"llavors tu toques per tocar en públic?"

NO

Jo vaig començar a tocar perquè duc el ritme per dins. Sempre m'ha agradat la percussió. Cert que no he començat a tocar fins el 2005, ja que sempre tenia por de gastar-me diners amb un instrument i que després no fos el que m'esperava.

Però a Paris, una nit, en la plaça al costat del Palais de Toquio (prop de Trocadero) hi havien percussionistes i malabars de foc. I un francés em va deixar el seu djembe i em va donar una mica de coneixements. I vaig sentir el ritme pujar per les mans, recòrrer el meu cos i tornar al djembe a través de les meves mans, però duent part de mi al ritme. Una sensació extranya. No us la puc descriure. a més, l'ambient era inmillorable. de nit. Paris. Gent jove. Malabars de foc al ritme de la percussió. Percussionistes fent un semicercle. Projeccions. Gent ballant. La Eiffel Tower amb les llums. I vaig oblidar els meus problemes. I vaig volar espritualment parlant.

Aquesta sensació no la tinc quan estic a les classes, ja que allí, encara que em relaxo, no toquem llargament. Anem tallant, corregint errors, provant coses noves, etc.

en canvi sí que la tinc quan toco en públic, perquè llavors no importa res.

Jo toco per mi

Sexus

M'agradaria saber respostes a aquesta pregunta :

On feu l'amor quan no teniu pis propi?

S'accepten respostes amb llocs que coneixeu d'amics.

Pensions com la Paloma, etc. queden excloses

Homenatge a una amiga

aquest text és un elogi a una amiga que no tanca les portes a viure aventures en la seva aventura principal, la vida. A una amiga que, sense cap relació sentimental, aprofita per viure les possibilitats que li surten.

Sí, realment em vas impressionar. Jo no hagués tingut valor per anar a Paris amb una noia que acabés de conèixer fa una setmana en un Starbucks. O potser sí? depén del sentiment.

Espero que tot hagi anat bé.

Halloween

vaig anar a una festa de Halloween. No sóc amant d'importar festes, però uns amics anglesos organitzaven una festa a casa seva.

Vaig anar empés per juntar-me amb amics que no veia junts fa temps. Però no vaig poguer aguantar.

a la festa hi havien amics dels amics d'un dels habitants del pis. Tots de parla anglesa accelerada i formant el típic clan que es sol formar quan portes a casa teva, per una festa, a gent de diverses procedències en excessiu nombre.

dels integrants del pis, amics meus, no news. Un al balcó. És la seva forma de socialització. S'assenta al balcó, fumant i es relaciona per instants d'un cigarret amb tots els fumadors de la festa. L'altre amb cara d'estar al punt de dir adéu a la vida : qui collons ha montat aquesta festa al meu pis???. L'altre missing in combat. I la nova integrant fent de public relations.

Em va vindre una sensació d'ofec. M'aprecio molt als integrants d'aquest pis, però no podia aguantar. Últimament no estic molt disposat a emprar la meva capacitat hipòcrita fora de l'àmbit laboral. Necessitava fugir.

Ens vàrem mirar i ens vàrem entendre.

Ens vàrem agafar de la mà i vàrem sortir corrents...just com haguèssim fet d'haver vist a la gran carbassa voladora