Esta norma de educación tan básica y fácil de seguir me la enseñaron en parvulitos y luego me explicaron que negarle el saludo a alguien es como una ofensa.

Sin embargo, esta norma no parece haberse echo para los que trabajan en cosmética de Henkel y tampoco para las personas que van al gimnasio.

Con los de cosmética, ya me han comentado otras personas de la empresa que los de esta divisíón suelen ser muy estirados y dados a creer que su saludo vale dinero. Pero pensaba que en el gimnasio había gente de todas partes. Sin embargo no es así. Ya había notado este fenómeno en el primer centro que fui. Pero ahora que voy a uno nuevo he experimentado el máximo. No saluda nadie. Y si tu lo haces te miran con desconfianza, como si el maleducado fueras tú!

Entiendo que el vestuario es un lugar comprometido porque estás sudado, desnudo y enseñando los huevos y el culo a totales desconocidos. Ahora bien de aquí a no saludar...porque aunque consideren que si alguien saluda puede ser gay y que si le devuelven el saludo lo puede considerar como si flirtearan con él...quien cojones se piensan que son para considerarse el "tipo" de tío con el que la persona que saluda le gustaría tener más que palabras?

En fin, sería bueno que los gimnasios recordaran que saludar al resto de personas que están en el vestuario no pone en duda que seas un "macho" o que, si la otra persona es gay, considere el devolver el saludo como un acto de flirteo.

Más que nada porque en unos tiempos en que la educación se está perdiendo, seria bueno que recordaran a los padres algunos buenos modales que podrían transmitir a sus hij@s.

Aquest és el codi QR del blog...

¿quantes samarretes voleu?

I per sort pel Barça,

en Mourinho continua sense enterar-se.

I a més ha demostrat que davant les derrotes,

quan no pot culpar als factors externs (arbitratje),

prefereix culpar als seus jugadors que a ell mateix.

Les empreses actuals estan plenes de JEFES mediocres.

El Reial Madrid no s'escapa a aquest fet.

De la meva Jukebox: Joshua Redman

El passat dilluns vaig poder fer realitat una de les meves il·lusions musicals pendents. Veure a Joshua Redman en directe. Malgrat que aquest any no he pogut disfrutar del Festival de Jazz tant com hauria volgut per motius econòmics, sí que gràcies a invitacions he fet realitat el veure el directe de Michel Camilo, fantàstic pianista de jazz llatí, i Joshua Redman, virtuós del saxo.

Vaig conèixer a Joshua Redman amb el seu disc "Wish" y he anat seguint la seva trajectoria a través d'àlbums com "Elastic", "Momentum" o "Freedom in the Groove". També he disfrutat les seves aventures amb la San Francisco Jazz Collective (ensamble de jazz amb grans músics com Avishai Cohen).

El jazz del saxo de Redman em transporta a ambients urbans, industrials...a melancolies i alegries, a la vida diaria.

Vaig disfrutar de Redman amb un virtuós del piano, Brad Mehldau. Val a dir que vaig disfrutar del concert, però que vaig confirmar que sóc més amant del jazz llatí que del clàssic. M'agrada el clàssic, sí, però em manquen els canvis de ritme, les explosions sonores de les improvitsacions, l'alegria de viure que et transmeten els instruments... En canvi el jazz clàssic em transmet més melancolia, més tristor... i el concert d'en Joshua m'ho va recordar. Va ser tot més lineal, pel meu gust, i amb menys sorpreses. Sí, vaig poder contemplar que tots dos són grans músics i virtuosos dels seus respectius instruments, però em va faltar alegria i complicitat.

I el que no em va agradar gens va ser el públic. Sembla ser que ara si no aplaudim després d'una improvitsació d'algún instrument és com si no tinguéssim ni puta idea de jazz. Ja és molest quan hi han molts instruments que mantenen una base, però se'm va fer enutjós en el concert de Joshua Redman. Per`què cada cop que en Brad improvitsava un solo de piano, quan la gent veia que en Joshua agafava el saxo començaven a aplaudir, impedint disfrutar a en Joshua i a la resta del públic que no aplaudiem com autòmats de la entrada del saxo a la melodia del piano.

Però clar, què seria del Festival de Jazz sense la afluencia massiva de persones que hi van perquè és cool?

De la meva Jukebox: Michel Camilo

Me encanta Michel Camilo desde que aproximadamente en 2003 escuché su disco "One more once" en un bar de Barcelona.  Desde entonces le he ido siguiendo, apreciando sus duetos con Tomatito y disfrutando más de sus composiciones en tríos o banda que de sus solos.

Ayer tuve la suerte de que me llevaran al concierto que ofrecía en el Palau de la Música, en el marco del 43º Festival de Jazz de Barcelona, para verlo en directo por primera vez en mi vida. Además, venía acompañado de su habitual Charles Flores y del maestro de las congas y los bongos, embajador de marca de LP, Giovanni Hidalgo. Un lujo para alguien a quien le encanta el jazz y la percusión.

En mi opinión el de ayer fue uno de los mejores conciertos a los que he asistido, por la calidad de los músicos, la complicidad entre ellos y lo que disfruté. Y eso que el pobre Charles Flores estaba con un catarro bastante notorio, Michel Camilo  pendiente de complacer el ego de Giovanni Hidalgo y éste de abrazar con su percusión las impros al piano de Michel Camilo.

Michel Camilo estuvo brillante al piano, mostrando su gran capacidad para improvisar y tocar el piano con unas descargas a  velocidad de vertigo. Era lo que esperaba de él...y lo superó. Desde Chucho Valdés (y también Bebo)nadie al piano lograba arrancarme un "ooooh" y dejarme boquiabierto con su técnica (ni Omar Sosa, ni Chano Dominguez...). Y espectacular Giovanni, que tocó las congas, el bongó, los timbales, la cortina, la campana...y todo ello tocándolo a una velocidad endiablada. Tocó con las manos, con baquetas, con las uñas, con el puño, con los codos...¡sólo le faltó tocar con la nalga del culo!

Grandes maestros que me hicieron disfrutar de su virtuosismo y hacerme  quedar al final del concierto, por segunda vez en mi vida (la primera fue con Chucho Valdes y su concierto del Chucho's steps), a que los artistas me firmaran el cd.

Como dice Fernando Trueba, ver tocar a Michel Camilo es ser testigo de un milagro. Yo vi en ello el milagro de encontrar en tu vida eso que amas hacer y en lo que además eres un genio.

Más info sobre Michel Camilo:

Michel Camilo nació en Santo Domingo, República Dominicana. A los 16 años fue miembro de la Orquesta Sinfónica de su país y se trasladó a Nueva York en 1979 para estudiar en la Juilliard School.

Pianista con una técnica brillante y compositor que mezcla maravillosamente los ritmos caribeños con las armonías del jazz y la música clásica.
Debutó en el Carnegie Hall con su trío en 1985 y ese mismo año vino a Europa por primera vez.
Como músico clásico ha colaborado con la Atlanta Symphony, la Cleveland Orchestra, Copenhagen Philharmonic, BBC Symphony Orchestra de Londres, ...

En Nueva York ha tocado en el Carnegie Hall, en el Avery Fisher Hall, en el Beacon Theater y en el Blue Note.
No es difícil escucharle tocando ‘Rhapsody  in Blue’ y  el ‘Concierto para Piano’ de George Gershwin,  el ‘Concierto para Piano’ de Ravel, o tocando a dúo con el gran Tomatito.

Ha ganado tres Premios Grammy y ha sido nominado para otros cuatro.
Verle en directo es ser testigo de la energía de una tormenta tropical que se desarrolla en 88 teclas. El director de cine Fernando Trueba, que incluyó a Michel Camilo en su película ‘Calle 54’, dice de él: “Michel Camilo es uno de los grandes músicos de hoy en día. Ya sea interpretando jazz, música clásica, latino o bandas sonoras, Michel está en su elemento. Cada vez que le veo tocar, siento que soy testigo de un milagro”.

http://www.bbc.co.uk/news/world-15391515

Si aún pensáis que sois los primeros en sentir o pensar algo,
seguramente hoy vais a cambiar de opinión...

Hoy las gabardinas y chaquetas eran protagonistas,

junto a los paraguas,

de este primer lunes de otoño.

No me gusta nada este cambio de estación, en el que sientes frío y nunca acabas de estar cómodo...o te sobra la chaqueta o te faltan capas de abrigo.

Lo único bueno, para mi, es la sensación tan agradable cuando te sumerges debajo del nórdico

y notas como

poco a poco

vas entrando en calor y la sangre fluye por tu cuerpo.

De la meva Jukebox: Michel Camilo

Bon cap de setmana!

Us deixo amb un vídeo del pianista Michel Camilo, pel meu gust un dels millors del latin jazz junt amb Chucho Valdés.

Tindré el plaer de veure'l en concert al Palau de la Música el proper 16 de Novembre amb Giovanni Hidalgo, un crack de les congues, en el marc del Festival de Jazz de Barcelona.

Pels que van tenir la sort de poder anar al concert que us deixo en Youtube, aquí van poder gaudir d'un geni al piano (Michel Camilo), del mestre del contrabaix Cachao (mort fa pocs anys), de Paquito D'Rivera al saxo i Cliff Almond a la bateria. Vaja, uns virtuosos de la música units per a que el public gaudeixi del latin jazz.

¡DISFRUTEU!

Texto de Roberto Galbán

Mientras los periódicos y las televisiones hablan de la vida de los famosos, el jefe de la tribu Kayapo recibía la peor noticia de su vida:

Dilma,'La nueva presidenta del Brasil, ha dado el visto bueno a la construcción de una planta hidroeléctrica enorme (la tercera más grande del Mundo).

Es la sentencia de muerte a todos los pueblos cercanos al río ya que la presa inundará 400.000 hectáreas de bosque. Más de 40.000 indígenas tendrán que buscar otro lugar donde vivir. La destrucción del hábitat natural, deforestación y la desaparición de multitud de especies es un hecho.'

Lo que conmueve y hace que algo se retuerza por dentro, lo que genera vergüenza de ser occidental es la impresión que tuvo el jefe de la comunidad Kayapo al enterarse de esa decisión, su gesto de dignidad y de impotencia ante el avance del progreso capitalista, la modernidad depredadora, la civilización que no respeta la diferencia ...

pero sabemos que una imagen hablaría mas y mejor, Con ustedes la realidad que muestra el verdadero precio de nuestra "calidad de vida" burguesa.

Hay días en que, seas animista o no, lloras por la mierda de planeta que estamos dejando. Somos 7.000 millones de humanos...una auténtica plaga.

Los que me conocéis sabéis que soy nacionalista catalán, algo más independentista los últimos tiempos con tanta subvención para que los de siempre vivan sin pegar golpe, tanto boicot a los productos catalanes o ese odio ignorante instaurado por el PP para ganar votos en España que lleva a dos imbéciles (el que pregunta y el moderador que la acepta) a preguntarle a un famoso que sería peor para él, si tener un hijo negro, homosexual o catalán.

Sin embargo, defender los valores de una nación no significa desear vivir en una tierra de ignorantes e intolerantes.

Me averguenza que una persona pueda ser insultada y vilipendiada por hablar en castellano con su mujer e hijos. Y me averguenza del mismo modo que cuando descubro, sobretodo en personas del interior de Catalunya, que sólo saben hablar catalán.

Ser bilingüe (catalán/castellano) es una suerte que sólo deberíamos lamentar por el hecho de no poder disfrutar de tener más idiomas como lenguas maternas (inglés, francés, portugués, etc.). Porque hablar otras lenguas, además del catalán, no nos hace menos nacionalistas sinó más inteligentes, más ricos como personas y nos permiten comunicarnos con los millones de personas que no tienen la suerte de hablar nuestra lengua. Porque...cómo vamos a poder comunicar los bonitos valores y costumbres de la cultura catalana si la otra persona habla inglés, japonés, suahili, árabe o castellano?

No confundamos la velocidad con el tocino. Defiendo que una persona que vive en Catalunya aprenda el catalán, porque la lengua permite conocer la cultura y peculiaridades de las costumbres de las personas de esa región del planeta. Pero me parece que insultar a una persona por hacer uso de otra lengua es de ser un ignorante, un obtuso  y de ser tan cainita como las personas del PP que van propagando el odio contra los catalanes a cambio de unos cuantos votos.

Article curiós i classista el que llegia ahir a La Vanguardia sobre el fet que el botellón ja no és sol un acte que fan els pobres o maleducats  de més abaix de la Diagonal, sinò que "on anirem a parar?!" ara també es veuen a les places i carrers de la zona alta de Barcelona. Déu-nos guard!

Per a diferenciar-se dels que tenen poca classe, allí li diuen copeon i l'alcohol no és adulterat, sinò ampolla de bona marca. A més, sol van al carrer si no poden anar a casa d'algú o bé la festa és avorrida. Llavors sí, surten al carrer i ocupen portals o la plaça Francesc Macià.

Com són educats i estan acostumats a mantenir certa distància amb la plebe, aquests joves pijos fan grupets petits, separats un dels altres, no fan sarau, es fumen algún que altre porro i, sobretot, no deixen brut el terra perquè s'ho enduen tot. Si alguna cosa queda deu ser que algún desgraciat de l'Eixample ha fet botellón (que no copeon) a la zona alta.

Destaca el periodista que els joves són molt educats i parlen amb molta correcció. I sempre, al llarg de l'article, fa la comparació entre beure alcohol al carrer amb classe i el desmadrament que fan a zones més baixes de Barcelona.

Per a mi no és un tema de l'educació dels que beuen al carrer o de si l'alcohol és de millor qualitat o de si fan o no soroll. La imatge és lamentable, a la Plaça Francesc Macià o a la de George Orwell (la Plaça del Tripi). I no, la Guardia Urbana no deuria quedar-se sense multar als bebedors. No anem curts de diners públics? Doncs que aprofitin la oportunitat. Si tenen diners per alcohol, també en tindran per a pagar la multa.

És un tema de civisme. I enlloc de tantes retallades o increments del pressupost de neteja, jo invertitiria en més Guardia Urbana que possés en pràctica l'Ordenança del Civisme. És trist arrivar a allò de "un policia darrera de cada ciutadà", però la brutícia als carrers de Barcelona demostra l'alt grau d'incivisme a la ciutat. I com a mínim, els qui embruten s'ho pensarien dos cops i els que no embrutem tant no tindriem que patir tantes retallades. I sí, qui vulgui botellón o copeón, que el fagi a casa seva.

I respecte al periodista, m'agradaria que hagués reflexionat sobre la frase d'un  dels joves de casa bona, que afirmava que anava a la disco a beure cada cap de setmana "perquè que havia de fer sinò". Entenc que és típic de l'edat (jo també sortia cada cap de setmana), però tenia clar que no era l'únic que podia fer. Simplement em divertia i pensava que sempre podria fer la resta de coses. Però potser aquí ja seria entrar en temes d'educació i de valors i de família. I això, a la zona alta, ara no toca.

Foto de Robertinhos - Mandarín Oriental Barcelona

Ets una persona amb 5 anys d'experiència en marketing, tens més masters que Heman (era Master de l'Univers...gag!) i vols treballar en una reputada firma de productes de cosmètica? Aquesta és la teva oportunitat. Podràs treballar sota pressió, gestionar molts llançaments mensuals i cobraràs 27000 euros bruts anuals! Ho sabem, és una oferta irrefutable!

Enmig de crisis personals, professionals i econòmiques, sovint oblidem que seguim tenint somnis i que la màgia existeix en els petits detalls. I que hem de pendre les paraules de qui s'intenta aprofitar de la situació actual com si ens estiguessin explicant un acudit. Perquè com deia un taxista a qui vaig conèixer, has d'intentar despendre positivisme perquè la mala energia que emets et torna multiplicada.

Així que, malgrat que segurament la empresa (Maymó Cosmetics) trobarà algú perquè actualment hi ha molta oferta de candidats, jo prefereixo disfrutar del luxe de tenir feina i somriure al pensar en el dia en que la truita canvïi. Així que, continuo somiant i disfrutant del meu camí.

Us animo a mirar el món de forma diferent, proveu-ho. No critiqueu i filtreu el que abans us indignava amb bones dosis d'humor. No és fàcil. Comenceu practicant una hora. Després dues...una tarda...un dia. Ja sabeu que no acabo d'encabir-me al denominat "slow movement", però m'agrada disfrutar dels petits detalls i de mirar el món en cerca d'aquells detalls que són màgics per a mi. Potser tothom els veu i els considera fútils, però a mi em fan sentir bé i especial.

I arriba un dia que on la majoria veu una cosa sense valor, tu hi veus una estrella.

I ara sol falta aplicar això al món dels negocis...i podràs ser un bon emprenedor. O si treballes per tercers podràs ser, com deia el cap d'una bona amiga, un empresari.

Disfruteu del dimecres festiu!

"Tu y yo codo a codo por la calle,

somos mucho más que dos"

                                                               Mario Benedetti

És curiós el sentiment que tinc a vegades amb els objectes.

Malgrat que les coses hagin canviat i que la meva vida o sentiments no siguin els d'abans, certs objectes et recorden les coses bones del passat.

Suposo que forma part de l'aprenentatge del canvi i de saber controlar la teva ment per a que no et jugui males passades.

Bon finde (malgrat que tinguem que recuperar els abrics... :(  )

In memoriam: Steve Jobs

Malgrat que potser no sigui possible tenir la seva visió de negoci,

aquest home que ha revolucionat el món de la tecnologia, la moda (els gadgets d'Apple en són part) i el cine (Pixar),

ens ha ensenyat el valor de no rendir-se mai i seguir aprenent per a millorar.

Defensant les teves idees i sent receptiu a que potser la idea genial no és teva, sinó d'algú altre (recordem que l'iPod sorgeix de la idea d'un ex-treballador de Phillips per qui ningú apostava fins que Steve Jobs hi va veure una oportunitat de negoci).

Escrito en un aeropuerto

Les rogamos que estén atentos a los monitores de su terminal. Por la megafonía de este aeropuerto no se emiten avisos de embarque...estamos ocupados comunicando cosas inútiles como ésta cada 10 minutos. La estupidez, a diferencia de la genialidad, no tiene límites

-- En ruta...

Foto by Robertinhos


Acabo de veure "El convidat" ja que hi sortia en Miquel Calçada. Em va sorprendre el d'en Monzó i també aquest.

Hi ha etapes en la vida en que tens ganes de canviar el rumb i ser en algún lloc on et puguis retrobar i començar de 0.

A mi m'ha passat amb 30 al Calçada amb 46.

Espero que no sigui el marketing d'un nou programa del conegut Mikimoto, que afirma haver fet el que ha volgut a la vida fins que ara es sent que necessita retrobar-se. Pensava que això no passava si feies el que volies.

I quan parlava de política...aix amic Miquel. Continues tenint somnis, malgrat que et pesa el que hi ha. Com deies, tenim el que tenim, però a diferencia de tú, crec que amb això no sortirem del pou.

Cuando las organizaciones son dirigidas por mediocres

o por personas cuyo único mérito ha sido pelotear al jefe de turno (trepas),

es difícil que sepan discernir más allá de los números para encontrar un cambio de rumbo.

En estas organizaciones, el mayor gasto de energía de los empleados es

el de intentar no caer en la desmotivación que los dirigentes de la compañía crean con sus acciones.

¡FELIZ LUNES!

Fotografía original de ROBERTINHOS - All rights reserved

Redissenyem el blog com a símbol de renaixement.

Tot canvia a la vida,

però la part essencial roman allí.

He crescut molt i em sorprenc sentint els canvis fets. I veient els canvis que hi han hagut a la meva vida.

Fa mesos vaig entrar a port per reparacions. Ara en surto. Mesos en que hi han hagut moments que em costava llevar-me. Mesos de culpa, de retrets, de jutjar-me i de sentir-me malament. 

A Oporto vaig acabar d'enganxar les peces i retrobar la energia i ganes de viure del Robertinhos que el 2005 va pensar en obrir un blog, però ara més madur, sense rabia, més comunicatiu i més coneixedor dels seus defectes i virtuts. He aprés a no jutjar als altres i que no vull tenir amics que em jutjin (enlloc d'aconsellar-me i respectar la meva decisió). He aprés que res és per sempre i que si no perdones l'amor s'acaba. He aprés que no pots deixar enrera projectes de vida que t'il·lusionen.

He aprés que he de fluïr.

Com el vi, millorem amb l'edat.

Disposat a donar i rebre color, llum, alegria, somnis, passió... 

Robertinhos iPod: Avishai Cohen

Nacido en Jerusalén, Avishai Cohen, ya estudiaba piano en Israel a los diez años. Tiempo mas tarde se trasladó a los Estados Unidos y se instala en St. Louis (Missouri) estudiando piano y bajo eléctrico. La música de Jaco Pastorius y Stanley Clarke, le cambiaron la vida y lo introdujeron el el mundo del jazz.

Regresó a Israel para estudiar en la prestigiosa academia "Music & Art. Academy" con el prestigioso profesor Michael Klinghoffer, quien le introdujo en el mundo de la música clásica. En 1992, volvió a New York donde se interesó por los ritmos y la música latina, sintiendo especial predilección por los músicos, Eddie Palmieri y Danilo Pérez.

Conocí a Avishai Cohen con su disco "Continuo", pero algunas de sus piezas como "Emotional storm", "The ever evolving etude" o "Noches Noches La Luz", se encuentran entre mis piezas de jazz favoritas.

Aunque no he podido verlo aún en directo (cuando ha estado en mi ciudad yo no he tenido dinero para ir), es uno de esos artistas que creo que si te gusta el jazz no puedes dejar de ir a ver en directo.

Os dejo "The ever evolving etude", una pieza que para mi gusto es una pequeña joya. Cambios de ritmo, improvisaciones... Me hace sentir alegría, añoranza, tristeza...en definitiva, me hace sentir la vida. Y me deja siempre con ganas de volverla a escuchar.



Moments

I en aquell precís instant,

la roda es va tancar.

La energía va començar a fluïr,

els problemes van quedar fora,

i després de molt de temps va tornar a sentir

com tornava a ser una font d'energia positiva

i com la felicitat generada el retroalimentava

i l'encenia més.

La roda no solventa els problemes,

però ajuda a agafar energia per a solventar-los.

AXÉ!

De tornada...

Han estat uns mesos bastant foscos

on he perdut amics, alguns s'han allunyat i alguns s'han reforçat malgrat la distancia que ens separa.

Però ha estat un camí on també he conegut gent nova

i on sobretot m'he enriquit a través de l'autoconeixement.

He descobert que has d'anar amb compte amb les passions,

perquè en un moment et pot semblar que no pot viure sense elles, però si observes bé potser sol són una part més de tu, no la teva totalitat.

També he millorat el meu autoconeixement. Tant a nivell físic gràcies a la salsa i la capoeira, com a nivell emocional gràcies a diversos esdeveniments.

I també a nivell intel·lectual, a través de les 10 presentacions a Toastmasters i a tantes altres que he escoltat allà.

Encara queda molt camí a recòrrer i encara no estic tant bé com abans, però...hey, avui estic bastant positiu...a veure si puc acabar d'una vegada la història veïnal abans de que el Veí i les meves companyes em tallin a trossets en comptes de convidar-me a la festa del 11-S.

Petons

"Los miedos no se crean ni se destruyen, simplemente se transforman" - Robertinhos dixit en un discurso en Toastmasters modificando la famos Ley de Newton

Un dels punts positius de tenir un shock vital en que et quedes en un limbo sense capacitat de decidir és que, quan comences a recompondret, pots intentar escollir quins bocins de tú et quedes i quins vols intentar canviar.

CANVI. Aquesta paraula sempre m'ha agradat. Indica que no et quedes inmóvil, que evoluciones, que reacciones, que apliques la llei de la selva ("si et quedes quiet, estàs mort"). També he descobert la seva part més fosca i dolorosa. Quan no estàs preparat per a fer el canvi i aquest et ve de sobte.

Durant aquest temps, allunyat del blog, he continuat escrivint. He completat els 10 discursos a Toastmasters (un grup de gent que intenta millorar les seves capacitats d'oratòria i presentacions en públic). Així, he començat a lluitar contra la meva por de que parlant sóc més dolent que escrivint.

I seguint amb els canvis m'he apuntat a capoeira. Era una il·lusió de fa temps, que sempre havia declinat. Per a mi, que mai he fet la vertical, la roda o cap altre equilibri amb el meu cos (més enllà de ballar salsa), era un repte intentar fer aquesta dança-lluita d'origen brasiler i arrels africanes. Porto sol un mes, però m'agrada. La sensació de confiança i la energia que em transmet em permet encarar més canvis i vèncer més pors. Així, per exemple, després de 30 anys...he conduït una moto! I també he experimentat per primer cop el viatjar amb un skateboard.

A més, la capoeira és un esport molt social. Et permet conèixer gent de tot el món, de diferents estrats socials i amb diferents inquietuds.  I sí, et permet millorar el teu estat físic...

No crec que arribi el dia en que no tingui pors  (seria perillós aquest punt), però m'agrada que les pors d'avui no siguin totes aquelles que tenia ahir.

AXÉ!

Vaig saltar al buit fa temps

sense saber que m'esperava.

Ara no trobo la clau

per sortir del limbo

on he quedat suspés.

I les ganes de submergir-me a l'aigua

són moltes.

L'esquena comença a estar

cremada pel Sol.

Joyeux Anniversaire!

Ha estat un mes complicat en el que no he tingut esma d'escriure.

Però avui és especial. Avui a les 17:40h farà 30 anys que sota la protecció d'una Lluna Nova, una d'aquelles grans i color mel, vaig nèixer en una clínica al barri de Sant Andreu Comtal de Barcelona.

Avui és un dia ennuvolat amb  la Mar esverada. Però així és com estic jo. Vaig entrar a port per reparacions fa uns mesos i encara estic. No he aconseguit no danyar les naus que estaven al meu costat i jo m'he embarcat en el que la gent denomina la crisis dels 30.

Crisis dels 30 o no, la veritat és que després d'haver aconseguit fer el canvi de rumb professional que quasibé ningú creia que aconseguís, ara estic immers en un altre viatge encara més dur. El de l'autoconeixement. El de saber per què sóc qui sóc i cap on vull anar. No diré que és fàcil, però com diu una amiga, tinc força i confiança. Força per no fer marxa enrera en aquest viatge i confiança en que tot serà per bé.

Així que quan acabi de navegar pels mars de l'interior espero tornar amb força i llum.

I amb els canons ben enllustrats, malgrat els 30 anys d'històries a bord.

¡¡¡SOM-HI!!!

Sant Jordi a Blogville 2011: 2 Roses per a les meves dues dones i 3 Roses per a les meves muses

Ha arribat el dia. Sant Jordi ja ha arribat un any més. Val a dir que aquest any m'agafa una mica regirat a nivell sentimental, però no em podia estar de participar en el joc del Veí. A més, a una proporció de 2 mosses per home, qui es pot negar?!!!

Des d'aquí, FELICITATS VEÍ! Ja saps que t'aprecio i nen, malgrat ser un bala perduda i un calavera i un ganapia i... en fi, que et tinc en alta estima i m'encanta ser el Petit Príncep del teu replà.

ROSA 1 : MONTSE - DES DEL MEU MAR   

He decidit regalar-te una rosa dels vents,

per a que segueixis el camí per aquest Mar blocaire

i que ara que tants blocs s'apaguen, el teu segueixi el seu rumb.

Em va agradar descobrir que ets de Blanes. M'agrada aquest poble

i m'agrada anar a menjar peix a Can Flores i perdrem pel botànic.

Sé que et drogues amb carquinyolis, com jo ho faig amb xocol·lata,

i he descobert que tens una col·lecció de vinils que no escoltes, un fill pintor, que ets escritora, que t'estresses però ets feliç, les teves receptes de cuina i les teves afinitats polítiques.

No sé si podré passar per la teva paradeta de Sant Jordi, però espero que amb l'ajuda d'aquesta Rosa dels Vents que tindràs que vigilar que no es desmunti (amb el que ha costat!!) segueixis governant el rumb de la teva vida.

ROSA  2 :  PILAR - A ENCESA DE LLUM

Em va agradar descobrir la joventut del teu blog i el complet que el tens. A més el sorteig em proveïa d'una parella de dones que es complementen a la perfecció. Una el epix, l'altra el vi i el cava. Una la Mar, l'altra la Llum del Far.

Malgrat el teu Anochecer, t'he anat descobrint a través de la Llum.

He trobat una dona que és capaç d'entendre converses sense paraules (Música a les vinyes) i que mescla la màgia amb la música i que, quan està sola sap escoltar el silenci i "connectar" amb sí mateixa tot recordant que ningú mor mentres sigui recordat.

Com tú destil·les en els teus posts, jo també crec que hi han coses que escapen a les nostres longituds d'ona visible i malgrat no tenir cap dream catcher a casa, penso que aquest Sant Jordi m'ha portat a descobrir el teu blog. Així que m'agradaria brindar amb tu per haver-nos conegut. Com prefereixes el cava, que millor que donar-te la rosa tot brindant amb un bon cava català, no un Codorniu o Freixenet, sinò d'aquells fets amb cura, amb amor, de bombolla fina i sabor balançejat. Perquè el cava, com l'amor o la vida o els blocs, es preparen lentament, escoltant el silenci i les converses entre instruments. I amb l'esperança que algú ens recordi després de morts.

Per a les meves dues dones...

Un fragment d'una misa Yoruba, religió de Cuba, indret on (junt amb Brasil), la música, la vida, la Llum i el Mar es fonen. Si la voleu escoltar, Roberto Fonseca la canta a "Misa Popular"

Si una luz redentora te llama Buen Ser

Y te llama con Amor a la Tierra

Yo quisiera ver a este Ser, cantando al verbo al Divino Emmanuel

Oye buen Ser, avanza y ven

que el Coro te llama y te dice ven

I també una cançò per a vosaltres, que sé que us agrada la música...

PER A LES MEVES MUSES

JOANA - LLUM DE DONA
DÉJÀ VIE
RITA

Perquè malgrat que dues no posteixin i l'altra no m'hagi tocat en aquest sorteig (i hagi vist com l'imperialisme ianqui ha ocupat un espai on ja voldria jo estar-hi ;)  ), sempre ocupareu un lloc especial en el cor d'aquest bloc.

I ja sabeu que per a vosaltres sempre tinc reservat un ball...potser, fins i tot, l'últim

Sant Jordi a Blogville 2011: Pistes finals

Per a les meves 2 dones...

Pista 8:  La bella Lola
Pista 9: La Rosa dels Vents
Pista 10: Les pistes anteriors tenen en comú un element que està present al títol d'una de les meves dones. A la del Merlot no li dic res, ja m'ha clissat fa estona.

Sant Jordi a Blogville 2011: Pista 6 i 7

Per a les meves 2 dones...

Pista 6:  De les seves terres em quedo amb el merlot i una dorada.
Pista 7: Una d'elles va començar un post el 12 de Novembre de 2009 que començava amb la "D". L'altra ho va fer al dia següent també amb la mateixa lletra per iniciar el post.

 

Diuen que dona'm...

Sant Jordi a Blogville 2011: Pistes 4 i 5

Per a les meves 2 dones...

Pista 4:  Les meves dues dones es segueixen una a l'altra

Pista 5: Una és de 2005, l'altra de 2009

Sant Jordi a Blogville 2011: Pista 2 i 3

 

Per a les meves 2 dones...

Pista 2:  No ens solem comentar

Pista 3: Un dels elements arquitectònics que més em fascinen marcaria la frontera entre elles dues (a nivell blocaire)

Sant Jordi a Blogville 2011: Pista 1

El Veí de Dalt, que malgrat ser un calavera a vegades té bones pensades, ha creat aquest joc per Sant Jordi 

I finalment som "11 hermanos para 22 hermanas". Així que res, com som uns mascles, hem decidit que podem ser  dones per un home sense cap problema.

Per a les meves 2 dones...

Pista 1:  Quan estic en un dels vostres blogs, l'altre m'aniria bé.

Coi!

Ja ho diuen que la crisis ha afectat a la banca.

Ara ja no rebo mails del pobre Angawa, fill del difunt president de la ex-República de Congo.

Una historia ben tràgica la seva. Resulta que el seu pare era el president de la República de Congo i va ser traït pels seus generals de confiança, uns corruptes de tres parells de collons. Els cabrons van agafar el seu pare i txas txas el van tramitar cap a una millor vida. El mateix van fer amb la seva dona i fills. Per sort, l'Angawa va poder fugir gràcies a l'acció heroica de la seva mare, que va donar la vida per ell i li va donar una ajudeta. Resulta que el seu pare, preveient que l'ambició dels corruptes no deixes les arques buides, va deixar 50.000.000 d'euros en un compte separat per a dedicar-ho a tasques de reconstrucció i educació del pais. Amb la seva mort, la seva mare, just minuts abans de ser capturada i cruelment assessinada li va donar a l'Angawa els poders sobre aquesta quantitat de diners. Però els militars corruptes s'han assabentat d'aquest compte i ara l'Angawa sol pot confiar en gent anònima com tu i jo, gent que no tingui connexió amb ell, per tal de confiar-li 5 o 10 milions d'€ i per això et demana el teu compte bancari on fer-te la transfer...plena confiança.

Però suposo que l'Angawa ja deu haver solventat el seu problema i ara el tenen les caixes, que estan fent neteja de comptes inútils. I per això m'estan suspenent els meus comptes a la Caixa, a Caja Madrid, al BBVA, al Santander, a Caixanova...un caos. Comptes que no sabia que tenia...me'ls estan suspenent!!! Cabrons!!!

Per sort, sol donant el meu compte bancari, el meu dni, els meus cognoms, el número secret de la meva tarjeta, la meva talla de pantalons i la meva marca preferida de condons me la tornen a obrir.

Ja ho diuen que l'únic que no perdem en época de crisis són les ganes de follar...i les de donar pel cul!

El vent fregant el nostre pit,

portant-nos olor de salitre,

el so dels ocells ens porta

records de viatges i sentiments.

Saltem i girem a l'aire,

mezclant-nos amb la sorra i el cel.

El món gira al nostre voltant,

fins que aterrem de nou i ens quedem quiets...

iguals, però diferents.

Tumbado en la arena,

sintiendo las olas,

notando el viento en mi cuerpo sudado,

miro las nubes y veo corazones,

el color azulado del atardecer

refleja sobre el mar el amor de Isis y Osiris.

Y mientras que por mis manos se filtra la energía

de tan apasionado encuentro,

tengo ganas de adentrarme en el mar y desaparecer

para convertirme en uno de esos corazones

que se dibujan sobre el mar...

puro, claro, apasionado, brillante y sin miedo.

Voltando

http://movimentouniversal.files.wordpress.com/2010/03/voltando2.jpg

"Don't make plans, make options"

"If we can say, 'I loved, and I received a lot of love',  then great. That's enough."

Temos tido o pincel, e estão determinados a pintar a cozinha de uma maneira diferente.

Resta agora decidir onde colocar e quais os elementos incluídos nele.

E, finalmente, deixar de acender o mesmo ponto e, como um satélite da NASA, a saída rápida para o nosso objectivo.

PD: Rateta, gràcies per preocupar-te per mi i convidar-me al sopar de l'altre dia...malgrat que tingués que compartir alguns bunyols amb el Veí.

Primer pas...

Quan passes pel mateix carrer i et semblaque ha canviat la seva llum,

penses que potser el mires en una altra época de l'any, que el carrer ha canviat o que tu el veus amb uns altres ulls.

Tot canvia i tú no et pots quedar aturat. La vida no t'espera.

Així que...comencem a caminar...a l'iPod sona "Aôs Ku Amanha" de QBamba, una cançó que passa del cant trist, a un ritme de marxa per finalitzar amb una festa rítmica ben alegre...com està sent habitual aquest mes, el destí selecciona acuradament la banda sonora de la meva vida.

BON DIA DE SANT PATRICI! LIVE!

Mezclando

Cuando mezclas en la taza de tu presente experiencias y culpas de tu pasado e ilusiones y posibilidades  de tu futuro, creas una reacción química que bloquea tu presente y te deja "lost in translation" preguntándote...

¿Con lo arregladita que tenía mi vida, por qué cojones tuve que hacer pruebas en el laboratorio?

¿On està el rumb?

Hem aconseguit sortir del cau i tornar al món blocaire...per fi!

El reader indica 1000+ posts a llegir...

El Veí, la Joana, la Candela, la Rateta, tots amb més de 4 posts...

Contrari al "slow movement" que m'agrada predicar, porto una temporada que he abandonat els comandaments de la meva vida. Vaig aconseguir arribar a marketing lluitant contra migjorns i tempestats, però darrerament he rebut canonades que m'han afectat. I es que, per fort que sigui el vaixell, la fragilitat de la nau en el mar de la vida és bastant sorprenent.

El sentiment constant d'abandonament que tenen persones amb qui abans convivia, la marxa d'una de les meves millors amigues a l'estranger (no he aconseguit oblidar que les relacions de major qualitat són en 1.0), una trabucada amb amics a qui t'estimes i que sents que ells encara no s'han recuperat, la sensació de necessitar més de tot (d'amistats, de temps, d'amor, de tendresa, de romanticisme, de passió, d'activitats, de diners, de coneixement, de paciencia...)...fa que la nau tingui que entrar a port a fer reparacions, tapar les escletxes per on es filtra la rutina i tornar a agafar els comandaments.

I el pitjor que pot passar en una reparació d'aquest tipus és que, quan mires la bruixola per a decidir el rumb, aquesta giri embogida com si estigués al Pol Nord o fos la bruixula de Jack Sparrow.

Perquè una nau sense rumb no és sol un perill per a ella, sinò pels altres vaixells a port al costat seu.

I no vull imaginar-me viure un altre "Pearl Harbour"...

Extra: Prenent exemple del carallot del Veí de Dalt, faré una mica de publicitat del meu altre blog:

http://panxarobertinhos.blogspot.com/2011/02/en-los-fogones.html

Obra de J.Sanchez (podreu trobar el seu taller a Ciutat Vella de Barcelona)

És curiós com la decoració del pis evoluciona i no sembla gens a la que tenies pensada. En alguns punts perquè l'altra persona també diu la seva i en altres perquè tú ja has canviat O bé perquè no trobes el que cerques.

En qualsevol cas, una imatge sí que ha entrat a casa. Aquest quadre d'art naïf. Feia anys que sempre que voltava per Ciutat Vella i passava per davant del taller d'en J.Sánchez pensava "quan tingui un pis per a mi li compraré un". I l'altre dia vaig passar pel davant i vaig entrar-hi. Un home molt acollidor (digueu-li tonto, que el paio vol vendre quadres!), que ens va ensenyar el seu taller, les seves obres i que, en l'amor que tot artista sent per la seva obra, quasibé s'enfada quan dubtavem de comprar l'obra sense marc (no s'imaginava la seva "filla" nua).

Les pintures d'aquest home tenen el poder de recordar-me les pintures que feiem quan erem petits, plenes de colors,  dibuixos relativament simples (a primera vista) i un aspecte de felicitat ingenua. I com no, somiatruites que és un, no vaig poder estar-me d'escollir un amb persones cultivant flors i un cel blau. Perquè m'agrada que em recordin que, si volem recollir flors, primer hem de plantar-les i cuidar-les. I perquè tenim que recordar la bellesa de les coses sencilles...l'atractiu dels colors vius i alegres. Sense vergonyes, ni infules de gran artista modern. Un quadre que em recorda la frase de Robin Sharma: "serem recordats pel be que fem als altres  i per la nostra honestitat, no pel nostre titol o pel cotxe que conduïm".