Everyday life

Es va despertar de la migdiada. Encara pensava en ella.

Mig endormiscat va agafar el seu iPod. Va començar a sonar "Everyday life", del grup Wagon Cookin'. Li agradava la cançó.

Quan va acabar de rentar-se els dents, a les seves oïdes sonaven els últims compasos. Just la següent pista va ser una del directe de Yannick Noah. Va recordar l'experiencia del Live 8 a Paris, tota la gent a Versalles reunits per, no ens enganyem, escoltar els bons grups que es reunien de franc. Mentrestant el Noah seguia amb la cantarella..."Aaaaaaaaaaa friiiiiiiiiiiiiiiiii caaaaaaaaaaaaaa"

Finalment, amb un xic de retard, va agafar el cotxe i va dirigir-se a la ronda, per anar-la a buscar. El contrabaix d'Horacio Fumero marcava el ritme de la circulació...para arrenca, arrenca, arreennnncaaaaaa...para, para.

Junts van decidir anar al centre. Després de fer una maranya de girs i d'haver intentat colar-se en un centre cívic a jugar a un joc africà del qual en desconeixia la mecànica, va trobar-se davant de la porta del Farafina. Va entrar. Aquest cop no va parlar excessivament amb el comerciant, que el va reconèixer i saludar com si d'un amic es tractés. Va comprar-li dos discs, un del Toumani Diabate "Jarabi, the best of Toumani" (molt recomanable...sobretot les cançons amb el grup Ketama, mesclant flamenc i kora) i el World Circuit Presents, un recopilatori d'aquest segell discogràfic on es troben desde cançons de Buenavista Social Club (la versió del "Chan Chan " del mestre Compay Segundo) fins a Ali Farka Toure, Radio Tarifa, etc. El comerciant va espetar-li : "Sol et falta anar a Africa, ja". Al comerciant li havia fet gracia el dia en que va començar a parlar amb ell de música africana. Barrejant francés i espanyol, van fer una mica de xerrada. Li va preguntar on apendre wolof a Barcelona. Ell li va comentar que per anar a Senegal és millor apendre bé francés, però que si el que volia era entendre les cançons, que li consultaria a un amic.

Després d'un café, van anar a sopar a un indi amb amics. Era un sopar multinacional. Reunits en una taula, es podien trobar catalans, anglesos, francesos, americans i irlandesos. El representant francés enseguida li va captar l'atenció. Era un estudiant que havia decidit deixar la universitat per a pendre's un any sabàtic. Com era un apassionat de la bicicleta, havia decidit fer un viatge d'un mínim de 4 mesos, en els quals aniria des del seu poble als Alps, baixant per la costa mediterranea espanyola, Marroc, Mauritania, Senegal i finalment Mali. Un Alps - Bamako en bicicleta. Enseguida el va farcir a preguntes. Per què? quan? on? com? Sempre ha sentit certa enveja per la gent que pot anar a descobrir algun païs d'una forma tan propera a la població local. De tantes preguntes que va fer el francés li va donar el seu blog (http://veloenafrique.hautetfort.com) . La nit va continuar entre riures i fotografies.

Finalment van anar a una discoteca. Feia temps que no sortia, però malgrat tot, res havia canviat. Li agrada ballar, però ja no li agradava els ambients de tabac i caçadors de sexe. Li molestava l'olor de fum a la roba, estar ballant i que el mateix paio passi cinc cops per darrera seu buscant una noia amb qui intentar lligar, el discjoquei en pràctiques que talla una cançó abans de que comenci una altra, aquells que intenten aparentar el que no són, el porter que et mira perdonan-te la vida deixan-te entrar (com si li debessis quelcom), la mirada trista de la noia del fons a la dreta...

Va sortir al carrer. Enyorava els temps en que sortien junts de la discoteca més petarda, s'abraçaven, començaven a cantar alguna cançó com si fossin Il Divo i anaven a esmorçar a algun bar mentre esperaven la sortida del solet d'un nou dia

Va tornar cap a casa, sol, sense cantar.

S'estava fent gran?