divendres, de juny 29, 2007

Condones usados

Estáis sentados? Voy a desvelar un secreto.
Los condones que nos venden ya han sido usados
Lo he descubierto ahora. Os explico
Los condones están hechos de látex. El látex se obtiene por lento goteo de la savia del hule, un árbol que crece en Liberia, Ruanda, Uganda, RD del Congo (antiguo Zaire) y muchos otros países famosos por su pobfreza y conflictos bélicos.
Según acabo de ver en un reportage, las empresas que tratan la savia para hacer látex explotan a los pobres que con su sudor la recogen y transportan (por el método de ¡aupa a la espalda!). Les obligan a producir cierto cantidad para no despedirles, con lo que perderían su pequeña pero vital paga de 2 dolares por toda la producción y transporte de un día.
Conclusión :
Los productores de látex dan por el culo a los recolectores de savia, mientras se follan todos los derechos humanos y laborales. Finalmente nos la meten doblada vendiéndonos condones a un euro.
Por tanto, con tanto sexo,
los condones que nos venden ya han sido usados

Retrobament feliç

Avui he representat la típica imatge d'aeroport. Jo corrent amb els braços oberts, plorant mentre somric. A l'altra banda la meva maleta. Aturada, esperant amb la nansa aixecada, esperant ser transportada per la meva mà, la que mai va saber valorar-la el suficient.

Mai m'havia fet tanta il·lusió retrobar la roba bruta d'un viatge!

dimecres, de juny 27, 2007

day 3

les maletes encara circulen sense control...les fotos de Paris mostren roba que ja no tinc

això sí, el somriure de veure les fotos, no me'l treu ningú.

Començo a Caguing in Vueling!

dimarts, de juny 26, 2007

From Charles de Gaulle... NON!

El vuelo Paris Charles de Gaulle - Barcelona salía a las 14:10. A la 12:30 en la terminal. A la 12:45 después de coger el CDGVal (copia del eficiente Orlyval) estoy en la larga cola delante del check in de Vueling. Como la otra vez que estuve en CDG, la cola avanza a ritmo de tortuga con doble cojera.

13:30h: me toca el check in. El gran volumen de maletas a la derecha y la izquierda del mostrador me da mala idea.

13:40h: me dicen que deje la maleta al lado izquierdo, dado que las cintas transportadoras de equipaje no funcionan. Las cargaran a mano.

13:50h: dos largas colas me preparan para la espera de pasar el control de pasaporte. En un satellite de 7 puertas (7 vuelos...más de 700 personas) sólo dos puntos de control, es decir, sólo se revisa el pasaporte a 2 personas al mismo tiempo.

14:15h: subo al avión

14:45h : iniciamos las maniobras para el despegue. Nos dicen que el retraso se debe a que han estado cargando maletas.

17:00h : cuando estamos a un metro del suelo, el avión comienza a alabear a causa del viento racheado de cola. El piloto mete gas y despega de nuevo, abortando el aterrizaje.

17:15h: bienvenue a Barcelone. A todos los que hayan tenido problemas con el check in en CDG dirijanse a Objetos Perdidos de Vueling

17:30h: en efecto, las maletas siguen en Charles de Gaulle.Sólo han salido unas 20 maletas...de las 100 o más que tendrían que haber salido por la cinta.

A estas horas, todavía no sé nada de las maletas. Vueling ni me ha llamado ni me ha contestado el mail. Mañana pondré denuncia.

A estas horas tengo una cosa clara. Charles de Gaulle es el peor aeropuerto en el que he estado. Un servicio ineficiente, esperas largas, falta de controles de pasaporte, retrasos en vuelos por culpa del aeropuerto y encima esto.

He volado unas 8 o 10 veces desde Paris Orly. Tiempo de espera en check in de 15 minutos. Pasaporte 10 minutos o menos. Y el vuelo in time. Y volaba con easyjet, otra low cost.

Un consejo, si vais a Paris volved a casa desde Paris Orly, nunca desde Charles de Gaulle. Lo agradecereis!

From Stones to Paris...Like a rolling stone

Sortiem del concert dels Stones. Sol afegiré a les paraules del Clint que algunes versions no em van acabar d'agradar i que vaig trobar a faltar algunes cançons. Per cert, el Clint estava al lateral porta 4 i jo al lateral porta 6. A que ens vàrem veure saltant...

Sortint del concert, l'endemà, entre son Stoniana, a l'aeroport i cap a Paris.

La ciutat em va sorpendre. No pels canvis, que han sigut pocs (alguns edificis restaurats, etc.), sino per la sensació de no haver marxat mai. La sensació de sentir-me com a casa. Aquella sensació de no ser turista visitant una ciutat.

Fugint dels monuments importants, vaig entrar a alguns museus que no vaig anar quan hi estava visquent (Rodin i Carnavalet) i a edificis que estaven tancats per reformes (Grand Palais). Vaig passejar per barris que no coneixia a fons (Le Marais) i no vaig trepitjar altres que en coneixia tots els racons (Saint Germain, Quartier Latin, Gare du Nord, etc.)

A la Cité U. em vaig riure molt. A l'època erasmus, un amic basc tenia el costum de fer setting. Aquest esport consisteix a saltar sobre els arbusts i escalar els "setos" ben polidets dels jardins francesos. Això va provocar que tots els grans setos de la Cité U. acabessin amb una marca d'un cos i dos braços. Doncs bé, en un d'ells, davant la Maison d'Argentine, el seto on l'amic s'havia pujat i havia cantat el hit de "mañanitas" a una argentina que es queixava del soroll a les 7am, encara lluïa la marca dels dos braços i el cos. L'arbust no es va recuperar mai o bé el meu amic basc va crear un mite que ha sigut seguit per la gent que habitat la Cité U posteriorment?

Misteris...

Em vaig despedir del Sena i de Paris. No crec que torni a menys que celebrem allí una jornada d'ex-erasmus o la fira aeronàutica de Le Bourget sigui espectacular.

Quina sensació de déjà vie m'acaba d'entrar!

dijous, de juny 21, 2007

Absència justificada

Fins al dimart 26 no es tornarà a actualitzar el blog
degut a que el seu autor
estarà revisitant amics,
llocs,
salons aeronàutics
i sopant al seu estimat Pont des Arts (el de la foto).
Estic a Paris.
Espero poder tancar el meu compte de BNP Paribas aquest cop!

PD: A www.paris-live.com em podeu espiar des dels vostres pc's


Dancing in the street

Després del dia en que vaig fer ball llatí
step
i un partidet de futbol de 1h a 30 graus,
m'he llevat amb unes cames que
enlloc de Dancing in the Street
són Throwing on the Street
Ara bé, això no impedirà que aquesta nit,
salti al ritme dels
The Rolling Stones
PD: Clint, allà ens veiem!

dimecres, de juny 20, 2007

Percusion again

Després de dos setmanes de descans,
per tal de passar l'agobiament que m'havia agafat amb el grup de batucada
ahir vaig tornar a tocar
ENDJIRAM!

GPS


Quines coses s'amaguen darrera cada un dels camins que puc escollir?
el GPS s'ha bloquejat sense donar-me resposta

dilluns, de juny 18, 2007

Confessions del coll d'un home


Em vas dir t'estimo,
mentres em besaves el coll
i vas somriure

La carn se'm va estremir.
M'encantava sentir els teus llavis sobre la meva pell
i sabies que el coll era el meu punt feble,
bé, un dels molts punts febles que tinc.

Havies tornat com si res
apareixent a la meva vida tal com havies sortit
amb paraules tendres, petons i caricies.

Sembla com si res hagués passat desde l'últim cop
que em vas dir t'estimo,
em vas besar el coll
i em vas somriure.

Vols fer desaparèixer les trucades suplican-te que tornessis,
en les que el meu orgull acabava de fer picada
amb un cor que tu havies fet bocins.

Entre aquell petó i aquell
han passat moltes nits de plors esmorteïts,
molts intents per sortir de la tristor.

Ara ho he aconseguit.
Sóc jo.
Estic sol
I no necessito res ni ningú més.

Malgrat tot,
entre aquest petó i aquell,
ningú ha sabut
dir-me t'estimo, besar-me el coll i somriure
com tu ho has fet

Y ahora qué?


Con qué nos llenaran el cerebro los políticos
ahora que ha terminado la Liga de Futbol?

Endevineu on he anat aquest matí?

Potser aquesta foto és una mala pista...
Potser si us indico com estava mirant al cel ho endevineu.

Feeling free


Después de una semana sintiéndome enjaulado,
salí de la celda habiéndome enfrentado a mi cara

diumenge, de juny 17, 2007

endevineu què tinc aquesta setmana que ve?


Us dono una pista del que faré aquesta setmana que ve.
Ho heu endevinat ara?

