Se ofrece hombre modelno y con experiencia para señoras que empiezen enseñando los pies y quieran acabar mostrandolo todo. VISA
Com veieu, en Robertinhos compleix alguns desitjos dels seus lectors (mirar comentari a "Y ahora, una breve pausa publicitaria")
dijous, de maig 31, 2007
dimecres, de maig 30, 2007
Le saudade de l'Afrique
Ens van segrestar a les costes d'Àfrica quan estàvem jugant a prop del poblat
ens van lligar i ficar a cel·les lugúbres
molts d'altres iguals a nosaltres van morir allí
de fam i enfermetats
als que vàrem aguantar, els blancs ens van ficar en un vaixell
el vaixell va naufragar
i els nostres cossos van ser arrastrats pel mar
fins a les costes de Sant Vicente
on les tribus autòctones ens van acollir.
Allí va nèixer la cultura garifuna
mescla d'Àfrica i Càrib
Vàrem lluitar contra els anglesos donant suport als francesos
derrota que ens va comportar la pèrdua de la llibertat
per segon cop
Vivim amb la saudade als ulls
de l'Àfrica que s'ens va arrebatar
amb la mirada seria de qui ha sigut maltractat per la historia
però dins el nostre cor
seguim portant l'amor i la capacitat d'abraçar un altre ésser humà.
Què us suggereix aquesta foto?
Clint, déjà vie, Joan & Carolina, Tondo, Joana i Veí. Teniu deures
El meu primer accident de tràfic
Anava per la ronda com cada matí
escoltant No somos nadie com els últims 2 mesos
estava fent cua per arribar a la feina (com ens agrada!)
he mirat pel retrovisor i no hi havia ningú a l'altre carril en cinc metres
he posat intermitent i he començat a canviar de carril
¡CRASH!
una moto impacta contra la porta del conductor.
afortunadament sol unes rascades a la moto
i unes rascades i un bony al meu cotxe (bony que repararan els xapistes de l'empresa on treballo)
l'accident s'ha produït perquè la moto anava sobre la mitjana (sense invadir l'altre carril)
i la llum del seu far es confonia amb la del far del cotxe que em seguia
fent així molt difícil que jo l'apreciés pel retrovisor.
Afortunadament no hi ha res greu a lamentar i hem quedat amics i tot
(un tio molt trempat que treballa al mateix carrer que jo a la Zona Franca)
però el que em pregunto és el que hagués passat si jo arribo a portar un camió
o bé arribo a arrencar molt més ràpid.
a vegades les motos no són gaire conscients del risc que corren les seves vides
escoltant No somos nadie com els últims 2 mesos
estava fent cua per arribar a la feina (com ens agrada!)
he mirat pel retrovisor i no hi havia ningú a l'altre carril en cinc metres
he posat intermitent i he començat a canviar de carril
¡CRASH!
una moto impacta contra la porta del conductor.
afortunadament sol unes rascades a la moto
i unes rascades i un bony al meu cotxe (bony que repararan els xapistes de l'empresa on treballo)
l'accident s'ha produït perquè la moto anava sobre la mitjana (sense invadir l'altre carril)
i la llum del seu far es confonia amb la del far del cotxe que em seguia
fent així molt difícil que jo l'apreciés pel retrovisor.
Afortunadament no hi ha res greu a lamentar i hem quedat amics i tot
(un tio molt trempat que treballa al mateix carrer que jo a la Zona Franca)
però el que em pregunto és el que hagués passat si jo arribo a portar un camió
o bé arribo a arrencar molt més ràpid.
a vegades les motos no són gaire conscients del risc que corren les seves vides
dimarts, de maig 29, 2007
Mirant enrera
Ara que estic gaudint de la posta dels vint i pocs
i abans de que surti la llum dels vint i pocs més un
he mirat enrera i m'he adonat dels canvis soferts
desde la última posta.
Podia haver mirat més enllà, però a vegades reflexionar tant,
no ens deixa en plenes condicions per afrontar un dia de treball.
Abans dubtava si era vàlid per ser jefe. Ahora ho sóc
Abans creia en inferiors i superiors. Ara en que tots tenim que millorar
Abans creia en els sindicats. Ara crec que són una mafia
Abans sol tocava el djembe. Ara una mica de tot
Abans no estava content amb el meu cos. Ara m'he acceptat com sóc
Abans tenia molts coneguts. Ara uns pocs amics
Abans no escribia al blog. Ara més o menys a diari
Abans odiava la meva feina. Ara hi disfruto
i el millor
Abans havia perdut la fe en mi i estava insegur. Ara conec els meus límits i confio en superar-me
Abans no somreia per la vida que tenia. Ara el Sol m'il·lumina cada dia
dilluns, de maig 28, 2007
Y ahora, una breve pausa publicitaria
Me encanta la publicidad. Encuentro que algunos anuncios son fascinantes. El de la foto, de Sony Bravia, rodado lanzando millones de pelotitas de colores por una calle de San Francisco junto con su banda sonora (José González "Heartbeats") es, para mi, uno de los mejores de los últimos años.
Frases como:
Just do it
Impossible is nothing
Te hacemos la vida más fácil
busca, compara y si encuentras algo mejor, compra.
What's up?!
Be water my friend
cueces o enriqueces?
y tantas otras, han pasado a la cultura colectiva.
desde aquí, me gustaría conocer cual es vuestro anuncio favorito y qué frase publicitaria recordais.
Participas?
La resaca post electoral
El dia després de les eleccions és un dia feliç, en que tothom té alguna cosa per a celebrar.
No hi ha res com unes bones eleccions per aixecar l'ànim de tothom
No hi ha res com unes bones eleccions per aixecar l'ànim de tothom
diumenge, de maig 27, 2007
La Mort a la Mar Bella
Va elevar els braços al cel. Després de tot el que havia passat, necessitava retrobar-se amb ella mateixa. Sentir la sorra als seus peus, el Sol a la seva cara i l'aire escolant-se entre els seus dits.
S'havia posat la samarreta blanca que tant li agradava, ajustada i escotada. Amb ella notava com les mirades dels caminants masculins i no masculins lliscaven pels seus pits, abraçant desde la distancia la calidesa de la seva panxa.
Va cridar. Un crit de llibertat que va alertar a la parella d'avis que compartien platja amb ella a aquella hora del matí. Els avis la van mirar, es van comentar un parell de coses, van recollir i van marxar.
La gent cada cop s'espanta més del que es surt de la norma.
Sola a la platja, va resentir la tendresa de les mans que li havien explorat el cos la nit passada.
Va mirar als voltants. S'estava possant calenta.
Es va baixar els pantalons i amb la seva mà, va resseguir les marques encara calentes de les mans que li havien provocat l'extasis hores abans
Va
anar
lentament
després més
ràpid
més ràpid
mésràpid
mmmmmmmmmmmmmmmmmmm
finalment va tocar de nou el cel.
Va sentir soroll a prop seu. Un home havia arribat a la platja i l'havia ben enganxat.
Li va somriure.
Es va apropar a ell.
Li va agafar el cap i el va obligar a llepar del seu sexe. L'home, sorprés per l'invasió patida a la seva boca, va començar a gaudir i a fer-la gaudir.
Mentre tenia l'orgasme, va agafar el ganivet de la bossa i li va clavar quatre punyalades al cor mentres s'acabava d'escorrer davant la mirada sorpresa de l'home.
A les persones sempre ens sorpren la mort, mai la esperem.
Va marxar de la Mar Bella, va llençar el ganivet a la Mar i va enfilar cap a la platja del Fòrum
Un cop allí va elevar els braços al cel. Després de tot el que havia passat, necessitava retrobar-se amb ella mateixa. Sentir la sorra als seus peus, el Sol a la seva cara i l'aire escolant-se entre els seus dits.
Un dels nois del grupet que estava a uns cinc metres d'ella li va somriure.
L'encant d'aquell somriure juvenil li va remoure el pap de l'excitació.
Es va començar a posar calenta.
Encara li quedaven ganivets.
Una posible continuació
En Tondo Rotondo va dir...Els ulls cansats, la boca seca i l'estòmac enganyat per un bon grapat de galetes i dos gots d'aigua, l'esmorzar d'un matí de desembre, d'un matí diferent.
Assegut, mig deixat anar en el vagó de l'antiga primera classe del Catalunya Exprès de les 08:08... després d'haver-me endinsat gairebé d'esma per la boira que separa el poble de l'estació.
En Robertinhos continua...
va eixugar-se les gotes d'aigua que li regalimaven pel cap. Eren fredes.
Va anar a agafar el quadern que sempre duia a la bossa. Li encantava escriure en el transport públic. Veure plasmades en tinta les paraules que li voleiaven per la ment i els pensaments que s'havien tornat en paraules. Li agradava escriure sobre el que veia per la finestra o sobre les cares dels acompanyants de vagó. De sobte el neguit es va apoderar d'ell i la seva mà. No trobava el quadern. En algun moment entre casa seva, la boira i el tren se li havia caigut. O no l'havia agafat? no, no, ell sempre el duia a sobre.
Va començar a mirar als voltants. Semblava que ningú el veia. Tothom absort en ells mateixos.
Les mirades perdudes.
Una de les coses diferencials d'agafar el tren a una hora tan matinera era que acabaves coneixent les cares i tics de tots els que comparteixen vagó amb tu. Es va fixar en una noia que no havia vist mai. Era molt maca. Li va somriure, però ella no el mirava. Hi havia quelcom en ella que li va fer sentir coses que feia temps no experimentava. Un pessigolleig al cor, una opressió a l'estòmac. Desde la mort de la seva dona, que en pau descansi, que no sentia res igual
De sobte el tren es va aturar i la noia va fer per baixar.
Enmig del tifó sentimental que sentia, va dubtar de baixar i seguir-la, saber més d'ella.
Quan es va decidir, el revisor del tren li va dir,
- ho sento. vosté no baixa aquí. L'esperen en una altra estació. Torni al seu seient.
Immediatament el tren va arrancar i va iniciar un descens que, de no haver-se tornat a sentar per ordre del revisor, li hagués fet vomitar les galetes que s'havia pres per esmorzar.
El tren es va aturar. El revisor el va cridar, amb un to més horrible que abans,
- aquesta sí és la seva parada. afanyi's que l'esperen a l'andana.
Es va quedar glaçat, si és que es pot amb la temperatura a la que estava l'andana. La seva dona li somreia.
- Tranquil, ja t'aniré explicant tot pel camí a que et marquin.
Com que no baixava, el revisor li va etzibar una empenta que el va tirar als peus de la seva difunta dona. El tren va tancar les portes i va desapareixer en pocs segons.
Mentrestant, a la comisaria del poble, l'inspector Rotondo somreia. Acabava de trobar un quadern a l'accident ocorregut a la carretera que unia el poble amb l'estació. No l'havia obert in situ a causa d ela boira. En ell estaven explicats els 2 assassinats que havien conmocionat el poble els darrers anys.
dissabte, de maig 26, 2007
Definicions adquirides (I)
Ciutat : def. Nom que rep el lloc geogràfic on molta gent s'acumula en petits espais i on hom
creu disposar de tots els drets però de cap obligació.
creu disposar de tots els drets però de cap obligació.
Je ne veux pas travailler
Sent una cançó del grup Pink Martini...jo dic...moi aussi.Je ne veux pas travailler
Paroles et Musique: Forbes, Lauderdale 1996 "Sympathique"
Ma chambre a la forme d'une cage
Le soleil passe son bras par la fenêtre
Les chasseurs à ma porte
Comme des petits soldats
Qui veulent me prendre
{Refrain:}
Je ne veux pas travailler
Je ne veux pas déjeuner
Je veux seulement oublier
Et puis je fume
Déjà j'ai connu le parfum de l'amour
Un millions de roses
N'embaumeraient pas autant
Maintenant une seule fleur
Dans mes entourages
Me rend malade
{au Refrain}
Je ne suis pas fière de ça
Vie qui veut me tuer
C'est magnifique
Etre sympathique
Mais je ne le connais jamais
{au Refrain}
Je ne suis pas fière de ça
Vie qui veut me tuer
C'est magnifique
Etre sympathique
Mais je ne le connais jamais
{au Refrain}
divendres, de maig 25, 2007
dijous, de maig 24, 2007
Mi séptima pregunta es...
si no hay respuesta a todas nuestras preguntas, de qué sirve cuestionarlas?
En los ojos de la guerra
L'amic Joan i l'amiga Carolina m'han fet recordar aquest llibre i el personatge de Miquel Gil. El primer cop que vaig llegir sobre aquest home va ser al llibre del Pérez-Reverte "Territorio Comanche". Aquest barceloní va despertar un dia i va decidir penjar la toga i una carrera de comoditats per anar a fer de reporter de guerra a Bosnia. Com per aquells temps, sol deixaven creuar les fronteres de la ex-Iugoslavia a periodistes, va agafar la seva moto i servint contactes, suposo, va aconseguir anar acreditat per Solo Moto. Es va dedicar a escriure a la revista del que anava veient amb la moto amunt i avall entre bales, odis i desesperacions. Jo sempre he cregut que els soldats es deurien quedar impressionats del shock de veure un penjat amb moto pels camins d'un païs en guerra.
En Miquel va anar progressant en la professió. Va ser un dels tres periodistes que van resistir a Txetxènia quan l'exèrcit rus va bombardejar la capital txetxena prohibint l'entrada a periodistes. Gràcies als tres, vàrem poguer assabentar-nos del que pretenien fer les tropes russes.
