divendres, de desembre 31, 2010

Bon any 2011


Estem a punt d'acabar el 2010.
Un any de contrasts.

A nivell professional, vaig patir una de les pitjors experiencies laborals però he acabat de completar el canvi de rumb professional i ara em dedico al marketing (té part creativa, però no tant com un publicista).

Vaig començar l'any a casa dels pares i ara estic visquent en parella a un piset.

Els amics han anat anant i venint, però mantenim els essencials (malgrat que una visqui ara a la ciutat de la boira)

Vaig començar molt actiu el blog, ha passat uns mesos durets i acabo l'any que segueixo postejant i ara tinc un blog més: A la panxa d'en Robertinhos.

Vaig començar el 2010 amb 106 kilos i l'acabo amb 85, fet un figurín i en plena forma.

Vaig començar l'any aborrit de la salsa (el ball) i l'acabo tornant a disfrutar del ritme.

No ha estat un mal any, en definitiva, però espero que el 2011 sigui molt millor: Ser feliç, que em toquin 100 mio € al euromillón (menys un 5% per la de la ciutat de la boira) i que estigui treballant a marketing d'una de les meves Top 3 companies.

I per descomptat, espero seguir respirant al bloc i compartir amb vosaltres Històries Veïnals, Rue del Percebe, entrevistes veïnals (;p), repartint-nos la publicitat del ganàpia del Veí (i mira que al replà tenim allò de "No se accepta correo comercial". Es veu que les classes a Colmenar Viejo no avancen...), caient a les inocentades de sota el mugró, encissant-nos amb la Joana, compartint balls amb la Rita, fent de marit de la Rateta, disfrutant de la Ibiza a ulls de Metis, fent concursos de fotos amb en Té la mà, la Déjà, la Joana i el Barbollaire, etc.

BON ANY 2011


SAAAAAABOOOOORRRR!!!!





dimecres, de desembre 22, 2010




Un any més no m'ha tocat...
ara bé, un any més els noticiaris van a buscar imatges dels premis als pobles més humils, treuen a la iaia de torn plorant com una magdalena i destaquen que a Madrid també ha tocat alguna coseta.

Però aquest any he vist el no va a més. Sóc culé i vaig disfrutar del 5-0, però volguer vincular la terminació de la Grossa amb el resultat d'aquell partit em sembla una gran imbecilitat.

Suposo que fins i tot aquests premis s'han de vincular a l'opi del poble que ens suministren en Roures i els qui manen.

Per cert, com trobo a faltar els anuncis del calvo de la loteria!

dimarts, de desembre 21, 2010


Hem estrenat el piset. Per fi!

És curiós quan, al anar-te'n a viure amb algú, sembla que hi hagis viscut sempre malgrat els petits "roces" pels temes d'aquelles manies que romanen amagades fins que convius sota el mateix sostre.

A la gabia actual anem fent jornades maratonianes, ja que estic patint allò dels retalls de plantilla que impliquen que els que es queden tenen que fer el mateix que abans de ser menys a l'edifici. Malgrat tot, amb els temps que corren i la que ens espera a 2011, tenim que parar el cul i donar les gràcies pel tacte anal...

I al blog no sé que passa, però darrerament em fa un pal...Us vaig llegint i seguint, però em fa mandra comentar, postejar...i a sobre el sapastre del Veí està tan liat publicant les HV en pdf que no té temps per a fer un Blocaire Invisible.

Ara bé, que aquest cop no sé que li faria a qui em toqués en sort, segurament li acabaria demanant que em portés totes aquelles coses que trobes a faltar en un pis quan et mudes...com per exemple el botiquí.


Per sort hi han coses que no canvien, com el pati d'escola del parlament. Al loro! Perque ara a sobre ha entrat un alumne gamberro. Que no os embauquen! Perquè en el fons, tenim el que ens mereixem, una colla de llepafils que volen fer negoci (per a ells).  Aquesta legislatura, com a mínim, podrem riure


dimecres, de desembre 01, 2010


L'hivern s'apropa,
la Metis està contenta (i de vacances)
jo ja estic fins al monyo de la jaqueta i el fred,
els polítics ens han adelantat els Sants Inocents (intentant fent-nos creure que deixen l'escò com a acte de responsabilitat després dels resultats electorals...perquè passar de Presi del Parlament a parlamentari ras dol en l'orgull)
porto uns dies que em costa un munt escriure al blog,
amb ganes d'iniciar el 2011
i, sobretot,
animat perquè aviat tornarà

EL BLOCAIRE INVISIBLE

Veí, calentem motors?

dilluns, de novembre 15, 2010

Buf, quina pols!!!


Aquestes setmanes han estat bastant intenses.
Per feina, pel rebuig que m'ha provocat aquest augment de presencia de la Multinacional als media, per l'acabament de les obres al pis, perquè em portaven els mobles al pis i perquè ja tenim dues peces molt importants: el llit i el sofà.

Perquè un bon lloc on descansar, sentar-te a llegir, a escriure o on poder fer activitats menys publicables és essencial (em refereixo a llegir els vostres posts, of course ;p)

A més, hem descobert que tenim un pis intel·ligent: quan endolles la tele es fonen els ploms.

dimarts, de novembre 02, 2010

Papito


Quan demà començaré a patir talls de tràfic per anar a la feina,
quan tampoc pugui anar amb metro perquè em tanquen la parada de Sagrada Familia,
quan vegi que el nostre país laic es gasta una morterada en que vingui el CEO de la Empresa,
em vindrà al cap algunes cançons d'aquest calavera.
No perquè siguin bones, o tinguin res a veure, sinò perquè quan alguna cosa no rutlla i nó farem res per evitar-ho,
sol ens queda fer-nos el boig (o anar fumats).

dijous, d’octubre 21, 2010

Queréis compartir vuestras recetas?


Se acerca final de Diciembre, para los cristianos Navidad, para mi días festivos dedicados a estar con la familia.

Estas fechas suelen ser propensa a ágapes varios. Este año, como novedad, seguramente cocine yo para Año Nuevo, así que estoy en búsqueda de ideas.

Me gustaría poder compartir con vosotros algunas recetas y que vosotros podáis contarme alguna vuestra que cuadre bastante con esas fechas de diciembre (tener en cuenta la fruta y verdura de temporada).

La receta puede ser de un entrante, un primer plato, un plato principal, postre y/o cocktail.

Por favor, enviad vuestras propuestas a robertinhos.paris@gmail.com

Las recetas se publicaran en el blog


¡Animaros a participar!

dimecres, d’octubre 20, 2010

Dieta


El passat mes de maig vaig iniciar una dieta.

Tot va començar el mes de març, quan preocupat perquè el dia després del partit de futbol dels diumenges em feien mal els turmells i genolls, vaig decidir anar a un nutricionista.

Tenia sobrepés, malgrat que per la meva constitució els 102 kg es dissimulaven bastant bé. Després d'un mes cercant un metge amb qui em sentís còmode (bastant dur és fer dieta per algú que disfruta molt del menjar, sobretot del que té més calories, com perquè et toqui un metge gilipolles o que et vol "despatxar" en 5 minuts), el maig vaig començar la dieta.  Ara torno a estar prop dels 85 kg que m'aconsella el metge per la meva alçada i constitució, em falta sol 1-2 kilets.

Ha estat un camí de reeducació alimentària, de descubrir que no sol no puc sinò que tampoc enyoro els 2 croissants diaris. De descubrir el gust per les sopes i cremes. De demanar les coses a la planxa i certificar que, no sol prefereixo l'estiu com estació, sinó també la fruita d'aquesta estació.

El camí no acabarà mai, perquè després s'inicia la dieta de manteniment (quan comences a introduïr la pasta, els formatges, etc. a la teva alimentació) i, per desgràcia, tota la vida tindrem que anar circulant amb un ull a la balança.

Ara bé, continuo enyorant les galetes i, sobretot, la xocol·lata. Sensacions extranyes, com de saudade, quan ahir caminant de Sagrada Familia on treballo a Passeig de Gràcia vaig passar per diversos aparadors de bomboneries.

Malgrat que el Coco segueix dins meu, ha arribat l'hora de que es converteixi en adult i aprengui a controlar les seves dolces adiccions.


dilluns, d’octubre 11, 2010

Escollir


Quan es tracta d'escollir la decoració de la teva futura llar,
fins i tot unes simples làmpares es converteixen
en decisions crucials per a l'obtenció de la felicitat.

dissabte, de setembre 18, 2010

Una de principios


"Los principios no te dan de comer, pero tenerlos hace que te sientas especial" - John Amaechi, primer jugador de la NBA en confesar su homosexualidad , en una entrevista en "El món a Rac 1"

En una sociedad escasa de principios y sólo movida por el dinero, destaca para mí una frase como esta. Y más si la dice alguien que rechazó una oferta de los Lakers por quedarse en Orlando Magics (los Lakers le ofrecían 28 dolares más por cada dolar de la oferta de los Magics, en un contrato de muchos 0) sólo por el principio de fidelidad y honestidad. Los Magics habían sido los únicos que apostaron por él cuando, después de declararse homosexual, el resto de equipos le dieron la espalda.

Me sorprende esta frase, que suena como un oasis, en una semana en la que ves a políticos de tono más derechista paseándose por barrios con una alta densidad de étnia gitana. Cuando otros se van a Melilla a mover el bigote.

Cuando unos cuantos empresarios se frotan las manos frente a la posibilidad de mantener los sueldos de mierda a gente altamente preparada y despedir más barato a aquellos que digan "Ya basta".

Cuando las mafias sindicalistas que afirman que actúan "en nombre de los trabajadores y trabajadoras" (...los muy hijoputas...qué huevos!) alquilan una plaza de toros llena de "liberados". Sí, aquellos gilipollas que no saben hacer la O con un canuto pero que, por ser hermano del Garcia de turno, cobran sueldo de las empresas por rascarse los huevos, perdón, por labores sindicales. Porque, cuántos liberados tenemos que mantener y cuántos de aquellos que disponen de "horas sindicales" en que están exentos de acudir a su lugar de trabajo por estar en labores de ayuda a los compañer@s (casi siempre ayudan en viernes o lunes o día después de puente) tenemos que soportar.

Cuando en Barcelona, frente al Palau de la Música, continuamos teniendo una plaza en honor de Lluís Millet. Supongo que porque de momento no ha abierto la boca y no ha detallado todos los nombres de los políticos e instituciones que han "chupado" del dinero público.

Cuando un administrativo de Hacienda se puede comprar una finca de varios m^2 de un arquitecto modernista como Puig i Cadafalch y decorarlo con mármol de Carrara y grifería de lujo porque ha sido elegido presidente (y no precisamente de su comunidad...de vecinos).

Cuando el % de Ninini (cada vez incluímos más nis) en España no para de crecer, como el paro o el número de ratios en los que somos primeros por la cola (sueldos bajos, presión fiscal en ratio con sueldos, educación, fracaso escolar, etc.), pero seguimos preocupados por Ibra, el Balón de Oro, el catalán y por si Bin Laden nos meterá un avión por el culo.

Cuando somos tan imbéciles que cualquiera que viene al país se da cuenta que somos una pandilla de gilipollas y nos toman por el pito del sereno, por lo que reclaman todos los derechos y costumbres que tenían en su país de origen (del cual se han ido por algo...). Que si las mujeres con burka, que si una mesquita en la zona 0, que si la comida de la escuela tenga carne jalal, que si un parterre para las caravanas de gitanos nómadas, que si casas aisladas para la mafia rusa, que si el pastún debe ser lengua oficial... y nosotros a todo que sí no sea caso que nos tachen de racistas-poco democráticos-cabrones y venga Al Qaeda a darnos de lo lindo, matarile lirelón.

Cuando una ONG, acabados de ser rescatados sus miembros gracias a unos milloncejos (recolectados con la ayuda de todos) y a la liberación de un cabrón psicopata, dice orgullosa que va a volver a hacer caravanas para ayudar a esa pobre gente. Porque claro, las miserias que hay en la esquina de cada barrio no necesitan de grandes caravanas (se puede llegar en bus) y no hacen sentir esa sensación de "joder, qué solidario y buena gente que soy. La ostia, soy la polla de biennacido".

Cuando pienso en estas cosas, me sorprende escuchar que una persona de principios como John Amaechi afirma sentirse mejor en Europa, donde la sociedad es más democrática y abierta. Más avanzada.

Por lo que llego a una conclusión. Cuando John Amaechi hablaba de Europa no se refería a España (y/o Catalunya), porque cualquier persona de principios ya haría tiempo que habría mandado a todo este país de sinvergüenzas a la mierda.

diumenge, de setembre 05, 2010

Coses que no es poden explicar...

reikisur.wordpress.com


Una amiga em va dir una nit que els mediums acostumen a ser geminis i que era decisió meva creuar el pont i permetrem anar més enllà en les coses que percibia però no sabia explicar.

No m'ho hauria acabat de creure si no fos perquè a aquesta amiga a vegades li venen flashos i et salta amb coses que sols tú coneixes.

Tothom som energia, reaccions químiques i un camp electromagnètic. Suposo que tots, depenent del grau de sensibilitat, podem captar més o menys canvis en els camps electromagnètics i/o energètics que ens envolten. Jo, per exemple, m'intranquilitza estar al costat de grans motors i o transformadors (al costat d'aquests últims no hi puc estar). Per descomptat, no vaig agafar l'especialitat d'energia elèctrica a la carrera.

Això t'ho explico amiga, per dir-te que he decidit creuar el pont i sortir a descobrir. M'espanta i m'aterra el que em trobi al camí inexplorat. A més, vaig molt perdut, sense ningú que em fagi de mentor.

No sé ben bé perquè he sortit del jardí de l'armonia, on vivia feliç en la ignorancia. 

Suposo que l'energia negativa dels pocavergonyes que es posen a polítics, que ja ningú treu a volejar el mall i que a sobre la recepta del mojito cadascú la adapta al seu gust i la ven com l'autèntica ha trencat la pau del jardinet. Si ja no es pot ni ser anagoreta!

En fi amiga, sortim al jardinet, a descobrir coses que no puc explicar i a fotre uns quants llampecs a aquesta colla d'impresentables.

Ja t'aniré explicant...

dissabte, d’agost 28, 2010

Seguimos bailando


Era el último baile, me dijiste. Sólo te pedí una cosa, bailar al aire libre frente al Golden Gate, en una especie de tributo a Tony Manero, que aunque lo suyo era el funky  seguro que habría triumfado en esto de la salsa.

Aceptaste la propuesta y viniste con ese vestido, el negro de espalda y hombros descubierto, el que sabías que me gustaba. Ya me lo había imaginado, así que me vestí de negro con gorra, con ese estilo que no sé por qué a ti te acelera el pulso.

Bailamos al son de las olas, tus ojos esquivando los míos, tu boca esquivando lo inevitable. Fuera de nuestros pasos, el mundo seguía girando. Me gustaría pensar que con menos luz, pero eso sería un poco pretensioso. Seguro que en la ciudad hay miles de personas pensando esto en este preciso instante.

Sonaban las trompetas, el bongosero improvisaba con su sonido agudo, el contrabajo marcando tumbado. Tus manos girando entre las mías. Tus labios rozando mi pecho, sintiendo mi camiseta sudada, tus ojos clavados en mi sonrisa. Los míos en los tuyos. No acabó de cantar el timbalero que nuestros labios ya estaban bailando juntos, sin imnportar que nuestros pies ya no siguieran el ritmo de la canción.

Volvimos juntos a casa, donde en el pasado me esperaste en el desván.

Era inevitable, por mucho que cambiamos de lugar, de canción y de tiempo vivido, no podemos parar de seguir bailando juntos.


Us he anat llegint a tots però he estat un xic desconnectat de blogger i per això no he pogut comentar. A grans trets, i dispenseu si em deixo algú, Waipus disfruta dels secrets masons, Joana no perds el teu poder de seducció, Veí no et vaig desitjar bon viatge perquè esperava que algún elf ens fes un favor i no et permetés tornar carallot, bentornat Clint, Candela la meva libido rep uns "xutes" amb els teus posts..., Tibau ets imparable, felicitats Cris, a quina platja quedem Rita?, Té la mà gracies per les fotos, Barbollaire gràcies per fer de jurat, Alepsi m'encanta com expliques les teves experiencies, Marina tu no pares quieta, no?  i a tots els que em deixo, que tinc gana, espero que hagiu passat bon estiu!

dimarts, d’agost 10, 2010


En aquesta setmaneta de descans,
en que el temps no acompanya per sortir a fer les fotos que volia,
en que haig de continuar amb el disseny del blog però em costa trobar el moment,
en que he de preparar un speech pel 8/09,
en que m'estic viciant a TED.com i a Friends...
també he aprofitat per anar a veure Toy Story 3.

Em solen agradar les pelis de Pixar, bé, la majoria d'elles. Trobo que els curts que ens "colen" abans de la peli són petites grans peces de creativitat. I no, el curt de Toy Story 3 està molt bé! A més, amb la pel·licula em vaig riure molt.

El personatge d'en Ken està molt ben possat i els dissenys gràfics molt ben fets.

Si sou amants de les pelis amb gran profunditat, aquesta no us agradarà. Però a mi em fa sentir bé veure una peli amb la que em ric, malgrat que tingui una mica de tuf a Disney.

Malgrat tot, dir que Pixar encara conserva la seva independencia, fent pelis aparent per a infants però amb sarcasmes, paròdies i acudits que si no tens certa edat no els enganxes.

En definitiva aquesta peli és per a mi la millor de Pixar junt amb UP.

dimarts, d’agost 03, 2010

Obrim la paradeta


Comença una nova etapa,
tal com avui ha començat un nou dia,
en el que m'he trobat un amic amb qui pensava feia dies.

Disfrutant a la feina per primer cop en tres anys,
en una posició on les frases que més he escoltat han estat
"què et sembla?", "gràcies", "proactivitat" i "pensa en algunes idees per a... "
A més, encara no he escoltat cap crit...
Vaja, que venint d'on vinc, això em sembla un altre món.

També anem liats en l'amoblament i arranajament del meu nou pis...sip, em canvio d'habitatge!

I finalment preparant el disseny del blog "A la panxa d'en Robertinhos", una idea que es va parar i que espero engegar aviat.

També anem perdent pes amb la dieta... i content per poder tenir (probablement) un personatge basat en mi en una serie britànica.

Amb aquesta nova energia, l'esperança de que em toqui l'euromillón i ganes de celebrar els meus 30 l'any que ve encetem la temporada 2010-2011 del blog!

SOM-HI!!!!

diumenge, de juliol 18, 2010

II Déja Té la mà too much strong dona, Barbollaire dixit : ELS GUANYADORS


Ha arribat l'hora de presentar els guanyadors de la segona edició del concurs de fotografia.

Primer de tot, dispenseu el retràs, però he tingut una setmaneta bastant moguda i no he pogut connectar-me abans.

Després, m'agradaria agraïr als companys que organitzem aquest concurs el seu esforç desinteressat per fer-ne publicitat, votar i, en fi, fer-ho tot possible. MOLTES GRÀCIES.

I finalment, MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS QUE HEU PARTICIPAT. Les fotos rebudes són realment precioses i costa molt tenir que votar-les.  Realment esteu fets uns cracks amb l'objectiu a les mans!

Els guanyadors de la segona edició són els següents,

Categoria DÉJA VIE

1. Cris
2. Núria Clarevol
3. Salvador Ganxet


Categoria TÉ LA MÀ

1. Cris
2. Maria Perez
3. Pedro Cuenca

Categoria TOO MUCH STRONG

1. Rosa Garcia
2. Cris
3. Ció

Categoria LLUM DE DONA

1. Núria Clarevol
2. Susana Arroyo
3. Rosa Garcia

Categoria BARBOLLAIRE

1. Josep Sendra
2. Metis
3. Cris

Recordeu que les fotografies guanyadores seran publicades al blog d'en Té la mà Maria - Reus.


De nou, moltes gràcies per participar! Sou uns cracks!



dissabte, de juliol 10, 2010


No, no estic a la mani. No sé on estic perquè el post està programat, però tinc clar que no seré allà.

Tenia pensat anar-hi després de la vergonya del "constitucional" i de la múltiple aparació de "indisoluble Nación Española" a la sentència.

Ara bé, després ha vingut el teatret dels que alguns medis anomenen "els líders de la nació" i m'ha pujat una ratzia tal que he acabat decidint... QUE ELS HI DONIN PEL SAC!

Demonstrant que ens consideren uns gilipolles, que l'únic que volen és sortir a la foto, tenir més poder pels seus affairs de corrupció, que la política actual és un pati d'escola i que som una nació de "chist"; a mi no sol m'han encoratjat a no anar a la mani, sinó a desitjar una revolta popular que, començant per no anar a la mani oficial i fer-ne una paral·lela deixant als pocapena més sols que la una, acabi amb una revolta al poder. Ja possats, exercim el nostre dret a decidir fotent-los fora dels llocs de feina pagats (i molt bé) amb els nostres diners!

Com això no passarà, i molts dels  que avui es manifesten demà estaran veient el partit de la roja vestits amb la samarreta de la selecció, he pensat en demanar asil polític...i com som una nació de "chist", que millor que demanar asil al poble de l'Asterix. Tenen un líder ferm que escolta al poble, un home amb "seny" que aconsella al líder i prepara poció màgica per expulsar als Montilles de torn, negocis que funcionen, 0% d'atur i a les nits es reuneixen per celebrar festes al voltant del foc i menjar senglars a la brasa. I suposo que ara ja es deuen haver modernitzat i les dones, a més de treballar també poden unir-se a la gresca.

Així que estic intentant trobar com tramitar els papers i convertir-me en un dels irreductibles


13, Rue de Blogville, El morós del terrat


El paio aquest que us presento avui, el darrer veí de l'escala, és un fan de Dalí. Com a tal intenta imitar al seu ídol, clar que amb un toc de cutreria bastant evident. No tan sols pel pentinat i el bigotet postís, sinó pels pantalons i aquest calçat que ell creu "trencador"...

A més, el calavera pinta uns quadres amb plastidecor que va intentant venent pel barri. L'altre dia escoltava com la pobra portera tenia que escoltar els seus laments, "sóc un artista incomprés", "quan em mori els meus quadres es vendran al Krispis" (el pobre no sap el nom autèntic de la casa de subastes) i tot un reguitzell de clixés d'artistes fracasats. Jo crec que, com a molt, quan es mori els seus quadres es vendrán als rastrells més "perroflauteros"...

Però a mi el que em refot d'aquest veí no és que sigui rarot i fracasat, sinó que amb el munt de factures impagades que té cada dos per tres hi ha gent i crits al seu replà. I a totes hores!!! Ara bé, no sé com s'ho fa que sempre que venen a buscar-lo s'escapoleix. I mira que els acreditors ho han intentat de totes formes i colors, però com el Coyote mai aconsegueixen resultats.

Amb aquest calavera ja us he presentat a tota la escala. Ja veieu amb quins perfils tinc que conviure.... i ara a sobre hi han rumors de que el putu Montilla vol llogar una habitació a la pensió!! El que faltava!!!!

dijous, de juliol 01, 2010

13, Rue de Blogville, La dona del lladre


Pobre home aquest bon jan,
que ha de soportar els esgarips de la seva dona cada cop que torna a casa. I això que li porta un bon pollastre pel caldo!

Aix la seva dona si sapigués que ha tingut que lluitar contra el tigre de la iaia dels animalons per a aconseguir una coseta per poder possar a la cassola.

Diuen que la dona d'aquest home provè de bona família, casa de marqués que deien abans, i clar, no acaba d'assimilar que ara ella és cap d'una casa de renta baixa. A més, la pobra desespera amb els veïns que troba per l'escala...

Acostumada a tenir minyona, la dona passa el dia a casa mal-maquillant-se, sense ordenar res dels estris de la llar. De manera que entrar en el pis d'aquesta parella és com fer una visita exprés a l'abocador de Viladecans. Això sí, ella afirma que és per culpa de que la minyona (no en tenen) no neteja bé. Sort en té la pobra dona de que el seu marit l'estima!

Segons la portera, la dona afirma que no abandona al bon home perquè, encara que no li agraden els "obsequis" que porta al sac, sota els pantalons té un "ocell" que a la dona la torna boja de plaer. Com deia algú, mantindré el misteri...

dimecres, de juny 30, 2010

Darrera setmana



Demà és un dia important...
per uns el primer dia com a president,
altres el seu aniversari,
altres s'examinen de teòrica del carnet B1,
altres comencen a la nova feina

i també encarem la recta final del concurs.

Quedaran 7 dies per a presentar les fotografies..

A QUÈ ESPEREU?

dijous, de juny 24, 2010

13, Rue de Blogville, El lladre


Què puc dir d'aquest bon home, l'únic decent de tota aquesta escala de tarats i gent sense ofici i benefici?

