Avui he anat a la Escola d'Enginyeria Superior Industrial de Barcelona, per estar present al 19è Forum ETSEIB. Romàntic que sóc jo (vaig ser organitzador del Forum 2004, el 14è ;p ) i també perquè cerco feina (no ens enganyem, em vaig perdre del 16è al 18è).
Com a la època d'universitari, he baixat amb tren i metro i he pogut comprobar les tècniques dels passatgers. En qualsevol transport, sol els millors aconsegueixen un seient encarats amb el sentit de la marxa. La resta es reparteixen les molles o es queden drets.
Avui he tornat a sentir "l'amor" de la persona que va darrera meu a Plaça Catalunya per agafar la Renfe. Encara no s'havia aturat el tren que la persona de darrera meu ja m'estava abraçant, deixant sentir el seu pit a la meva espatlla. Sol li faltava cridar-me: "Vamos soldado, no dejes que estos maricones cojan nuestro asiento!" I mira que el tren venia buit!!!
Un altre fet diferencial que identifica un caçador de seients d'un piltrafilla qualsevol és la manera en que puja al tren. Una persona vulgaris deixa baixar, puja tranquilament, mira si hi ha un seient buit i si hi ha sort va caminant tranquilament cap allà. Un caçador de seients, a més d'estar empenyent si té una persona davant per pujar al vagó, ja té localitzat els millors seients lliures abans de que el tren s'aturi. Aconseguir un d'aquests seients és qüestió de tècnica i temps. Per tant, MAI deixa baixar a la gent del vagó. A empentes i cops de colze s'obre pas per pujar al vagó i com si fos una unitat de terminator, encén el laser i enfoca al seient seleccionat. Si algú se li ha avançat és empés fora del camí amb un sutil cop de colze. Quan s'asseu al seient, tot caçador dedica una mirada de suficiencia a la resta de caçadors i una de "pardillus" a la gent que es queda dreta. Immediatament després adopta el posat de persona seria i respectuosa.
En el metro la lluita és igual o més despiadada. Les empentes ja es donen per a poder quedar-se dret agafat a una barra.
Avui m'han atacat amb una nova tècnica. Un metro d'aquests nous que vas sentat d'esquena a la finestra. Tota la bancada lliure excepte una plaça al costat de la barra. Jo entrava per la porta de l'altre costat on estava la plaça ocupada. M'anava a sentar a la plaça lliure amb barra quan m'han atacat. Una dona de mitjana edat i gran estatura venia corrents (literal) desde la porta al costat de la plaça ocupada del banc. Veient que jo m'anava a sentar s'ha girat d'esquena i desde la meitat del banc ha anat enfocant el seu CUL cap a la plaça on m'anava a sentar. SOl tenia dos opcions, sentar-me i quedar sota el cul o deixar-li la plaça. M'he sentat al banc d'enfront i la cabrona encara m'ha mirat amb cara de "aquest jovent d'avui en dia...aix".
Però per sobre dels caçadors de seients, jo temo als repartidors d'enfermetats. A la gent que tus i no es tapa la boca, a la gent que estornuda i no es posa la mà. Aquella gent que generosament reparteix els seus refredats, grips i tal. Encara no hem arribat al nivell de la Xina (una dona m'explicava que a l'autobús, tot ple, un xinés que li arriba a l'alçada del pit li va fotre tot l'estornut al pit, sense tapar-se la boca. Al cap de dos dies tenia la grip...), però tot arriba.
M'ha agradat poder tornar a veure la fauna que corre pel transport públic. Ja us diré si demà estic refredat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada