Anava de camí a les Festes de la Mercè amb la seva parella i el va veure. Anava ballant al ritme de la batucada seguint el riu de gent que es movia per impuls de les oles acústiques dels percussionistes. Van arribar a la Plaça dels Àngels. No es va adonar que el miraven. Ell anava amb uns amics, content, distret i no va adonar-se del noi amb polo taronja.
De sobte va veure com l'altre fixava la mirada i deixava de ballar. Es va quedar mirant atentament a una noia morena, mirada exòtica, pits amb mugrons de fresa i cos finet però amb atractius moviments. Ella estava tocant, movent el cos de dreta a esquerra, fonent-se amb el ritme. Però de sobte va parar i, mentre segui tocant, el va mirar. Una d'aquelles mirades intenses. De qui reconeix en l'altre a una part de sí mateix. Però el grup de batucada es va moure i la conexió de mirades es va esborrar com el rastre dels avions als cels, lentament, però sense remei. Va veure com ell es recuperava de la descàrrega i s'integrava de nou al moviment dels seus amics.
La reunió es va dissoldre, però després la va poguer veure a ella a Plaça Catalunya. Ella el va mirar i li va respondre. Ho sé, li va dir ell. A vegades no pot ser, va dir ella. On et trobarà? li va preguntar. Seguint el riu de la meva vida, descobrint respostes a les meves preguntes i esperant que el meu riu i el seu riu siguin afluents un de l'altre, va dir ella. I van tallar la comunicació. Ell va besar a la seva novia. Ella va marxar amb els companys del grup de batucada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada