Blocaire Invisible 2008

El/La meu/meva blocaire invisible té 2540 km i no sempre ha posseït el mateix nom i objectiu final.

Imitant a en Clint, desvelaré el/la meu/meva blocaire invisible d'aquest any, felicitats! (no us pensarieu que us diria el/la d'aquest any, no?)

Records embolicats

Trobat a http://detalls.blogspot.com/

Hi han moments a la vida en que no acabes de veure clar què vols, què esperes trobar i com acabarà tot.

Com diu en Jordi (Cròniques de sota el mugró), malgrat saber que sóc lliure i em sento així, busques tornar a una gàbia. Si a això li afegim que busco una gàbia amb els barrots ben separats, però no sé quina, on, com ha de ser i de què està feta.

I amb aquest problema del elefant i la cadena, mires la resta del que t'envolta. Els pisos, les ganes de viatjar, amics, etc. I m'adono que malgrat no ser un "carpe diem", el meu embolic no és en blanc i negre sinó en colors.

I entre tant recordar aquests dies, he recordat la figura d'un professor de castellà a l'escola Santa Maria de Montalegre de Tiana. Es deia (i espero que encara es digui així) Màximo Sancho i vivia a Santa Coloma. Recordo gratament la seva tasca de professor. A les hores de tutoria ens llegia en veu alta un capítol de "La Odisea" o "El conde de Lucanor" o "La canción del pirata" o mites grecs. Amb ell vaig llegir clàssics espanyols com el Lazarillo de Tormes, el Quijote o el libro del buenamor. També novel·la artúrica. Vaig descobrir a Gabriel García Màrquez (relato de un náufrago i Cien años de soledad), a Bécquer, a Eduardo Mendoza (la Ciudad de los Prodigios) i a Juan Marsé (Últimas tardes con Teresa). Però la seva major obra va ser regar i fer crèixer en mi la llavor de l'amor per la lectura, per escriure i per gèneres que no havia visitat mai. Després vaig llegir Tolkien, Arturo Pérez Reverte, Quim Monzó, Michael Chabon, Isaac Asimov, Roberto Bolaño, Mario Benedetti, Pablo Neruda i altres. I per aquest motiu voldria donar les gràcies a aquest professor, al que espero que la sort li hagi somrigut.

Frases que marquen

A vegades hi han persones que ens marquen, malgrat que després, quan passen els anys, sol podem recordar la seva frase. Ni el seu nom, ni ben bé el seu aspecte.

Sempre recordo la frase d'una professora de cinquè curs de EGB...

"Robertinhos, tu pots donar molt més"

És una frase que m'ha marcat tant com aquella de,

"Sempre i quan no fagis mal a ningú, no et preocupis pel que pensi la gent si tú et diverteixes o et fa feliç"

Sorprenent com una persona pot estar formada per multitud de fragments de persones, anònimes o no, que han desfilat per la vida d'un. Podriem dir que amb aquella contribució, part de la persona continua vivint dins nostre

Pista pel blocaire invisible: He viatjat més amb la serie documental "The Lonely planet, pilot guides" que realment. No ha estat perquè no tingui ganes de viatjar, sinó perquè no tinc peles per fer-ho!

Esperits

Observava que ara les empreses están intentant extendre el nom de les begudes alcoholiques d'alta graduació, que fins ara sol l'havia escoltat en anglès, fent que la gent les anomeni begudes espirituoses.

Sempre m'ha fet gràcia aquest nom. No sóc amant de les begudes d'alta graduació, a excepció del ron...suposo que perquè així el "pirata" que porto dins es sent satisfet (abans també m'agradava el vodka, però va ser amb qui vaig compartir la primera borratxera i la resaca que em va deixar em va fer aborrir-lo)

I pensant en el nom d'espirituosos, recordo aquelles persones que mostren el seu esperit després de la segona copa...que ja se sap, que sol els nens i els borratxos no diuen mentides!

A partir d'ara, abans de votar, seria bo veure com responen els candidats als espirituosos, perquè si no tenen un mal fons...

PD: Comença el blocaire invisible! Jo ja he deixat una pista al bloc d'un dels anfitrions d'aquest any...a casa el veí (viu a dalt!).

Anònim, estic confu...cions!ja em deixaràs més pistes!

Confuci...ons

Llegia una cita de Confuci aquests dies que estic fent entrevistes de feina (aprofitant les vacances previes a abandonar la empresa),

Cuando nuestro espíritu se haya turbado por cualquier motivo, miramos y no vemos, escuchamos y no oímos, comemos y no saboreamos.

I avui m'he fixat en varies coses,

- Fa 3 semanes que sempre que vaig al gimnàs (un mínim de 2 cops/setmana), agafo la taquilla 69

- M'he tingut que submergir a l'aigua calentona del spa per deixar d'escoltar els crits dels iaios fent aiguagym (semblen una colla d'escolanets!)

- El croissant de xocol·lata que he esmorçat estava tan booooooo!!!!

Llavors, quan reia amb l'extrany fet de que ningú agafi la taquilla 69, he pensat que potser no estic turbat, sinó perturbat. Però el croissant estava tan boooo...

Rome wasn't built in a day

Un grup que m'agradava fins a la marxa de Skye Edwards.

La cançó de "Rome wasn't built in a day" sempre m'ha omplert de positivisme, d'aixecar el cap i mirar al Sol, de ballar i de riure. A més, el videoclip em transmet també això. Suposo que perquè m'agraden els videoclips de cançons, que m'entusiasmen, en el que apareix gent ballant absurdament a meitat del carrer sense que els importi (teòricament) el que pensin els altres.

A més em va de perles per definir el sentiment de llibertat que visc ara mateix, de felicitat per haver fet segons els meus ideals, per sentir el bon record (professional i personal) que deixo i em deixen, per encarar el futur amb més optimisme del que ja és habitual amb mi. Em sento lliure i alliberat. Això no té preu.

You and me we're meant to be
Walking free in harmony
One fine day we'll fly away
Don't you know that Rome wasn't built in a day

In this day and age it's so easy to stress
'Cause people are strange and you can never second guess
In order to love child we got to be strong
I'm caught in the crossfire why can't we get along

'Cause you and me we're meant to be
Walking free in harmony
One fine day we'll fly away
Don't you know that Rome wasn't built in a day
I'm having a daydream, we're getting somewhere
I'm kissing your lips and running fingers through your hair
I'm as nervous as you 'bout making it right
Though we know we were wrong, we can't give up the fight
Oh no

'Cause you and me we're meant to be
Walking free in harmony
One fine day we'll run away
Don't you know that Rome wasn't built in a day

You and me we're meant to be
Walking free in harmony
One fine day we'll fly away
Don't you know that Rome wasn't built in a day

Icaro

Esta semana he cogido vacaciones y a finales de este mes no renovaré con la empresa en la que trabajo. Me vencía el contrato y, dado que con la nueva adjudicación sobran gestores, era irme de la empresa o exiliarme en un lugar de difícil retorno.

Os ahorraré las explicaciones del porque, sólo que aún hoy no sé exactamente la causa de que haya sido el elegido.

Sin embargo, me quedo con las reacciones de la gente. Desde compañeros ingenieros llorando mi marcha, hasta el almuerzo que organizaron mis subordinados (algunos me están buscando trabajo...me imagino la frase "era mi jefe pero ahora no tiene trabajo y...") o las reacciones de sorpresa y apoyo de mis clientes (otros que también me buscan trabajo). Me llena de orgullo el que todos menos mi jefe me valoren como gran profesional y gran persona. Al fin y al cabo esa es la huella que dejo.

Por el trabajo siento decepción. Ya hacía meses que no estaba a gusto en él y quería cambiar de posición o bien de empresa.

Ahora mismo me siento como el padre de Icaro, porque yo no tengo curiosidad por volar hasta el Sol, sólo quiero volar, aunque sienta en mi la tristeza de dejar atrás personas que no pueden volar conmigo.

Y ya saben, si saben de alguna oferta para un ingeniero con experiencia de manager e interés en el project management, ingeniería de procesos, logística y marketing, sólo decirme donde debo aterrizar.

Revolució social

Parlava l'altre dia de revolucions.

Si el 1750 va començar la Revolució Industrial,

el 1848 va ser la Primavera dels Pobles,

i el segle XX s'ha caracteritzat per la revolució tecnològica

potser seria hora de que el segle XXI sigui la Revolució Social.

Ara, quan miro al meu costat vec bones persones, persones dolentes i gilipolles. I aquests últims, com el de la foto, sembla que es multipliquen, impedint al bé triomfar sobre el mal (com a Bola de Drac, el Senyor dels Anells i tantes altres).

De manera que, veient el panorama, millor m'apunto a la revolució de la Macy Gray, la sexual revolution.

http://www.youtube.com/watch?v=4Iez2EjZFdE

Carta d'ajust

Deu ser el temps, el fet que aquest any vaig molt cansat, que si normalment em costa encarar l'hivern i el fred aquest any més, que el cicle del 3 afecta al món laboral (després ho explico), que el mercat laboral està més congelat que Siberia, que encara no tinc la idea brillant per començar la carrera d'èxit sense fama...però últimament sembla que estic en stand by, amb moltes idees però poc esma de dur-les a terme.

L'altre dia em van dir que la meva experiencia laboral es definia per les feines que he fet després de la uni, que les feines de 3 mesos que feia quan estudiava no eren feines. Vaja, que ara treballo en seriuuuu i abans en bromaaaaaa!!! Quins acudits! I ara fa 3 anys que treballo en seriu, així que estic passant una crisis del 3!

En fi, que darrerament estic amb carta d'ajust, ja us avisaré quan comenci la programació. Potser em converteixo en canal porno, qui sap...

Desmitificant

Ahir estava veient el Hormiguero de Cuatro. No sóc gaire fan del programa del Pablo Motos (prefería el seu programa de radio "No somos nadie"), però han tingut la genial idea de llegir frases cèlebres de nens. El procés és llegir a diari unes quantes frases dels nens dels espectadors.

Ahir em reia molt amb una, en que un nen entra a una important esglèsia i li pregunta al pare,

"Papá, por qué está ese hombre ahí arriba haciendo la grulla con cara de pena?" (frase adaptada, no la recordo exactament)

Els nens sempre veuen per sobre les Empreses, siguin quines siguin, amb una clarividencia brutal!

Paral·lel

Cap de setmana de cimeres.

Quan un estava a la del G20, jo estava a la del urs de marketing.

Quan un estava movent el cul per la incomoditat del taburet que li havia deixat Sarkozy, jo trobava incomode el seient de l'Udon on dinava.

Quan un es feia la foto amb tots els amigots, jo mirava la exposició de Modernitat Americana de la Fundació Miró.

Quan un tornava cofoi a casa diumenge, jo jugava a futbol.

Quan un es reconfortava al sofà veient-se al G20 (ni que sigui de gos falder), jo admirava el luxe dels vaixells del Salò Nàutic.

Cap dels dos hem arreglat el món, ni el capitalisme. Però l'únic dels dos que porta matinant desde dilluns per pencar i intentar poder accedir a la meva emancipació sóc jo.

Sincerament, li poden donar pel sac a la merda de la foto!

De gilipolles...

Apliques a una oferta d'una consultora de recursos humans que cerca un Brand Manager a una multinacional del món de la cosmètica i et truca el típic consultor model "YO SÉ DE TODO Y TODO LO QUE DIGO ES VERDAD", aka Accenture Style, concertant entrevista. Tinc anys d'experiencia, estic dirigint 350 persones, tinc 27 anys, he fet de venedor i tinc un clar perfil de manager.

Primera frase: "sé que habías aplicado a una oferta de Brand Manager, pero...", ja comença malament, "la verdad que no te veo como vendedor vendiendo tabaco para Philip Morris". Em pregunto dues coses...un venedor és algú que ven, per què ho emfatitza?...i dos, què té a veure un comercial amb un brand manager?....continua "han pensado que eres un perfil muy ingeniero y en cambio a mi me va de perlas tu perfil de gestor".

Cagunelssetzejutgesielpenjat!

A veure, jo ja sé que no tinc cap experiencia professional en el camp de les vendes i el marketing, a excepció de quan vaig fer de venedor al Decathlon,quan estava buscant sponsors pel forum d'empreses de la uni i quan vaig fer una campanya de publicitat agresiva per l'obra del Grup de Teatre Enginyeria de la qual era co-protagonista. Ara bé, era l'únic punt que no complia. Tinc experiencia dirigint personal, tinc fluïdesa amb la llengua de Shakespeare (i amb les altres que penseu també, marranots!!!) , sóc jove i m'interessa una bona remuneració (esperant a establir-me com emprenedor a internet). I igual passa amb marketing manager o product manager.

