L'ascens

Es va treure la porra i el va començar a apallissar. Estava esbufegant, cansat. El marrec marroquí havia sortit corrent de la botiga on havia perpetrat l'atracament i havia corregut com un dimoni. Ell l'havia seguit.

Als seus 52 anys, ja no estava per aquestes curses. Ell, que havia dedicat tota la vida al cos, honrat, treballador...es veia abocat a seguir fent de simple guardia de carrer perquè no tenia el cognom apropiat ni els amics adequats. El seu inspector en cap el despreciava. cada pas que feia, una rabia que naixia al seu interior li anava donant força i impregnava d'odi vers la seva presa els seus ulls i cervell.

El noi, que havia robat un bacallà de la Boqueria, passava entre la gent a base d'empentes i cops de colze. Els seus pares, a l'atur, podrien disposar d'un bon sopar d'aniversari de bodes. Darrera seu sentia les passes del policia cada cop més aprop. L'ordre d'alto, cada cop més propera, anava transformant-se en dispars orals.

El policia el va acorralar al passatge del Crèdit. Normalment estava obert, però avui algun veí havia tancat la porta, per desgracia del noi.

A cada cop de porra el policia es sentia més alleugerit.

El noi, amb el cos adolorit, sentia que el policia li anava dient de diferents maneres, noms i acusant-lo de situacions en les que ell, per edat, no tenia res a veure.

La porra es va trencar al impactar contra un pal de color blanc que sobresortia del pit del noi, ara convertit en una massa plena de sang i bruticia. aquest fet el va indignar i enrabiar, perquè ara, el seu cap, un xixarel·lo recent sortit de l'acadèmia, li faria pagar. Li va començar a pegar puntades de peu al cos inert de davant seu per haver-li trencat la porra.

Finalment es va cansar. La rabia va desaparèixer, l'odi que li enterbolia la vista va aixecar el vel...va mirar el cos ensangrentat i desfigurat que tenia davant seu. Les seves sabates estaven tacades de sang. Al terra la porra trencada i amb restes de cabell i sang. No es podia creure el que havia fet.

Va pendre-li les constants. El noi, encara viu, respirava entretallat. Va agafar les seves pertinences i va despullar al noi. Va desaparèixer. Des de la cabina de Jaume I va trucar al 061.

al dia següent, els principals diaris es feien ressó de l'incident. Fins i tot citaven testimonis que, des de les taules del Vildsvin afirmaven no haver vist res extrany.

Pel que semblava, un poli corrent darrera un marroquí ja estava normalitzat entre el paissatge del districte de Ciutat Vella.

El noi va morir, al cap de pocs dies, sense badar paraula, a causa de les hemorragies internes que els cops li havien provocat.

El policia va anar a l'enterrament.

Els dies següents anava atemorit. Esperava que un dia, a l'entrar a comisaria tothom el miraria i el senyalarien, moment en que algun company s'abraonaria sobre seu i l'emmanillaria. Malgrat aquest pensament, el temps va passar i enseguida els diaris van desviar la mirada cap al nou novio de l'Ana Obregón.

alleugerit, sense aquella rabia interna, el seu treball va anar millorant.

Al cap de dos anys, el van nomenar insoector. Aquell dia, va anar al cementeri i va deixar, sobre la làpida, la porra trencada i plena de sang. Li va donar les gràcies per haver-li permés desfogar la rabia que l'impedia progressar en la seva professió.

Es va aixecar i es va dirigir cap al seu vehicle.

Es va fixar en un negre que venia cd pirates a l'entrada del cementiri de Can Tunis.

Va començar a pensar que moriria com a inspector després de tants anys de servei.

Va obrir el seu cotxe i va agafar la nova porra que s'havia comprat.