dijous, de maig 08, 2008

I Meeting Blogger 2008 : DÉJÀ VIE

A la noia li va costar...de fet va enviar el relat fora de plaç, es va passar per alt les normes d'extensió...en fi, com es sap desitjada per mitja catosfera i que és una de les quatre muses d'aquest blog, se n'aprofita. Pel que sembla, la pobre pateix segrestos temporals i retencions sota llençols d'un paio que es fa dir Raspall de Dents Blau...serà una analogia del "Raspall de nit" de Melissa P.?

La Déjà no va incoporar foto, però ja que ella fa al seu gust, jo faig al meu i li agafo la que pel meu gust és la seva millor foto des d'aquella de l'escala amb els tres gats.

Un relat amb cert aroma a Veí de Dalt, on al pobre Waipu Joan li diu que té cara de gos i a mi em convida a casa i em dóna sol mitja hora, com al telepizza. Espero que com a mínim, ni que sigui per una horeta, el spazzolino la deixi sortir de sota els llençols!







Em llevo de bon matí, sense gaire ganes de començar un nou dia, però les obligacions, son les obligacions i si toca toca i si no et lleves malament rai.

Així que sense pensar-ho massa passo a la dutxa d’aigua ben calentona. Amb els cabells encara molls surto al carrer, texans còmodes i samarreta de màniga curta. Res especial els dies sense esma.

Baixo a fer un cafè al bar de davant de casa. M’assec i em porten el mateix de cada dia. A la taula del davant un noi no deixa de mirar-me mentre intenta seguir el fil de l’article del diari que llegeix.
Només em faltava això!, no penso aixecar la mirada em dic; però un telèfon mòbil desprèn una cantarella divertida que fa que aixequi el cap. És ell. Encuriosida espero que l’agafi. El noi anònim, o millor dit el lector anònim se li rellisca el mòbil de les mans, el que em fa arrencar una rialla espontània.
M’aixeco, li torno el mòbil i li dic:
- Tingui un bon dia.
Qui m’havia de dir que el lector anònim m’arrencaria un somriure o hauria de dir l’escriptor anònim?
Xino xano baixo el carrer cap al metro i un gos de pelatge blanc immaculat ve directe a mi. Al principi em fa una mica de por però al apropar-se veig aquells ullets de bons amics, és una cucada. L’acaricio i miro a l’amo, ja ho diuen que els gossos s’assemblen als seus amos, té els mateixos ulls dolços. Com es diu?-Li demano.
- Juan.
- No! Em referia al gos. Dic entre rialles.
- Perdona diu ell, creia que...Waipu.
- Hola, Waipu, maco, ai el reiet.- Li faig quatre moneries i marxo. No em puc entretenir massa o arribaré tard a classe.
En Juan segueix passejant el seu gos tranquil·lament camí al parc.
Agafo el tren d’una corredissa i m’assec prop d’una noia de la mateixa universitat que jo. Per la carpeta, es clar. Escolta l’ipod però va llegint un llibre molt gruixut que per descomptat no entenc. De ben segur que fa una carrera complicada, em penso.
Al cap de cinc minuts per darrera li tapen els ulls amb les mans.
- Qui soc?
- Mmmmm no ho se.
- Va, Marina, a veure si ho endevines?
- Tu...ets com el vent de Tramuntana li diu la noia asseguda el meu costat.
L’altre somriu i s’abracen. Imagino les múltiples possibilitats que poden fer que es coneguin i la relació que deuen tenir entre elles. Mentre la “tramuntana” exclama:
- Ei que ens passem de parada i baixen corrents rient divertides.
Jo segueixo asseguda al meu lloc i em fixo en la dona de davant; porta un perfum de flors silvestres i llegeix un llibre en francès.
Encisada com estava en aquella olor tant dolça no em vaig adonar que un home corria vagó amunt. Sense fixar-se va fer caure el llibre de la dona del meu davant d’una sotragada. Vaig sentir que algú cridava: Borrego! Vigila per on vas!
Vaig recollir el llibre de terra i vaig atrevir-me a llegir el que posava a la primera pagina entreoberta:
“Per tu Joana, amb molt d’amor, espero que recordis sempre el cap de setmana a la platja.
De la teva amiga.
Rita”
Vaig pensar que era una dedicatòria molt bonica i vaig tornar a fantasejar en aquells dies a la platja que posava en lletra rodona de color blau.

Vaig baixar a la meva estació i al fons de l’andana vaig veure l’home que havia empentat el llibre de la Joana. Estava abraçat a una dona de cabells cargolats. Vaig apropar-me per pujar les escales mecaniques i vaig sentir que li deia a cau d’orella: Ho sento Metis, sento haver fet tard. No hi havia res en el mon que desitges mes que veure’t.
Pujant les escales vaig pensar que l’empenta estava justificada.
Finalment arribo a classe i m’assec a la darrera fila, com sempre. Em poso les ulleres i me’n adono que no és el nostre professor habitual.
- El professor Ridaura no ha pogut venir. Avui seré jo qui us donarà la classe.
Entre dents rondino que aquí els substitut els treuen dels veïns de dalt de casa, però a mesura que avança la classe me’n adono que té un encant especial i que tant se me’n dona si és el veí de dalt, de baix o de porta d’en Riudaura però espero que torni.
Tornant a casa passo a comprar el pa a la fleca i pregunto qui és el darrer de la cua. Una noia rossa de cabell curt em respon: Jo mateixa, amb una veu dolça que em fa pensar que deu cantar com els àngels.
Faig la cua silenciosa mirant com es mou, observant-la canviant el pes de cama, gratant-se el braç... finalment agafa el pa calent i m’avisa:
- Vigila que crema! Em pica l’ullet i marxa somrient.
Amb la barra de quart sota el braç veig un papa amb els seus dos nens. Un salta que salta, l’altre més tranquil s’ha fet mal al peu i el pare l’agafa a coll. Extranyament em fixo amb les sabates d’aquest atractiu paràs, unes converse vermelles. Pujo l’ascensor pensant a qui em recorden.
Al arribar a casa m’estiro al sofà. Quin dia! Sona el telèfon. Qui deu ser?
-Si?
- Hola Mar.
- Robert?
- Ai com estàs? Quan de temps?
- Bé, volia saber de tu...
- Avui he tingut un dia molt atrafegat perquè no vens a casa i t’ho explico?
- Perfecte en mitja hora soc allà.
En Robertinhos penja sense saber que la Déjà avui s’ha creuat amb totes aquelles persones que dia a dia creu tant properes. Totes son gent de carrer, gent de barri o gent de poble. Gent normal i corrent com tu o com jo.

3 comentaris:

Clint ha dit...

Molt bé Déjà! com es nota que fem cursillus eh! jajaja m'encanten aquests relats on tots sortim retratats...i tu Robertinhos espavila o no arribes!

Déjà vie ha dit...

mmmmmm ups! no recordava q hi havia normes...ni foto, ni extenció. Weno... l'important és participar, no?

El veí de dalt ha dit...

Molt bo! O sigui que ara sóc "profe honoris causa de la Déjà Vie"! Quin orgull!