Una societat de desgraciats?

Llegia en un diari diumenge que les eleccions professionals que fem a l'inici de la nostra carrera determinen el futur laboral. Fins i tot les pràctiques de la carrera.

Per tant, segons això, les meves eleccions professionals fan que estigui tancat en una gàbia que jo mateix he construït i de la qual no en tinc la clau.

Encara serà veritat allò de que estem creant una societat de desgraciats.

En primer lloc, quan em van fer seleccionar la carrera no tenia clar qè volia. Sóc un tastaolletes, m'agrada variar, sóc multidisciplinar. Així que vaig escollir enginyeria industrial, perquè les sortides professionals tendien a infinit.

En segon lloc, a mi m'agradaria haver començat de president de La Caixa, però a les pràctiques sol em van oferir enginyer de procés, assistent de comunicació i d'altres. Per tant, jo no vaig escollir gaire!!!!

I finalment, si les habilitats personals i la formació em permeten ser bo en altres camps on a més puc extrapolar coneixements adquirits en experiències passades, per què no puc fer aquest salt?

Actualment dessitjo fer el salt al marketing (encara que no tanco les portes a tasques d'enginyer de procés, supply chain management i/o management), però a tot arreu em descarten perquè no tinc experiència concreta en el sector i no compleixo els dos, tres, cinc o deu anys d'experiència mínima. I malgrat que la resta de punts els tinc ok (proactiu, capacitat de lideratge, gestió de projectes multidepartamentals, etc.), no tinc res a fer.

I la meva pregunta és, com collons aprén la gent si totes les ofertes demanen 2-3 anys d'experiència?

Envejo a la gent dels EE.UU. on la gent pot canviar el rumb professional sense tants problemes. Recordo un amic de Sacramento que em deia que a la vida sempre pots tornar al punt d'inici i agafar un altre camí. Aquí a Espanya sol podria continuar el camí i anar a estimbar-se al final.

Potser sí que estem creant una societat de desgraciats...

Aprofito per a saludar a la Llum de Dona, a en Clint, a l'Alepsi, a la Déjà Vie, a la Sidlia, a la Rinxol, a la Candela i a la resta de blocaires amb qui he fet camí junts i que darrerament s'han pres un descans creatiu. Espero que torneu aviat, com els The Rolling Stones!