dijous, de març 30, 2006

Music quiz

Hello! No woman no cry, lady, as it is all because of you. Let it be. All you need is love, one, one more time. you don't like digital love, you need make love, emotion, say you love me...All the people in the world, in their Amazonas of blood, need love. But I give you everything you need. You make me smile, I praise you: please don't go. Have you ever really love a woman? ask me Brian adams on the radio, I answer : yes. I know what you feel when a man love a woman. I know you are my girl. Get up, stand up and come close to me. I love you. It's true. I know we can work it out. Gimme one of those, gimme love, I accidentally in love. I'm not the joker, I'm not Mr.Jones. I'm at our house, with my milk and TV, thinking I can't get no satisfaction. I'm like a rolling stone, talkin' about the revolution. I'm so vicius...

aquest text, sense sentit, sense objectiu, sense significat està construït amb títols de cançons dels Beatles, U2, Smashmouth, Daft Punk, Steve Harley, Blur, Madness, Counting Crows, Bob Marley, Safri Duo, Brian Adams, The Rolling Stones, Lou Reed, Tracy Chapman, etc. Jugueu a buscar els títols?

Mi guiño

Leía por la red sobre una teoría de los guiños. Esta teoría no es más que la reproducción de lo que dice Radio Macuto sobre el destino. Según esto, cuando vas a tomar una decisión o a cambiar algo en tu vida, a veces el destino te hace unos signos, unos guiños, que si te das cuenta de ellos te pueden ayudar a tomar la importante decisión o saber el futuro.

A día de hoy, todavía no sé nada de una entrevista de la que había salido ilusionado. Me gustaba del trabajo. Curiosamente, las dos veces que acudí para entrevistarme con una persona de la emrpesa, al salir el bus venía immediatamente. sería ese un guiño que me informaba que no me cogerían. Sin embargo, en Procter & Gamble, durante el proceso de selección el taxi venía a los pocos minutos de llamarlo y me cogieron.

Yo creo que el destino se lo labra uno cada día, y que la teoría de lo guiños, que no es más que una hipotesis (la persona que lo escribió no sabía primero es hipotesis y luego, si se confirma, se convierte en teoría). A veces hay signos, sí, pero esos signos no son más que percepciones que tenemos por el hecho de haber estado más atentos al entorno. Son reacciones de nuestro cuerpo y nuestra mente a estos signos. Pura química. ´

sin embargo, aunque no exista el destino, sí que creo que la mayoría de las decisiones importantes las tomamos con el corazón y no con la mente.

decimos destino cuando queremos decir corazón? necesitamos de algo omniprescente para justificar nuestra irracionalidad?

dilluns, de març 27, 2006

Message in a bottle

Hi han dies en que et sents extrany. Et passes tot el dia a l'hospital, acompanyant a un pacient i les hores es desgranen lentament enfront dels teus ulls, i tu et sents que no sents. T'agradaria avisar a tothom per a donar alegria a l'hospital, però saps que en cas de que et contestin el missatge, sol vindran 10 minuts.

Per sort davant hi havia un part, alegria, gent, rialles...una mica de color, que després es queda en les diferents flors que han anat portant els visitants.

L'habitació del pacient a qui acompanyo, continua gris, freda i buida com sis hores abans, amb aquell silenci turbat únicament pel so del mobil del pacient.

I em sento buit, sense res. Un dia en un hospital és descoratjador pel pacient i per l'acompanyant, els buida, els cansa.

Escric això cansat. I penso que m'agradaria enviar un missatge, i que qui el recollís em truqués o em respongués. Que vingués a donar color a aquest dia gris. Que em donés calor. Que no desitgés marxar en deu minuts.

Com el mar no arriba a tot arreu, versiono el títol de The Police, i aquí deixo el meu gris Message in a blog

dilluns, de març 20, 2006

A vegades penses que la cagues...i encara tens la merda al cul

l'altre dia em preguntava per què la cago tant quan parlo per telf., ja que l'havia espifiat parlant amb la de rr.hh. de Ferrovial. Doncs bé, tinc entrevista amb ells dimecres.

a vegades et sorprenen fins i tot les empreses

Paraules d'agraïment i paraules d'amor

Aquests dies que he estat al llit, entre deliri febril i la dosis de medicació, podia pensar. I he reflexionat aproximadament deu minuts ( jejeje ) sobre les persones que m'envolten. I en aquest moment volia agraïr a les persones del meu entorn per com m'han ajudat a fer menys dur el pas de l'acomiadament. Totes elles han fet que no hagi perdut ni una engruna de la meva confiança professional i que hagi pogut assimilar positivament l'experiencia viscuda (excepte les ganes de guanyar-los laboralment en un futur duel).

