Em vaig disfressar de mi mateix. La gent reia al meu voltant. Els típics nois disfressats de noia. Gats, gates, futbolistes del barça, noies que són nois, nois que són noies, el típic que sol es posa un barret i es pinta el bigoti...tots amb l'element imprescindible de la seva disfressa: una ampolla de Fanta repleta d'alcohol i cridant. No estic en contra de l'ampolla de Fanta i encara menys de cridar. Estic en contra d'increpar a la gent per fer gresca, perquè denota que la persona és tan aborrida i tan poc interessant que és incapaç de fer gresca ell sol amb els amics, sense l'ajuda involuntària d'un pobre tercer. No, no em van increpar a mi. I si ho haguessin fet, tampoc importa, jo anava disfressat de mi mateix. I quan un va disfressat, pel que sembla, tot és gresca i tot et rellisca.
Però anant disfressat de mi mateix, podia observar com la gent és tan infeliç i viu enclaustrada per les normes socials que aprofiten la més mínima excusa per sortir i sentir-se vius i lliures. Vec les imatges del carnaval de Tenerife (es pot traslladar al de Sitges o Vilanova?) i tot és litres d'alcohol, ballar com bojos, relacionar-se com si fossis amic de tota la vida amb qui fa 30 segons era un desconegut, drogues i sexe. I el que em fascina és que per fer tot això, i potser treure la millor part de cadascú (desafiant les normes, etc. Encara que alguns treuen la part negativa i aprofiten per fer actes bandàlics impunement), la gent necessita disfressar-se, no ser ell mateix.
No em considero ni millor ni pitjor que ningú, però em vaig sentir molt orgullós de mi i de tots aquells que poden ser ells mateixos sense necessitat de disfressar-se. Penso que en aquesta societat ja ens tenim que possar moltes disfresses al llarg del dia com per a sobre disfressar-nos perquè ho mani la tradició.
I pensant això, vaig agafar el tren amb els meus bongoes i vaig tornar a casa disfressat de bon fill que no ha trencat mai un plat.
Carnaval, carnaval, carnaval te quiero!!!
2 comentaris:
molt bona la última frase.
Crec que no es tant simple com necessitar disfressar-se per poder ser un mateix.A tot arreu hi han o es creen formes d'entendre el lleure, el treball, la vida en general.Pots estar d'acord o no ,pots fer-ne ús o no, aprofita-les per relacionar-te amb qui més et convingui, pero apart d'aixó crec que el gregarisme que descrius no és tal. Disfressar-se moltes vegades es per ser qui no ets. Ser banal y deixar-te emportar no es tant greu, si saps que vols i que no, es una forma de cultura com qualsevol altre i dóna un bon rodatje per altres aspectes de la vida. No tot és ser auténtic, s'ha de jugar.
Sé que no tot és ser autèntic, i jo sóc el primer que juga. Però per jugar has d'anar emprant la millor disfressa possible per a cada moment. I al mateix temps, vas ampliant el fons d'armari amb noves disfresses.
El que vull reflexar és que el fet de possar-te una disfressa físic per carnaval sembla donar dret a tot i encoratjar-te a fer el que no faries amb la cara descoberta. I fins a quin punt surt el teu jo autèntic en aquest moment?
Publica un comentari a l'entrada