Ahir a classe de bongoes, el meu professor em va dir...."Robertinhos, relájate. No mires buscando la aprobación. Toca. Ya te lo sabes. Relájate y toca"...a partir d'aquí, un pes va caure i vaig començar a tocar els bongoes amb soltura i divertint-me. De fet, em sento com quan toco el calaix. És molt lliure i divertit.
Sovint, necessitem que algú ens doni l'empenta que ens falta per a llençar-nos a la vida i superar les nostres pors.
El problema és quan no hi ha ningú que ens ajudi a fer el salt
8 comentaris:
pro ja ho tens, nomes falta llençar-te!
ido quan no hi ha ningu es el moment llavors de decidir si ja som lo suficientment adults per prendre nosaltres les decisions o no.
Dic aixo pero jo soc de les que necessiten una espenta.
petons
Aquesta "algú" sempre hi és i sempre arriba. El que passa, és que a voltes ho fa més tard del que voldríem. I necessitem. Aleshores has de ser tu aquest algú.
y tu me lo dices?
Potser els millors aliats de les nostres incapacitats som nosaltres mateixos. Ens fa tanta por fer malament les coses que no gosem a llançar-nos a fer-les.
Salut company.
De totes maneres el fem!!!!!
salut!
quin bon consell el del teu professor! :)
Hola de nou a tots
sí, suposo que abans de llençar-nos hem de mirar que hi ha a sota...i a vegades ens fa por i necessitem una empenta. Esperem que, com diu el veí, sempre hi hagi algu
Publica un comentari a l'entrada