L'altre dia anava passejant amb una de els persones que més ha influit a la meva vida, tranquil com sempre que estic amb ella, divertint-me, debatint sobre els temes més diversos, sorprenent-me per com ens agrada als dos batir-nos en duels linguistics (finiquitats sempre, més tard o mé d'hora -a vegades hi han duels que pugen de to i acaben en irats sms o converses per messenger que encara emboliquen més les coses-, amb una abraçada) i en aquest moment, en va vindre, sense avisar, passant per sota les meves cames i clavant-se cruel a l'estomac. El meu primer atac de vellesa. Per primer cop he sigut conscient que la meva etapa d'adolescent s'acaba -teòricament-. Aviat faré 25 anys, un quart de segle. Es suposava, en totes les pelicul·les mentals filmades durant la meva infantessa, que aquesta edat hauria dissenyat el motor que ens permetria viatjar a la velocitat de la llum, escrit una novel·la d'èxit i haver descobert 1 grup musical d'èxit. I com no m'espavili, no crec que ho pugui fer tot en els mesos que queden fins a juny.
Imagino que us semblarà una fotessa, però mai havia tingut aquesta sensació de tancament d'etapa. És nova. És desconcertant. És una gran tonteria.
En fi, que espero brindar amb vosaltres pels meus 25 i, tranquils, acabo de desbancar el tòpic tan cantat pels meus temps de "15 anyer", que deia que als 25 ja ho havies viscut tot i se't quedava tan petita que el millor era desaparèixer. Doncs com una tonteria desbanca a una altra tonteria i aquesta serà desbancada per una altra tonteria fins que algú assenyat, intel·ligent, divertit i que pensi que la vida és merda i esmeraldes (però que quan brilla és estupenda) hi possi fi.
FI
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada