¿On està el rumb?

Hem aconseguit sortir del cau i tornar al món blocaire...per fi!

El reader indica 1000+ posts a llegir...

El Veí, la Joana, la Candela, la Rateta, tots amb més de 4 posts...

Contrari al "slow movement" que m'agrada predicar, porto una temporada que he abandonat els comandaments de la meva vida. Vaig aconseguir arribar a marketing lluitant contra migjorns i tempestats, però darrerament he rebut canonades que m'han afectat. I es que, per fort que sigui el vaixell, la fragilitat de la nau en el mar de la vida és bastant sorprenent.

El sentiment constant d'abandonament que tenen persones amb qui abans convivia, la marxa d'una de les meves millors amigues a l'estranger (no he aconseguit oblidar que les relacions de major qualitat són en 1.0), una trabucada amb amics a qui t'estimes i que sents que ells encara no s'han recuperat, la sensació de necessitar més de tot (d'amistats, de temps, d'amor, de tendresa, de romanticisme, de passió, d'activitats, de diners, de coneixement, de paciencia...)...fa que la nau tingui que entrar a port a fer reparacions, tapar les escletxes per on es filtra la rutina i tornar a agafar els comandaments.

I el pitjor que pot passar en una reparació d'aquest tipus és que, quan mires la bruixola per a decidir el rumb, aquesta giri embogida com si estigués al Pol Nord o fos la bruixula de Jack Sparrow.

Perquè una nau sense rumb no és sol un perill per a ella, sinò pels altres vaixells a port al costat seu.

I no vull imaginar-me viure un altre "Pearl Harbour"...

Extra: Prenent exemple del carallot del Veí de Dalt, faré una mica de publicitat del meu altre blog:

http://panxarobertinhos.blogspot.com/2011/02/en-los-fogones.html

Obra de J.Sanchez (podreu trobar el seu taller a Ciutat Vella de Barcelona)

És curiós com la decoració del pis evoluciona i no sembla gens a la que tenies pensada. En alguns punts perquè l'altra persona també diu la seva i en altres perquè tú ja has canviat O bé perquè no trobes el que cerques.

En qualsevol cas, una imatge sí que ha entrat a casa. Aquest quadre d'art naïf. Feia anys que sempre que voltava per Ciutat Vella i passava per davant del taller d'en J.Sánchez pensava "quan tingui un pis per a mi li compraré un". I l'altre dia vaig passar pel davant i vaig entrar-hi. Un home molt acollidor (digueu-li tonto, que el paio vol vendre quadres!), que ens va ensenyar el seu taller, les seves obres i que, en l'amor que tot artista sent per la seva obra, quasibé s'enfada quan dubtavem de comprar l'obra sense marc (no s'imaginava la seva "filla" nua).

Les pintures d'aquest home tenen el poder de recordar-me les pintures que feiem quan erem petits, plenes de colors,  dibuixos relativament simples (a primera vista) i un aspecte de felicitat ingenua. I com no, somiatruites que és un, no vaig poder estar-me d'escollir un amb persones cultivant flors i un cel blau. Perquè m'agrada que em recordin que, si volem recollir flors, primer hem de plantar-les i cuidar-les. I perquè tenim que recordar la bellesa de les coses sencilles...l'atractiu dels colors vius i alegres. Sense vergonyes, ni infules de gran artista modern. Un quadre que em recorda la frase de Robin Sharma: "serem recordats pel be que fem als altres  i per la nostra honestitat, no pel nostre titol o pel cotxe que conduïm".