La portera el calumnia dient que no és de fiar, però treballa cada dia, sobretot en torn de nit i no torna fins al matí. Aguanta pacientment les bronques de la seva dona quan torna de treballar...diuen que la pobra era una model guiri d'aquestes de revista, però que li van detectar doble personalitat i li van fer el buit. Això no sembla importar a aquest bon jan que la cuida i va a buscar-se les garrofes cada dia per a mantenir-la.

Si no us creieu la bona fe d'aquest home, l'altre dia va obrir la porta de la suposada pensió, alliberant l'home que la bruixa havia tancat per a sodomitzar-lo... o l'altre dia que va entrar a casa de la iaia dels animals per verificar si la vella havia estat devorada pel tigre que hi té a dins...o quan va recollir de la butxaca del tanoca cec el bitllet de 50€ que se li anava a caure... En fi, són tantes les bones obres que ha fet que per ser justos l'haurien de fer sant.

Us deixo, que haig de marxar a treballar...no us espanteu si sentiu sorolls a casa, potser sóc us estic fent una visita

divendres, de juny 18, 2010


Ja tenim Dia D i Hora H per al desembarcament que tant desitjava i que anava cercant feia 2 anys.

No ha estat fàcil i en determinats moments estava a punt de deixar-ho correr, sobretot quan els qui treballen a rr.hh. em deien que em faltava experiencia per entrar com a professional i em sobrava per entrar com a becari (malgrat que l'Alepsi em va demostrar amb un gest que encara hi ha esperança...). Però finalment ho he aconseguit, batent en duel a candidats amb experiencia i superant les fòbies dels de rr.hh. que semblen no ser prou hàbils (no incloc a l'Alepsi) per crear paral·lelismes entre diferents posicions professionals i que no concibeixen un enginyer a un departament considerat "creatiu" (això donaria per un altre post).

Ara bé, per fi es produeix el desembarcament...

El dia D a la hora H m'incorporo com a professional del marketing en una multinacional.

dijous, de juny 17, 2010

13, Rue de Blogville, La mare dels nens odiosos


La veritat és que el que sento per aquesta dona es pot resumir en una paraula: Llàstima.

La pobre té que portar ella sola una casa amb 3 criatures que són com l'anunci de l'arribada del judici final i encara n'ha creat una quarta. Cada cop que la veig o la escolto està cridant desesperada a un dels seus engendres.

Respecte als seus descendents sol puc dir que fan enyorar Herodes...perquè n'hi ha per matar-los. No paren quiets i fan que al seu costat, el Daniel el Trapella sigui un adorable nen.

La veritat és que mai no la he vist amb el seu marit o cap home. Pel que sembla el marit la va deixar quan es va quedar prenyada del quart, encara que les males llengues diuen que el van matar els fills i està enterrat al jardi que té a la balconada.

Espero que a la propera reunió, podem fer fora aquestes criatures i tornar-les a prohibir per sempre més a l'escala, que no fan més que augmentar el cost de manteniment de l'immoble (per tot el que trenquen) i no deixar-me dormir durant el dia.

dijous, de juny 10, 2010

13, Rue de Blogville, La iaia dels animals


La veïna que us presento aquesta setmana és una iaia que, si us la trobeu pel carrer, enlloc d'ajudar-la a creuar el carrer li fotrieu una empenta quan vinguessin els cotxes!

Bèstia? Tros de quoniam? Com es nota que no viviu en aquesta escala de tarats!

Aquesta iaia és una vella encarcarada que no fa més que protestar i difamar a la resta de veïns (que d'altra banda, amb alguns ja té raó la vella...). Però això no és el més greu. Desde que va veure la serie aquella del Felix de la Fuente que es creu una mena de salvadora dels animals...a casa hi té de tot. Ahir mateix, enlloc del despertador em va despertar el gall que té a casa. I un cop que vaig fer una visita a casa de la iaia, de poc que no se'm cruspeixen entre el lleó i el tigre que té a la cuina. Encara sort que em vaig escapar amb una mossegada dels cànids que té al menjador.

Ara bé, cada cop que truques a la urbana per denunciar aquest focus d'infeccions que suposa tenir un pis com a granja d'animals, em contesten que no troben al mapa el 13 Rue de Blogville...que em dec equivocar de municipi. Cabrons!

En fi, que no sé que fer, perquè avui la pantera que té al balcò ha pujat al meu pis i s'ha menjat al Piulí, el meu canarí flauta. Vaig a veure si trobo algun altre ocellot groc per fotre a la gàbia i que la meva dona no s'enteri.

Sobre la vaga del 5% - Carta d'una amiga funcionaria

Després de l'escrit d'ahir, una amiga funcionaria em va escriure un correu electrònic sobre el tema. Crec que, partint del meu escrit (de caire més generalista), és bo anar agafant noves dades i punts de vista.

Refermar que, de moment, segueixo en contra de la vaga pel 5%, malgrat que exclouria d'aquesta norma als funcionaris de rendes baixes. Potser ho entendria si quan va haver-hi tal destrucció de llocs de feina al 2008 (i fins avui...), baixades de sou i 0 creació de llocs de feina, aquestes mateixes persones i sindicalistes haguessin protestat igual.

De fet, ahir llegia que desde que va començar la crisis, els llocs de treball públics havien augmentat un 12,7% mentres els llocs de treball privats havien disminuït un 3,5%. I això porta a un altre tema. Com veureu, la meva amiga em proposa fer les oposicions. Més enllà de que els meus objectius professionals difereixen del funcionariat, si volgués ser-ho té un gran valor en el ponderat d'aquestes si has estat interí o no, i pel que em comenten això és un possibilitat que va bastant a dit o "endoll".

Respecte al punt que comenta de llicenciats entre funcionaris fent funcions per sota els seus estudis...sol dir que si volen poden aplicar al mercat laboral normal...on, ja dit de passada, el mobbing per a que deixis la empresa sense tenir que pagar un acomiadament improcedent està a l'ordre del dia. I no denunciïs, que quedes "fitxat" i et repercuteix per a futures feines.

Finalment, dir que si les oposicions són dos anys i són cares, ara a la resta se'ns demana llicenciatura, masters i idiomes (angés més, com a mínim una altra llengua esrangera). A més, es demana que t'actualitzis constantment, motiu pel qual sempre tens que estar fent cursos i masters que, a més de temps, requereixen de part del teu sou.

Abans de deixar-vos amb l'escrit de la meva amiga (2 mails diferents), dir que sóc conscient que generalitzo i que hi ha funcionaris que no encaixen en la meva descripció de la situació. També que el meu escrit es tindria que ampliar amb més dades (a favor i en contra) i que una cosa està clara: Sempre paguem els pobres mentres que els polítics (com el Montilla maravilla) viuen amb tots els luxes i sous de director general.

Amigo Robert,

te aconsejo que la próxima vez te documentes más sobre la trayectoria del funcionariado y de otros puntos que mencionas en tu escrito. Voy a ver si soy capaz de asesorarte punto por punto a lo que has argumentado en contra de la huelga, ya que de los puntos a favor estoy de acuerdo contigo, solo que añadiria bastantes más y tampoco se trata de hacer una lista interminable.



Primero: estamos de acuerdo que un 5% afecta más a los que más cobran. Pero piensa un poco, quitar un 5% a funcionarios que cobran de 800 a 900 € es una injusticia, así como congelar el sueldo tanto a funcionarios como a los pobres pensionistas que han estado trabajando toda su vida para cobrar una paga miserable. Solución: aplicar esta medida a todas aquellas personas, funcionarios o no funcionarios, que su sueldo sobrepase los 2.000€, que las hay y muchas.

Resultado los que cobran esa cantidad posiblemente van a vivir igual de bien, sin embargo dile a una persona que cobra 800€ y que hace maravillas para llegar a final de mes, si va a poder subsistir si le quitan 480€ anuales y con la perspectiva de que no le van a aumentar el sueldo en los próximos años.

Teniendo en cuenta que el gobierno de Felipe Gonzalez, nos congelo el sueldo durante ¡¡¡¡¡¡ 7 años !!!! y que tuvimos una perdida adquisitiva del 40%, encuentro razonable luchar para que no se vuelva a repetir (la actual medida es solo el principio y como ya sabemos de que va el tema, nos adelantamos porque ya le estamos viendo las orejas al lobo).



Segundo: el funcionario tiene el puesto fijo porque para ello ha tenido que aprobar unas oposiciones, en las cuales ha tenido que competir, muchas veces, con mas de las 300 personas que tu nombras por puesto (en mi caso habia 450 aspirantes por plaza convocada). Estar bien preparado para superar la nota de 439 rivales, conlleva sacrificar al menos 2 años estudiando unas oposiciones, con el consiguiente gasto de academia, libros, material etc., que seguramente no será tan caro como los masters, pero barato tampoco es. Y todo esto después de haber estado estudiando una carrera para no poder ejercerla, porque a pesar de lo que la gente cree y de la fama adquirida (merecidamente por los abusos que se cometieron en el pasado) los funcionarios tambien tenemos estudios y estamos realizando tareas inferiores a estos. Si se hiciera una estadística de la gente Licenciada que hay entre los funcionarios te sorprenderias.

Que no trabajamos bajo presión?, que se lo digan a los que tienen unos objetivos que cumplir y si no los alcanzan no les pagan la productividad. Tambien estamos sometidos a jefes cabrones que, de acuerdo, no tienen la posibilidad de despedirte pero si de hacerte la vida imposible dandote las peores faenas, con lo cual acabas rebotandote, y si no le sigues el juego empieza haciendo expedientes que se convierten primero en falta leve, luego en grave y acaba con suspensión de empleo y sueldo.



Bueno ya creo que es suficiente, podria seguir ilustrandote sobre los funcionarios de carrera con muchas más explicaciones, pero como se que eres un chico inteligente ya lo habrás entendido. Que independientemente de los motivos que hayan llevado a cada persona a ser funcionario, nadie nos ha regalado nada, no le debemos nada a nadie, que lo que hemos conseguido lo hemos ganado a pulso y que no tenemos que agachar las orejas ante las injusticias que quiere hacer el gobierno.

Y yo me pregunto si tan bueno es para ti ser funcionario, que haces perdiendo el tiempo ¡¡¡¡¡PREPARATE UNAS OPOSICIONES!!!!!!