Em sembla gilipolles discriminar algú perquè no té tota la experiencia que requereixes desenvolupada en un entorn de marketing pur (perquè tot està enfocat a això). I encara més quan està cursant un postgrau en la matèria.

Quan aconsegueixi ser emprenedor i muntar la empresa que em permeti treballar 8 hores (a la setmana), escriuré al consultor de recursos humans..."he pensado que no encajas como consultor vendiendo ofertas de trabajo, en cambio tengo un perfecto lugar para ti, el de gilipollas de la oficina"

Perquè no em podeu negar que, a totes les oficines del món hi ha com a mínim un gilipolles.

De receptes...

Em sento com l'ou de color a punt de ser convertit en truita...
m'adobaran amb ceba i patata?

Talkin' bout the Revolution

És hora de deixar de parlar,

i començar la Revolució.

Malgrat que encara no sé ben bé com...

Ja he fet un pas, perquè la Revolució va començar amb les idees del post del mes passat,però no sé com fer el segon, el tercer...i encara menys com caminar.

Això sí, sé on vull arribar

Loco

Unos dicen que padecen transtornos mentales,

otros que estan locos,

otros que son clarividentes que se dan cuenta de la mierda de nuestro sistema.

Como son señalados como errores del sistema,

los encierran en edificios para que no perturben el proceso.

Pero, qué somos nosotros para ellos?

I have a dream today

Han fet falta 45 anys...per fi unes eleccions que em transmeten esperança i por, por de que els mateixos que van acabar amb la vida de persones que buscaven progrés amb valors humans com Martin Luther King o John F. Kennedy no vulguin acabar abans d'hora amb Barack Obama

Us deixo amb un dels millors discursos de la història de la humanitat, per cortesía de http://www.juntosociety.com/hist_speeches/mlkihad.html

Delivered on the steps at the Lincoln Memorial in Washington D.C. on August 28, 1963

Five score years ago, a great American, in whose symbolic shadow we stand signed the Emancipation Proclamation. This momentous decree came as a great beacon light of hope to millions of Negro slaves who had been seared in the flames of withering injustice. It came as a joyous daybreak to end the long night of captivity.
But one hundred years later, we must face the tragic fact that the Negro is still not free. One hundred years later, the life of the Negro is still sadly crippled by the manacles of segregation and the chains of discrimination. One hundred years later, the Negro lives on a lonely island of poverty in the midst of a vast ocean of material prosperity. One hundred years later, the Negro is still languishing in the corners of American society and finds himself an exile in his own land. So we have come here today to dramatize an appalling condition.
In a sense we have come to our nation's capital to cash a check. When the architects of our republic wrote the magnificent words of the Constitution and the declaration of Independence, they were signing a promissory note to which every American was to fall heir. This note was a promise that all men would be guaranteed the inalienable rights of life, liberty, and the pursuit of happiness.
It is obvious today that America has defaulted on this promissory note insofar as her citizens of color are concerned. Instead of honoring this sacred obligation, America has given the Negro people a bad check which has come back marked "insufficient funds." But we refuse to believe that the bank of justice is bankrupt. We refuse to believe that there are insufficient funds in the great vaults of opportunity of this nation. So we have come to cash this check -- a check that will give us upon demand the riches of freedom and the security of justice. We have also come to this hallowed spot to remind America of the fierce urgency of now. This is no time to engage in the luxury of cooling off or to take the tranquilizing drug of gradualism. Now is the time to rise from the dark and desolate valley of segregation to the sunlit path of racial justice. Now is the time to open the doors of opportunity to all of God's children. Now is the time to lift our nation from the quicksands of racial injustice to the solid rock of brotherhood.
It would be fatal for the nation to overlook the urgency of the moment and to underestimate the determination of the Negro. This sweltering summer of the Negro's legitimate discontent will not pass until there is an invigorating autumn of freedom and equality. Nineteen sixty-three is not an end, but a beginning. Those who hope that the Negro needed to blow off steam and will now be content will have a rude awakening if the nation returns to business as usual. There will be neither rest nor tranquility in America until the Negro is granted his citizenship rights. The whirlwinds of revolt will continue to shake the foundations of our nation until the bright day of justice emerges.
But there is something that I must say to my people who stand on the warm threshold which leads into the palace of justice. In the process of gaining our rightful place we must not be guilty of wrongful deeds. Let us not seek to satisfy our thirst for freedom by drinking from the cup of bitterness and hatred.
We must forever conduct our struggle on the high plane of dignity and discipline. We must not allow our creative protest to degenerate into physical violence. Again and again we must rise to the majestic heights of meeting physical force with soul force. The marvelous new militancy which has engulfed the Negro community must not lead us to distrust of all white people, for many of our white brothers, as evidenced by their presence here today, have come to realize that their destiny is tied up with our destiny and their freedom is inextricably bound to our freedom. We cannot walk alone.
And as we walk, we must make the pledge that we shall march ahead. We cannot turn back. There are those who are asking the devotees of civil rights, "When will you be satisfied?" We can never be satisfied as long as our bodies, heavy with the fatigue of travel, cannot gain lodging in the motels of the highways and the hotels of the cities. We cannot be satisfied as long as the Negro's basic mobility is from a smaller ghetto to a larger one. We can never be satisfied as long as a Negro in Mississippi cannot vote and a Negro in New York believes he has nothing for which to vote. No, no, we are not satisfied, and we will not be satisfied until justice rolls down like waters and righteousness like a mighty stream.
I am not unmindful that some of you have come here out of great trials and tribulations. Some of you have come fresh from narrow cells. Some of you have come from areas where your quest for freedom left you battered by the storms of persecution and staggered by the winds of police brutality. You have been the veterans of creative suffering. Continue to work with the faith that unearned suffering is redemptive.
Go back to Mississippi, go back to Alabama, go back to Georgia, go back to Louisiana, go back to the slums and ghettos of our northern cities, knowing that somehow this situation can and will be changed. Let us not wallow in the valley of despair.
I say to you today, my friends, that in spite of the difficulties and frustrations of the moment, I still have a dream. It is a dream deeply rooted in the American dream.
I have a dream that one day this nation will rise up and live out the true meaning of its creed: "We hold these truths to be self-evident: that all men are created equal."
I have a dream that one day on the red hills of Georgia the sons of former slaves and the sons of former slaveowners will be able to sit down together at a table of brotherhood.
I have a dream that one day even the state of Mississippi, a desert state, sweltering with the heat of injustice and oppression, will be transformed into an oasis of freedom and justice.
I have a dream that my four children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character.
I have a dream today.
I have a dream that one day the state of Alabama, whose governor's lips are presently dripping with the words of interposition and nullification, will be transformed into a situation where little black boys and black girls will be able to join hands with little white boys and white girls and walk together as sisters and brothers.
I have a dream today.
I have a dream that one day every valley shall be exalted, every hill and mountain shall be made low, the rough places will be made plain, and the crooked places will be made straight, and the glory of the Lord shall be revealed, and all flesh shall see it together.
This is our hope. This is the faith with which I return to the South. With this faith we will be able to hew out of the mountain of despair a stone of hope. With this faith we will be able to transform the jangling discords of our nation into a beautiful symphony of brotherhood. With this faith we will be able to work together, to pray together, to struggle together, to go to jail together, to stand up for freedom together, knowing that we will be free one day.
This will be the day when all of God's children will be able to sing with a new meaning, "My country, 'tis of thee, sweet land of liberty, of thee I sing. Land where my fathers died, land of the pilgrim's pride, from every mountainside, let freedom ring."
And if America is to be a great nation this must become true. So let freedom ring from the prodigious hilltops of New Hampshire. Let freedom ring from the mighty mountains of New York. Let freedom ring from the heightening Alleghenies of Pennsylvania!
Let freedom ring from the snowcapped Rockies of Colorado!
Let freedom ring from the curvaceous peaks of California!
But not only that; let freedom ring from Stone Mountain of Georgia!
Let freedom ring from Lookout Mountain of Tennessee!
Let freedom ring from every hill and every molehill of Mississippi. From every mountainside, let freedom ring.
When we let freedom ring, when we let it ring from every village and every hamlet, from every state and every city, we will be able to speed up that day when all of God's children, black men and white men, Jews and Gentiles, Protestants and Catholics, will be able to join hands and sing in the words of the old Negro spiritual,

"Free at last! free at last! thank God Almighty, we are free at last!"

Una mica de genis

Llegia amb humor algunes de les frases del Calvin, de Calvin & Hobbes...

"Todo el mundo cree que ser un supergenio es divertido, pero no se dan cuenta de la cantidad de idiotas que hay que soportar a diario"

"Soy un genio incomprendido...la gente no se da cuenta de que lo soy!"

"Cada día de mi vida me veo forzado a añadir otro nombre a la lista de gente que me cabrea"

La darrera la tinc estampada en una samarreta, però les dues primeres em fan pensar en totes aquestes persones que hem estat tancats en el procés educacional establert a Espanya.

Jo no sóc superdotat ni superintel·ligent, però reconec que m'aburria a classe i que el meu aborriment sol es veia recompensat per treure excel·lents sense esforç. És a dir, que jo he aprés a tenir-ho tot sense suar (a NIVELL ACADÈMIC). Any rera any les maeixes equacions de primer i segon grau, els mateixos problemes de física, les mateixes anàlisis sintàctiques, etc.

Si a mi em passava això, que els hi passava a gent amb més potencial?

Ja sé que a Espanya tot és superguai i xaxipiruli i no podem discriminar a ningú i dir-li gilipolles desde petit, ja que llavors li creem traumes que degeneren en transtorns majors i al final el gilipolles acaba fent alguna desgracia. Ara bé, per què llavors la gent amb potencial té que apendre menys o subdesenvolupar el seu talent perquè hi han gilipolles que o no estudien el que necessiten o prefereixen jugar a futbol o enlloc d'esforçar-se a entendre la mateixa equació de segon grau prefereixen follar-se a la noia o al noi guai de l'insti...o simplement ells faran un mòdul i guanyaran més que els capullos empollons...

No els hi trec la raó en el que guanyaran més que els capullos empollons fent un mòdul (com a mínim a curt plaç...), però crec que s'hauria de dir prou a aquesta correcció política que degenera en una pèrdua de "cervells".

No creieu que els alumnes amb talent (ja no superdotats) mereixen rebre una formació adequada al seu potencial? I no penseu que els professors es mereixen donar classe a alumnes que els escoltin i absorbeixin la seva experiencia? I finalment, perquè li diuen educació quan a les escoles, excepte certes matèries, s'imparteix bàsicament formació?

Ronda Rider

Aquest matí, quan feia caravana a la Ronda Litoral sota la pluja, veient les cares de felicitat i alegria dels cotxes del voltant, pensava que com pot ser possible que el meu C3 no disposi d'oficina mòbil. Com pot ser que perdi el temps a la Ronda quan podria informar-me amb una tele de plasma, reposar els peus que em portaran d'una reunió a una altra i firmar documents en una taula de fusta noble (fins i tot les fustes tenen status nobiliaris????!!!!)? Així podria sortir una hora abans de la feina, perquè ja hauria fet moltes tasques a la caravana de cada matí.

Realment no sé perquè critiquen al Benach. El paio és un il·luminat. Si pot veure els "matins de TV3" s'estalvia perdre tenmps preguntant al bacallaner del Born pel feeling social del ciutadà del carrer. I així a la tarda marxa abans per passar temps amb la família! Un crack!

Jo crec que els que critiquen que es vulgui gastar 10000 euros (ara resulta que estava pressupostat...encara no els ha gastat) en extres pel A8 de renting (20000 euros anuals...........) en realitat és per enveja, perquè ells no han tingut la genial idea del President del Parlament.

Ara bé, a en Benach se li ha oblidat una cosa. Ja que té el cotxe blindat, que tindrà tele, reposapeus i taula reclinable de fusta noble (algú és tan ingenu que no s'adona que quan es calmi el tema en Benach s'ho instal·larà?), sol li falten 4 detallets al cotxe: el turbo boost, la llumeta vermella a la part frontal, que avanci sobre dues rodes (per no patir caravanes) i que li digui Kitt. Així ja podrà vestir xupa de cuir i caminar marcant paquet, com el famós Knight Rider que interpretava el David Hasselhoff.

