A vegades la boira crea paissatges de gran bellesa, altres crea ambients fantasmagòrics i a voltes ens traspasa i ens emboira l'ànim.
La boira em fa crear històries tòpiques de personatges misteriosos sorgint del seu interior o, just abans d'obrir la porta del cotxe, sentir "coses" que no vec o no deuria sentir.
A vegades el blanc que cobreix l'entorn em fa mirar a l'horitzó, que la boira ha deixat a pocs metres, i fer-me preguntes perilloses, com el que m'espera més enllà o analitzar el meu present actual. No m'agrada gaire analitzar el present, adonar-me que m'he convertit en un número més, en un còdol entre milions empés pel corrent de la rutina, del políticament correcte, de les responsabilitats que enriqueixen a pocs i impliquen a molts, del capitalisme deshumanitzat...No m'agrada analitzar, perquè quan ho fem, tendim a veure el dolent però no la part bona.
Entremig de la boira, tothom està alerta, desconfiat, les espases no es veuen venir.
Però malgrat tot, quan aconsegueixes enfilar-te al turó i mires cap abaix, cap a la boira, el paissatge és bellíssim.