Sortiem del concert dels Stones. Sol afegiré a les paraules del Clint que algunes versions no em van acabar d'agradar i que vaig trobar a faltar algunes cançons. Per cert, el Clint estava al lateral porta 4 i jo al lateral porta 6. A que ens vàrem veure saltant...
Sortint del concert, l'endemà, entre son Stoniana, a l'aeroport i cap a Paris.
La ciutat em va sorpendre. No pels canvis, que han sigut pocs (alguns edificis restaurats, etc.), sino per la sensació de no haver marxat mai. La sensació de sentir-me com a casa. Aquella sensació de no ser turista visitant una ciutat.
Fugint dels monuments importants, vaig entrar a alguns museus que no vaig anar quan hi estava visquent (Rodin i Carnavalet) i a edificis que estaven tancats per reformes (Grand Palais). Vaig passejar per barris que no coneixia a fons (Le Marais) i no vaig trepitjar altres que en coneixia tots els racons (Saint Germain, Quartier Latin, Gare du Nord, etc.)
A la Cité U. em vaig riure molt. A l'època erasmus, un amic basc tenia el costum de fer setting. Aquest esport consisteix a saltar sobre els arbusts i escalar els "setos" ben polidets dels jardins francesos. Això va provocar que tots els grans setos de la Cité U. acabessin amb una marca d'un cos i dos braços. Doncs bé, en un d'ells, davant la Maison d'Argentine, el seto on l'amic s'havia pujat i havia cantat el hit de "mañanitas" a una argentina que es queixava del soroll a les 7am, encara lluïa la marca dels dos braços i el cos. L'arbust no es va recuperar mai o bé el meu amic basc va crear un mite que ha sigut seguit per la gent que habitat la Cité U posteriorment?
Misteris...
Em vaig despedir del Sena i de Paris. No crec que torni a menys que celebrem allí una jornada d'ex-erasmus o la fira aeronàutica de Le Bourget sigui espectacular.
Quina sensació de déjà vie m'acaba d'entrar!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada