dilluns, de novembre 30, 2009

De la meva Jukebox: Alma Afrobeat Ensemble


Qui són?
Alma Afrobeat Ensemble és un grup nascut a New Orleans i després a Chicago que fa homenatge de la música de Fela Kuti.
Després de que el fundador del grup es mudés a Barcelona, va conèixer a en Kwame, bateria que havia tocat amb el propi Fela.
Com tot grup emergent, Alma Afrobeat va fent-se lloc a l'escena de concerts. Jo els he vist al Marula Cafè, i coi, la veritat és que ho fan força bé. Sinó no els haurien escollit de teloners de Koono nº1 al passat festival Cruïlla de Cultures.
Com els vaig conèixer?
Quan el meu professor de djembe, bongoes i congas, en Gustavo "Tato" Sassone (component de Tapeplas, formació que potarà el seu tap dance al Mercat de les Flors aquest desembre) va entrar a formar part del grup.
M'agrada l'afrobeat, ja havia escoltat a Fela i Femi Kuti, també a Antibalas. I va agradar-me moure'm al ritme d'Alma.
Quina cançó recomanes?
Qualsevol de les que trobeu aquí, però especialment "Yoruba"
Comencem un altre dilluns, lluitant contra el temps i el medi,
tripulant el vaixell, intentant fer un canvi de rumb que el mar vol evitar,
sense fer cas a les opinions de qui es miren la meva maniobra desde terra,
escoltant els cants d'ànim dels ocells que m'acompanyen.
La determinació del canvi i certa ingenuitat de creure que tot és possible
mantenen fermes les meves mans al timò.

La bruixol·la feia temps que no indicava.


divendres, de novembre 27, 2009


Aquest capullo no podrà aquesta megaoferta que he trobat al infojobs.
Companys, aneu imprimint el vostre CV i fent cua, que sol hi ha lloc per a 35 persones.
I penseu que la iaia, el Jiménez Losantos, el Varela i tant d'altres tenen un plus en aquesta oferta

dijous, de novembre 26, 2009

De la meva Jukebox: De Phazz


QUI SÓN?

Banda de Nu-Jazz nascuda a Alemania el 1997, que es dedica a unir peces musicals creant una música amb ritmes molt entretinguts, malgrat que determinats crítics els acusen de easy-listening...però bé, la qüestió és que ens agradi, no? A més, la banda fusiona diferents ritmes, sent una porta de entrada excepcional per a persones que no han escoltat res de jazz, o de funk, o d'electrònica, etc.
Amb la veu de Pat Appleton endolçant les melodies, De Phazz va començar amb el disc "Detunized Gravity" amb el trombonista Otto Engelhard, va seguir amb "Godsdog", álbum més llatí donada la presencia del percussionista cubà Roy Randol; van continuar amb "Death by Chocolate", el seu éxit més comercial, després "Daily Lama", "Natural Fake" i "Plastic love memory" (un disc de remixes). Després de trencar amb Universal, han creat la seva propia discogràfica, han mutat el nom per Dephazz (tot junt) i han editat "Days of Twang".
La música de De Phazz ha servit per a multitud d'anuncis, de manera que quan escolteu un disc seu (sobretot "Death by Chocolate", "Daily Lama" o "Natural Fake") segur que direu: "Coi, aquesta la conec!"

Per a saber més visiteu aquí o aquí

COM ELS VAIG CONÈIXER?

Fa anys anava a fer jogging amb un amic que li encantava el jazz, De Phazz, la música electreònica i la música brasilera. Gràcies a ell avui en dia sóc un gran aficionat del jazz (sobretot el llatí i el fusió), de grups d'electrònica com Wagon Cookin', de Gilberto Gil o Javan i de De Phazz.
Aquest amic em va deixar el disc "Death by Chocolate", molt apropiat per a mi. Però ni vaig morir, ni he deixat de menjar xocol·lata (mireu al Google...).
Cançons com "Death by Chocolate", "Atomic Cocktail", "Un angel passe", "Something special", "Jim the Jin", "Mambo Craze", "Close to jazz", "Sabbatical" i un llarg etcetera segur que us farà del easy listening quelcom més que mp3-brossa

QUINA CANÇÓ RECOMANES?
Em costa decidir-me, però em decanto per "Cup of hope" del disc "Daily Lama". És una peça molt curta, però que sempre que l'escolto m'omple d'alegria i esperança. I això ja és molt més del que em transmet música amb millor crítica professional.

dissabte, de novembre 21, 2009

Recomanacions per a augmentar el colesterol: Pastisseria Sauleda

La Pastisseria Sauleda la podreu trobar a dos ubicacions de Sant Pol, al carrer Nou 33 i al carrer Manzanillo 20 (www.pastisseriasauleda.com).
Malgrat que quan entreu us pot envaïr la mateixa sensació que m'envoltava al entrar a l'antic Xocoa del carrer Petritxol (ara ha perdut bastant...) o al Dolso, la pastisseria Sauleda té la mà trencada (o enxocol·latada) amb els pastissos...i si en el grup o la parella l'únic golafre sou vosaltres, també tenen tartaletes individuals (les podeu compartir).
Jo concreament vaig arrepentir-me de no haver-ne comprat tres o quatre d'unes tartaletes de dues xocol·lates, una de cremositat tipo mousse i l'altre més densa i amb més cacao. Una mezcla de plaer pels amants de la xocol·lata arrodonida amb un spaghetti de xocol·lata amb llet i dues maduixetes del Maresme...i és que si alguna fruita queda bé amb la xocol·lata és, per a mi, les maduixes. Fruit pasion baby!!!
El servei de la pastisseria és amable, malgrat que les seves armes per a dissuadir a un amant de la xocol·lata de no comprar la tartaleta mencionada no són les millors,
- "És tot xocol·lata, bastant dens"
En fi, que a Sant Pol trobareu un espai on deixar els índexs de sucre de l'anàlisis de sang pels núvols, però on podreu fer que la vostra ànima senti altres dimensions del sabor.

Una de refranes...


"Hay árboles que sólo parecen moverse con los terremotos" ... para los malos managers
"En casa del manitas, agujeros en la pared"
"El amor es como un baile, si no te mueves con ritmo te pisan los pies"

dimarts, de novembre 17, 2009


Aquests dies he llegit als diaris esportius i als no esportius sobre la trista mort d'Enke, porter alemany de pas fugaç pel Barça.
Vagi per endavant que sap greu que algú tant jove acabi així.
Ara bé, no estic gens conforme amb algunes veus que demanen que les institucions han de tenir cura dels esportistes d'èlit, que estan sotmesos a grans pressions, que si fracasen els maxaquen als media i que tenen un alt risc de caure en depressions que poden dur a suicidis o l'alcoholisme (cas d'Adriano).
Miro les ofertes laborals per a un futbolista amateur com jo i moltes et demanen resistència a la pressió, que siguis una màquina de crear decisions acertades ràpidament i sobretot que no demanis un gran sou. Diuen que la culpa és del pèndol que ara afavoreix a les empreses, oferta/demanda que diria en Sala i Martí.
I penso que qui cuida que els pobres no caiguin en depressions a causa de les pressions laborals i es tirin de la torre Agbar, o a les vies de Rodalies o s'aboquin al carajillo del bar Pepe?
Per sort una amiga molt especial m'ha donat un article que parla de la gent que, com en certa manera un servidor, ha decidit canviar radicalment el seu rumb professional. De moment estic a mig gir, fent de gigoló per una empresa que paga bé pels temps que corren, però on no hi voldria estar. Però segons l'article, tinc moltes possibilitats...
...no sé si tantes com que em toqui l'euromillón i, a més d'una casa al Maresme, un àtic a NYC, un apartament a Ciutadella, un estudi a Paris i un imperi com el del Millet però en plan legal, em permeti pagarme un MBA com el nou d'ESADE+Georgetown...una ganga de 90.500 € (sí, no m'he colat en zeros. Uns estudis per a mantenir les èlits, que ara qualsevol piltrafilla té un MBA ESADE...)

divendres, de novembre 13, 2009


Ens passem tota una vida aprenent a parlar i en canvi,sovint, les coses més importants les diem sense paraules.

Imatge googlejada del photobucket de Kina1962


dijous, de novembre 05, 2009


Decía Paulo Coelho que cuando alguien desea algo con fuerza en la vida, el Universo conspira para ello.
Alguien sabe el tiempo que tarda en conspirar el Universo?
Y si Millet es el gestor de mi conspiración?!
Sigo deseando...