ÇA VA BIEN!

Ha estat un cap de setmana molt dur. Després de dos mesos treballant cada dissabte, de sis mesos sense poder fer vacances i treballant tots els ponts...aquest cap de setmana ha estat la traca final, treballant els dos dies de 10 a 21:30...

Així que ahir a la nit vaig anar al Apolo, als 15 anys de la sala Antilla. Salsa de la bona de la mà de la Sucursal SA, però acabant amb el plat fort, Africando. Salsa d'arrel, desde Àfrica, a l'estil d'Orquestra Baobab, però mesclat amb el toc llatí i novayorqués de la Fania...Pels no iniciats sorpren sentir el ritme salseru i la lletra en wolof o francés, però són una canya.

No vaig poder acabar el concert, perquè a les 2:30 encara salsejavem...i a més, després de 34 anys sense guanyar res, els mamons de la selección (no entro en partidismes, jo sóc de la Seleçao...la brasilera!) guanyen quan jo estic de guardia. Aldarulls, foc a contenidors, etc. Total que he dormit 2 horetes.

Malgrat tot, ara ja puc recuperar la meva vida social (reduida a quasibé 0), celebrar el meu aniversari, agafar vacances, gaudir del cap de setmana, tocar, anar a fer snorkelling...en fi, gaudir de l'estiu.

Com deia el cantant d'Africando...

ÇA VA BIEN!!!!!!!!!!!

I us deixo un videoclip de la banda sonora d'aquest cap de setmana...i de fet ben bé podria haver estat jo!

Cómo conocer el estado del planeta

He llegit al blog Crisol de Músicas un post sobre com parlar amb ballenes que m'ha fet pensar que aquesta seria una bona manera de saber, de primera mà, el que pateixen les victimes de l'ús inhumà que fem els humans del planeta.

Seria una manera de descobrir les falsedats que s'amaguen darrera dels discurssos dels polítics i de ser acusats de, literalment, ofegar la Terra.

Pels mandrosos, copio el post.

Una recomanació, visiteu el blog Crisol de Músicas. Descobrireu un munt de música interessant!

miércoles 25 de junio de 2008

Dialogando con ballenas

Hace unos años un productor de documentales de televisión me hizo la propuesta de trabajo más fascinante que jamás había escuchado a nadie. Su proyecto consistía en demostrar la teoría de que los sonidos característicos que emiten y sirven para comunicarse entre sí a grandes distancias las ballenas y todos los cetáceos en general eran una sucesión de pequeñas y rápidas percusiones. La hipótesis a demostrar era la semejanza entre estos fantásticos cánticos transoceánicos y una banda de tambores sabar tocada por percusionistas senegaleses. No sé si sabéis pero ese mito del tam tam que veíamos en las películas de Tarzán es cierto. Los tambores sirven para comunicarse y además su lenguaje es muy sofisticado.Mi trabajo consistiría en aprovechar mi experiencia que había adquirido sobre el terreno de las bandas de tambores senegaleses, para organizar un grupo y embarcarlo en aguas canarias con el fin de conseguir el encuentro y por tanto la comunicación entre el mundo marino de las ballenas y el percusivo de los humanos. Es fácil de imaginar que el proyecto no fue aprobado por esos encorbatados directores de programación.Ahora veo con interés como el músico norteamericano David Rothenberg con un proyecto de características similares ha conseguido realizarlo y grabar la respuesta de una ballena al sonido de su clarinete:
ballena vs. clarinete
Todavía no hemos descubierto un traductor simultaneo para saber lo que nos cuentan, pero si algún día esa alucinante idea de dialogo entre tambores y ballenas se hace realidad, estoy seguro que escucharemos muchas recriminaciones que nos echaran en cara los pacíficos cetáceos.

Rock with Hot 8

En aquests dies que estic cansat i sense paraules,
amb ritme i alegria interns que han de mantenir-se a dins
sinó vull estar mal vist a la feina,
amb ganes d'estiu i mojitos a la fresca,
que millor que deixar sonar la música...

M'encanten els cels a la posta de Sol de la primavera,

però m'encissa la Lluna plena sobre el mar als capvespres d'estiu

M'agrada la bellesa del moment intermedi entre la llum i la foscor

vista al futur

L'altre dia, en una conversa vaig deixar anar allò de "Déu dóna pà a qui en realitat vol galetes".

