divendres, d’abril 16, 2010


Esperava prenent un capuccino a un dels seus locals preferits. Estava nerviós. Era el primer cop que l'anaven a entrevistar i no li preguntaven pel Curriculum Vitae.

Què li preguntarien?Què li dirien?

La dona de la taula el mirava somrient. O potser era al noi de darrera?

- Avui no et ve de gust un croissant de xocol·lata? - li va preguntar la camarera

No és que no li vingués de gust, però s'havia de cuidar per l'operació "Sin flotador añadido" d'aquest estiu i a més no li agradava menjar abans d'una entrevista.

Finalment, a l'hora acordada, va arribar la reportera amb el càmara. Simpàtica ella, amb el càmara al costat, van desmuntar el local, moure la gent i en un vist i no vist, ja tenia el micro a la boca per sota el jersey  i la entrevista feta. 

Per primer cop a la seva vida (o segon?), va sentir-se com si hagués tingut un "gatillazo"..."ja està?" es preguntava. La reportera veient-li la cara li va explicar que era una entrevista breu.

Un cop van marxar la reportera i el càmara i recobrada la tranquilitat al local, la camarera se li va apropar somrient. Li va picar l'ullet i li va deixar un paperet.

- Per si et ve de gust quelcom més? - li va dir picant-li l'ullet.

Sorprés va agafar el paperet "Al reservat, pujant les escales". Sempre havia trobat atractiva a la camarera i, malgrat que darrerament s'havia engreixat, era d'aquelles persones que els quilets de més li queden perfectes.  Discretament va aixecar-se, va passar per davant de la barra amb les mirades de picardia de la resta de camareres i va pujar les escales.

A l'obrir la porta del reservat, la camarera l'esperava amb el davantal per única vestimenta. Se li va apropar i va possar una vena als ulls. Va escoltar que la porta es tancava.

- Hey!

Traient-se la vena, va trobar un paperet que li havia dessat la camarera "Ja que amb la teva mini-entrevista ens has fet perdre els clients de les taules del voltant, com a mínim renta els plats, no?". Indignat, sorprés i amb mal d'ous, just en aquell instant se li van ocorrer les respostes perfectes a la seva mini entrevista.

7 comentaris:

òscar ha dit...

Sol passar, sovint, que les coses no són com un pensava.

Sol passar, també sovint pels blocs, acaba llegint un molt bon relat que et faci anar a casa amb un somriure als llavis.

Joana ha dit...

Llaminer!!!!!!!!!!
Bon cap de setmana wapo!!!

Clara ha dit...

la reportera simpàtica somriu davant del final de la història!

El veí de dalt ha dit...

És que hi ha que han nascut per rentar plats...

Candela ha dit...

buenuuuuu carai....

rinxol ha dit...

sempre passa: el bon diàleg se t'acut a posteriori, mai quan el necessites... la vida, que és ben irònica! ;)

RaT ha dit...

Déu, si que va donar de si, la teva post-ntrevista!!! jo els vaig convidar a cafè i pastes!!!