Un beso de una de tus amigas funcionarias.



Muy bien Robert,



veo que eres comprensivo cuando te razonan las cosas, puedes colgarlo en tu blog, como tu quieras. Yo solo queria decir algo más.

Que en vez de estar hablando de lo que comporta un 5%, que si lo funcionarios, que si la empresa privada etc.

Lo que tendriamos que hacer es ponernos todos de acuerdo, en hacer ver al gobierno que las medidas que quiere imponer son una autentica basura.

Cuando rapidamente conseguirian luchar contra la crisis tomando en consideración unos cuantos puntos:



- Realmente se necesitan tantos coches oficiales.

- Tanto guardaespaldas.

- Tanto viaje oficial

- Comidas de negocios en restaurantes lujosos

- Tanto Ministerio, ministros, presidentes, vicepresidentes, delegados, subdelegados, etc, etc

- Sueldos vitalicios? Porque?

- Presupuestos para proyectos que superan diez veces el valor real. Quien chupa???

- Vender el suelo a desalmados que despues construyen y multiplican el valor de la inversión en un 300%, a cambio de una comisión?

- Ayudas a los bancos para que sigan cobrandonos el dinero a precio de oro?



Seguiría, pero me va subiendo la tensión y mi salud esta por encima de todo.



Y luego, la primera medida que quiere aplicar el gobierno es bajarle el sueldo a los funcionarios y no subir a los pensionistas????

Venga ya !!!!!!!

Adela

Gracias Adela por darme más datos sobre el problema i aportar tu opinión al debate

dimecres, de juny 09, 2010

Sobre la baixada del 5%

http://www.sipse.com/imagenes/23062009/23062009118963806.jpg

Per a elaborar la meva opinió sobre la vaga del 5% que volen fer els funcionaris, tinc elements a favor i en contra...

A FAVOR
- La crisis està causada per bancs i executius, i ara qui veu retallat el seu sou són la base, els funcionaris.
- La retallada de sou dels polítics és ínfima.
- No s'ha penalitzat als bancs, immobiliares i altres agents per la situació.
- El Govern mantè les prestacions socials, sent en regions com Andalusia bastant exagerades.
- El Govern mantè el Ministerio de Igualdad, al Vice-tercer i altres secretaries (com la Secretaría para la lucha contra el cambio climático) que es podrien suprimir per estalviar costs.
- Es mantenen les pagues vitalicies a ex-presidents, les pensions vitalicies a ex-diputats i altres beneficis economico-fiscals als centenars de polítics que ocupen Congrés, Senat i cambres autonòmiques.
- Es mantenen destacaments militars a l'estranger.
- La selecció espanyola no para de fer stages a Austria, etc.


EN CONTRA
- L'aplicació de la reducció de sou varia segons l'ingrés de nòmina, de manera que afecta més als funcionaris que més cobren.
- Els funcionaris tenen el lloc de feina assegurat de per vida, no es preocupen per EREs, acomiadaments improcedents i/o contractes escombraria.
- Els funcionaris disfruten d'un horari de feina (normalment) bastant bo.
- Els funcionaris no tenen avaluació de rendiment, on un jefe injust et pot acomiadar basant-se en un informe de rendiment bastant irreal.
- Ser funcionari s'ha convertit en un refugi pels que no volen competir en el mercat laboral o han sortit rebotats d'aquest. També hi ha gent que defuig de responsabilitats i troba llar d'acollida en el funcionariat. De manera que, tan dolent no deu ser.
- Els funcionaris no s'han vist afectats fins ara per una situació que desde 2008 afecta a la majoria de la població, amb un atur cada cop més alt, la inexistència d'ofertes laborals, els sous baixos per posicions que requereixen d'una elevada qualificació  (actualment, un enginyer de procés junior cobra 6000 euros menys que a 2008), etc.


Basant-me en aquests punts diré que malgrat que fan falta altres mesures per ajustar-se el cinturò, principalment en el propi Govern i en la classe política, estic en contra de la vaga. Una reducció de sou del 5% és ínfima davant la situació actual del mercat laboral espanyol, sobretot tenint en compte que no han de patir pel seu lloc de feina i no tenen que acreditar masters i postgraus (cada cop més cars...) per poder optar a competir amb 300 persones per una posició per la que es paga 6000 euros menys que fa 2 anys. Per tant, mentres que no es reguli el funcionariat segons les polítiques del mercat laboral (informes de rendiment professional, possibilitat de reducció de plantilla, acomiadaments per baix rendiment, acomiadaments per incompliment de l'horari laboral, avaluació del seu comportament de tracte al client, etc.) considero que aquest estament no té dret a queixar-se i organitzar una vaga general davant la retallada del govern, ja que ells són els primers que no juguen segons les regles del joc de la resta de treballadors de la empresa pública i/o privada.

Comentari a part mereixen els sindicats i els sindicalistes...un estament refugi de vividors, favoritismes i inútils professionals. I que no em venguin que defenen els drets dels treballadors, perquè fa anys que ja vaig deixar de ser cec malgrat continuar sent un gilipolles (per no fer-me sindicalista i viure de la rondalla).