Premiat el seu treball, protagonista d'una de les fotos de Sierra Leone en que surt fugint de la mort saltant entre les herbes, finalment aquesta el va agafar en un revolt d'una carretera de Sierra Leone.
Desde llavors he trobat a faltar a gent com ell a Gaza i a molts altres conflictes (Níger, Congo, etc.)
És fàcil anar a un territori en guerra, escriure del que sents i dir que ets reporter de guerra. És més complicat ser un autèntic reporter de guerra. Per a poder ser-ho has d'arriscar-ho tot, fins i tot la teva vida.
dimecres, de maig 23, 2007
Mi sexta pregunta es...
si es verdad que hubo vida en Marte, podríamos ser descendientes de los habitantes de Marte que destrozaron su planeta y vinieron a la Tierra. Por lo tanto, incluso suponiendo que esto fuera cierto, siempre repetimos el error de no aprender de nuestra historia?
Otoño vital
Que tristeza te invade
cuando llega el día
que en el banco donde siempre
te esperaban con una sonrisa y un cálido abrazo
ya sólo se encuentra
el vacío, el aire y unas cuantas hojas secas
dimarts, de maig 22, 2007
Puerta medio abierta
Siempre he aplicado un criterio de dejar la puerta del despacho abierta
de entablar un liderazgo basado en el diálogo
y en la posibilidad de que mis subordinados se cuestionen lo que hacen
y me expongan sus distintos puntos de vista.
Siempre he aplicado un criterio de puerta medio abierta
de llegar a un consenso en todas las decisiones en que pueda haber discusión
pero sin que olviden que el jefe no son ellos.
Sin embargo hay quien ve esta puerta medio cerrada
y optan por quejarse a terceras personas.
Estoy decepcionado.
A pesar de las tácticas que apliques,
siempre hay gente que cree recibir un trato injusto.
de entablar un liderazgo basado en el diálogo
y en la posibilidad de que mis subordinados se cuestionen lo que hacen
y me expongan sus distintos puntos de vista.
Siempre he aplicado un criterio de puerta medio abierta
de llegar a un consenso en todas las decisiones en que pueda haber discusión
pero sin que olviden que el jefe no son ellos.
Sin embargo hay quien ve esta puerta medio cerrada
y optan por quejarse a terceras personas.
Estoy decepcionado.
A pesar de las tácticas que apliques,
siempre hay gente que cree recibir un trato injusto.
dilluns, de maig 21, 2007
Mi quinta pregunta es...
qué pasaría si un día, a la misma hora, murieran todos los políticos y todos los extremistas (cristianos, islámicos, mahometanos, etc.)?
Paul Rusesabagina
Petita biografía (extraída de wikipedia)
Paul Rusesabagina (nacido el 15 de junio de 1954) era el asistente de dirección del Hotel des Mille Collines, y con anterioridad gerente del Hôtel des Diplomates, ambos situados en Kigali (Ruanda). En 1994, durante el Genocidio de Ruanda, Rusesabagina utilizó su influencia y contactos como gerente provisional del Mille Collines para proteger a unas 1.260 personas, Tutsis y Hutus moderados de las masacres perpetradas por las milicias Interahamwe. Alcanzó la fama cuando su vida apareció en la película Hotel Rwanda (2004). Étnicamente es un Hutu, y en la actualidad vive en Bélgica con sus cuatro hijos y dos sobrinas a las que adoptó.
Autor del libro : Un hombre corriente
Profesión actual : Comenzó con un taxi en Bélgica y ahora tiene una pequeña flota
Os escribo porque me gustó mucho la entrevista que le hicieron en el Dominical de La Vanguardia el pasado domingo. Quien tenga ocasión de leerla, se la recomiendo.
Paul Rusesabagina (nacido el 15 de junio de 1954) era el asistente de dirección del Hotel des Mille Collines, y con anterioridad gerente del Hôtel des Diplomates, ambos situados en Kigali (Ruanda). En 1994, durante el Genocidio de Ruanda, Rusesabagina utilizó su influencia y contactos como gerente provisional del Mille Collines para proteger a unas 1.260 personas, Tutsis y Hutus moderados de las masacres perpetradas por las milicias Interahamwe. Alcanzó la fama cuando su vida apareció en la película Hotel Rwanda (2004). Étnicamente es un Hutu, y en la actualidad vive en Bélgica con sus cuatro hijos y dos sobrinas a las que adoptó.
Autor del libro : Un hombre corriente
Profesión actual : Comenzó con un taxi en Bélgica y ahora tiene una pequeña flota
Os escribo porque me gustó mucho la entrevista que le hicieron en el Dominical de La Vanguardia el pasado domingo. Quien tenga ocasión de leerla, se la recomiendo.
dissabte, de maig 19, 2007
Cap de setmana
Hem lluitat durant tota la setmanaara toca descansar pel combat de la setmana que ve
PD : Bé, excepte Metis
divendres, de maig 18, 2007
dijous, de maig 17, 2007
Sin sentido
Hoy tengo un día sin sentido
de los que te levantas malhumorado
y con ganas de enviarlos a todos (y a todo)
a la mierda.
Por suerte, el niño enfurecido que llevo dentro,
se ha calmado aporreando rítmicamente la mesa
Elections time coming
Aquest matí m'he llevat pensant que els polítics són com els mosquits,
apareixen amb el bon temps i sol volen el teu vot (i els teus diners).
Ara bé, després he sentit que una política sueca havia ofertuna mamada a tots aquells que la votessin.
Després de destrempar pensant en les polítiques que tenim (Esperanza Aguirre? La Mayol?),
he descobert que com tots els polítics, la sueca xerra fins i tot amb la boca tapada.
Al final, davant dels 150000 inscrits per votar-la, ha afirmat no ser una profesional del sexe,
i que sol oferirà alguna cosa divertida...
potser una mamada somrient?
dimecres, de maig 16, 2007
Instants d'acosament
Muhammed va sortir de la peluqueria Al-Ramaal, al carrer de la Boira, amb un nou look. Dintre d'una estona havia quedat amb la Djindra, una noieta que li tenia el cor robat.
Va pujar al pis i es va posar la seva camisa de colors. Al cap de trenta minuts, la Djindra ja estava a la porta.
Va baixar les escales, com si volés. Un somriure li va nèixer als llavis al veure-la allà, esperant-lo, tan maca, moreneta, llavis rosats i un mocador rosa envoltant-li la cara tallada amb cura i destressa per la mà d'Alà. Va abraçar-la i van arrencar a caminar, mig volieant, com si no toquessin el terra. En ple vol va golpejar a un noi morenet amb traje que el va mirar sorprés. "Què mira aquest fantasma?" va pensar. En Muhammed estava tip de paios com aquest, que passejaven pel carrer on vivia amb trajes cars i aires de suficiència. Es va sentir trist per la noia que l'acompanyava, ja que segurament, mai podria ser tan feliç al costat d'aquell galifardeu com ho seria la Djindra al costat seu.