Maig del 68 - Amb retràs, ho sé!

Volien canviar el món i el món els va canviar a ells.

Llavors, qui collons és el cabró que fa que cada dia el món canvïi a pitjor?

Cultura de l'esforç

Ja fa dies que ho vaig escoltant als media i cada cop tinc els ous més plens de la puta frase.

El primer cop que va agafar cert ressó va ser després de que la Angela Merkel en fes ús. A partir d'aquest moment els media l'han agafat com a mantra que ens repeteixen com a solució a totes les crisis.

La frase és "s'han de recuperar els valors de la cultura de l'esforç". Depenent de qui, quan i perquè l'empra, sol anar acompanyada de "i fer que els sous dels directius siguin racionals a l'esforç" o bé "perquè ara els joves es creuen amb tots els drets,ho volen tot i al moment".

La frase en sí té sentit, i en guanya més quan la Generació Playstation (això ho saben millor els mestres) es creu amb tots els drets però cap obligació. Tot a la vida costa cert esforç.

Ara bé, no fotem. La cultura de l'esforç estarà molt bé quan hi hagi una recuperació de la cultura empresarial, un gir de la situació actual. Si seguim sent una merda de nº i no tenen cap problema en demostrar-ho, a la cultura de l'esforç li poden donar pel cul. Quin sentit té esforçar-te quan la teva empresa et despatxa al·legant "restructuració del sector"? O quan et té tres anys fent feina d'enginyer de 50000 euros/any cobrant 28000? O quan et miren malament quan després de 30 anys treballant sense cap baixa, pateixes una lesió a l'espatlla que et suposa operar-te i et fan portar el comunicat de baixa en persona...setmanalment?

Quan cada cop vec més gent, amb titulació superior, marxar lluny de la societat dient el mateix "no soporto un minut més el ritme de NO-vida de Barcelona, prefereixo tenir menys i viure més" o montar negocis propis perquè prefereixen menjar-se marrons del seu negoci a tota la merda d'un tercer, penso que l'empresari s'equivoca.

Per això, quan escolto aquesta refotuda frase, agreujada per la firma d'algun periodista que amb prou feines deu ser mileurista, penso que el que volen no és la recuperació de la cultura de l'esforç, sinó la recuperació de la cultura pre-1927, és a dir, de la cultura de l'esclavisme.

Jo, per si de cas, començaria a apendre capoeira.

El canvi ha començat

El canvi ha començat.

No, no és un post pro-Obama (encara que el prefereixo abans que Mr.Potato).

Com sabeu els que em llegiu, fa temps que em queixo de que no m'agraden les regles del joc en aquesta societat i que llevar-me 5 dies a la setmana els pròxims 40 anys a les 6 am, per a anar a tancar-me un mínim de vuit hores en el lloc que em mana algu que s'enriqueix amb el meu esforç, em provoca una infelicitat cada cop més gran.

Si a això hi sumeu que per fi un llibre té repercussió a la meva vida (si excluim que durant la meva etapa de fascinació per la novel·la artúrica, molts dels ideals del perfecte cavaller montat s'han preservat en mi...i ja no parlem de la visió romàntica de l'amor del Bècquer i altres...), el cocktail és explosiu.

Sé que el meu objectiu final encara trigarà (si mai l'assoleixo), ja que implica ser emprenedor i establir-me pel meu compte.

De moment he començat a aplicar normes que m'ajuden a la meva vida diaria i em destressent (em resten estrés).

1. Als proveïdors dolents, aquells que et cabreja com de malament treballen, que sol volen enganyar-te i que sol compleixen plaços d'entrega quan entreguen la seva factura...sí, aquells...sol els atenc el dijous de 11 a 14h. Si em truquen, envien mails o es presenten qualsevol altre dia o moment, no els atenc. El dijous serà el dia del proveïdor dolent.

2. El mail...Quant temps perdut en discussions mailistiques que no duen a res. Per això, sol miro el mail a les 11h i a les 16h.

3. He desconectat el contestador del mòvil. Així m'evito missatges capullos de "truca'm. És urgent" i que el servei de retrucada del contestador m'incordii tot el temps. Si realment és important, tornaran a trucar perquè no han pogut deixar cap missatge que t'obligui moralment a contestar la trucada.

4. Cada matí a la ronda, al lent pas de la caravana, penso en un màxim de 3 coses per fer a la feina. La resta, si no ho mana el jefe, queda relegat.

5. Quan un subordinat ve "plorant" amb problemes que tothom sap que són d'estructura de l'empresa i que sol ho pot canviar el Big Boss, enlloc de fer-li cas, preocupar-me, estressar-me i protestar al departament que no funciona, em ric i faig una broma. A l'endemà, el treballador ja no es queixa i parla directament amb l'altre departament. És arriscat i sembla de mal management, però al seu nivell hi ha menys burocràcia i lluites del pal "aquest és el meu departament i aquí mano jo", de manera que s'arregla abans, sense creuament d'acusacions i enviament de mails.

6. Divendres marxo de l'oficina i vaig a fer relació amb els clients, fora. Pròximament incorporaré els dilluns. Així la setmana es fa més curta.

7. Com entro una hora abans, malgrat que no tenim implantat horari flexible, surto un mínim de 15 minuts abans. Així evito grans caravanes al tornar a casa.

Quan tingui dominada aquesta manera d'operar (sense que em fotin al carrer) incorporaré més canvis amb l'objectiu de ser més productiu, estressar-me menys i viure millor.

I quan se m'acudeixi quin negoci puc montar, bon vent i barca nova!

PD: Per si fracaso, algu sap d'ofertes de feina per un enginyer especialitzat en management (project management, marketing)?

Welcome home

Menorca va estar genial. Em van encantar les cales, la gent era molt propera i sobretot, m'hagués pogut quedar a viure a Ciutadella. El ritme de vida tranquil i la proximitat del mar. M'han agradat els fars, unió de la terra amb el mar, carregats de misticisme i llegenda.

