II Déja Té la mà too much strong dona, Barbollaire dixit : ELS GUANYADORS

Ha arribat l'hora de presentar els guanyadors de la segona edició del concurs de fotografia.

Primer de tot, dispenseu el retràs, però he tingut una setmaneta bastant moguda i no he pogut connectar-me abans.

Després, m'agradaria agraïr als companys que organitzem aquest concurs el seu esforç desinteressat per fer-ne publicitat, votar i, en fi, fer-ho tot possible. MOLTES GRÀCIES.

I finalment, MOLTES GRÀCIES A TOTS ELS QUE HEU PARTICIPAT. Les fotos rebudes són realment precioses i costa molt tenir que votar-les.  Realment esteu fets uns cracks amb l'objectiu a les mans!

Els guanyadors de la segona edició són els següents,

Categoria DÉJA VIE

1. Cris

2. Núria Clarevol

3. Salvador Ganxet

Categoria TÉ LA MÀ

1. Cris

2. Maria Perez

3. Pedro Cuenca

Categoria TOO MUCH STRONG

1. Rosa Garcia

2. Cris

3. Ció

Categoria LLUM DE DONA

1. Núria Clarevol

2. Susana Arroyo

3. Rosa Garcia

Categoria BARBOLLAIRE

1. Josep Sendra

2. Metis

3. Cris

Recordeu que les fotografies guanyadores seran publicades al blog d'en Té la mà Maria - Reus.

De nou, moltes gràcies per participar! Sou uns cracks!

No, no estic a la mani. No sé on estic perquè el post està programat, però tinc clar que no seré allà.

Tenia pensat anar-hi després de la vergonya del "constitucional" i de la múltiple aparació de "indisoluble Nación Española" a la sentència.

Ara bé, després ha vingut el teatret dels que alguns medis anomenen "els líders de la nació" i m'ha pujat una ratzia tal que he acabat decidint... QUE ELS HI DONIN PEL SAC!

Demonstrant que ens consideren uns gilipolles, que l'únic que volen és sortir a la foto, tenir més poder pels seus affairs de corrupció, que la política actual és un pati d'escola i que som una nació de "chist"; a mi no sol m'han encoratjat a no anar a la mani, sinó a desitjar una revolta popular que, començant per no anar a la mani oficial i fer-ne una paral·lela deixant als pocapena més sols que la una, acabi amb una revolta al poder. Ja possats, exercim el nostre dret a decidir fotent-los fora dels llocs de feina pagats (i molt bé) amb els nostres diners!

Com això no passarà, i molts dels  que avui es manifesten demà estaran veient el partit de la roja vestits amb la samarreta de la selecció, he pensat en demanar asil polític...i com som una nació de "chist", que millor que demanar asil al poble de l'Asterix. Tenen un líder ferm que escolta al poble, un home amb "seny" que aconsella al líder i prepara poció màgica per expulsar als Montilles de torn, negocis que funcionen, 0% d'atur i a les nits es reuneixen per celebrar festes al voltant del foc i menjar senglars a la brasa. I suposo que ara ja es deuen haver modernitzat i les dones, a més de treballar també poden unir-se a la gresca.

Així que estic intentant trobar com tramitar els papers i convertir-me en un dels irreductibles

13, Rue de Blogville, El morós del terrat

El paio aquest que us presento avui, el darrer veí de l'escala, és un fan de Dalí. Com a tal intenta imitar al seu ídol, clar que amb un toc de cutreria bastant evident. No tan sols pel pentinat i el bigotet postís, sinó pels pantalons i aquest calçat que ell creu "trencador"...

A més, el calavera pinta uns quadres amb plastidecor que va intentant venent pel barri. L'altre dia escoltava com la pobra portera tenia que escoltar els seus laments, "sóc un artista incomprés", "quan em mori els meus quadres es vendran al Krispis" (el pobre no sap el nom autèntic de la casa de subastes) i tot un reguitzell de clixés d'artistes fracasats. Jo crec que, com a molt, quan es mori els seus quadres es vendrán als rastrells més "perroflauteros"...

Però a mi el que em refot d'aquest veí no és que sigui rarot i fracasat, sinó que amb el munt de factures impagades que té cada dos per tres hi ha gent i crits al seu replà. I a totes hores!!! Ara bé, no sé com s'ho fa que sempre que venen a buscar-lo s'escapoleix. I mira que els acreditors ho han intentat de totes formes i colors, però com el Coyote mai aconsegueixen resultats.

Amb aquest calavera ja us he presentat a tota la escala. Ja veieu amb quins perfils tinc que conviure.... i ara a sobre hi han rumors de que el putu Montilla vol llogar una habitació a la pensió!! El que faltava!!!!

13, Rue de Blogville, La dona del lladre

Pobre home aquest bon jan,

que ha de soportar els esgarips de la seva dona cada cop que torna a casa. I això que li porta un bon pollastre pel caldo!

Aix la seva dona si sapigués que ha tingut que lluitar contra el tigre de la iaia dels animalons per a aconseguir una coseta per poder possar a la cassola.

Diuen que la dona d'aquest home provè de bona família, casa de marqués que deien abans, i clar, no acaba d'assimilar que ara ella és cap d'una casa de renta baixa. A més, la pobra desespera amb els veïns que troba per l'escala...

Acostumada a tenir minyona, la dona passa el dia a casa mal-maquillant-se, sense ordenar res dels estris de la llar. De manera que entrar en el pis d'aquesta parella és com fer una visita exprés a l'abocador de Viladecans. Això sí, ella afirma que és per culpa de que la minyona (no en tenen) no neteja bé. Sort en té la pobra dona de que el seu marit l'estima!

Segons la portera, la dona afirma que no abandona al bon home perquè, encara que no li agraden els "obsequis" que porta al sac, sota els pantalons té un "ocell" que a la dona la torna boja de plaer. Com deia algú, mantindré el misteri...