En un tres i no res es va treure aquest pensament del cap i es va concentrar en aquells ull negres que el miraven admirats.
L'endemà al matí, una alegria el desbordava. Va agafar el cotxe i va enfilar la Ronda Litoral. Com sempre, caravana. Era tanta l'alegria que li corria per la sang, que no va poder estar-se de ballar a ritme de Rachid Taha en el seient del seu Opel. El conductor del vehicle de davant se'l va quedar mirant. Va clavar la mirada al retrovisor, va somriure i va seguir ballant. No podia parar de moure els braços, els hombros i el cap. Era un oasi d'alegria, bogeria pensarien els altres conductors, enmig de les cares grises, aborrides i malhumorades de primera hora del matí. Va tornar a mirar al conductor de davant i es va quedar estupefacte. Un altre cop el mateix paio d'ahir a la tarda. Va continuar ballant, però ara no li treia ull al cotxe que el precedia. Es va fixar que el noi martillejava el volant, suposadament seguint el ritme de la música que escoltava.
Després de vuit hores de rutina, grisor i nervis, va tornar al seu pis.
Al sortir per anar a ca la Djindra, es va quedar perplex. Un altre cop el noi del traje (ara duia un altre) estava al seu carrer. Aquest cop estava parlant amb el dependent de la tenda Senegal. Es preguntaven per la familia i ell s'interessava per l'estat de la filla del botiguer, una nena d'uns sis anys molt espavilada.
Va pensar que era una coincidència.
Al tornar de passar la tarda amb la Djindra se'l va tornar a trobar, aquest cop al restaurant brasiler on solia anar a pendre una caipirinha i estar amb la pàrroquia brasilera del Cantinho Brasileiro del carrer Ample. Tornava a estar allí, prenent unes croquetes i un guaraná.
- Deixa de seguir-me - li va espetar.
- però què dius?
En Muhammed va marxar tot confós cap a casa, mirant de tant enrera.
Els dies van anar passant i cada cop les trobades amb el noi del traje eren més freqüents. Al Farafina, al Mercat de Santa Caterina, a la Granja, al carrer Joaquin Costa, a Bonsuccés, a l'Etnomusic, al Tokobongo, al carrer argenteria, al Fossar de les Moreres, al carrer Princessa, al Aquí Brasil, al Port, a la Central... cada cop estava més obsessionat. Es trobava al noi cada dia en algun dels punts on solia anar.
La obsessió es va anar fent més gran. Les visites de la Djindra es van anar espaiant fins a que es van extingir.
Sol i desesperat, turmentat per la frase de Peter Viertel "Un hombre sin un gran amor es medio hombre" i pel pensament que allà on anés es trobaria amb el noi del traje.
El dia que se'l va trobar al carrer de les Candeles li va plantar cara, desesperat.
- Qui ets? Deixa de seguir-me
- Qui sóc és el menys important i no et segueixo, simplement em trobes en els llocs on tu em cites cada dia. Sóc l'imatge de l'home que voldries ser i em veus allà on et voldries veure. Sóc qui tu has creat, qui tu has desitjat ser i qui tu imagines per veure les reaccions dels altres.
- Això és mentida. Si fossis l'home que jo he creat hauries desaparegut aquell dia a la Ronda. No vull que em segueixis. Per culpa teva no puc viure. Per culpa teva he perdut l'amor de la Djindra. Per culpa teva he perdut tot el que estimava.
- No em culpis del que tu has perdut. Aquell dia al carrer de la Boira vas desitjar ser jo i tot el que represento. Vas desitjar poder influir en la vida dels altres. Jo sol he influït a la teva vida per demostrar-te el que pots tindre, però també el que no pots tindre. T'he fet veure que influint en algu pots dur-lo a la ruina. T'he volgut ensenyar que tindre tot el poder que tinc i emprar-lo saviament no és fàcil, que sovint pots cometre errors que destrossen la vida d'algu.
- Però jo no volia això. Jo no et vaig demanar que ho fessis.
- Ho vas desitjar
- Doncs ara desitjo que desapareixis, que deixis de seguir-me, que deixis d'obsessionar-me, que deixis d'influir en la meva vida. Vull que em tornis tot el que tenia. L'amor de la Djindra, l'amistat i el respecte dels meus veïns i amic, que deixin de dir a Al-Ramaal que estic boig...vull tornar a ser qui era.
- Abans de desaparèixer t'ensenyaré uná última cosa
- Quina?
- Que quan tens poder i influeixes a la vida dels altres, els errors no es poden arreglar, no es pot tornar enrera.
Va pujar al pis i es va posar la seva camisa de colors. Al cap de trenta minuts, la Djindra ja estava a la porta.
Va baixar les escales, com si volés. Un somriure li va nèixer als llavis al veure-la allà, esperant-lo, tan maca, moreneta, llavis rosats i un mocador rosa envoltant-li la cara tallada amb cura i destressa per la mà d'Alà. Va abraçar-la i van arrencar a caminar, mig volieant, com si no toquessin el terra. En ple vol va golpejar a un noi morenet amb traje que el va mirar sorprés. "Què mira aquest fantasma?" va pensar. En Muhammed estava tip de paios com aquest, que passejaven pel carrer on vivia amb trajes cars i aires de suficiència. Es va sentir trist per la noia que l'acompanyava, ja que segurament, mai podria ser tan feliç al costat d'aquell galifardeu com ho seria la Djindra al costat seu.
En un tres i no res es va treure aquest pensament del cap i es va concentrar en aquells ull negres que el miraven admirats.
L'endemà al matí, una alegria el desbordava. Va agafar el cotxe i va enfilar la Ronda Litoral. Com sempre, caravana. Era tanta l'alegria que li corria per la sang, que no va poder estar-se de ballar a ritme de Rachid Taha en el seient del seu Opel. El conductor del vehicle de davant se'l va quedar mirant. Va clavar la mirada al retrovisor, va somriure i va seguir ballant. No podia parar de moure els braços, els hombros i el cap. Era un oasi d'alegria, bogeria pensarien els altres conductors, enmig de les cares grises, aborrides i malhumorades de primera hora del matí. Va tornar a mirar al conductor de davant i es va quedar estupefacte. Un altre cop el mateix paio d'ahir a la tarda. Va continuar ballant, però ara no li treia ull al cotxe que el precedia. Es va fixar que el noi martillejava el volant, suposadament seguint el ritme de la música que escoltava.
Després de vuit hores de rutina, grisor i nervis, va tornar al seu pis.
Al sortir per anar a ca la Djindra, es va quedar perplex. Un altre cop el noi del traje (ara duia un altre) estava al seu carrer. Aquest cop estava parlant amb el dependent de la tenda Senegal. Es preguntaven per la familia i ell s'interessava per l'estat de la filla del botiguer, una nena d'uns sis anys molt espavilada.
