d'insults i de osties. I mentre patia això a l'escola, combinat amb la idea de pensar que potser el que tenia que fer era barallar-me i que m'ostiessin entre tots, doncs la meva tàctic va ser no expressar opinions ni sentiments que poguessin ser emprats posteriorment en contra meva. D'aquesta manera, em limitava a explicar fets coneguts per tothom. Crec que aquesta etapa, a més de minar-me la meva autoestima en el terreny del lligar i de les relacions amb les noies més enllà d'una amistat (tant per passar de l'amistat la parella, com durant la parella), també m'ha fet una mica més hermètic.
No sé, se m'ha ocorregut això. I ja m'ha costat, perquè no m'agrada pensar sobre mi, i encara menys sobre aquesta etapa.
Realment, jo sóc una persona a qui costa accedir. No acostumo a dir totes les meves opinions ni a exposar els meus sentiments. Sóc conscient d'això. En canvi quan escric, no em costa gens, tot surt fluid i ordeno els meus pensaments a velocitat de vèrtigen.
Buscant motius i justificacions he trobat alguns que, a mi, em resulten convincents. El primer és el meu problema de logopedia. Quan em disparo, parlo ràpid. A més tinc dificultats amb els sons 's', motiu pel qual quan parlo sempre estic pendent de com pronuncio. L'altre motiu és personal. Suposo que pel mateix motiu pel qual ara molta gent pensa que sóc bisexual, els nois de l'escola ho aprofitaven per fer bulling amb el noi grassonet. Si comptes que vaig estudiar dels 13 als 16 en una escola de capellans, sol per homes, on es va juntar el millor de cada casa i un grapat de gent normal, doncs ja tens el cocktail fet. Durant aquells anys vaig suportar que em diguessin lleig cada dia i que acostumés a ser un dels objectius del grup de matons. Jo per aquell temps, no estava tan desenvolupat com ara, no tenia la forma física actual, era més grassonet, etc. I a més mai he sigut una persona violenta, sempre evito la baralla d'insults i de osties. I mentre patia això a l'escola, combinat amb la idea de pensar que potser el que tenia que fer era barallar-me i que m'ostiessin entre tots, doncs la meva tàctic va ser no expressar opinions ni sentiments que poguessin ser emprats posteriorment en contra meva. D'aquesta manera, em limitava a explicar fets coneguts per tothom. Crec que aquesta etapa, a més de minar-me la meva autoestima en el terreny del lligar i de les relacions amb les noies més enllà d'una amistat (tant per passar de l'amistat la parella, com durant la parella), també m'ha fet una mica més hermètic.
No sé, se m'ha ocorregut això. I ja m'ha costat, perquè no m'agrada pensar sobre mi, i encara menys sobre aquesta etapa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)