dimecres, de desembre 21, 2011


Esta norma de educación tan básica y fácil de seguir me la enseñaron en parvulitos y luego me explicaron que negarle el saludo a alguien es como una ofensa.

Sin embargo, esta norma no parece haberse echo para los que trabajan en cosmética de Henkel y tampoco para las personas que van al gimnasio.

Con los de cosmética, ya me han comentado otras personas de la empresa que los de esta divisíón suelen ser muy estirados y dados a creer que su saludo vale dinero. Pero pensaba que en el gimnasio había gente de todas partes. Sin embargo no es así. Ya había notado este fenómeno en el primer centro que fui. Pero ahora que voy a uno nuevo he experimentado el máximo. No saluda nadie. Y si tu lo haces te miran con desconfianza, como si el maleducado fueras tú!

Entiendo que el vestuario es un lugar comprometido porque estás sudado, desnudo y enseñando los huevos y el culo a totales desconocidos. Ahora bien de aquí a no saludar...porque aunque consideren que si alguien saluda puede ser gay y que si le devuelven el saludo lo puede considerar como si flirtearan con él...quien cojones se piensan que son para considerarse el "tipo" de tío con el que la persona que saluda le gustaría tener más que palabras?

En fin, sería bueno que los gimnasios recordaran que saludar al resto de personas que están en el vestuario no pone en duda que seas un "macho" o que, si la otra persona es gay, considere el devolver el saludo como un acto de flirteo.

Más que nada porque en unos tiempos en que la educación se está perdiendo, seria bueno que recordaran a los padres algunos buenos modales que podrían transmitir a sus hij@s.

dilluns, de desembre 12, 2011



I per sort pel Barça,
en Mourinho continua sense enterar-se.
I a més ha demostrat que davant les derrotes,
quan no pot culpar als factors externs (arbitratje),
prefereix culpar als seus jugadors que a ell mateix.

Les empreses actuals estan plenes de JEFES mediocres.
El Reial Madrid no s'escapa a aquest fet.

divendres, de desembre 02, 2011

De la meva Jukebox: Joshua Redman


El passat dilluns vaig poder fer realitat una de les meves il·lusions musicals pendents. Veure a Joshua Redman en directe. Malgrat que aquest any no he pogut disfrutar del Festival de Jazz tant com hauria volgut per motius econòmics, sí que gràcies a invitacions he fet realitat el veure el directe de Michel Camilo, fantàstic pianista de jazz llatí, i Joshua Redman, virtuós del saxo.

Vaig conèixer a Joshua Redman amb el seu disc "Wish" y he anat seguint la seva trajectoria a través d'àlbums com "Elastic", "Momentum" o "Freedom in the Groove". També he disfrutat les seves aventures amb la San Francisco Jazz Collective (ensamble de jazz amb grans músics com Avishai Cohen).

El jazz del saxo de Redman em transporta a ambients urbans, industrials...a melancolies i alegries, a la vida diaria.

Vaig disfrutar de Redman amb un virtuós del piano, Brad Mehldau. Val a dir que vaig disfrutar del concert, però que vaig confirmar que sóc més amant del jazz llatí que del clàssic. M'agrada el clàssic, sí, però em manquen els canvis de ritme, les explosions sonores de les improvitsacions, l'alegria de viure que et transmeten els instruments... En canvi el jazz clàssic em transmet més melancolia, més tristor... i el concert d'en Joshua m'ho va recordar. Va ser tot més lineal, pel meu gust, i amb menys sorpreses. Sí, vaig poder contemplar que tots dos són grans músics i virtuosos dels seus respectius instruments, però em va faltar alegria i complicitat.

I el que no em va agradar gens va ser el públic. Sembla ser que ara si no aplaudim després d'una improvitsació d'algún instrument és com si no tinguéssim ni puta idea de jazz. Ja és molest quan hi han molts instruments que mantenen una base, però se'm va fer enutjós en el concert de Joshua Redman. Per`què cada cop que en Brad improvitsava un solo de piano, quan la gent veia que en Joshua agafava el saxo començaven a aplaudir, impedint disfrutar a en Joshua i a la resta del públic que no aplaudiem com autòmats de la entrada del saxo a la melodia del piano.

Però clar, què seria del Festival de Jazz sense la afluencia massiva de persones que hi van perquè és cool?