http://www.bbc.co.uk/news/world-15391515

Si aún pensáis que sois los primeros en sentir o pensar algo,
seguramente hoy vais a cambiar de opinión...

Hoy las gabardinas y chaquetas eran protagonistas,

junto a los paraguas,

de este primer lunes de otoño.

No me gusta nada este cambio de estación, en el que sientes frío y nunca acabas de estar cómodo...o te sobra la chaqueta o te faltan capas de abrigo.

Lo único bueno, para mi, es la sensación tan agradable cuando te sumerges debajo del nórdico

y notas como

poco a poco

vas entrando en calor y la sangre fluye por tu cuerpo.

De la meva Jukebox: Michel Camilo

Bon cap de setmana!

Us deixo amb un vídeo del pianista Michel Camilo, pel meu gust un dels millors del latin jazz junt amb Chucho Valdés.

Tindré el plaer de veure'l en concert al Palau de la Música el proper 16 de Novembre amb Giovanni Hidalgo, un crack de les congues, en el marc del Festival de Jazz de Barcelona.

Pels que van tenir la sort de poder anar al concert que us deixo en Youtube, aquí van poder gaudir d'un geni al piano (Michel Camilo), del mestre del contrabaix Cachao (mort fa pocs anys), de Paquito D'Rivera al saxo i Cliff Almond a la bateria. Vaja, uns virtuosos de la música units per a que el public gaudeixi del latin jazz.

¡DISFRUTEU!

Texto de Roberto Galbán

Mientras los periódicos y las televisiones hablan de la vida de los famosos, el jefe de la tribu Kayapo recibía la peor noticia de su vida:

Dilma,'La nueva presidenta del Brasil, ha dado el visto bueno a la construcción de una planta hidroeléctrica enorme (la tercera más grande del Mundo).

Es la sentencia de muerte a todos los pueblos cercanos al río ya que la presa inundará 400.000 hectáreas de bosque. Más de 40.000 indígenas tendrán que buscar otro lugar donde vivir. La destrucción del hábitat natural, deforestación y la desaparición de multitud de especies es un hecho.'

Lo que conmueve y hace que algo se retuerza por dentro, lo que genera vergüenza de ser occidental es la impresión que tuvo el jefe de la comunidad Kayapo al enterarse de esa decisión, su gesto de dignidad y de impotencia ante el avance del progreso capitalista, la modernidad depredadora, la civilización que no respeta la diferencia ...

pero sabemos que una imagen hablaría mas y mejor, Con ustedes la realidad que muestra el verdadero precio de nuestra "calidad de vida" burguesa.

Hay días en que, seas animista o no, lloras por la mierda de planeta que estamos dejando. Somos 7.000 millones de humanos...una auténtica plaga.

Los que me conocéis sabéis que soy nacionalista catalán, algo más independentista los últimos tiempos con tanta subvención para que los de siempre vivan sin pegar golpe, tanto boicot a los productos catalanes o ese odio ignorante instaurado por el PP para ganar votos en España que lleva a dos imbéciles (el que pregunta y el moderador que la acepta) a preguntarle a un famoso que sería peor para él, si tener un hijo negro, homosexual o catalán.

Sin embargo, defender los valores de una nación no significa desear vivir en una tierra de ignorantes e intolerantes.

Me averguenza que una persona pueda ser insultada y vilipendiada por hablar en castellano con su mujer e hijos. Y me averguenza del mismo modo que cuando descubro, sobretodo en personas del interior de Catalunya, que sólo saben hablar catalán.

Ser bilingüe (catalán/castellano) es una suerte que sólo deberíamos lamentar por el hecho de no poder disfrutar de tener más idiomas como lenguas maternas (inglés, francés, portugués, etc.). Porque hablar otras lenguas, además del catalán, no nos hace menos nacionalistas sinó más inteligentes, más ricos como personas y nos permiten comunicarnos con los millones de personas que no tienen la suerte de hablar nuestra lengua. Porque...cómo vamos a poder comunicar los bonitos valores y costumbres de la cultura catalana si la otra persona habla inglés, japonés, suahili, árabe o castellano?

No confundamos la velocidad con el tocino. Defiendo que una persona que vive en Catalunya aprenda el catalán, porque la lengua permite conocer la cultura y peculiaridades de las costumbres de las personas de esa región del planeta. Pero me parece que insultar a una persona por hacer uso de otra lengua es de ser un ignorante, un obtuso  y de ser tan cainita como las personas del PP que van propagando el odio contra los catalanes a cambio de unos cuantos votos.

Article curiós i classista el que llegia ahir a La Vanguardia sobre el fet que el botellón ja no és sol un acte que fan els pobres o maleducats  de més abaix de la Diagonal, sinò que "on anirem a parar?!" ara també es veuen a les places i carrers de la zona alta de Barcelona. Déu-nos guard!

Per a diferenciar-se dels que tenen poca classe, allí li diuen copeon i l'alcohol no és adulterat, sinò ampolla de bona marca. A més, sol van al carrer si no poden anar a casa d'algú o bé la festa és avorrida. Llavors sí, surten al carrer i ocupen portals o la plaça Francesc Macià.

Com són educats i estan acostumats a mantenir certa distància amb la plebe, aquests joves pijos fan grupets petits, separats un dels altres, no fan sarau, es fumen algún que altre porro i, sobretot, no deixen brut el terra perquè s'ho enduen tot. Si alguna cosa queda deu ser que algún desgraciat de l'Eixample ha fet botellón (que no copeon) a la zona alta.

Destaca el periodista que els joves són molt educats i parlen amb molta correcció. I sempre, al llarg de l'article, fa la comparació entre beure alcohol al carrer amb classe i el desmadrament que fan a zones més baixes de Barcelona.

Per a mi no és un tema de l'educació dels que beuen al carrer o de si l'alcohol és de millor qualitat o de si fan o no soroll. La imatge és lamentable, a la Plaça Francesc Macià o a la de George Orwell (la Plaça del Tripi). I no, la Guardia Urbana no deuria quedar-se sense multar als bebedors. No anem curts de diners públics? Doncs que aprofitin la oportunitat. Si tenen diners per alcohol, també en tindran per a pagar la multa.

És un tema de civisme. I enlloc de tantes retallades o increments del pressupost de neteja, jo invertitiria en més Guardia Urbana que possés en pràctica l'Ordenança del Civisme. És trist arrivar a allò de "un policia darrera de cada ciutadà", però la brutícia als carrers de Barcelona demostra l'alt grau d'incivisme a la ciutat. I com a mínim, els qui embruten s'ho pensarien dos cops i els que no embrutem tant no tindriem que patir tantes retallades. I sí, qui vulgui botellón o copeón, que el fagi a casa seva.

I respecte al periodista, m'agradaria que hagués reflexionat sobre la frase d'un  dels joves de casa bona, que afirmava que anava a la disco a beure cada cap de setmana "perquè que havia de fer sinò". Entenc que és típic de l'edat (jo també sortia cada cap de setmana), però tenia clar que no era l'únic que podia fer. Simplement em divertia i pensava que sempre podria fer la resta de coses. Però potser aquí ja seria entrar en temes d'educació i de valors i de família. I això, a la zona alta, ara no toca.

Foto de Robertinhos - Mandarín Oriental Barcelona

Ets una persona amb 5 anys d'experiència en marketing, tens més masters que Heman (era Master de l'Univers...gag!) i vols treballar en una reputada firma de productes de cosmètica? Aquesta és la teva oportunitat. Podràs treballar sota pressió, gestionar molts llançaments mensuals i cobraràs 27000 euros bruts anuals! Ho sabem, és una oferta irrefutable!