TAPEPLAS


Fin de semana musical.



RECOMENDACIÓN : Ir a ver Tapeplas , con su espectáculo Boom Bach, al teatro Borràs de Plaça Urquinaona. Son 23 euros, pero vale la pena.



He de reconocer que no conocía la compañía hace unos meses hasta que mi profesor de percusión, Tato Sassone, fichó por la compañía.

Aunque él toca en el espectáculo mediano de la compañía, Monkeys, está de suplente en Boom Bach (el show grande) y tocaba viernes pasado. Fui a verle y la verdad, me gustó el show.

Tapeplas combina unas buenas coreografias, música clásica, excelentes bailarines de claqué y unos percusionistas de gran nivel.

Si podéis, aprovechad para verlos ahora que estan empezando y no se forman colas. Después os cobrarán 40 euros por lo mismo y os arrepentireis.
Destacar que los trajes, aunque raros, son geniales. Fui a cenar con el grupo al acabar el show, y la verdad que los vestidos del show hacen que los bailarines parezcan mucho más fuertes de lo que son en la calle. Las apariencias engañan

Finalmente, acabar el fin de semana en el Sònar día, gracias a unas entradas gratis, ha estado bastante bien.

Un fin de semana diferente, pero musical

dijous, de juny 14, 2007

Feeling not free

Esta semana me siento preso
entre mis recuerdos,
mis miedos,
el trabajo,
las presiones
y los sueños inalcanzables.
Espero poder liberarme en breve

dimecres, de juny 13, 2007

Somnis adolescents

M'agrada molt aquesta serie.
Em fa somiar amb una colla d'amics cool que no tinc,
viure en uns pisos de puta mare
tindre una relació amb el flatmate com la del Howey i el Chandler
i que al final
l'amor de la meva vida baixi de l'avió a Paris, al treball dels seus somnis,
simplement perquè m'estima
Desgraciadament,
Friends sols era una teleserie



dimarts, de juny 12, 2007

El Show de Robertinhos

Cuando me beso con una chica en una calle desierta
y el beso sube de intensidad
y las manos se deslizan sobre la ropa
buscando rendijas por las que sentir el calor de la otra piel
cuando el mini yo comienza a no ser mini
y siento la respiración accelerada de ella
y el espacio que me separa de su cuerpo
pasa de poco a nada
Cuando estoy en ese instante
y aparece todo de paseantes
y la calle desierta
se convierte en un Paseo de Gracia cualquiera
me pregunto si alguien
desde la sala de control
se está rompiendo la mandibula de reirse
a mi costa

Mi doceava pregunta es...

Si es verdad que antes de morir vemos las imagenes de nuestra vida, podemos rebobinar y apretar el pause?

Relato muy breve

Miró por la ventana. El mar estaba en calma. Soplaba una ligera brisa que impulsaba el barco de regreso a puerto. Miró la gente paseando por el paseo marítimo, a las parejas tumbadas en la playa besándose.

Se volvió a la cama vacía.

Una lágrima resbaló por su mejilla al mar. Las ondas de su lágrima se expandieron por el agua calmada del mar, junto a las flores que puso por él

Ya nunca volvería. Su barco se hundió.
Las lágrimas de ella se mezclaban con el agua que guardaba el cuerpo de su amado en las profundidades. Las flores crecían hermosas bajo la ventana desde la que ella contemplaba la vida y entregaba su llanto al mar.
Su vida se había hundido con el barco de él.
Se tumbó en la calle, desnuda.
Cerró los ojos.
Era una muerta con vida


Ciao

Avui ha sigut un dia en que he dit ciao al sou de 4 mesos,
avui ha sigut un dia en que he dit ciao a la possibilitat de estalviar-me 4 anys de lletra de cotxe,
avui ha sigut un dia en que he dit ciao al grup de batucada,
avui ha sigut un dia en que he dit ciao a un sentiment d'estar on no et volen,
però ara mateix
tinc un somriure a la boca
i el sentiment d'estar a gust amb les meves decisions

Definicions adquirides (IV)

Honestedat : Def Sentit de la teva consciència que et proporciona un somriure quan rebutges coses fraudulentes però de benefici físic

dilluns, de juny 11, 2007

Je ne peux oublier jamais


Existen momentos que no puedes olvidar,
momentos que al recordarlos, cierras los ojos y suspiras.
El otro día me llamó una amiga de Paris,
de la época que disfruté de una falsa burbuja subvencionada por mis padres
para vivir una total libertad y actividad desenfrenada.
Siempre me sorprende que con la mayoría de esa gente,
aunque no nos veamos en todo el año,
cuando hablamos por teléfono, messenger o nos encontramos en persona;
parece que nunca nos hemos separado, que seguimos habitando en la cité u de Paris.
Paris, ciudad en la que se almacenan momentos e imagenes que nunca olvido.
Vía de escape en momentos de agobio.
Añoranza del pasado en otros.
Una de las imagenes que recuerdo es esta,
tomada en los últimos días.
Recuerdo que dijimos que así podríamos mirar las manos en el futuro y tratar de adivinar quien era su dueño. Las recuerdo todas. La mía es la pulsera de colores.
Y la mejor imagen, la de la última fiesta que celebramos todos juntos.
Fue en un bateau, cerca del Louvre.
Al acabar, a las 6 am, con la luz del Sol amaneciendo en Paris,
cruzamos le Pont des Arts (para mi el mejor de Paris) y nos dimos cuenta del silencio,
de la tranquilidad,
de las aguas tranquilas del Sena,
espejo sólo roto por el nado de unos patos.
Nunca hemos vuelto a estar todos juntos desde aquel día.
Todos entendimos y suspiramos.
Paris se despedía con una bella imagen.
Nadie tenía cámara para captar ese instante.
Ni falta que hacía

Caca, caca, eso es caca

Un día normal de faena y estrés. Llamadas, visitas, requerimientos, me dejan conducir un camión...

De repente una llamada ha roto la rutina de mi mañana. Me llama el responsable de una empresa que compite para hacer la instalación de climatización de la empresa donde trabajo, ya que además de otras cosas llevo el mantenimiento del centro donde trabajo. La conversa se desarrolla en términos normales hasta que en un punto, el hombre añade "y si quieres, si aceptan el presupuesto, lo inflamos un 20% y eso que te llevas tu". He hecho oídos sordos y hemos continuado la conversación.

Haciendo cálculos, me han ofrecido un soborno equivalente a 4 meses de levantarme a las 6, trabajar 8 horas, nervios, discusiones, alguna alegría, etc.

A pesar de lo apetitoso del caramelo, me he sentido como Pignatelli en el relato del blog http://www.librodearena.com/juanfondevila/post/2006/10/25/soborno.

Después de debatir con mi niño y con mi demonio, he decidido negarme a aceptar tal soborno.
Supongo que todos tenemos un precio para inclinar la balanza, pero de momento el mío es más alto. Acallar mi malestar de consciencia vale más de 4 meses de trabajo, sobretodo de un trabajo que me gusta y me entretiene.
Ahora bien, como buen estratega, su maniobra ha puesto en inferioridad al sobornador, por lo que sí aprovecharé esa herida. Ese 20% de ventaja que me ha concedido equivocándose de persona y de momento. De momento, tengo un 20% de margen para apretarle y que mejore las instalaciones.
Lo preocupante es que, si a mi nivel, un ingeniero junior de ventipocos, ya se mueven estas estratagemas, cuanto le habrán ofrecido a mi jefe?

diumenge, de juny 10, 2007

Entre manos anda el juego

La mano de Dios se quedó en la arena
rendida por mano del dinero.
Ahora los culés nos vemos obligados
a taparnos las orejas con las manos
y esperar que el próximo y último partido
nos echen una manita,
Qué jodido cuando algo depende de tantas manos
y ninguna es la tuya

divendres, de juny 08, 2007

Beach Boy

M'encanta surfear, subir la ola, bajarla,
sentir el agua salpicar mi cuerpo,
ver la luz al final de cada ola,
que de tanto en cuanto la ola me tumbe, me zambulla en el agua,
me deprima y me haga mascullar improperios.
Me encanta sentir el calor del Sol en mis mejillas,
el viento a través de mi pelo.
Me encanta surfear la vida

Foto extraída de : http://diariodeunchurfer.blogia.com/2005/octubre.php

Estadístiques laborals

Llegia avui el típic article que es genera cada cert temps de que un percentatge de treballadors fa més hores a la feina de les que li toquen, que si el síndrome del directiu (els directius tenen el problema que necessiten un dia per a recuperar-se, estant aquell dia una mica down física i moralment), que si el stress, que si les enfermetats psicosomàtiques i tot un llarg etc.

Jo proposo una solució per a començar a paliar el problema : Llencem el mòbil a la merda més llunyana. Així, a més, evitarem el problema de les guerres a l'Àfrica per culpa del coltán dels mòbils.

Després continuariem pels mails, ja que diuen que es gasten dues hores en llegir-los cada dia i la majoria no diuen res d'important

dijous, de juny 07, 2007

Mi undécima pregunta es...

¿qué pasaría si, como en la literatura tolkienana, los árboles se movieran y rebelaran contra los hombres y las fábricas que contaminan el aire y talan las selvas?

Me arriesgaré a las críticas

He recibido un comentario spam, el típico tu blog es fascinante. Mira mi blog tal que va de pascual.

Lo firma un tal Doctor que se ve que critica blogs.

Pues bien, a pesar de recibir una crítica negativa, prefiero no publicar tu comentario, ya que no aporta nada.

Tal como dije en un post anterior, no entiendo los que necesitan publicitar su blog dejando un breve comment adulador seguido de toda la publicidad.

No hay mejor publicidad que un comentario inteligente o sarcástico o interesante o que sé yo, uno en el que opines. Puesto que el tuyo no es ninguno de estos...he rechazado publicarlo.

Suerte en tu blog!

Girs

A vegades els girs més inesperats et duen de cap al precipici
altres cops
et porten als petits moments que fan que la vida sigui vida

dimecres, de juny 06, 2007

Moussolou

Moussolou, les femmes.
A les femmes que heu aixecat el cap i heu obert els ulls.

Youssouf

Ahir vaig estar parlant amb en Youssouf, un conegut amb qui anem fent amistat.
Regenta, junt amb la seva dona, la tenda de que tant us he parlat, Farafina. Allí hi trobareu artesania, música i roba africana. I sobretot un clima molt distés i proper.
En Youssouf sempre m'està intentant convencer d'anar a Malí 15 dies per 1000 euros, i malgrat que li dic que el problema no és convence'm sino els 1000 euros, ell sempre insisteix.
Ahir em va agradar el fet de com dues persones, que parlen malament l'idioma de l'altre, poden estar conversant, passant una bona estona.
Em va agradar una frase que va dir. No us la reprodueixo exacta, però sí el seu significat.
Una ment oberta allarga el teu esperit, el fa més universal.
També em va agradar que, malgrat no entendre les lletres de les cançons (ell de les catalanes i jo de les sengaleses), el ritme i l'entonació són veritables portadors de emocions sentides ben lluny de casa teva.

dilluns, de juny 04, 2007

Mi décima pregunta es...

¿Quién controla la Tierra?

Fin del fin de semana

Acaba un largo fin de semana en el que me he reencontrado con la voz de personas importantes en mi vida, pero residentes en otros países.
Acaba un largo fin de semana en el que he vuelto a sentir la calidez de unas risas que hacia tiempo no escuchaba
Acaba un largo fin de semana en el que he vuelto a sentir que por dispersas que esten en el mundo,
hay personas con las que siempre estaré unido

Definiciones adquiridas (III)

Guardia Urbana : Def. Nom que rep l'organisme municipal uniformat encarregat de multar-te si incompelixes una ordenança i no suposes cap risc per l'agent que t'ha de multar. Generalment sol actuen si el problema no implica treballar massa ni complicar-se la vida investigant.

Definiciones adquiridas (II)

Toquinyar : Verb Dit de l'acció d'intentar arreglar quelcom que no funciona sense tindre idea de com funciona ni com s'arregla. Generalment, acaba amb una averia més greu

Darrera la pantalla o davant

L'altre dia comentava amb una amiga la possibilitat de fer una trobada amb els blocaires que aneu passant per aquí.

Això va generar la típica problemàtica de decidir si es vol fer el pas de que els blocaires sigueu l'avatar que us representa, el nom que us heu donat...o bé fer un pas més i conèixer les cares, els gestos, la manera de comportar-se.

Per exemple, amb la Déjà Vie aquest pas el vàrem fer...i encara ens llegim. Potser la pobra té malsons per la nit des d'aquell dia, però això, amb un parell de pastilletes roses s'arregla.

Jo al final, com una altra blogger que em llegeix, he decidit aplazar la festa. De moment, prefereixo que sigueu persones rera la pantalla i llegir els vostres comentaris.

Ara bé, m'agradaria saber la vostra opinió.

Per suposat, la festa no seria a casa la Candela...de moment millor coneixens amb la roba posada ;P

Mi novena pregunta es...

Hay vida antes de nacer?

Assassí lliure

Aquest cap de setmana, circulant a la Ronda Litoral alçada Fòrum, em vaig obrir al segon carril per adelantar uns vehicles. Jo anava a 80 km/h i vaig accelerar a 90. El cotxe que circulava pel segon carril estava auns 10 metres.

Al cap d'un moment d'obrir-me vec que el vehicle s'arrapa al meu cul. M'adelanta i a més de tornar al segon carril que quasibé em toca frena bruscament (no hi havia ningú al davant). davant de la frenada brusca que tinc que fer, li aixeco el dit "corasón" amb el famós gest de ves a pendre pel cul, moment en que torna a frenar bruscament i ens xoquem.

El tio, acaba parant al veure que el seguia i surt del cotxe en plan repartidor d'osties. Com que el quillo era la meitat que jo, s'amilana i em diu que ell anava a 120 km/h ( a la Ronda el límit és 80 km/h) i que l'he fet frenar al obrir-me i per això m'ha fet frenar a mi...i després que com li aixecat el dit, no ho anava a deixar així.

Afortunadament el cotxe sol té un bonyet imperceptible al paraxocs.

Mentres estic intentant tranquilitzar-me per valorar si fer parte o no, ell puja al cotxe i marxa.

El seu cotxe, un Renault Scenic 7167 CSL, acumula diverses multes amb diferents noms a Calella, Caldes de Montbui, Barcelona, etc. (Google va de conya)

Quan vaig a denunciar a la comissaria dels Mossos, no pels danys del cotxe, sino per la conducta homicida al volant, em diuen que encara que puc presentar una demanda civil, aquesta no portarà enlloc i morirà als jutjats entre recurs i recurs.

Per tant, l'assassí podrà anar fent de les seves a la carretera fins a que mati a algu. I el pitjor és que aquesta conducta està proliferant.

I la resta, a més de morir a la carretera, quina opció tenim per actuar contra aquesta gent?

divendres, de juny 01, 2007

L'aniversari de Robertinhos

Dispenseu si demà, 2 de juny, no escric.
Estaré celebrant el meu aniversari
Enjoy your time!
Foto extreta de : photos9.flickr.com/14742739_3de64b2df4_o.jpg

Tots som germans

Llegia la contra de la Vanguardia d'avui, on Spencer Wells, director del Genographic Project, explica que tots descendim de l'ADN d'un home i una dona que vivien a l'Àfrica. Per tant, un magrebí, un maorí, un xinés, un egipci, un espanyol, un senegalés són parents amb més o menys proximitat en el temps.

Això m'ha refermat en un dels fets que jo sempre dic de mi, que és que sóc mig català, mig brasiler i sang africana corre per les meves venes...més enllà de la gran influencia africana de Brasil.

a més, he trobat un gran valor el fet de que tots compartim parents. És una mostra més de que l'odi entre races pot arribar a desaparèixer........algun dia

Mi octava pregunta es...

cómo descubrir a los buenos amigos antes de que te pase algo malo que te los enseñe a simple vista?

Música de maig

Angelique Kidjo "Djin Djin" : La cantant malinesa (crec) ha aconseguit un disc on mescla les seves arrels amb música occidental. Les col·laboracions de Carlos Santana, Alicia Keys, etc. són el condiment que acaba de donar contrast a un disc ja de per sí exquisit.

Toumani Diabate & Ketama "Songhai" : Els espanyols Ketama es junten amb el mestre de la kora Toumani Diabaté per a fer un disc on el flamenc (suau, sense cantaor), el calaix, etc. es junten amb la kora i la percussió africana per a crear una música que ens vagi portant, com el vent, des del Nord d'Àfrica al sud d'Espanya

Pepe Justicia "Trece noches" : Si us agrada el flamenc fins que arriba el punt en que el cantaor obre la boca, aquest disc l'heu d'escoltar. Cançons sense cante, amb la virtuositat de la guitarra erspanyola, el calaix, la percussió, les palmes, etc.

Andy Palacio & the Garifuna Collective : Una perla del càrib, un homenatge a la cultura garifuna. Mesclar Àfrica, amb el Càrib, amb Cuba, amb Jamaica, etc. Ritmes de melancolia, ritmes d'alegria, ritmes de vida. Un dels millors discs que he escoltat aquest mes. Si encara no ho heu fet, escolteu-lo.