A més dels meus pares (que a més d'aguantar la irascibilitat, m'han recolzat aquests dies, empenyent-me a enviar cv i no atossigant-me, sino el contrari, tranquilitzant-me quant aquests dies no sortia cap entrevista), agraïr a les muses que m'han donat consells i m'han fet riure i veure el cantó bo de tots els fets recents. També al meu carinyet, que em portava amb el seu cotxe a les 8 del matí d'un dilluns a una entrevista a Granollers; i que a més m'ha acompanyat al Forum, a la OOIL i si ens ho permeten, serà el meu company de treballs a aeronàutica.

I finalment, les paraules d'agraïment més grans, i les paraules d'amor més grans, per ella, per la meva parella. Ella ha sigut qui ha aguantat tots els rotllos que em servien per desfogar-me al sortir de la feina, i potser a ella per entendre la situació. Ella ha aguantat i ha patit la irascibilitat els dies més dolents. Ella m'ha animat, recordant-me que jo sóc un jove talent (jijiji). I en el moment de l'acomiadament, malgrat estar enfadada amb mi del dia anterior, em va vindre a buscar a la ex-feina i em va rebre amb una bona abraçada i molta tendresa. I en tots els dies que ella sabia que jo estaria buscant els meus possibles errors, ella m'insistia a recordar-me que jo havia fet tot el possible amb els recursos que m'havien donat. I també ella ha sigut qui m'ha recomanat empreses, qui m'ha buscat ofertes, qui m'ha anat animant per enviar cv. Porto tres dies intentant dir-li, sense que soni molt cursi, que gracies a la seva ajuda, l'altre dia a la pregunta d'una psicòloga de RR.HH. que deia "Creus que has fracassat a Nexdel Servi? T'ha fet minvar la confiança en tu mateix?" vaig poguer dir...

NO

diumenge, de març 19, 2006

Moquellón : Drogas y percusión

fin de semana de fiesta. Fin de semana de moquellón. Un principio de resfriado me impidió jugar un partido de futbol el miércoles. La fiebre me impidió acudir a djembe el jueves. Y ya de paso, me ha tenido viernes, sábado y domingo en casa. Y es que en este fin de semana en que los noticiarios estaban llenos de presentadores que llenaban los vacíos con los macrobotellones, yo he decidido hacer una variante, el moquellón. Esta variante sólo te joroba a ti, no haces ruidos, te deja mal cuerpo, te quita el hambre, hace que nadie te bese, te produce dolor de cabeza y encima no dejas la calle hecha un asco. Y lo más importante, no permite que camorristas que aprovechan la mínima para quemar contenedores y lanzar objetos a los polis, se apunten a tu juerga. No, no. El moquellón es exclusivo. Tomar nota de los ingredientes,
- 39º de fiebre
- una pastilla de paracetamol cada 6h
- una pastilla de amoxicilina cada 6h
- toser mocos
- gotear mocos por la nariz
- dolerte la musculatura
- 4 discos de percusión varia
- No salir de casa
Así el panorama, el moquellón amenaza con convertirse en la forma de divertirse de la juventud española. Por que, ahora los jóvenes nos divertimos bebiendo sin freno y con desenfreno...no?

dijous, de març 16, 2006

Marca Registrada

Em llevo, entre llençols calents, un buit calent, un penis erguit, lleganyes als ulls, bips de despertador, foscor trencada per forats de llum i un raig de pensaments introduint el programa del matí. Em rento les dents amb Licor del Polo. M'afeito amb una Gillette Match 3. Em dutxo amb Aigues de Barcelona, Germisdin i Pantene Pro V (abans d'ahir ja vaig fer servir el Elvive de l'Ôreal). Em prenc una Efferalgan pel mal de coll i la febre. Ja sol queda vestir-me!Em poso un traje, però no és Armani. Bé, així no em passo de esnob i gilipolles. Agafo la RENFE, TMB i arrivo a la ETSEIB (UPC). Em menjo un snack Nestlé. Saludo a HP i a Acciona. Em truquen de Coty Astor (unió de Cotilla i Margaret) i Procter & Gamble. Em menjo unes galetes Fontaneda Digestive amb xocolata (com no!).

Masses dies enviant CV. El meu entorn es converteix en una successió d'empreses, de marques. I en un sol matí, jo ja he necessitat a un mínim de deu empreses perquè pugui sortir al carrer i anar a buscar feina.

De debó necessitem tantes marques registrades? I no em digueu, que em privi de les galetes de xocolata!

Robertinhos is a trademark registered by Robert Inc.

dimecres, de març 15, 2006

Sobre idols...

Fa unes setmanes un amic em va preguntar quin era el lider mundial que jo considerava un idol? Sincerament, no vaig saber respondre. Gandhi?Nelson Mandela?Mijáil Gorbachev?Bill Clinton?Jordi Pujol? Bob Dylan? Bono? els Backstreet Boys? Serrat? Juan Carlos I de España? Pérez-Reverte? Quim Monzó? Robert Fisck? Miquel Gil? Tolkien? Malcolm X? Martin Luther King? Goya? Bill Gates? Alan Greenspan? Ferran Adrià? Felipe González? Eduardo Mendoza? Ferran Monegal? Albert Einstein? Michael Chabon? Newton? Laplace? Dumas? Napoleón? el tamboriler del Bruc?Patton?Eisenhower? Churchill? Mozart? Beethoven? Bach? Charles de Gaulle? Paco de Lucía?

Totes les persones tenim coses bones i coses dolentes. I sincerament, prefereixo no tindre idols. Prefereixo ser jo mateix i anar aprenent en la mesura que pugui, de la gent que m'envolta, dels liders mundials, dels morts, etc.

I com diu Pérez-Reverte al Capitán Alatriste, desconfiad del que sólo lee un libro...us hi heu fixat que no hi ha cap líder religiós (si no considerem Gandhi com a líder hindú...)?

El primer atac de vellesa de la meva vida

L'altre dia anava passejant amb una de els persones que més ha influit a la meva vida, tranquil com sempre que estic amb ella, divertint-me, debatint sobre els temes més diversos, sorprenent-me per com ens agrada als dos batir-nos en duels linguistics (finiquitats sempre, més tard o mé d'hora -a vegades hi han duels que pugen de to i acaben en irats sms o converses per messenger que encara emboliquen més les coses-, amb una abraçada) i en aquest moment, en va vindre, sense avisar, passant per sota les meves cames i clavant-se cruel a l'estomac. El meu primer atac de vellesa. Per primer cop he sigut conscient que la meva etapa d'adolescent s'acaba -teòricament-. Aviat faré 25 anys, un quart de segle. Es suposava, en totes les pelicul·les mentals filmades durant la meva infantessa, que aquesta edat hauria dissenyat el motor que ens permetria viatjar a la velocitat de la llum, escrit una novel·la d'èxit i haver descobert 1 grup musical d'èxit. I com no m'espavili, no crec que ho pugui fer tot en els mesos que queden fins a juny.

Imagino que us semblarà una fotessa, però mai havia tingut aquesta sensació de tancament d'etapa. És nova. És desconcertant. És una gran tonteria.

En fi, que espero brindar amb vosaltres pels meus 25 i, tranquils, acabo de desbancar el tòpic tan cantat pels meus temps de "15 anyer", que deia que als 25 ja ho havies viscut tot i se't quedava tan petita que el millor era desaparèixer. Doncs com una tonteria desbanca a una altra tonteria i aquesta serà desbancada per una altra tonteria fins que algú assenyat, intel·ligent, divertit i que pensi que la vida és merda i esmeraldes (però que quan brilla és estupenda) hi possi fi.

FI

Los jóvenes talentos escogen la empresa donde desean trabajar

No es una frase meva, es de JONAS RIDDERSTRALE, GURÚ DE LA NUEVA ECONOMÍA: ´FUNKY BUSSINESS´, encara que jo també ho he pensat secretament fa anys. Com sabeu, jo sóc un jove talent (o això crec...o això espero). Sé que em falta la dosis de genialitat per tindre una idea trencadora, revolucionaria...aquella idea que et fa crear una empresa i començar a pujar a la llista Forbes. Jo no sóc un Bill Gates, ni un dels creadors de Google (per mi uns genis de la nova economia), ni un Amancio Ortega, etc. Però sé que, sol que m'ensinistrin (perquè un quan entra en el mercat laboral es converteix en un Pit-Bull...), en la meitat de temps que la mitja sóc capaç de gestionar brillantment un equip de treball i aconseguir l'objectiu fixat.

