Camins que hem de fer sols

Un comentari de la Sidlia em va fer pensar l'altre dia en com va començar el Too much strong ma non troppo per te. Va ser un inici experimental, intentant ser un exercici d'escriptura per a retrobar l'hàbit d'escriure històries o del que em vingués de gust comentar sobre el que veia o sentia. La Sidlia va ser la primera lectora anònima en deixar comentaris, fet que em va animar a continuar. A diferencia d'altres blogs, no he anat deixant comentaris fent publicitat i tampoc he comentat a molts blogs per tal de rebre comentaris al meu. Això ha fet que el nombre de lectors que comenten siguin pocs, però fidels i especials. He conegut virtualment a catxondos com en Clint o en Veí, a autèntiques muses com la Joana, a tigresses com la Metis, a gent que creu fermament que un altre món és possible com en Joan, la Carolina o en Tondo, a flors com la Déjà Vie o l'Alepsi, a poetisses com la Sigorgik, a apassionats de Barcelona com el Viatger, a badalonins que viuen sota el mugró, a dones que es metamorfeixen, a apassionats de la fotografia que sempre donen la mà a una tal Maria, a gent amb noms extranys com en Tanhäuser o la Sá, a futures enginyeres com la Marina, fins i tot a membres del regne animal com en Gatot,etc. Les visites han passat de 10 a 30 en un mes i això m'ha animat a intentar postejar diariament. De nou, he tornat a traïr l'esperit amb que vaig començar. El sentiment d'obligació de postejar m'ha fet perdre sovint l'originalitat del post (ja sigui de més o menys qualitat). Sol he mantingut, com el Veí sap, l'esperit d'escriure tal com raja, sense possar atenció a les faltes.

Escric per a despedir-me, temporalment, del blog.

Em prenc un temps de descans.

Quan torno? No sé, potser demà, si tinc quelcom a postejar, potser la setmana vinent, o el mes que ve o potser mai. Intentaré tornar a escriure quan tingui ganes enlloc de per mantenir el nombre de visites. Tinc tres meme en cartera encara (un d'en Clint, que encara no he escanejat les fotos de quan era petit, un de la Sigorgik del ordinador on postejo i un de la Joana dels meus peus) i els compliré...no sé quan.

Avui estic bloggerament depressiu (que no en persona).

Gràcies Sidlia per fer-me obrir els ulls!

I tranquil Veí, que m'apunto a la tercera tongada de Històries Veïnals.

Una abraçada a tothom. espero que encara passeu per aquí quan torni.

Intentaré tornar a apendre a fer ganyotes a la vida

pd : NO MARXO PER SEMPRE, EM PRENC UN DESCANS I DEIXO DE POSTEJAR A DIARI PER SISTEMA

SOPA DE CABRA - CAMINS

Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que hem de fer sols,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ara no hi son.
Vam deixar-ho tot, el cor encés pel món,
per les parets de l’amor, sobre la pell,
erem dos ocells de foc, sembrant tempestes,
ara som dos fills del Sol, en aquest desert.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, somnis i promeses.
Camins, que ja son nous.
No és senzill saber cap on has de marxar,
pren la direcció del teu cor.
Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.
Camins, que ara s’esvaeixen,
Camins, que has de fer sol,
Camins, vora les estrelles,
Camins, que ja son nous.