dimecres, d’abril 28, 2010

Collons de veïns!


Recordo quan vaig venir a viure a aquest edifici. M'agradava perquè tenia una tenda d'ultramarins a la planta baixa, molta llum i els veïns eren ben curiosos. Potser la portera una mica massa tafanera, però en definitiva, era l'edifici ideal per a la meva activitat comercial.

Ara bé, d'un temps cap aquí començo a estar tip. Cada cop que torno de treballar de nit em foto de lloros amb l'escala on el tarat aquell estava pujat bloquejant l'ascensor. Això fa que desperti a la portera i em foti bronca per tornar tard a casa. A més, darrerament s'ha mudat a l'escala una dona amb els seus dos fills que més que fills són feres salvatges! Això per no parlar del veí del terrat...

En fi, que fem una reunió de veïns i ho solventem o tindré que començar a treballar a casa per a fer-los fora.

dilluns, d’abril 26, 2010

Una mica de publicitat...

Fa uns dies vaig sortir del vestidor, donant la cara,
afirmant que en breu molts de vosaltres podrieu veure
a qui s'amaga darrera en Calvin.

El motiu era una entrevista sobre les Histories Veïnals. Breu i intensa, però la meva primera entrevista. I malgrat que virtualment m'hagi costat rentar plats, m'omple d'orgull formar part del trio de pirates i haver compartit un capuccino amb la reportera simpàtica i el crack del seu càmara.

Felicitats pel muntatge!

divendres, d’abril 23, 2010


Hi ha moments en que et sents inspirat i tens idees...i vas massa ràpid a explicar-les i algú es mosqueja (sorry).

Ara bé, seguint aquestes idees a vegades trobes webs com


Conferencies de tot, amb subtitols si es vol...podreu trobar desde Steve Jobs, fins conferenciants sobre màrqueting, robòtica, religió, política...

Per a mostra, un vídeo (ho sento, en anglés i subtitulat en el mateix idioma)


divendres, d’abril 16, 2010


Esperava prenent un capuccino a un dels seus locals preferits. Estava nerviós. Era el primer cop que l'anaven a entrevistar i no li preguntaven pel Curriculum Vitae.

Què li preguntarien?Què li dirien?

La dona de la taula el mirava somrient. O potser era al noi de darrera?

- Avui no et ve de gust un croissant de xocol·lata? - li va preguntar la camarera

No és que no li vingués de gust, però s'havia de cuidar per l'operació "Sin flotador añadido" d'aquest estiu i a més no li agradava menjar abans d'una entrevista.

Finalment, a l'hora acordada, va arribar la reportera amb el càmara. Simpàtica ella, amb el càmara al costat, van desmuntar el local, moure la gent i en un vist i no vist, ja tenia el micro a la boca per sota el jersey  i la entrevista feta. 

Per primer cop a la seva vida (o segon?), va sentir-se com si hagués tingut un "gatillazo"..."ja està?" es preguntava. La reportera veient-li la cara li va explicar que era una entrevista breu.

Un cop van marxar la reportera i el càmara i recobrada la tranquilitat al local, la camarera se li va apropar somrient. Li va picar l'ullet i li va deixar un paperet.

- Per si et ve de gust quelcom més? - li va dir picant-li l'ullet.

Sorprés va agafar el paperet "Al reservat, pujant les escales". Sempre havia trobat atractiva a la camarera i, malgrat que darrerament s'havia engreixat, era d'aquelles persones que els quilets de més li queden perfectes.  Discretament va aixecar-se, va passar per davant de la barra amb les mirades de picardia de la resta de camareres i va pujar les escales.

A l'obrir la porta del reservat, la camarera l'esperava amb el davantal per única vestimenta. Se li va apropar i va possar una vena als ulls. Va escoltar que la porta es tancava.

- Hey!

Traient-se la vena, va trobar un paperet que li havia dessat la camarera "Ja que amb la teva mini-entrevista ens has fet perdre els clients de les taules del voltant, com a mínim renta els plats, no?". Indignat, sorprés i amb mal d'ous, just en aquell instant se li van ocorrer les respostes perfectes a la seva mini entrevista.

dimecres, d’abril 14, 2010


Em resulten curioses les sales d'espera a les clíniques i hospitals.

Envoltat de malalts, cares de dolor, ensopiment, aborriment i ansietat, tothom mirant al rellotge i/o al passadís dels metges.

Enmig d'aquest panorama obscur, els/les infermers/es (i alguns metges), com qualsevol en el seu lloc de treball, xerrant amb els companys de coses del dia a dia o de les vacances que farà aquest estiu.

Vida i mort tot mesclat...la constatació de que la vida segueix, uns arriben, altres marxen i res sembla importar.

dilluns, d’abril 12, 2010



No estic tenint uns mesos molt bons a nivell laboral.

Estant immers en el projecte de canvi de rumb laboral, no és gaire positiu quan et trobes un "loco" que canvia d'opinió segons d'on bufa el vent, on malgrat la falta de recursos i estructura el culpable sempre ets tú, on el "loco" va fent coses il·legals (com fixar unilateralment el sostre salarial a gent que cobra per hores, malgrat que n'hagin facturat per sobre d'aquest sostre, i dir que s'oblidin de cobrar-les) i a sobre et diu que no saps motivar al teu equip.

En aquest ambient, on per primera vegada desitjo que si no m'arriba aviat un canvi d'empresa em despedeixin de l'actual, recordo la imatge de la Revolució Francesa prenent la Bastille.

Recordo que estudiant història aquest quadre em fascinava, no pels pits de la Revolució (que ja em conec alguns...), sinó per la força que impregna la dona amb la bandera empenyent el poble a lluitar i resistir, a defensar uns ideals i no deixar-se trepitjar per persones que es creien amb dret de fer el que volien.

I suposo que, sense una dona que em mostri els pits amb una bandera, jo també haig de fer la meva revolució.

En primer lloc, rependre el blog, que el tenia abandonat per falta de forces.

Bon dilluns, obrim la paradeta!