Va pensar que era una coincidència.
Al tornar de passar la tarda amb la Djindra se'l va tornar a trobar, aquest cop al restaurant brasiler on solia anar a pendre una caipirinha i estar amb la pàrroquia brasilera del Cantinho Brasileiro del carrer Ample. Tornava a estar allí, prenent unes croquetes i un guaraná.
- Deixa de seguir-me - li va espetar.
- però què dius?
En Muhammed va marxar tot confós cap a casa, mirant de tant enrera.
Els dies van anar passant i cada cop les trobades amb el noi del traje eren més freqüents. Al Farafina, al Mercat de Santa Caterina, a la Granja, al carrer Joaquin Costa, a Bonsuccés, a l'Etnomusic, al Tokobongo, al carrer argenteria, al Fossar de les Moreres, al carrer Princessa, al Aquí Brasil, al Port, a la Central... cada cop estava més obsessionat. Es trobava al noi cada dia en algun dels punts on solia anar.
La obsessió es va anar fent més gran. Les visites de la Djindra es van anar espaiant fins a que es van extingir.
Sol i desesperat, turmentat per la frase de Peter Viertel "Un hombre sin un gran amor es medio hombre" i pel pensament que allà on anés es trobaria amb el noi del traje.
El dia que se'l va trobar al carrer de les Candeles li va plantar cara, desesperat.
- Qui ets? Deixa de seguir-me
- Qui sóc és el menys important i no et segueixo, simplement em trobes en els llocs on tu em cites cada dia. Sóc l'imatge de l'home que voldries ser i em veus allà on et voldries veure. Sóc qui tu has creat, qui tu has desitjat ser i qui tu imagines per veure les reaccions dels altres.
- Això és mentida. Si fossis l'home que jo he creat hauries desaparegut aquell dia a la Ronda. No vull que em segueixis. Per culpa teva no puc viure. Per culpa teva he perdut l'amor de la Djindra. Per culpa teva he perdut tot el que estimava.
- No em culpis del que tu has perdut. Aquell dia al carrer de la Boira vas desitjar ser jo i tot el que represento. Vas desitjar poder influir en la vida dels altres. Jo sol he influït a la teva vida per demostrar-te el que pots tindre, però també el que no pots tindre. T'he fet veure que influint en algu pots dur-lo a la ruina. T'he volgut ensenyar que tindre tot el poder que tinc i emprar-lo saviament no és fàcil, que sovint pots cometre errors que destrossen la vida d'algu.
- Però jo no volia això. Jo no et vaig demanar que ho fessis.
- Ho vas desitjar
- Doncs ara desitjo que desapareixis, que deixis de seguir-me, que deixis d'obsessionar-me, que deixis d'influir en la meva vida. Vull que em tornis tot el que tenia. L'amor de la Djindra, l'amistat i el respecte dels meus veïns i amic, que deixin de dir a Al-Ramaal que estic boig...vull tornar a ser qui era.
- Abans de desaparèixer t'ensenyaré uná última cosa
- Quina?
- Que quan tens poder i influeixes a la vida dels altres, els errors no es poden arreglar, no es pot tornar enrera.
dimarts, de maig 15, 2007
Sin patria
Patera vacía de las esperanzas
de los que navegaban en un mar de ilusiones
rotas al llegar a la sucia arena de la realidad
Mi segunda pregunta es...
Por qué le damos tanto valor al dinero si al final de nuestras vidas sólo deseamos ser recordados?
Pausa
Havent sortit a les 19h de Zona Franca
i sent segrestat per una cua immensa de tràfic
vaig decidir fer una pausa
i pensar com seria una ciutat sense cotxes.
Immediatament, davant la impossibilitat de que això succeixi,
vaig mirar les ulleres de Sol i em vaig imaginar en un dels meus somnis preferits
dilluns, de maig 14, 2007
WANTED
Si el veieu, és una de les persones que treballen en un bar i per no pagar la taxa de recollida de vidre comercial, ho tiren tot als punts de brossa neta destinats als veïns, fent que aquests es desbordin i no puguin ser emplenats pels veïns. A més, com generen un augment de freqüència de buidat, augmenta el cost del servei de neteja de l'Ajuntament.
Us animo a fer fotos d'aquests infractors i a enviar-me-les.
Us animo a fer fotos d'aquests infractors i a enviar-me-les.
Els temps estan canviant
I si no t'adaptes acabes morint.
No pots esperar que una data a la pared et salvi
en un temps en que sol compta la data del calendari
divendres, de maig 11, 2007
dijous, de maig 10, 2007
Sobre políticos
según una encuesta reciente,
3 de cada 4 detesta las notícias sobre política
a lo que añado,
1 de cada 4 detesta que alguien pueda estar interesado en las noticias políticas
y os propongo una adivinanza,
cuántos de cada 4 son políticos?
3 de cada 4 detesta las notícias sobre política
a lo que añado,
1 de cada 4 detesta que alguien pueda estar interesado en las noticias políticas
y os propongo una adivinanza,
cuántos de cada 4 son políticos?
Capítulo III : Él
- papíto, qué servicio quiere?
- pues...no sé...yo...la verdad...es que es mi primera vez, sabe?....yo no suelo venir...de hecho, yo siempre he sido muy fiel...
- no te preocupes mi amor, aquí nosotras te haremos sentir como en el paraíso. Mira, te dejamos una lista de servicios y tu vete relajando que estás en tu casa.
Nunca antes había ido a un lugar de estos en el que, como si compraras fruta en la Boquería, podías pedir una horita de mamada y media de penetración. De hecho él siempre había estado emparejado (que no emparedado...que es cuando la relación te asfixia) y enamorado de su mujer, pero cuando el otro día, cuando su mujer le confesó su infidelidad con un paciente del hospital donde trabajaba, el mundo, su mundo, se derrumbó.
Siempre había pensado que eran la pareja perfecta, que después de 10 años de compartir la vida pasando buenos momentos y otros no tan buenos, seguían estando enamorados y deseándose uno al otro.
Le hubiera gustado gritar, pero no podía.
Le hubiera gustado ir a un bar y acabar en el camastro de la primera mujer que se le cruzara, pero luego ese polvo de hombre despechado, le hubiera provocado una mala digestión de consciencia. Bueno, también es cierto que albergaba dudas razonables sobre su capacidad de abordaje de la primera mujer que se le cruzara antes del tercer o cuarto Habana Club.
- qué tal cariño, ya te has decidido?
- pues no...qué me recomiendas?
- mira corazón, en estos casos yo haría que el azar decida.
