Avui vaig a un enterrament.No m'agrada anar-hi, com a la majoria. Però hi aniré.
No coneixia al cadàver. Era la mare d'una persona a qui estimo i hi vaig perquè sé que ell valora que la gent vagi a la misa pel difunt (jo sempre espero fora, per respecte als creients en les mises...).
La pregunta és immediata.
Tindria que fer el que em dicta la vena de que no m'agraden els funerals i que no coneixia a la morta, o bé el que em dicta la veu de que cal anar-hi si t'aprecies al viu.
En altres paraules,
per què la gent s'enfada si no vaig als funerals perquè ells valoren que els amics compleixin les tradicions litúrgiques i jo tinc que trencar els meus ideals i anar a unes tradicions que jo no comparteixo (si desconec al protagonista)?
I el que realment em molesta,
per què la gent considera que els amics de veritat estant presents en aquest coi de tradicions?
6 comentaris:
Buff! que n'és de complicat això, però de no fa gaire enm fa l'efecte que una abraçada mai li és sobrera a la persona que acompanyes.
No sóc gens de missa, no hi vaig mai. En casos així, però, hi vaig perquè considero que acompanyo la persona morta i família en la "seva" manera de celebrar-ho, sigui la que sigui. Fins i tot, encara que la majoria les recordo de quan era nena, no segueixo les oracions ni res. Només hi sóc.
lo primer que he pensat és: si l'amic és prou fanàtic com per ofendre's, potser no et cal tenir-lo d'amic...
(jo també penso que les coses s'han de fer per coherència)
i al moment... una perspectiva diferent: si en lloc de ser un enterrament fos un casament i l'amic en lloc de ser (suposadament, que no ho dius) catòlic fos musulmà, o jueu, em faria "gràcia" anar a veure la seva celebració religiosa?
crec que negar-se a assistir a un esdeveniment "només" per convicció pot posar-nos més a prop dels fanàtics que del punt just; potser sigui el terme mig, anar on el cor et demana o la empatia per l'altra persona prescindint una mica del decorat... jo no vaig a esquiar perquè no m'agrada; però no vol dir que si "un dia" algú a qui aprecio o estimo m'ho demana, no ho faci.
collons... ja comencem el dia donant voltes filosòfiques al món!
petons i llepades d'entremig!
dons molt fàcil: per fer costat a la persona que estimes, per agafar-li la ma quan faci falta, i per portar-la a fer un café quan s'hagi acabat tot i escoltar-la i deixar-la plorar si ho necessita. aixis de fàcil.
Bé la diferencia és ho fas per a tu o ho fas per a ell? jo crec q aki es on està l'important. A vegades fem gestos que per nosaltres no son importants o fins i tot ens semblen ximples o desagradables per als altres.
Robertinhos...
Hi ha situacions en què has de prioritzar el que els agrada als que t'importen i estimes. Fer costat a algú en un moment de pèrdua s'agraeix i si no hi vols anar, truca'l i ofreix-te per fer-li una estona de companyia, encara que no parleu. Saber que tens persones al teu costat malgrat allò que no comparteixes és un regal.
Una abraçada wapo!
Publica un comentari a l'entrada