dijous, de novembre 27, 2008

Revolució social

Parlava l'altre dia de revolucions.
Si el 1750 va començar la Revolució Industrial,
el 1848 va ser la Primavera dels Pobles,
i el segle XX s'ha caracteritzat per la revolució tecnològica
potser seria hora de que el segle XXI sigui la Revolució Social.
Ara, quan miro al meu costat vec bones persones, persones dolentes i gilipolles. I aquests últims, com el de la foto, sembla que es multipliquen, impedint al bé triomfar sobre el mal (com a Bola de Drac, el Senyor dels Anells i tantes altres).
De manera que, veient el panorama, millor m'apunto a la revolució de la Macy Gray, la sexual revolution.

dilluns, de novembre 24, 2008

Carta d'ajust


Deu ser el temps, el fet que aquest any vaig molt cansat, que si normalment em costa encarar l'hivern i el fred aquest any més, que el cicle del 3 afecta al món laboral (després ho explico), que el mercat laboral està més congelat que Siberia, que encara no tinc la idea brillant per començar la carrera d'èxit sense fama...però últimament sembla que estic en stand by, amb moltes idees però poc esma de dur-les a terme.
L'altre dia em van dir que la meva experiencia laboral es definia per les feines que he fet després de la uni, que les feines de 3 mesos que feia quan estudiava no eren feines. Vaja, que ara treballo en seriuuuu i abans en bromaaaaaa!!! Quins acudits! I ara fa 3 anys que treballo en seriu, així que estic passant una crisis del 3!
En fi, que darrerament estic amb carta d'ajust, ja us avisaré quan comenci la programació. Potser em converteixo en canal porno, qui sap...

dimecres, de novembre 19, 2008

Desmitificant


Ahir estava veient el Hormiguero de Cuatro. No sóc gaire fan del programa del Pablo Motos (prefería el seu programa de radio "No somos nadie"), però han tingut la genial idea de llegir frases cèlebres de nens. El procés és llegir a diari unes quantes frases dels nens dels espectadors.


Ahir em reia molt amb una, en que un nen entra a una important esglèsia i li pregunta al pare,
"Papá, por qué está ese hombre ahí arriba haciendo la grulla con cara de pena?" (frase adaptada, no la recordo exactament)
Els nens sempre veuen per sobre les Empreses, siguin quines siguin, amb una clarividencia brutal!


dimarts, de novembre 18, 2008

Paral·lel

Cap de setmana de cimeres.
Quan un estava a la del G20, jo estava a la del urs de marketing.
Quan un estava movent el cul per la incomoditat del taburet que li havia deixat Sarkozy, jo trobava incomode el seient de l'Udon on dinava.
Quan un es feia la foto amb tots els amigots, jo mirava la exposició de Modernitat Americana de la Fundació Miró.
Quan un tornava cofoi a casa diumenge, jo jugava a futbol.
Quan un es reconfortava al sofà veient-se al G20 (ni que sigui de gos falder), jo admirava el luxe dels vaixells del Salò Nàutic.
Cap dels dos hem arreglat el món, ni el capitalisme. Però l'únic dels dos que porta matinant desde dilluns per pencar i intentar poder accedir a la meva emancipació sóc jo.
Sincerament, li poden donar pel sac a la merda de la foto!

dimecres, de novembre 12, 2008

De gilipolles...


Apliques a una oferta d'una consultora de recursos humans que cerca un Brand Manager a una multinacional del món de la cosmètica i et truca el típic consultor model "YO SÉ DE TODO Y TODO LO QUE DIGO ES VERDAD", aka Accenture Style, concertant entrevista. Tinc anys d'experiencia, estic dirigint 350 persones, tinc 27 anys, he fet de venedor i tinc un clar perfil de manager.

Primera frase: "sé que habías aplicado a una oferta de Brand Manager, pero...", ja comença malament, "la verdad que no te veo como vendedor vendiendo tabaco para Philip Morris". Em pregunto dues coses...un venedor és algú que ven, per què ho emfatitza?...i dos, què té a veure un comercial amb un brand manager?....continua "han pensado que eres un perfil muy ingeniero y en cambio a mi me va de perlas tu perfil de gestor".

Cagunelssetzejutgesielpenjat!

A veure, jo ja sé que no tinc cap experiencia professional en el camp de les vendes i el marketing, a excepció de quan vaig fer de venedor al Decathlon,quan estava buscant sponsors pel forum d'empreses de la uni i quan vaig fer una campanya de publicitat agresiva per l'obra del Grup de Teatre Enginyeria de la qual era co-protagonista. Ara bé, era l'únic punt que no complia. Tinc experiencia dirigint personal, tinc fluïdesa amb la llengua de Shakespeare (i amb les altres que penseu també, marranots!!!) , sóc jove i m'interessa una bona remuneració (esperant a establir-me com emprenedor a internet). I igual passa amb marketing manager o product manager.

Em sembla gilipolles discriminar algú perquè no té tota la experiencia que requereixes desenvolupada en un entorn de marketing pur (perquè tot està enfocat a això). I encara més quan està cursant un postgrau en la matèria.

Quan aconsegueixi ser emprenedor i muntar la empresa que em permeti treballar 8 hores (a la setmana), escriuré al consultor de recursos humans..."he pensado que no encajas como consultor vendiendo ofertas de trabajo, en cambio tengo un perfecto lugar para ti, el de gilipollas de la oficina"

Perquè no em podeu negar que, a totes les oficines del món hi ha com a mínim un gilipolles.

De receptes...


Em sento com l'ou de color a punt de ser convertit en truita...
m'adobaran amb ceba i patata?

diumenge, de novembre 09, 2008

Talkin' bout the Revolution


És hora de deixar de parlar,
i començar la Revolució.
Malgrat que encara no sé ben bé com...
Ja he fet un pas, perquè la Revolució va començar amb les idees del post del mes passat,però no sé com fer el segon, el tercer...i encara menys com caminar.
Això sí, sé on vull arribar

divendres, de novembre 07, 2008

Loco


Unos dicen que padecen transtornos mentales,
otros que estan locos,
otros que son clarividentes que se dan cuenta de la mierda de nuestro sistema.
Como son señalados como errores del sistema,
los encierran en edificios para que no perturben el proceso.
Pero, qué somos nosotros para ellos?

dimecres, de novembre 05, 2008

I have a dream today

Han fet falta 45 anys...per fi unes eleccions que em transmeten esperança i por, por de que els mateixos que van acabar amb la vida de persones que buscaven progrés amb valors humans com Martin Luther King o John F. Kennedy no vulguin acabar abans d'hora amb Barack Obama
Us deixo amb un dels millors discursos de la història de la humanitat, per cortesía de http://www.juntosociety.com/hist_speeches/mlkihad.html

Delivered on the steps at the Lincoln Memorial in Washington D.C. on August 28, 1963

Five score years ago, a great American, in whose symbolic shadow we stand signed the Emancipation Proclamation. This momentous decree came as a great beacon light of hope to millions of Negro slaves who had been seared in the flames of withering injustice. It came as a joyous daybreak to end the long night of captivity.
But one hundred years later, we must face the tragic fact that the Negro is still not free. One hundred years later, the life of the Negro is still sadly crippled by the manacles of segregation and the chains of discrimination. One hundred years later, the Negro lives on a lonely island of poverty in the midst of a vast ocean of material prosperity. One hundred years later, the Negro is still languishing in the corners of American society and finds himself an exile in his own land. So we have come here today to dramatize an appalling condition.
In a sense we have come to our nation's capital to cash a check. When the architects of our republic wrote the magnificent words of the Constitution and the declaration of Independence, they were signing a promissory note to which every American was to fall heir. This note was a promise that all men would be guaranteed the inalienable rights of life, liberty, and the pursuit of happiness.
It is obvious today that America has defaulted on this promissory note insofar as her citizens of color are concerned. Instead of honoring this sacred obligation, America has given the Negro people a bad check which has come back marked "insufficient funds." But we refuse to believe that the bank of justice is bankrupt. We refuse to believe that there are insufficient funds in the great vaults of opportunity of this nation. So we have come to cash this check -- a check that will give us upon demand the riches of freedom and the security of justice. We have also come to this hallowed spot to remind America of the fierce urgency of now. This is no time to engage in the luxury of cooling off or to take the tranquilizing drug of gradualism. Now is the time to rise from the dark and desolate valley of segregation to the sunlit path of racial justice. Now is the time to open the doors of opportunity to all of God's children. Now is the time to lift our nation from the quicksands of racial injustice to the solid rock of brotherhood.
It would be fatal for the nation to overlook the urgency of the moment and to underestimate the determination of the Negro. This sweltering summer of the Negro's legitimate discontent will not pass until there is an invigorating autumn of freedom and equality. Nineteen sixty-three is not an end, but a beginning. Those who hope that the Negro needed to blow off steam and will now be content will have a rude awakening if the nation returns to business as usual. There will be neither rest nor tranquility in America until the Negro is granted his citizenship rights. The whirlwinds of revolt will continue to shake the foundations of our nation until the bright day of justice emerges.
But there is something that I must say to my people who stand on the warm threshold which leads into the palace of justice. In the process of gaining our rightful place we must not be guilty of wrongful deeds. Let us not seek to satisfy our thirst for freedom by drinking from the cup of bitterness and hatred.
We must forever conduct our struggle on the high plane of dignity and discipline. We must not allow our creative protest to degenerate into physical violence. Again and again we must rise to the majestic heights of meeting physical force with soul force. The marvelous new militancy which has engulfed the Negro community must not lead us to distrust of all white people, for many of our white brothers, as evidenced by their presence here today, have come to realize that their destiny is tied up with our destiny and their freedom is inextricably bound to our freedom. We cannot walk alone.
And as we walk, we must make the pledge that we shall march ahead. We cannot turn back. There are those who are asking the devotees of civil rights, "When will you be satisfied?" We can never be satisfied as long as our bodies, heavy with the fatigue of travel, cannot gain lodging in the motels of the highways and the hotels of the cities. We cannot be satisfied as long as the Negro's basic mobility is from a smaller ghetto to a larger one. We can never be satisfied as long as a Negro in Mississippi cannot vote and a Negro in New York believes he has nothing for which to vote. No, no, we are not satisfied, and we will not be satisfied until justice rolls down like waters and righteousness like a mighty stream.
I am not unmindful that some of you have come here out of great trials and tribulations. Some of you have come fresh from narrow cells. Some of you have come from areas where your quest for freedom left you battered by the storms of persecution and staggered by the winds of police brutality. You have been the veterans of creative suffering. Continue to work with the faith that unearned suffering is redemptive.
Go back to Mississippi, go back to Alabama, go back to Georgia, go back to Louisiana, go back to the slums and ghettos of our northern cities, knowing that somehow this situation can and will be changed. Let us not wallow in the valley of despair.
I say to you today, my friends, that in spite of the difficulties and frustrations of the moment, I still have a dream. It is a dream deeply rooted in the American dream.
I have a dream that one day this nation will rise up and live out the true meaning of its creed: "We hold these truths to be self-evident: that all men are created equal."
I have a dream that one day on the red hills of Georgia the sons of former slaves and the sons of former slaveowners will be able to sit down together at a table of brotherhood.
I have a dream that one day even the state of Mississippi, a desert state, sweltering with the heat of injustice and oppression, will be transformed into an oasis of freedom and justice.
I have a dream that my four children will one day live in a nation where they will not be judged by the color of their skin but by the content of their character.
I have a dream today.
I have a dream that one day the state of Alabama, whose governor's lips are presently dripping with the words of interposition and nullification, will be transformed into a situation where little black boys and black girls will be able to join hands with little white boys and white girls and walk together as sisters and brothers.
I have a dream today.
I have a dream that one day every valley shall be exalted, every hill and mountain shall be made low, the rough places will be made plain, and the crooked places will be made straight, and the glory of the Lord shall be revealed, and all flesh shall see it together.
This is our hope. This is the faith with which I return to the South. With this faith we will be able to hew out of the mountain of despair a stone of hope. With this faith we will be able to transform the jangling discords of our nation into a beautiful symphony of brotherhood. With this faith we will be able to work together, to pray together, to struggle together, to go to jail together, to stand up for freedom together, knowing that we will be free one day.
This will be the day when all of God's children will be able to sing with a new meaning, "My country, 'tis of thee, sweet land of liberty, of thee I sing. Land where my fathers died, land of the pilgrim's pride, from every mountainside, let freedom ring."
And if America is to be a great nation this must become true. So let freedom ring from the prodigious hilltops of New Hampshire. Let freedom ring from the mighty mountains of New York. Let freedom ring from the heightening Alleghenies of Pennsylvania!
Let freedom ring from the snowcapped Rockies of Colorado!
Let freedom ring from the curvaceous peaks of California!
But not only that; let freedom ring from Stone Mountain of Georgia!
Let freedom ring from Lookout Mountain of Tennessee!
Let freedom ring from every hill and every molehill of Mississippi. From every mountainside, let freedom ring.
When we let freedom ring, when we let it ring from every village and every hamlet, from every state and every city, we will be able to speed up that day when all of God's children, black men and white men, Jews and Gentiles, Protestants and Catholics, will be able to join hands and sing in the words of the old Negro spiritual,
"Free at last! free at last! thank God Almighty, we are free at last!"

dimarts, de novembre 04, 2008

Una mica de genis


Llegia amb humor algunes de les frases del Calvin, de Calvin & Hobbes...
"Todo el mundo cree que ser un supergenio es divertido, pero no se dan cuenta de la cantidad de idiotas que hay que soportar a diario"
"Soy un genio incomprendido...la gente no se da cuenta de que lo soy!"
"Cada día de mi vida me veo forzado a añadir otro nombre a la lista de gente que me cabrea"
La darrera la tinc estampada en una samarreta, però les dues primeres em fan pensar en totes aquestes persones que hem estat tancats en el procés educacional establert a Espanya.
Jo no sóc superdotat ni superintel·ligent, però reconec que m'aburria a classe i que el meu aborriment sol es veia recompensat per treure excel·lents sense esforç. És a dir, que jo he aprés a tenir-ho tot sense suar (a NIVELL ACADÈMIC). Any rera any les maeixes equacions de primer i segon grau, els mateixos problemes de física, les mateixes anàlisis sintàctiques, etc.
Si a mi em passava això, que els hi passava a gent amb més potencial?
Ja sé que a Espanya tot és superguai i xaxipiruli i no podem discriminar a ningú i dir-li gilipolles desde petit, ja que llavors li creem traumes que degeneren en transtorns majors i al final el gilipolles acaba fent alguna desgracia. Ara bé, per què llavors la gent amb potencial té que apendre menys o subdesenvolupar el seu talent perquè hi han gilipolles que o no estudien el que necessiten o prefereixen jugar a futbol o enlloc d'esforçar-se a entendre la mateixa equació de segon grau prefereixen follar-se a la noia o al noi guai de l'insti...o simplement ells faran un mòdul i guanyaran més que els capullos empollons...
No els hi trec la raó en el que guanyaran més que els capullos empollons fent un mòdul (com a mínim a curt plaç...), però crec que s'hauria de dir prou a aquesta correcció política que degenera en una pèrdua de "cervells".
No creieu que els alumnes amb talent (ja no superdotats) mereixen rebre una formació adequada al seu potencial? I no penseu que els professors es mereixen donar classe a alumnes que els escoltin i absorbeixin la seva experiencia? I finalment, perquè li diuen educació quan a les escoles, excepte certes matèries, s'imparteix bàsicament formació?