dimecres, de desembre 06, 2006

Sensacions

Hi ha gent que té la gran sort que al treball pot anar com vulgui. Altres no, i tenim que posar-nos el mono de treball de l'empresa.

Hi ha gent que té la gran sort que al treball el mono el paga l'empresa. Altres no, i tenim que comprar-lo nosaltres.

En el meu cas, el meu mono de treball és una corbata, una camisa i un traje. T'adones enseguida que tindràs que fer cabrioles amb el teu sou brut menys IRPF per a pagar-te un vestuari car i que no t'agrada.

Enseguida però, t'adones de les aventatges laborals. El teu mono de feina fa que la gent enlloc de jove et digui senyor. I clar, això quan vas a negociar a l'Ajuntament et facilita les coses. Malgrat tot, encara no he arribat al punt (i espero no fer-ho mai) al que arriben alguns que afirmen que en una reunió es senten molt més confiats si van amb traje i corbata. Jo crec amb mi mateix i les meves possibilitats. No necessito cap vestimenta especial.

En canvi, el mono de treball et fa sentir diferent al carrer. Sobretot si són les 23h al centre de Barcelona i ets l'únic amb aquesta indumentària que circula per la via pública. La gent et mira extranyada (què fa aquest aquí?) i el mateix respecte que desperta durant el dia, es torna en despreci per la nit.

També un dia que anava al local d'assaig en que toco percussió el del meu davant em va tancar la porta perquè es pensava per la meva forma de vestir que no anava allí. En canvi, quan vaig amb pirates i una samarreta del decathlon m'aguanten la porta per a facilitar-me l'entrada.

Jo sóc el mateix i segueixo confiant amb mi mateix i les meves possibilitats. Però necessito una vestimenta especial per a potenciar el meu jo vers als altres.

I és que malgrat que ens neguem que ho som i bla,bla,bla; tots tenim unes primeres reaccions (les més arrelades al subconscient) bastant superficials.

Recordeu que, com deia la mamà quan venia l'home dels cacahuets, les aparences enganyen

3 comentaris:

La hormiguita ha dit...

Però ens apropem a un món en el qual la forma és l'essència.

Saludos.

Joana ha dit...

Hola, passava per aquí i t'he llegit. Bé jo crec , com molt bé dius que cadascú és ell mateix i les seves possibilitats o circumstàcies, però estaràs amb mi, en què "el mono" , l'aspecte físic o com vulguis dir-li, és la carta de presentació de cara als demés. No ho podem evitar.

Robertinhos ha dit...

Potser sí hormiguita, però m'agradaria que fos meitat i meitat.

Hola Joana, benvinguda. Et pots passar per aquí quan vulguis.Sí, l'aspecte és la presentació de cara als altres. Però el que vull destacar és la ràpida generació d'un sentiment-acció vers la meva presentació. Jo també jutjo a primera vista, però fins que no conec a la gent no actuo en un sentit o en un altre. No tancaria la porta del local d'assaig, no m'intimidaria un jove amb traje, etc. Clar que a primera vista, en una negociació reps amb millors ulls al que va amb traje que amb camisa i jeans, però no passo a un respecte/por per la indumentària. Fins que comencin a negociar i avalui quin té més potencial. Però llavors ja estan mostrant el seu potencial, no el de la seva aparença.