Immediatament vaig recordar a un blog, que va tancar, que llegia al principi d'obrir el meu. Es deia La Hormiguita, i feia frases curtes, però ingenioses. Sempre em ric amb aquella de "Hay quien pide pan cuando lo que en realidad quiere son galletas".

Aquests dies, llegia el meu passat (gracies a aquest blog i al gmail) i m'adono de com he canviat, tant en plantejaments, com en idees i maneres d'expressar-les. Això sí, l'estil és semblant.

Aquests dies tanquen molts blogs. Diuen que per falta de temps, idees i altres motius. Jo també ho vaig fer i vaig tornar. Això sí, lliure de les pressions autoimposades de postejar a diari i del nivell de visites. Ara escric quan em ve de gust i del que em ve de gust...just el que volia i feia al principi del meu blog.

Hi ha gent que obre blogs per estar "in" a la moda que corre en un moment determinat, altres volen notorietat literaria que no tenen a les lletres convencionals (tranqui Veí, no em refereixo a tu!), altres per canalitzar fantasmes, altres per compartir idees...en fi, motius mils. Però a la majoria ens agrada el fet d'escriure i crear. I per això, els tancaments que em fan més pena són aquells que afirmen que ja no tenen res a aportar o que es deixen endur per gent que els hi critica que sempre creen coses semblants. Em fa pena pel que suposa de limitacions, de pèrdua de llibertat.

Per això, ara que miro el passat amb la vista al futur, espero que pugui seguir tocant molts anys com el so de les congues del difunt Tata Güines en aquest dibuix del blog viajesmorrocotudos.blogspot.com.

El maquillatge ideal per a ser una bona Zorra!

Un altre anunci d'aquells que no tenen en compte el que significa la paraula en l'idioma d'origen.

Si ja va ser famós el Mitsubishi Pajero o el model Moco de Nissan, ara arriba els cosmètics Zorra, perquè una zorra és forta, perquè una zorra és sexy, perquè una zorra és independent...

O és un anunci masclista o hi hauran tota una colla de creatius de màrqueting que es preguntaran com pot ser que aquests cosmètics no triomfin en els païssos de parla hispana.

Tonteries

there were just a Scotish man, an English man and me playing the fool, but I had the same feelings with them, as if time have never passed away in our friendship.

It's great to feel that!

Meditació de dilluns

imatge extreta del blog d'en Té la mà Maria - Reus

He tornat a treure el cap pels blogs després de setmanes immers en 12-13 hores de feina.

Pel mig he fet l'examen del Certificate in Advanced English,

al Consell Europeu han aprovat les setmanes de 65 hores (ni de conya!),

he passat al tercer nivell de salsa

i he recuperat les agradables converses amb amics i amb gent de l'Àfrica.

Però cada cop sento més gran la llavor que sempre he dut dins meu de descontentament amb la societat en la que vivim, del ritme de llevar-se cinc dies, treballar un mínim de 8 hores i després acabar cansat, nerviós, emprenyat, irritable...

Sé que no he tingut la sort de nèixer ric o tenir una idea que m'ho permeti ser, però cada cop tinc més ganes de tenir una vida més naturalitzada. Potser mai podré anar a tots els racons d'aquest món, però podré apreciar la bellesa del meu.

No sóc l'únic que pensa o es sent així, i com tots ens retè la por al buit, a no saber què fer si no fas el que saps.

Suposo que tot és qüestió de treure el cap per la finestra i mirar que hi ha a l'altra via...

Recordes?

Es llevà amb un colló sobresortint del pantaló del pijama. Sense treure's les lleganyes, es va estirar i va dir el seu "som-hi!" que li donava energia cada matí.

Es va fixar en la mossa que hi havia al seu llit. Morena, cul de prèssec, pits proporcionats d'aquells que t'apunten i et diuen "devora'm!", llavis tendres. Alicia?Isabel?Cristina?Angelina? Joder, com dimonis es deia...és més, on la va conèixer? No recordava res.

Es va passar aigua per la cara, va anar a la cuina i es va agafar un suc i una tira de xocol·lata 74% cacau. Necessitava pensar. Què havia fet ahir? Ostia, no recordava res. L'últim record que tenia era el d'una metgessa tirant-li amb força d'un dels seus queixals. Ja és trist, va pensar, que el teu darrer record sigui aquella imatge de la pel·lícula "12 monos".

Va obrir la finestra...pluja. Tan secs que estàvem i ara no puc estrenar la camisa de lli! Camisa de lli?Ja tenia un record més. Va mirar la marca al coll de la camisa...Adolfo Dominguez. Com a mínim ja sabia una cosa més d'ell mateix. Havia comprat a una botiga d'aquest famós dissenyador.

Va anar circulant pel pis, caminant amb el tors nu, mirant les coses del seu voltant, fins a aturar-se a l'equip de música. Quina pila de cd's! Hi havia els Rolling Stones, Beatles, Ray Barretto, Ornette Coleman, Gilberto Gil, Richard Bona, U2 i un llarg etcétera. Li agradava la música, no hi havia dubte. Més si tenim en compte que acabava de veure diversos instruments de percussió. Sabia tocar els bongoes?Qui ho diria amb aquells butifarrons que tenia per dits! Coi, si a més es menjava les ungles! Per primer cop es va adonar de que, mentre passejava, s'havia anat mastegant la ungla del dit petit...quin sabor. Tenia unes ungles "gourmet"!

No aconseguia aclarir molta cosa més sobre ell mateix, excepte que li agradava llegir. No recordava quan havia comprat aquell llibre de Quim Monzó. Fins i tot, desconeixia que llegía novel·la eròtica, però tenia un llibre escrit a quatre mans que pertanyia a aquest gènere.

Va tornar al llit. Ella encara dormia. No la recordava, però un home és un home i la dona que jeia al seu llit - era seu?, es va preguntar - estava per sucar-hi pa. Li va acariciar el culet. La noia es va despertar, el va mirar sorpresa i li va somriure. es va apropar i el va besar. No ho aconseguia recordar, però segur que ell era un tio viril capaç d'estripar nits i garantir sis orgasmes mínim. I sinó, com a tasca preventiva, no podia deixar que una pèrdua temporal de memòria destrossés una possible gran reputació. Així que es va ficar per feina i va gaudir del cos de sucre moreno. Quines cames! Quin entrecuix!

De sobte, es va adonar de les fotos...amb raó no recordava res. Amb la fera folla que es gronxava salvatgement sobre el seu penis, a un se li oblidaven totes les preocupacions. De fet, ja no aconseguia recordar quines eren.

NOTA ALS COMENTARIS : AQUESTA ÉS UNA HISTÒRIA INVENTADA...AMB PARTS REALS

Where is Robertinhos?

Una pista...a la feina segur que em reconeixerien ràpid!

Avui fa 27 anyets que la Terra va millorar una mica, com a mínim en "glamour"

PD : Igual que el Veí de Dalt, jo tampoc tinc àvia.

Fatboy Slim

Era un d'aquells concerts que esperava feia temps, d'aquells que dius "quan fagi un concert a Barcelona no me'l perdo". I així va ser.

Quan em vaig enterar que feia una sessió al Espacio Movistar, vaig deixar enrere les meves poques ganes d'anar a aquesta carpa que han muntat i vaig comprar entrades.

Norman Cook, alias Fatboy Slim, va aparèixer com a baixista dels THe Housemartins. Sense gran èxit, va passar a provar sort en el món de la electrònica. Després de conèixer als The Chemical Brothers va debutar amb un gran àlbum, "Better living through chemistry". Malgrat tot, no va ser fins que va publicar "You've come a long way baby" amb el seu "Praise you" que el vaig escoltar per primer cop.

Els seus concerts tenen fama de ser una festa, tal com he vist en alguns videos a internet. Malgrat tot, els puristes de la crítica, l'acusaven divendres a la previa de que és massa comercial i que en el concert sol faria gran èxits. No sé si es deuria llegir la crítica o no, però la veritat és que tret del "Right here, right now" i l'obertura/tancament del concert amb els acords del "Praise you" poqueta cosa més. Va ser un concert d'electrònica, d'aquells on hi ha gran quantitat de gent living chemistry.

No va estar mal, però per a mi no va ser el seu millor concert. Preferia una mica més de grans èxits...