De la meva Jukebox: La Sucursal S.A.

QUI SÓN?

Grup de salsa aparegut a Barcelona, format per gent d'Argentina, Espanya, Colombia, Xile, Anglaterra, França, Japò, Cuba, Uruguay... En fi, una mescla que reflexa la multiculturalitat del Raval, barri d'on sorgeixen.

La Sucursal S.A. s'ha concentrat en la música salsa que va sorgir a New York els 60 i 70: el boogaloo, la salsa dura (o brava). A més, també recuperen els sons més africans, cubans i europeus.

Desde 2008 tenen un disc al mercat "Lo nuestro" molt recomanable. A més, teniu oportunitat d'escoltar-los, ja que acostumen a fer concerts amb certa freqüència, en especial a la sala Antilla de Barcelona (Aragò entre Urgell i Borrell). El grup ha dedicat una cançò a aquesta sala, que ha apostat fort per ells i els ha programat molt sovint als concerts salserus que fan cada dijous a partir de la 1 am.

Per a saber més visiteu

aquí

COM ELS VAIG CONÈIXER?

Quan vaig anar a la festa dels 15 anys de la sala Antilla, ells eren els teloners del grup africà de música salsa Africando.

Em va encantar la seva energia i com la seva música et fa que no paris de ballar salsa. Alegre i ràpida, sol pots dir allò de "levántense bailadores, esta música les invita a gozar"

Desde llavors els he vist un parell de cops els dijous a Antilla (estar a l'atur i disposar del vip et permet veure concerts gratis els dijous a la 1 am)

QUINA CANÇÓ RECOMANES?

Després d'escoltar el disc, la cançò que més m'agrada és "La 110".

Abre que voy!

Recomanacions per augmentar el colesterol: Cafemanía

Per païr el coitus interruptus d'ahir, res millor que una mica de dolç.

El local recomanat avui està situat a la planta -1 del centre comercial "El Centre de la Vil·la" a la Vil·la Olímpica de Barcelona (Avinguda Icària amb Arquitecte Sert).

Actualment han obert un segon local al mateix centre, al costat de l'entrada dels cines, on abans estava el Buenas Migas (bon local, excepte perquè les persones que t'atenien no eren gaire orientades al client). El local que jo recomano és el primer, més petit i tranquil, situat davant del restaurant Ugarit.

En el Cafemanía no trobareu cap muralla romana com a la Granja o el millor croissant de xocol·lata de la provincia de Barcelona com al Forn Bertran. Les seves especialitats són altres.

En el Cafemanía podreu anar a fer un berenar abans d'anar a veure una peli en VOSE als cines Icària o veure un partit del Barça.

El local no té un cafè dolent, però tampoc és per dedicar-li un post. Ara bé, una menció apart mereixen els tes que serveixen (no recordo la marca), encara que els podreu trobar a altres llocs.

Per a mi, el que mereix ser mencionat d'aquest local son dues coses,

1. Les cookies de xocol·lata. Desde que va desaparèixer el local "La table du pain", al costat de Plaça Catalunya desembocadura Rambla Catalunya, no tenia cap local on les cookies fossin el meu dolç preferit. Ni els intents dels companys del Xocoa amb "Demasie", han pogut omplir el buit de les cookies de la Table du Pain. Ara bé, aquestes cookies del Cafemanía...mmmm... No arriven a l'alçada d'aquelles, però són les que més s'hi apropen.

2. El personal. Tres camareres atenen el local. Feia temps que no veia unes professionals de la restauració a nivell bar com elles. Amables, respectuoses i treballadores. Elles són qui converteixen el local en alguna cosa més que un cafè de centre comercial. Quan no atenen a ningú treballen en mantenir una estricta neteja i ordre del local. Si no són les propietàries, algú tindria que augmentar el seu sou.

En definitiva, un bon lloc per veure els partits del Barça i fer que fins i tot les derrotes siguin més dolces.

Destacar el regal de la Rateta Mickey. Estava clar que jo no podia ser menys que el Veí! Poc a poc la Rateta ens està convertint a tots en uns "xaperus"!

Babejant

Llegia les cartes airades de lectors del 20 Minuts que trobaven una ofensa el gest de Puyol al Bernabeu (2-6, Puyol va agafar la senyera que el senyala com a capità i va besar-la mirant al cel...a Madrid). Llegia frases que, en definitiva, reflexaven la rabia de la Espanya casposa, cañí i franquista.

El gol d'Iniesta em fa seguir babejant mentre els hi dedico a aquests elements unes bones butifarres...com el Giovanni fa anys al Bernabeu.

Els senyors de la guerra

Encara babejant pel partit de dissabte al Bernabeu, vaig quedar impactat pel reportatge del 30 minuts.

He vist la peli del "El senyor de la guerra" on el personatge que interpreta Nicolas Cage, basat en un home real, representa que és un crack aprofitant buits legals i montant un negoci de compra-venda d'armes.

Al reportatge del 30 minuts, l'home real en que es basa el personatge del Cage és sol un peó de la maquinaria.

Actualment hi han més de 100 productors d'armes lleugeres, responsables de moltes morts al món, sent la estrella les Ak 47 fabricades a Russia, els M-16 americans i les versions barates del AK 47 fabricades a Corea i la Xina.

I la veritat de tot amaga molta més merda, la implicació dels propis governs en un mercat que mou milions de $, avions de càrrega que volen pels diferents punts calents de l'Àfrica transportant armes, armes confiscades a Bòsnia que han estat reciclades pels americans als conflictes de Iraq i Afganistan, contractes de 100 milions de dolars entre la Xina i Zimbabwe per comprar Ak 47, avions de l'OTAN que transporten ajuda humanitaria i armes, etc.

Amb el permís dels governs, que també cobren, les empreses venen armes lleugeres als exèrcits africans i als rebels contra qui lluiten, fent que el conflicte armat s'allargui indefinidament i les morts civils segueixin augmentant.

Especialment cruent és el cas de Somalia. Després de la caiguda del govern, el país continua immers en una lluita de clans. Per descomptat, tots estan armats amb Ak-47. Com costa menys comprar un Ak-47 que un mòbil, tothom disposa d'un fussell. I com acostuma a passar en aquests casos, els homes armats utilitzen les armes per a cometre atracaments, violar dones i matar/reclutar nens.

I a tot això, davant del mandat de l'ONU per intentar crear un paper per a regular el mercat d'armes lleugeres, els Estats Units van votar en contra i la Xina i Rússia es van abstindre.

De manera que la indústria de la mort continuarà sent més lucrativa que la indústria del desenvolupament.

Cada dia costa més tenir fe en la humanitat i en els governs