dimecres, de maig 07, 2008

I Meeting Blogger 2008 : EL VEÍ DE DALT

Ell volia ser l'últim...va enviar el relat a darrer moment, però no comptava que hi havia gent més tardana que ell (sobretot la Déjà Vie!). Aquest Veí torracollons (el paio em fa penjar una cançó...), corrector d'estil per amor a l'art, mus del meu blog i a qui m'aprecio molt (virtualment parlant) ha creat un relat en el que em diu fantasma per la cara! M'agrada quan juga amb les paraules, com salpebra amb gotes d'humor i com, amb els dos anys que el porto llegint, ha creat el seu propi estil. Això sí, de tots els relats que porto, em queden clar tres coses. La Déjà Vie triomfa en el sector masculí, el Clint ho fa en el femení i menys mal que us vaig obligar a fer-me aparèixer a mi! Bé, marxo a "veure" el "furbol" a ca el Veí.
La llum queia rere el serrat. A l’obaga, damunt les roques, la tramuntana havia deixat un aire net de temors ocults. «Tinc fred», deies. «Anem a dins». Al bosc, albiràvem un paisatge de tenebres i desigs. Em vas besar crepuscularment. La meva mà et va encalçar el pit. «Et voldria tota i per sempre» . «Sempre és massa temps», vas dir-me, serena. «Potser d’aquí no res ja no seré jo mateixa. Ja no seré aquí.» I vam encendre plegats el foc que havíem agençat feia poc. Les flames van dibuixar sanefes en la foscor. Les siluetes rera el tendal es despullaven soles. El crepitar del foc dibuixaven volves insignes sobre la teva pell «Sabràs trobar el camí de tornada?». La teva pell tenia una salabror marina, humida, llunyana. Vas obrir les cames i em portares de nou a l’illa roja on vaig capbussar-me de nou, sense llast ni oxigen. «Recordes?» «Era quan...». Ho recordava perfectament, i corria a encalçar-te l’alè amb una ànsia atàvica. En fer-ho, vaig notar que m’engolies encara més endins. La teva força era llum de dona dins la meva ment. La teva boca, un drac que em consumia per dins. Pell de préssec i olor a espígol. El sexe erecte i voluptuós, amarat del teu sexe. I ja tot era fosc al meu entorn, i et tornaves deessa impertèrrita, com metis porfidiosa i titànica.

Em vaig fondre definitivament en tu quan vaig sentir que m’acollies, franca, certa. I vam morir plegats, a poc a poc, en un somni encadenat, girant a fosc. Vaig tancar els ulls i vaig plorar de por i de felicitat alhora. La tempesta havia passat i tu i jo havíem estat cavalls desbocats en la foscúria. Havies estat meva i t’havia perdut per sempre.



—Com va, Veí?
—Ah! Ets tu, Robertinhos. No t’havia vist...
—Ja...sembles que has vist un fantasma. Què feies aquí badant, mirant pel celobert....?
—Re.. He sentit una música, m’he abocat i he tingut un déjà vie...
—Voldràs dir un déjà vu!
—Ah! Això,... Ja no sé què pensava....
—Potser amb algú?
—Sí...amb ella i totes alhora...
—Elles?
—Sirenes..

7 comentaris:

Jo Mateixa ha dit...

Genial!!!!!, ei penseu que hi ha un bon nivell en totes le shistòries eh, m'estàn agradant moltissim, cada una amb el seu tema, cada una amb el seu que :-)

Déjà vie ha dit...

molt bó, és més, bonissim!!! m'agradat molt currat currat. Jo he vlgut fer una cosa semblant pero no tant elegant, segur. ;)

Rita ha dit...

Ahir en un comentari deia que et teníem respecte, veí, i no és per menys... :) Felicitats!

(Rober... no veig la cançó, sóc jo?)

Clint ha dit...

Com es nota els que publiquen i els que no ho fem! jajaja molt bo veí! una vegada més passant el guant de seda per totes les veïnes, com qui no vol la cosa...plas, plas!

Joana ha dit...

Gentil pastor veig que t'arriba el cant de les " Sirenes"...
No facis soroll de nit...que dormen/dormim!
Petons!

Metis ha dit...

porfidiosa i titànica? carai.

El veí de dalt ha dit...

És que amb el material "veïnal" que corre per l'escala, com voleu que un no s'inspiri? A la vostra salut!