Aquests són dies en que la meva feina és buscar feina. Avui mateix, m'he sorprés en el Forum d'empreses de la meva Escola d'Enginyeria -del qual vaig ser organitzador- perquè molta gent de RR.HH. em recordaven. I aquesta setmana també he parlat amb una psicologa especialitzada en orientació i inserció laboral, sobre l'experiència a Nexdel Servi i el meu futur laboral. I m'ha dit una cosa que ja pensava. Que he d'escollir bé l'empresa, perquè en la següent que esculli haig d'estar 2 o 3 anyets. I crec que el septembre passat, aquest va ser el meu error. Després de les vacances d'estiu, estava tan impacient per trobar feina que em vaig traïr. Jo no vaig escollir l'empresa, ella em va escollir a mi. Ja sé que tenia més ofertes, i per tant vaig escollir entre elles, però potser, amb més fredor, les hagués rebutjat totes.

Si us plau amics i amigues, el proper cop atureu-me. Eviteu que la meva impaciència em torni a traïr. Recordeu-me que : Los jóvenes talentos escogen la empresa donde desean trabajar.

Emocions politiques

No sé per què, però avui llegia la Vanguardia (versió digital...snif!com enyoro el tacte del paper de diari i anar desgranant els articles pàgina a pàgina) i he vist les imatges del Congrés dels Diputats, en que el Sr.Zaplana (val la pena dir-li sr?) feia el famós comentari burlesc a la Sra.De la Vega perquè l'altre dia aquesta es va disfressar amb un vestit típic per una visita a una fàbrica mozambiquenya d'anacardos. I en aquest moment, veient les imatges, no sé per què m'ha sobrevingut la llagrimeta. No sé si aquests dies estic més sensible o bé el fet de veure el pati de col·legi en que, soberbis gànapies i imbècils com el sr.Acebes o el sr.Zaplana, han convertit l'espai on es tindrien que reunir persones que servissin de (bon) exemple per la resta de ciutadans, on es debatissin fent ús d'un llenguatge envejable les qüestions que preocupen al país. Jo no sé si sóc un insensible i em tindria que preocupar el fet que la Sra. De la Vega es vestis de "clown" per anar a visitar una escola d'aquest ofici...però sincerament m'entristeix més pensar que, si un exaltat amb un AK-47 em fes escollir a quin lloc ha d'anar per complir la seva matansa en nom de qualsevol causa, després de les seus del PP a Madrid i Barcelona escolliria el Congrés dels Diputats en plena sessió parlamentària. I realment, perdria algun personatge important el país?Es veuria afectada la mitjana de CI espanyola?Sincerament, penso que no

dimecres, de març 08, 2006

Cup of hope

Dura 1 min (si no recordo malament). Grup : De Phazz.

Quan escolto aquesta cançó m'omplo d'optimisme i energia i somriures. Fascinant el poder de la música, ja sigui per deprimir-te (Brigde over troubled water de Simon & Garfunkel), com per fer-te riure (make me smile de Steve Harley), posar-te nostàlgic (Make love de Daft Punk), donar-te energia per fer esport i saltar (Fucky Funky Music o Bitch o Music kills me de <>), recordar antigues parelles en plan melancòlic (Loco triste de Café Quijano) o servir de finestra a moments de la teva vida (I always be right there de Bryan Adams, Perfect Gentlemen de Wyclef Jean, etc.)...

Hi ha tantes cançons com persones i moments. Però el que m'impressiona d'aquesta és que amb tant curt espai temporal em fa somriure, somiar en paratges lluminosos (típica platja deserta, de sorra blanca, palmeres, aigua transparent...) i m'omple d'esperança i energia. Una petita joia.

I si a sobre, prenem una Cup of Hope amb un trosset de chocalata negra del 74% de cacau...mmmmmm...Ieeeeeeeeeepaaaaaaaaaaa!!!!

Per què quan parlo per telf. la cago tant?

Estava aquest matí disfrutant de la vida d'aturat, llegint la crònica del Barça-Chelsea d'ahir, escoltant música, esperant la trucada de Timofònica dient que m'arreglen ja el meu wireless, pensant a quines empreses vull aplicar i en si primer rento a mà el jersey marró o el negre de Desigual. I el meu mòbil comença a fer la seva cantarella polifònica mostrant un número de més de dues línies...empresa al canto o la policia francesa ha vist els videos! En efecte, Ferrovial m'estava fent una entrevista per telèfon. I l'he cagat tant...malgrat ser la veritat, no crec que li hagin agradat els meus motius per abandonar Nexdel Servi en menys de sis mesos (falta de formació i trobar-me entre 3 jefes que no es posaven d'acord sobre com volien encarar la situació). I he recordat que ahir li deia a una de les persones que més m'estimo del món que a vegades no s'ha de ser sincer. I que has de tindre una resposta preparada per tot. I a mi m'han agafat sense res preparat i amb la vena sincera.

El proper cop estaré preparat. Però m'ha sorprés que jo no esperava cap trucada d'empresa. No sé si per no desencantar-me o per ser realista m'he fet a la idea que fins l'abril no trobaré res. En fi, ara em pregunto, per què escric això?

dijous, de març 02, 2006

Sobre dignidades

Iba en el tren. Entró un chico y una chica de algún país del Este (Rumanía? Lituania?).El chico arrastraba un carrito con un altavoz, un discman y un pequeño vaso. Ella llevaba un micro conectado al altavoz. Él de1,80m, moreno,con esa nariz tan salida de los rusos y una mirada que transmitía la tristeza de no poder hacer nada más que arrastrar ese carrito. Ella alta, guapa y con una sonrisa que le iba de una punta a la otra de la cara. Y esa misma sonrisa, suplicante, transmitía la misma tristeza que la miraba de su acompañante. Aguantan los dos las voces que desaprueban su presencia y enchufan la música, para cantar ella junto a la voz grabada en el cd. Y mientras piden dinero te miran con esa cara que dice, todavía me queda mi dignidad y mi honor.

Me gustó ver a gente que, pudiendo ganar mucho más dinero de forma fácil (robando él, ejerciendo de prostituta de lujo a 300 euros la hora ella), prefieren recorrer los traqueteantes pasillos de los cercanías, para poner su gotita de sabor a la mezcla de estratos sociales que se puede ver en un vagón de tren. Y demuestran con su sonrisa, que mientras conservas tu dignidad y honor todavía puedes sonreir. O habéis visto una prostituta sonriendo?

dimecres, de març 01, 2006

Carnaval

Em vaig disfressar de mi mateix. La gent reia al meu voltant. Els típics nois disfressats de noia. Gats, gates, futbolistes del barça, noies que són nois, nois que són noies, el típic que sol es posa un barret i es pinta el bigoti...tots amb l'element imprescindible de la seva disfressa: una ampolla de Fanta repleta d'alcohol i cridant. No estic en contra de l'ampolla de Fanta i encara menys de cridar. Estic en contra d'increpar a la gent per fer gresca, perquè denota que la persona és tan aborrida i tan poc interessant que és incapaç de fer gresca ell sol amb els amics, sense l'ajuda involuntària d'un pobre tercer. No, no em van increpar a mi. I si ho haguessin fet, tampoc importa, jo anava disfressat de mi mateix. I quan un va disfressat, pel que sembla, tot és gresca i tot et rellisca.

Però anant disfressat de mi mateix, podia observar com la gent és tan infeliç i viu enclaustrada per les normes socials que aprofiten la més mínima excusa per sortir i sentir-se vius i lliures. Vec les imatges del carnaval de Tenerife (es pot traslladar al de Sitges o Vilanova?) i tot és litres d'alcohol, ballar com bojos, relacionar-se com si fossis amic de tota la vida amb qui fa 30 segons era un desconegut, drogues i sexe. I el que em fascina és que per fer tot això, i potser treure la millor part de cadascú (desafiant les normes, etc. Encara que alguns treuen la part negativa i aprofiten per fer actes bandàlics impunement), la gent necessita disfressar-se, no ser ell mateix.

No em considero ni millor ni pitjor que ningú, però em vaig sentir molt orgullós de mi i de tots aquells que poden ser ells mateixos sense necessitat de disfressar-se. Penso que en aquesta societat ja ens tenim que possar moltes disfresses al llarg del dia com per a sobre disfressar-nos perquè ho mani la tradició.

I pensant això, vaig agafar el tren amb els meus bongoes i vaig tornar a casa disfressat de bon fill que no ha trencat mai un plat.

Carnaval, carnaval, carnaval te quiero!!!