En ese instante entró una mujer de unos 25, se desnudó y puso tres cartas, boca arriba, sobre su vagina seductora
- puedes coger una, dos o las tres...aquí también puedes disfrutar de un trío...dejarte llevar por tus sentidos, mientras una te lame suavemente por delante y otra bella mujer se ocupa de relajarte por detrás...tú decides, nosotras te garantizamos que el rato que estés aquí va a ser uno de los mejores que puedes disfrutar
Empezó a recordar el día en que su mujer le explicaba personas a las que había dicho no quiero. Ahora él era otro nombre más en la lista. Como una especie de lista de bajas en una guerra o una lista de maravillas de la historia que uno ya ha visitado.
Cerró los ojos. Dentro de dos horas debía estar de vuelta a su trabajo en el edifio de la antigua editorial Montaner Simón.
Cogió una carta.
- Muy bien, corazón. Acompañame.
Lo llevó a una habitación y lo dejó solo. Sólo? En un instante apareció una mujer de una puerta oculta en la cristalera.
- Hola mi amor, me llamo Deborah.
Le pareció curioso que todas se solían llamar Deborah. Por eso había decidido no poner nunca por nombre Deborah a su hija. Sin embargo, pronto este pensamiento se le fue de la cabeza cuando Deborah comenzó a desabrocharle la bragueta y comenzó a cogerle la verga, que ante el contacto de las manos suaves y calientes de Deborah había comenzado a emerger del calzoncillo. Había comenzado a desenrollar el hilo de lo que en un inicio había sido sólo una sensación interna de necesidad de hacer algo que nunca hubiera hecho y que le ayudara a tragar el disgusto de saber que su amada, ella, estaría chillando, con esa cara que a él tanto le encantaba, sobre las piernas del paciente quemado que la había seducido.
Había hecho una promesa con su moral de que las prostitutas no podían proporcionar el goze sexual que a él le gustaba, pero Deborah le estaba haciendo romper tal juramento. La suavidad con la que le lamía el glande, las contorsiones que realizaba sobre su pene, los pechos duros... De repente se oyó un click... el preservativo se había roto.
- No pares mi amor, da igual, correte en mi - gritaba Deborah.
Mierda de lunes, pensó. Pero el grito de Deborah lo había puesto a 10 mil revoluciones. Explotó. Se corrió en Deborah, tal como le había pedido. Dejó de pensar
De regreso a su casa recibe una llamada.
- Hola. Siento llamarte. Soy Deborah.
- Quién? - finge él.
- Deborah, la chica que trabaja en...bueno...en el lugar que has estado hoy.
- Ah, sí. Es verdad. qué pasa? me he olvidado algo? hay algun problema?
- Debo verte
Fuego y noche. La voz al teléfono de Deborah le traía los recuerdos del mejor polvo que había tenido en 15 años. Sólo el dulce timbreo de su voz le había provocado el nacimiento de una erección. Aceptó verla. De hecho deseaba verla. Deseaba volver a follar con ella.
- Hola - le dijo Deborah entrecortada -. Pensaba que no vendrías.
- Hola. Bueno, de hecho nunca habría pensado que estaría en esta situación. Pero en fin, ha sido un día en el que he hecho cosas que nunca había pensado que haría.
- Ya
- Hacia donde vamos?
- bueno, no sé, donde quieras
- que quieres decirme?
- mira, tengo un hijo que me gustaría que viniera conmigo a España. Hace 3 años que no lo veo. Estoy trabajando en...allí...para pagarle el billete y todo. Aquí no encuentro trabajo de otra cosa. Además debo pagar mi viaje a ciertas personas y...
- espera, por qué me cuentas esto?
- porqué me gustaría que...bueno, criarlo contigo
- Qué? Tu no estás loca? Sabes lo qué dices? No me conoces. No sabes nada de mi. Cómo puedes pensar que?
- Por qué supe que eras tu desde el primer momento que te vi.
- Oye mira, déjame en paz. Olvídame. No me llames. Si vuelvo a saber de ti llamaré a la policía
Salió corriendo y la dejó allí, sola. No hizo caso al espera ni al tengo que decirte que.
Al día siguiente, al abrir el buzón, encontró un sobre sin remitente, sólo un número de telefono en el destinatario. Dentro un test de embarazo positivo y una nota.
Estoy embarazada. De ti. Deborah
- pues...no sé...yo...la verdad...es que es mi primera vez, sabe?....yo no suelo venir...de hecho, yo siempre he sido muy fiel...
- no te preocupes mi amor, aquí nosotras te haremos sentir como en el paraíso. Mira, te dejamos una lista de servicios y tu vete relajando que estás en tu casa.
Nunca antes había ido a un lugar de estos en el que, como si compraras fruta en la Boquería, podías pedir una horita de mamada y media de penetración. De hecho él siempre había estado emparejado (que no emparedado...que es cuando la relación te asfixia) y enamorado de su mujer, pero cuando el otro día, cuando su mujer le confesó su infidelidad con un paciente del hospital donde trabajaba, el mundo, su mundo, se derrumbó.
Siempre había pensado que eran la pareja perfecta, que después de 10 años de compartir la vida pasando buenos momentos y otros no tan buenos, seguían estando enamorados y deseándose uno al otro.
Le hubiera gustado gritar, pero no podía.
Le hubiera gustado ir a un bar y acabar en el camastro de la primera mujer que se le cruzara, pero luego ese polvo de hombre despechado, le hubiera provocado una mala digestión de consciencia. Bueno, también es cierto que albergaba dudas razonables sobre su capacidad de abordaje de la primera mujer que se le cruzara antes del tercer o cuarto Habana Club.
- qué tal cariño, ya te has decidido?
- pues no...qué me recomiendas?
- mira corazón, en estos casos yo haría que el azar decida.
En ese instante entró una mujer de unos 25, se desnudó y puso tres cartas, boca arriba, sobre su vagina seductora
- puedes coger una, dos o las tres...aquí también puedes disfrutar de un trío...dejarte llevar por tus sentidos, mientras una te lame suavemente por delante y otra bella mujer se ocupa de relajarte por detrás...tú decides, nosotras te garantizamos que el rato que estés aquí va a ser uno de los mejores que puedes disfrutar
Empezó a recordar el día en que su mujer le explicaba personas a las que había dicho no quiero. Ahora él era otro nombre más en la lista. Como una especie de lista de bajas en una guerra o una lista de maravillas de la historia que uno ya ha visitado.
Cerró los ojos. Dentro de dos horas debía estar de vuelta a su trabajo en el edifio de la antigua editorial Montaner Simón.
Cogió una carta.
- Muy bien, corazón. Acompañame.
Lo llevó a una habitación y lo dejó solo. Sólo? En un instante apareció una mujer de una puerta oculta en la cristalera.
- Hola mi amor, me llamo Deborah.
Le pareció curioso que todas se solían llamar Deborah. Por eso había decidido no poner nunca por nombre Deborah a su hija. Sin embargo, pronto este pensamiento se le fue de la cabeza cuando Deborah comenzó a desabrocharle la bragueta y comenzó a cogerle la verga, que ante el contacto de las manos suaves y calientes de Deborah había comenzado a emerger del calzoncillo. Había comenzado a desenrollar el hilo de lo que en un inicio había sido sólo una sensación interna de necesidad de hacer algo que nunca hubiera hecho y que le ayudara a tragar el disgusto de saber que su amada, ella, estaría chillando, con esa cara que a él tanto le encantaba, sobre las piernas del paciente quemado que la había seducido.
Había hecho una promesa con su moral de que las prostitutas no podían proporcionar el goze sexual que a él le gustaba, pero Deborah le estaba haciendo romper tal juramento. La suavidad con la que le lamía el glande, las contorsiones que realizaba sobre su pene, los pechos duros... De repente se oyó un click... el preservativo se había roto.
- No pares mi amor, da igual, correte en mi - gritaba Deborah.
Mierda de lunes, pensó. Pero el grito de Deborah lo había puesto a 10 mil revoluciones. Explotó. Se corrió en Deborah, tal como le había pedido. Dejó de pensar
De regreso a su casa recibe una llamada.
- Hola. Siento llamarte. Soy Deborah.
- Quién? - finge él.
- Deborah, la chica que trabaja en...bueno...en el lugar que has estado hoy.
- Ah, sí. Es verdad. qué pasa? me he olvidado algo? hay algun problema?
- Debo verte
Fuego y noche. La voz al teléfono de Deborah le traía los recuerdos del mejor polvo que había tenido en 15 años. Sólo el dulce timbreo de su voz le había provocado el nacimiento de una erección. Aceptó verla. De hecho deseaba verla. Deseaba volver a follar con ella.
- Hola - le dijo Deborah entrecortada -. Pensaba que no vendrías.
- Hola. Bueno, de hecho nunca habría pensado que estaría en esta situación. Pero en fin, ha sido un día en el que he hecho cosas que nunca había pensado que haría.
- Ya
- Hacia donde vamos?
- bueno, no sé, donde quieras
- que quieres decirme?
- mira, tengo un hijo que me gustaría que viniera conmigo a España. Hace 3 años que no lo veo. Estoy trabajando en...allí...para pagarle el billete y todo. Aquí no encuentro trabajo de otra cosa. Además debo pagar mi viaje a ciertas personas y...
- espera, por qué me cuentas esto?
- porqué me gustaría que...bueno, criarlo contigo
- Qué? Tu no estás loca? Sabes lo qué dices? No me conoces. No sabes nada de mi. Cómo puedes pensar que?
- Por qué supe que eras tu desde el primer momento que te vi.
- Oye mira, déjame en paz. Olvídame. No me llames. Si vuelvo a saber de ti llamaré a la policía
Salió corriendo y la dejó allí, sola. No hizo caso al espera ni al tengo que decirte que.
Al día siguiente, al abrir el buzón, encontró un sobre sin remitente, sólo un número de telefono en el destinatario. Dentro un test de embarazo positivo y una nota.
Estoy embarazada. De ti. Deborah
dimarts, de maig 08, 2007
Mi primera pregunta es...
Si tant ens costa disfrutar plenament d'una sola vida, per què volem un Second Life?
Comentari d'un post de Joana (Llum de Dona)
La Joana va escriure : http://nusos.blogspot.com/2007/05/cap-on-anem.html
Tinc amics a la industrioa farmacèutica, a les 3 fases de comercialització (laboratori que fabrica, distribuidor que ven i farmacia que acaba venent al públic)
Un laboratori no ven directament a la farmàcia, sempre treballa amb distribuidors. Sí és cert que es mouen en termes econòmics, és a dir, que si poden fabricar 20 unitats al dia i un distribuidor belga demana 20 unitats per demà i paga 100 euros per unitat i un altre francés demana el mateix però en paga 200 euros, doncs el laboratori primer serveix el lot al francés que al belga.
Ara bé, un laboratori no és culpable de que un medicament no estigui a la farmàcia, perquè ells no tracten directament amb elles.
Aquí apareix la figura del distribuidor. Un distribuidor compra medicaments al laboratori i els ven a les farmacies de la seva zona geogràfica que li paguen el que demana.
Finalment, la farmàcia és el lloc on es filtren les sol·licituds de medicaments per part del gran públic.
Per tant, amb la Llei del medicament espanyola, a qui més ha afectat ha sigut als distribuidors espanyols. De manera que no és que el laboratori no vulgui vendre a Espanya, sino que no hi han distribuidors espanyols que els hi comprin el medicament perquè no surt rentable amb la nova llei de medicament.
On sí que es trasllada el conflicte del laboratori, és en el cas del medicament antiretroviral contra la SIDA i la realitat a l'Àfrica, on els distribuidors no poden comprar el medicament al laboratori perquè mai el podrien vendre al seu país, de manera que o bé el distribuidor es converteix en una ONG (invertint diners en la millora del seu país) o bé el laboratori baixa el preu.
I finalment podriem tractar el tema de les patents...si augmenta l'exemple brasiler, on Lula permet plagiar un medicament per a poder vendre'l a un preu assequible pel seu país, elsgrans laboratoris continuaran invertint en I+D per a nous fàrmacs?
Un món complicat on tot es mou pel mateix
Tinc amics a la industrioa farmacèutica, a les 3 fases de comercialització (laboratori que fabrica, distribuidor que ven i farmacia que acaba venent al públic)
Un laboratori no ven directament a la farmàcia, sempre treballa amb distribuidors. Sí és cert que es mouen en termes econòmics, és a dir, que si poden fabricar 20 unitats al dia i un distribuidor belga demana 20 unitats per demà i paga 100 euros per unitat i un altre francés demana el mateix però en paga 200 euros, doncs el laboratori primer serveix el lot al francés que al belga.
Ara bé, un laboratori no és culpable de que un medicament no estigui a la farmàcia, perquè ells no tracten directament amb elles.
Aquí apareix la figura del distribuidor. Un distribuidor compra medicaments al laboratori i els ven a les farmacies de la seva zona geogràfica que li paguen el que demana.
Finalment, la farmàcia és el lloc on es filtren les sol·licituds de medicaments per part del gran públic.
Per tant, amb la Llei del medicament espanyola, a qui més ha afectat ha sigut als distribuidors espanyols. De manera que no és que el laboratori no vulgui vendre a Espanya, sino que no hi han distribuidors espanyols que els hi comprin el medicament perquè no surt rentable amb la nova llei de medicament.
On sí que es trasllada el conflicte del laboratori, és en el cas del medicament antiretroviral contra la SIDA i la realitat a l'Àfrica, on els distribuidors no poden comprar el medicament al laboratori perquè mai el podrien vendre al seu país, de manera que o bé el distribuidor es converteix en una ONG (invertint diners en la millora del seu país) o bé el laboratori baixa el preu.
I finalment podriem tractar el tema de les patents...si augmenta l'exemple brasiler, on Lula permet plagiar un medicament per a poder vendre'l a un preu assequible pel seu país, elsgrans laboratoris continuaran invertint en I+D per a nous fàrmacs?
Un món complicat on tot es mou pel mateix
dilluns, de maig 07, 2007
Decidint el rumb
A vegades la gent que aprecies
se'n va sense contar amb tu.
Comença un moment de la vida
en que has de buscar un Mar
on tornar a navegar
i seguir el rumb de la teva
propia vida
Windows in a song III
Una cançó que em porta la imatge del final de la relació amb la primera noia que vaig besar
Joana, no sempre la música ens du al principi d'alguna cosa.
Joana, no sempre la música ens du al principi d'alguna cosa.
R.E.M
Everybody hurts
When your day is long and the night
The night is yours alone
When you're sure you've had enough of this life
Well hang on
Don't let yourself go,
'cause everybody cries and everybody hurts,
sometimes ...
Sometimes everything is wrong,
Now it's time to sing along
When your day is night alone (hold on, hold on)
If you feel like letting go (hold on)
If you think you've had too much of this life
Well hang on
'Cause everybody hurts
Take comfort in your friends
Everybody hurts
Don't throw your hands, oh no
Don't throw your hands
If you feel like you're alone no, no, no, you're not alone
If you're on your own in this life
The days and nights are long
When you think you've had too much of this life, to hang on
Well everybody hurts, sometimes, everybody cries,
And everybody hurts ... sometimes
But everybody hurts sometimes
So hold on, hold on
Everybody hurts
You're not alone
dissabte, de maig 05, 2007
Windows in a song : From Gato negro Gato Blanco
Ahir vaig veure la pel·licula que va signar Emir Kusturica "Gato Negro Gato Blanco". No havia vist mai cap film de Kusturica, però tinc el seu disc Live is a Miracle in Buenos Aires. Vaig recordar una cançó que sempre em recorda el principi de la meva recerca de feina....
Pitbull TerrierI’m Willful and I’m skillful
I’m d d d delightful
And I find myself mixed
Between beauty and the beast
Kill them quick is my motto
Than police take a photo
Than police take a photo
On a sunny side of street
The wolf I like the most
He refused to be a dog
He refused to be a dog
Just like Lesi was
Just show me a bloke
And in seconds I ‘ll choke
In second like tomato
Like tomato I’ll squeeze
I’m hit and I’m fitAnd
I never never quit
When I bleed I bleed
Like James Cagny on the screen
I shit and I spit
And I don’t care a bit
I am proud and I happy
Cos I am not a human been
I never feel sadness
I never feel pain
With my cunning and with my stealth
I don’t need a brain
El nen que portem dins
Ahir em van regalar una maqueta metàl·lica d'un avió de la II World War. A mi m'encanten els avions desde petit.
La maqueta té unes quantes parts que s'han de montar i encolar. És molt més fàcil que una de plàstic, però això ja seria un altre post que mai escriuré.
El fet és que no em vaig poguer estar de quan vaig ensamblar-hi les hèlix fer un vol rassant per sobre el meu llit amb l'onomatopèica "ñiauuuuuuuuuuuuuuu" de costum i imaginar-me pilotant-lo per sobre els cels d'Europa en aquells dies de foc, odi, cendres i por...o per sobre un prat...o...
de sobte vaig parar en sec el meu vol, l'avió es va detindré a l'aire, sobre la meva mà....va deixar de sentir-se "ñiauuuuuuuuuuuu" i vaig crèixer uns 17 anys en uns segons.
mig avergonyit vaig dessar l'avió a l'hangar de la caixa.
després vaig somriure.
retrobar-me amb el nen que hi ha dins meu em reconforta i alegra al temps que m'avergonyeix la sensació de fer quelcom que no em pertoca per edat.
La maqueta té unes quantes parts que s'han de montar i encolar. És molt més fàcil que una de plàstic, però això ja seria un altre post que mai escriuré.
El fet és que no em vaig poguer estar de quan vaig ensamblar-hi les hèlix fer un vol rassant per sobre el meu llit amb l'onomatopèica "ñiauuuuuuuuuuuuuuu" de costum i imaginar-me pilotant-lo per sobre els cels d'Europa en aquells dies de foc, odi, cendres i por...o per sobre un prat...o...
de sobte vaig parar en sec el meu vol, l'avió es va detindré a l'aire, sobre la meva mà....va deixar de sentir-se "ñiauuuuuuuuuuuu" i vaig crèixer uns 17 anys en uns segons.
mig avergonyit vaig dessar l'avió a l'hangar de la caixa.
després vaig somriure.
retrobar-me amb el nen que hi ha dins meu em reconforta i alegra al temps que m'avergonyeix la sensació de fer quelcom que no em pertoca per edat.
dijous, de maig 03, 2007
dimarts, de maig 01, 2007
Remei contra la sequera
Últimament, quan tinc un bolo plou a bots i barrals.
Ja sabeu, si voleu que regui el vostre hort, sol teniu que contractar un bolo amb mi. No tocaré, però us ajudaré a que us creixin uns bons tomàquets
Windows in a song I
Is this love?
I wanna love you and treat you right;
i wanna love you every day and every night:
we'll be together with a roof right over our heads;
we'll share the shelter of my single bed;
we'll share the same room, yeah! - for jah provide the bread.
is this love - is this love - is this love -
is this love that i'm feelin'?
is this love - is this love - is this love -
is this love that i'm feelin'?
i wanna know - wanna know - wanna know now!
i got to know - got to know - got to know now!
i-i-i-i-i-i-i-i-i - i'm willing and able,
so i throw my cards on your table!
i wanna love you - i wanna love and treat - love and treat you right;
i wanna love you every day and every night:
we'll be together, yeah! - with a roof right over our heads;
we'll share the shelter, yeah, oh now! - of my single bed;
we'll share the same room, yeah! - for jah provide the bread.
is this love - is this love - is this love -
is this love that i'm feelin'?
is this love - is this love - is this love -
is this love that i'm feelin'?
wo-oah! oh yes, i know; yes, i know - yes, i know now!yes, i know; yes, i know - yes, i know now!
i-i-i-i-i-i-i-i-i - i'm willing and able,
so i throw my cards on your table!
see: i wanna love ya, i wanna love and treat ya -
love and treat ya right.
i wanna love you every day and every night:
we'll be together, with a roof right over our heads!
we'll share the shelter of my single bed;
we'll share the same room, yeah! jah provide the bread.
we'll share the shelter of my single bed
- /fadeout/
A poc a poc aniré penjant cançons que em duen a moments concrets de la meva vida
Subscriure's a:
Missatges (Atom)