La tornada a Barcelona ha estat dolenta. Stress, nervis, bronques a la feina. Cada cop més, a la feina és com si després de durs assaigs, quan puges a l'escenari i fas el concert, si surt perfecte el públic no aplaudeix però si la cagues t'increpen i et tiren de tot.

Si abans ja la tenia, cada cop és més forta la veu interior que em crida a fer un canvi d'aires, a no passar la resta de la meva vida llevant-me a les 6 am, fent caravanes per anar a un lloc a on no hi vull ser i estar obligat a un mínim de 8 hores en un determinat lloc fent un determinat rol. I a sobre, perdent els millors anys de la meva vida (a nivell físic) esforçant-me per quatre gilipolles desagraïts. Encara no tinc clar què fer ni com, però sí que estic decidit a un canvi d'aires a la meva vida.

Per la resta he disfrutat. M'he possat encara més moreno i ja he començat el tercer nivell de salsa.

M'he resistit a entrar al meu blog però no als vostres.

Joana (Llum de Dona) i Rita, felicitats pels vostres premis de c@ts!
El Veí que ja torna a fer de les seves, encara que amb la seva poca memoria no recordi que en un meme de fa anys va ser escollit (per mi) mus d'aquest blog (les muses eren la Joana, la Déja Vie, la Rinxol i la Sidlia).
La Déjà Vie ens ensenya casa seva a Itàlia. Catalunya ha perdut a la seva pubilla per un any. El país sencer la plora, alguns més que altres (veritat Spazzolino? jejejeje)
La Metis continua amb els seus posts...demostrant que necessita vacances i que també està fins als ovaris de tot!
Els Waipus, que continuen opinant i demanant opinions.
En Té la Mà Maria Reus que ha estat premiat pel seu blog d'imatges genials! Felicitats crack!
En Clint continua com un cavall de Botero desbocat fent-me riure amb els seus posts
La Sidlia apareix i desapareix, com els fantasmes.
La Rinxol ha tornat...o no?
La Alepsi amb el seu gospel i el seu particular punt de vista
En Jordi, el de sota el mugró, continua explicant què veu
El Viatger possa fotos de llocs de Barcelona que sóc incapaç de dir on són
En Gatot, que va repartint llepades a mesura que ens explica imatges de la seva vida i els seus gatets
I la llarga llista de blogs per on passo i no comento i per on passo i comento i per on no passo`però m'agradaria passar

Per cert, destacar que Vicky Cristina Barcelona m'ha deixat indiferent, a diferencia de QUEMAR DESPUÉS DE LEER. M'ha agradat molt la peli i els actors ho fan molt bé

Seguint la llum dels fars de Menorca, desembarquem de nou en el Too much strong ma non troppo per te.

Benvinguts!

Menorca

Marxo a descansar una setmaneta a Menorca abans de finalitzar les vacances i reincorporar-me a la rutina.

Espero que no em plogui i pugui disfrutar de les platges...

Per cert, no us desperteu cada matí per anar a treballar amb la sensació de...¿he de fer això la resta d'anys que falten per la jubilació?

Com deia aquell de "dinamita", mediteu-ho, senyors, mediteu-ho!

Ens veiem a la tornada!

Si esta sociedad es un sistema de normas y en concreto nuestras vidas estan gobernadas por un sistema de trabajo impuesto por gente que disfruta de otro sistema menos rutinario y agobiante, por fuerza debe haber algun truco para engañar al sistema, para romper las normas (breaking the rules en la lengua de Shakespeare).

El otro día compré un libro titulado "la jornada laboral de 4 horas a la semana". Sé que es un engaño y que no sacaré nada, pero alguien que titula un libro con un par de huevos merece que lea su experiencia. Y qué cojones! Si saco algún truco para reducir de mis 40 horas mínimo semanales...

El mundo gira demasiado deprisa y este sistema me hace sentir que no queda tiempo para respirar por ti mismo. Ya sé que hay vacaciones, pero siempre estamos "descomprimiendonos" en ellas. Es decir, somos como granizados. Cuando nos hemos acabado todo el líquido y queda hielo, sólo tenemos que esperar a que se lique para seguir absorbiendo por la pajita.

Por si no lo habéis notado, encarar el invierno siempre me agobia...yo soy como las flores que salen en primavera, disfrutan el verano y en otoño comienzan a quejarse de que viene el invierno.

En fin, sólo decir que por fuerza, en todo sistema construido con reglas lógicas, se crea un agujero, truco o pasillo, por el que se pueda engañar al sistema. Es como en los juegos de ordenador...

El del lloro...

Fa una setmana em van explicar un acudit, el del lloro, el mag i el Titanic. Em va fer força gràcia i vaig pensar que feia temps que no m'explicaven un acudit bo (pel meu gust...).

Això em va fer pensar en la gent que explica acudits. Abans sempre hi havia en el meu entorn algú que n'explicava. Ara no n'hi ha ni rastre. S'han extingit? Estan amagats per vergonya? Ja no es creen bons acudits a Catalunya? O bé, tal com està el panorama, no és moment per acudits

L'acudit en qüestió diu...

Saben aquell que diu...que la nit en que el Titanic xoca contra un iceberg, davant del pànic regnant el capità demana al mag del vaixell que distregui amb algun truc a la esporuguida gent que s'acumula a coberta mentre acaben de preparar els bots de salvament.

El mag comença la funció.

- Veieu aquesta moneda que tinc a la mà dreta? doncs...tatxan! Ja no hi és!

De sobte, entre els aplaudiments del públic, es sent la veu d'un lloro que està a la coberta superior.

- La té amagada a la màniga, la té amagada a la màniga!

El mag, irritat, segueix la funció

- Veieu aquestes dues monedes? Doncs, tatxan! Ja no hi són!

Immediatament el lloro...

- Les té a l'altra màniga! Les té a l'altra màniga!

Putu lloro, pensa el mag. Emprenyat, continua.

- Aquí tinc un barret i...ep! Què hi ha aquí? Tatxan, un conill!

Els crits de sorpresa entre el públic són generals. I de sobte el lloro...

- El barret té doble fons! El barret té doble fons!

Amb aquestes que, després d'esguerrar-li la funció, quan la gent està als bots de salvament, casualitats del destí el mag i el lloro acaben a la mateixa barca. Un a cada punta, tots dos es miren fixament, desafiants. Continuen així durant hores. Finalment, el lloro parla,

- D'acord, no endevino el truc. On collons has fotut el vaixell?

Crappy Strategy

I am just an observer and I only receive what international media publish about it. However, in my opinion the strategy of Mc Cain is pretty clear.

First of all, I must admit I prefer an Obama's victory...and than I think that USA is not ready for a black president (or a woman...) and I cannot take out of my mind an image of an ex-president in Texdas...ya, Mr.Kennedy.

During the primary elections, Obama weared himself out due to his confrontation with Ms. Hillary Clinton. Nevertheless, Republicans chose Mc Cain and he was watching the fight of his rival resting quietly on his sofa.

When Obama won, he always assumed the role of "I am the change". Mc Cain had to distance himself of George Bush and the starightness of Republican party. At this point, what could Mc Cain do?

After taking some time to think, and seeing how Obama chose Joseph Biden as vice-president (to contribute with his experience to the election campaign), Mc Cain introduced Sarah Palin.

Why Sarah Palin? Firstly because Sarah is she. It is a way to say that republican party is adapting to new role of women in our society. Besides, she is an unknown celebrity from Alaska. It means that will be really difficult to run her down with past mistakes. Thirdly, Obama is now attacked by Sarah, and he has to work hard to reply her. That's to say, Mc Cain is again sitting quietly on their sofa watching how Obama is arguing with Sarah without wearing himself out.

This crappy strategy could get that Mr.Potato sit on the presidential chair in the future...hope I am wrong

Programació

Han estat 9 mesos durs.

De gener a juliol treballant de dilluns a dissabte sense ponts o vacances, a l'agost amb les Festes de Gràcia i Sants, etc.

Ara, per fi, ESTIC DE VACANCES!!!!!

De moment he començat a fer una programació bàsica del mes que m'he agafat per a descansar...

què us sembla?

Gran / Petit

Por grande que sea tu cuerpo, por fuerte que seas y por grandes que sean tus músculos, siempre habrán pequeñas cosas y seres que atenazarán todo eso con las cadenas de tus propios miedos

Reanimació

tip, tip, tip, tip, toctoc, toctoc, toctoc...

- Ja està, sembla que l'hem recuperat
- Han quedat danys crònics?
- No, el cap sempre l'ha tingut així. És natural.
- La capçalera?
- Fa poc que està així, però ja estava quan va ingressar.
- Toquem alguna cosa més?
- No, deixa-ho, no sigui cas que la caguem més.
- Ok, doncs fot-li una última descàrrega a veure si així no torna a caure en coma

DESPRÉS D'UNES SETMANES DE FEINA EN QUE NO HE TINGUT TEMPS PER A RES, JA SÓC AQUÍ DE NOU.

REANIMEM EL BLOG!

HI HA ALGÚ?

Born to be wild

Aquest matí em mirava al mirall i pensava en una conversa del cap de setmana sobre les amistats. Aquest cap de setmana despedia a una amiga que marxa a viure a Londres i rebia una d'una amiga que ha anat a viure a San Francisco. I m'he fixat, el Facebook ajuda, que tinc la majoria d'amistats repartides per mig món. I pensant el que costa mantenir el contacte amb la distància, he recordat aquells a qui no importa el temps que hagin estat lluny, que no haguem tornat a sentir d'ells, però que quan tornen l'amistat està allà intacta. Amics-germans (vaig dir que en deia).

He obert la finestra i he dit, quina puta merda de dia (malgrat que a la Metis li agradi).

Però malgrat tot, mirant amb mandra les dues setmanes que em queden per agafar vacances, m'he acomodat al seient del meu C3, he engegagt, he posat el "Born to be wild" i, amb ànims salvatges, m'he dit...tens que escriure una història pel programa radiofònic del Veí. I he accelerat...

Booooooooooorn to beeeeeee wiiiiiiiiiild!

Coses que...

Em fa gràcia certes coses que es suposen implicites en els professionals. Per exemple, si has estudiat filologia catalana cometre una falta d'ortografia és pecat capital. D'altra banda, si has estudiat disseny gràfic s'esperen certes coses de tú, com una innata capacitat per decorar de forma original.

El mateix passa amb els enginyers. Hi han coses en que per orgull professional no pots fallar, i una d'elles és identificar i conèixer el trajecte més curt entre dos punts.

Vaja, que les persones creixem, però al igual que feiem quan erem petits, acabem competint per veure qui té la titola més gran.

Olimpiades 2008

Com els valors que crec que representa l'olimpisme no inclouen la censura política, la censura informativa, la repressió, el terrorisme d'estat, el imperialisme a una regió (el Tibet) o la contaminació descomunal del medi ambient...

NO als Jocs Olímpics de Beijing

Sé que ja s'estan celebrant, però com el fet que els hi hagin concedit és simplement una maniobra mercadotècnica i política, no penso veure ni la cerimonia inaugural ni les proves esportives.

Per a mi aquests jocs són una prova més de que els dirigents de la nostra societat ens tracten com a titelles sense pensament i ens condueixen cap a un model sense valors on sol importa el fet que ells/es es puguin enriquir.

La riquesa de la separació

Diumenge passejava pel passeig marítim de Barcelona, desde la platja de la Barceloneta fins a Nova Icària. Era l'hora en que el Sol s'amaga i la gent marxa com una marea humana de la sorra, direcció a casa o al xiringuito.

Deformació professional, em vaig fixar en l'escampall de merda que hi havia a la sorra. Si bé és cert que falta freqüència de recollida de les papereres (però tampoc es tracta de fer un mur de papereres o que cada dos per tres us passi el vehicle de buidat, no?), la gent és amb tots els respectes guarra de collons. Que costa dur l'ampolla de plàstic, la cigarreta, l'envoltori de l'entrepà o el que sigui fins al costat de la paperera? Què costa que, quan tu marxis, algu altre pugui disfrutar de la parcel·la de sorra que tu havies ocupat?

Senyors i senyores, som uns porcs incívics. Reconeixem-ho ja.

Ara entenc això dels viatges exclusius i limitats a qui ho pugui pagar. Simplement és per poder disfrutar d'una platja on el quillo del costat, un tio tatuat fins als ulls, et deixi descansar sense els seus crits i no corris el perill de tocar l'ampolla de plastic on naveguen, junt amb les seves babes, les restes del seu porrete.

3 i el amor

M'ha fet gràcia el paper que juga el 3 en el amor.

De tots és sabut frases tan celebres com,

"dos son compañía y tres son demasiados"
"la crisis dels tres anys"

L'altre dia una amiga em deia que havien tallat algunes parelles del seu entorn que portaven molts anys (8 i 9 respectivament). Casualment, quasibé o igual a 3x3 anys.

Per tant, sembla que el 3 és fatal per una relació de parella. Jo quasibé enunciaria una hipòtesis,

"el cicle de vida d'una parella es renova cada 3 anys. Durant aquest període passa 3 fases: passió de l'inici o d'haver solventat problemes, sorgiment de problemes, solució dels problemes o ruptura."

Toto, Bona & Lokua

Esperava fer el escrit del concert el dia després (va ser el 19 de Juliol), però darrerament vaig molt ocupat.

Amb el blog i els amics del blog em passa el mateix que amb els amics a la vida real. A vegades ens veiem dia sí i dia també o d'altres no ens veiem en sis mesos. Sé que perdo molts amics que no conprenen que jo sóc així, que necessiten tenir mostres de contacte setmanalment. Però qui ho entén sap que sempre em pot tornar a trobar.

En fi, anem al concert. Que Richard Bona és un músic que m'agrada el que toca ja és sabut. Vaig conèixer el disc que va fer amb Gerald Toto i Lokua Kanza de casualitat a la biblioteca. Un disc molt bo i el concert va ser, pel meu gust, el millor que he anat aquest 2008 (junt amb el de Richard Bona i Marcus Miller...).

Tres bons músics compartint escenari i compartint la seva música, improvitsant i fent disfrutar al públic.

Al sortir sentia al "Boss" cantant el The rising al Camp Nou...malgrat que també m'agrada el Bruce, no em va saber greu haver anat a un altre concert.

Una de despropòsits

Falten tècnics i sobren polítics

Començo el dia amb una sentencia d'aquestes que estan per sobre del bé i del mal. Però aquest matí llegint la premsa m'he trobat una prova més d'aquesta teoria. Us copio la noticia.

17 municipios copiarán el Bicing sin garantizar su compatibilidad

• El área metropolitana promete el servicio en un año sin saber si se acoplará al de BCN
• Los ayuntamientos serán más exigentes con el nuevo gestor para evitar los fallos

Los municipios integrantes de la Entidad Metropolitana del Transporte (EMT) copiarán el Bicing de Barcelona para extender a sus territorios lo que consideran, pese a sus recurrentes fallos, un exitoso servicio de transporte público. Las 17 localidades intentarán doblar los kilómetros disponibles de carriles bici, licitar la gestión del servicio y desplegar 440 estaciones y 3.500 bicicletas en menos de un año, según los ambiciosos cálculos de la EMT. La gran duda de los impulsores del plan es si el nuevo sistema metropolitano podrá ser compatible con el desplegado en Barcelona por la empresa Clear Channel hace más de un año.DOBLE TRÁMITESi una empresa diferente a la gestora de Barcelona gana el obligatorio concurso público, las bicicletas metropolitanas no podrán ser utilizadas en la capital y viceversa. Los reponsables de la EMT ya han ideado un sistema de dobles paradas en las afueras de Barcelona para garantizar que un ciclista proveniente de otro municipio pueda cambiar de bici a su entrada en la ciudad. La incompatibilidad también significaría un trámite doble: se necesitarían dos tarjetas y dos pagos anuales para poder circular en ambas redes. Pero tanto Barcelona como sus municipios vecinos prefieren un sistema compatible, lo que favorece a la empresa Clear Channel sobre sus posibles competidores.Los planes de los municipios metropolitanos pasan por garantizar bicicletas disponibles en cada una de las nuevas estaciones, un logro que aún no ha sido posible en Barcelona, donde los gestores del servicio pidieron a los abonados rebajar sus expectativas sobre el Bicing.Para evitar los errores cometidos en la experiencia barcelonesa, se creará una nueva empresa pública metropolitana que supervisará el servicio y exigirá a los gestores la instalación de un doble sistema informático. De esta manera, cuando uno falle --como ocurre con frecuencia en Barcelona-- el servicio podrá ser capaz de operar normalmente.Antoni Poveda, presidente de la EMT, calculó que el coste por bicicleta será de 3.000 euros anuales, lo que supondrá un gasto total de más de 10 millones de euros. El 60% de los recursos serán pagados con las publicidades que serán instalada en cada estación, el 15% con los recursos municipales y el 25% restante por las cuotas de los usuarios, que serán anuales, mensuales o diarias. A diferencia de Barcelona, los turistas podrán usar las bicicletas.

Per tant, segons això si jo, tio superpreocupat pel medi ambient i per la meva economia familiar (el petroli apreta...), vaig de Tiana a la feina a Zona Franca de Barcelona amb bici, potser haig d'anar amb dues targetes, cabrejar-me perquè després de fer cua a la parada del sistema de Tiana per dessar la bici em trobo que no hi han bicis al Bicing, creuar els dits per a que cap de les dues targetes es quedi contant (i facturant...per error) quan jo ja hagi dessat la bici...

En fi, que això més que Bicing és una cursa de relleus. Em puc imaginar a tots els que anem a treballar fotent-li fort a la pedalada per arribar els primers i no fer cua o quedar-se sense Bicing... Per sort, la cursa serà internacional. Em puc imaginar pedalant a 40 km/h, corbata voleiant al vent, i al meu costat una impressionant brasilenya, amb el mamellam penjant, cara de velocitat, càmara de fotos penjant del coll i fotent-me patades per intentar derribar-me i arribar ella primera per agafar el Bicing i anar a visitar la Sagrada Familia, amén.

I encara més enllà. Si anant a 25/30 km/h trigo uns 30/40 min en aribar a la Vil·la Olímpica (on arribo suat), es suposa que tinc que anar amb el traje a la feina i arribar en una horeta i mitja mínim, tot suat...?

Nens i nenes, jo proposo que al costat de les parades de bici possin un dispensador de EPO i que al dessar la bici et regalin una ampolla d'Aquarius, perquè amb aquestes "panaderes" que ens proposen aquests animals o ens dopem per aguantar-ho o acabem tots campions del Tour de France o la Ironman...