dijous, de gener 31, 2008

Camins que hem de fer sols

Un comentari de la Sidlia em va fer pensar l'altre dia en com va començar el Too much strong ma non troppo per te. Va ser un inici experimental, intentant ser un exercici d'escriptura per a retrobar l'hàbit d'escriure històries o del que em vingués de gust comentar sobre el que veia o sentia. La Sidlia va ser la primera lectora anònima en deixar comentaris, fet que em va animar a continuar. A diferencia d'altres blogs, no he anat deixant comentaris fent publicitat i tampoc he comentat a molts blogs per tal de rebre comentaris al meu. Això ha fet que el nombre de lectors que comenten siguin pocs, però fidels i especials. He conegut virtualment a catxondos com en Clint o en Veí, a autèntiques muses com la Joana, a tigresses com la Metis, a gent que creu fermament que un altre món és possible com en Joan, la Carolina o en Tondo, a flors com la Déjà Vie o l'Alepsi, a poetisses com la Sigorgik, a apassionats de Barcelona com el Viatger, a badalonins que viuen sota el mugró, a dones que es metamorfeixen, a apassionats de la fotografia que sempre donen la mà a una tal Maria, a gent amb noms extranys com en Tanhäuser o la Sá, a futures enginyeres com la Marina, fins i tot a membres del regne animal com en Gatot,etc. Les visites han passat de 10 a 30 en un mes i això m'ha animat a intentar postejar diariament. De nou, he tornat a traïr l'esperit amb que vaig començar. El sentiment d'obligació de postejar m'ha fet perdre sovint l'originalitat del post (ja sigui de més o menys qualitat). Sol he mantingut, com el Veí sap, l'esperit d'escriure tal com raja, sense possar atenció a les faltes.
Escric per a despedir-me, temporalment, del blog.
Em prenc un temps de descans.
Quan torno? No sé, potser demà, si tinc quelcom a postejar, potser la setmana vinent, o el mes que ve o potser mai. Intentaré tornar a escriure quan tingui ganes enlloc de per mantenir el nombre de visites. Tinc tres meme en cartera encara (un d'en Clint, que encara no he escanejat les fotos de quan era petit, un de la Sigorgik del ordinador on postejo i un de la Joana dels meus peus) i els compliré...no sé quan.
Avui estic bloggerament depressiu (que no en persona).
Gràcies Sidlia per fer-me obrir els ulls!
I tranquil Veí, que m'apunto a la tercera tongada de Històries Veïnals.
Una abraçada a tothom. espero que encara passeu per aquí quan torni.
Intentaré tornar a apendre a fer ganyotes a la vida
pd : NO MARXO PER SEMPRE, EM PRENC UN DESCANS I DEIXO DE POSTEJAR A DIARI PER SISTEMA

SOPA DE CABRA - CAMINS

Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que hem de fer sols,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ara no hi son.
Vam deixar-ho tot, el cor encés pel món,
per les parets de l’amor, sobre la pell,
erem dos ocells de foc, sembrant tempestes,
ara som dos fills del Sol, en aquest desert.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses.
Camins, que ja son nous.
No és senzill saber cap on has de marxar,
pren la direcció del teu cor.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que has de fer sol,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ja son nous.

12 comentaris:

MaRiNa ha dit...

carai qina sorpresa! si arribo a saber q les meves visites provoquen aquesta pressio.. casi q et visitava menys!

recupera les ganes aviat!

:)

Robertinhos ha dit...

marina
jejeje. no són les visites, que ja m'agraden, sino el fet meu d'escriure sol per conservar el nº de visites enlloc de per plaer

Jo Mateixa ha dit...

Vaja, fa poquet que et llegeixo i t'he anat descrobrint de mica en mica, a poc a poc com s'han de descobrir les bones coses.

Espero que no sigui un adéu per sempre, se t'enyorara, una abraçada!!!!

METIS ha dit...

no et preocupis, es un virus comú entre el bloggaires, acaba aquest mon sent bastant obsessiu. Jo voldria estarhi menys davant l'ordinador i si no ho faig como tu.. no se si sabre.

Nosaltres hi estirem sempre, perque ens agrada la teua forma de escriure, pero ferho per tu, no per nosaltres.

petons

(i tigressa jo???)

Jordi Casanovas ha dit...

bé doncs esperarem que et torni a venir de gust. Ah! i per cert tianencs que viuen sota el mugró.

Clint ha dit...

Saps que funciona també...elimina els comptadors i les estadístiques!

Va confessa...t'envàs darrera unes faldilles oi?

El veí de dalt ha dit...

UI, ui, ui...Quin ensurt! EM sembla bé que et prenguis un descans i no forcis la màquina. Ja saps que em sabria greu que deixessis de postejar; i prefereixo que vagis sortint de tant en tant al replà que no mai més. Compto amb tu per les HV i dosifica les energies. Perquè les faldilles que diu en Clint et deuen ocupar tot el temps, o no? :-) Una abraçada.

Joana ha dit...

Ens enganyes...Jo sé que no marxes...gaire lluny.
Un petó!

Metamorfosi ha dit...

Collons Robertinhos, per què ens fots aquests ensurts!

(ara m'has fet parlar malament i tot, ja veus!)

Fins ben aviat guapíssim! Petons!

Sigorgik ha dit...

descansa!

petonarros!

Sidlia ha dit...

no m'ho facis això!!!!!!!!

Si ho arribo a saber no et deixo el POST!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Repensa-t'ho plis!

No puc venir ni quedar tan sovint com voldria ( i més ara, ja saps per què...) però tornar a llegir-te, quan ho faig, sempre és sentir-me com a casa!!!!!!!!!

No m'en privis!

Un pto.

Laie ha dit...

Vet aquí una altra lectora -fins ara anònima- que de tant en tant passejava per aquí des que et va descobrir en un blocaire invisible...

Jo també segueixo la filosofia d'escriure quan em ve de gust o quan tinc alguna cosa a comunicar, sense deixar gaire petjades pels blocs on passo... però en aquest cas, crec que m'havia de pronunciar!