Enmig de crisis personals, professionals i econòmiques, sovint oblidem que seguim tenint somnis i que la màgia existeix en els petits detalls. I que hem de pendre les paraules de qui s'intenta aprofitar de la situació actual com si ens estiguessin explicant un acudit. Perquè com deia un taxista a qui vaig conèixer, has d'intentar despendre positivisme perquè la mala energia que emets et torna multiplicada.

Així que, malgrat que segurament la empresa (Maymó Cosmetics) trobarà algú perquè actualment hi ha molta oferta de candidats, jo prefereixo disfrutar del luxe de tenir feina i somriure al pensar en el dia en que la truita canvïi. Així que, continuo somiant i disfrutant del meu camí.

Us animo a mirar el món de forma diferent, proveu-ho. No critiqueu i filtreu el que abans us indignava amb bones dosis d'humor. No és fàcil. Comenceu practicant una hora. Després dues...una tarda...un dia. Ja sabeu que no acabo d'encabir-me al denominat "slow movement", però m'agrada disfrutar dels petits detalls i de mirar el món en cerca d'aquells detalls que són màgics per a mi. Potser tothom els veu i els considera fútils, però a mi em fan sentir bé i especial.

I arriba un dia que on la majoria veu una cosa sense valor, tu hi veus una estrella.

I ara sol falta aplicar això al món dels negocis...i podràs ser un bon emprenedor. O si treballes per tercers podràs ser, com deia el cap d'una bona amiga, un empresari.

Disfruteu del dimecres festiu!

"Tu y yo codo a codo por la calle,

somos mucho más que dos"

                                                               Mario Benedetti

És curiós el sentiment que tinc a vegades amb els objectes.

Malgrat que les coses hagin canviat i que la meva vida o sentiments no siguin els d'abans, certs objectes et recorden les coses bones del passat.

Suposo que forma part de l'aprenentatge del canvi i de saber controlar la teva ment per a que no et jugui males passades.

Bon finde (malgrat que tinguem que recuperar els abrics... :(  )

In memoriam: Steve Jobs

Malgrat que potser no sigui possible tenir la seva visió de negoci,

aquest home que ha revolucionat el món de la tecnologia, la moda (els gadgets d'Apple en són part) i el cine (Pixar),

ens ha ensenyat el valor de no rendir-se mai i seguir aprenent per a millorar.

Defensant les teves idees i sent receptiu a que potser la idea genial no és teva, sinó d'algú altre (recordem que l'iPod sorgeix de la idea d'un ex-treballador de Phillips per qui ningú apostava fins que Steve Jobs hi va veure una oportunitat de negoci).

Escrito en un aeropuerto

Les rogamos que estén atentos a los monitores de su terminal. Por la megafonía de este aeropuerto no se emiten avisos de embarque...estamos ocupados comunicando cosas inútiles como ésta cada 10 minutos. La estupidez, a diferencia de la genialidad, no tiene límites

-- En ruta...

Foto by Robertinhos


Acabo de veure "El convidat" ja que hi sortia en Miquel Calçada. Em va sorprendre el d'en Monzó i també aquest.

Hi ha etapes en la vida en que tens ganes de canviar el rumb i ser en algún lloc on et puguis retrobar i començar de 0.

A mi m'ha passat amb 30 al Calçada amb 46.

Espero que no sigui el marketing d'un nou programa del conegut Mikimoto, que afirma haver fet el que ha volgut a la vida fins que ara es sent que necessita retrobar-se. Pensava que això no passava si feies el que volies.

I quan parlava de política...aix amic Miquel. Continues tenint somnis, malgrat que et pesa el que hi ha. Com deies, tenim el que tenim, però a diferencia de tú, crec que amb això no sortirem del pou.

Cuando las organizaciones son dirigidas por mediocres

o por personas cuyo único mérito ha sido pelotear al jefe de turno (trepas),

es difícil que sepan discernir más allá de los números para encontrar un cambio de rumbo.

En estas organizaciones, el mayor gasto de energía de los empleados es

el de intentar no caer en la desmotivación que los dirigentes de la compañía crean con sus acciones.

¡FELIZ LUNES!