El passat mes de maig vaig iniciar una dieta.
Tot va començar el mes de març, quan preocupat perquè el dia després del partit de futbol dels diumenges em feien mal els turmells i genolls, vaig decidir anar a un nutricionista.
Tenia sobrepés, malgrat que per la meva constitució els 102 kg es dissimulaven bastant bé. Després d'un mes cercant un metge amb qui em sentís còmode (bastant dur és fer dieta per algú que disfruta molt del menjar, sobretot del que té més calories, com perquè et toqui un metge gilipolles o que et vol "despatxar" en 5 minuts), el maig vaig començar la dieta. Ara torno a estar prop dels 85 kg que m'aconsella el metge per la meva alçada i constitució, em falta sol 1-2 kilets.
Ha estat un camí de reeducació alimentària, de descubrir que no sol no puc sinò que tampoc enyoro els 2 croissants diaris. De descubrir el gust per les sopes i cremes. De demanar les coses a la planxa i certificar que, no sol prefereixo l'estiu com estació, sinó també la fruita d'aquesta estació.
El camí no acabarà mai, perquè després s'inicia la dieta de manteniment (quan comences a introduïr la pasta, els formatges, etc. a la teva alimentació) i, per desgràcia, tota la vida tindrem que anar circulant amb un ull a la balança.
Ara bé, continuo enyorant les galetes i, sobretot, la xocol·lata. Sensacions extranyes, com de saudade, quan ahir caminant de Sagrada Familia on treballo a Passeig de Gràcia vaig passar per diversos aparadors de bomboneries.
Malgrat que el Coco segueix dins meu, ha arribat l'hora de que es converteixi en adult i aprengui a controlar les seves dolces adiccions.
