Recomanacions per a augmentar el colesterol: La Granja

Google

Situada al carrer Banys Nous 4, puc afirmar que aquesta és actualment la meva granja preferida a Barcelona.

Suposo que a molts no us descobriré res, sobretot a aquells que compreu el Time Out. Aquesta revista va seleccionar La Granja com el millor lloc per a pendre un capuccino a Barcelona.

El Xavi, que regenta el local, va agafar les regnes del local, una antiga tocineria i va decidir canviar-ho. Conservant lafaçana modernista i certs elements de la tocineria, en Xavi va recuperar l'ambient d'una granja tradicional com el que abans es podia respirar a les del carrer Petritxol.

La Granja és, superat l'estret pas entre l'antiga barra de la tocineria i les taules, un local fons on el personal s'encarrega de fer-te sentir com a casa. No és extrany veure als cambrers xerrant amb clients i rient amb ells. Quan aneu a pagar, a més de la típica guerra de sexes de la propina, si us gireu veureu que mira el Xavi per a fer volar la ment. Just al costat de la porta del lavabo, un tapis de postals de clients, fotos familiars, etc. La meva preferida és la que apareix el Xavi amb el seu fill, tots dos amb la cara plena d'espuma d'afeitar i somrient al mirall. Molt natural. En definitiva, la naturalitat és el que impera.

I les recomanacions per a augmentar el colesterol? Doncs us diré que al temps que xerreu amb els amics o llegiu la premsa (normalment tenen La Vanguardia, El Pais i El Periodico), podeu degustar un fabulós capuccino. El vienés també està molt bo quan la nata es de pasteleria. Per a qui no els hi agradi el cafè, poden agafar el suís, el mini-suís, el te a la menta, el te mil-i-una-nits...

Ah! I també tenen croissant de xocol·lata (hi ha una dona blocaire que pot aportar llum sobre aquest aspecte)! Per desgràcia, a ca La Granja, el que li falta per millorar és aquest aspecte. Però bé, sempre pots portar el croissant del Forn Bertran de Badalona.

Destacar que degut al temps de crisis, la direcció de La Granja ha decidit no aplicar augment de preus als seus productes aquest 2009 (fins a nou avís...of course).

Ah! I el lavabo està just davant de la caixa. A veure si deixeu d'enfilar-vos per l'escala que hi ha al fons del local!

Espai Europeu d'Educació Superior AKA Pla Bolonya

Encara sé poc sobre el tema, però més que abans i suficient per a tenir una opinió.
Com tots els temes polèmics, on no hi han blancs ni negres, a la xarxa et trobes milers de documents sobre el Pla Bolonya. Hi han blocaires a favor, com el Tanhaüser, i blocaires en contra, com l'Albert Lloreta (http://prodigis.blogspot.com/).

Davant de l'allau de documents amb informacions totalment contradictòries, vaig decidir cercar gent que realment conegues el tema per a informar-me. Un cop descartat el meu entorn, molts estudiants (molts diuen que és una merda, però pocs saben justificar-ho) i els media (tots diuen que és culpa dels antisistema); vaig preguntar als blocaires.

Abans de tot, agraïr a,

La Rita (http://lamevaillaroja.blogspot.com/) la seva voluntad informativa

L'Albert Lloreta (http://prodigis.blogspot.com/) enviar-me un mail amb informació, en resposta al meu comentari al bloc de la Rita. Gràcies a ell he descobert www.bolonya.org (web informativa però posicionada en contra del Pla) i a un estudiant que sí sap justificar el seu rebuig a Bolonya.

El Tanhäuser ( http://forsialtro.blogspot.com/ ) per a posicionar-se a favor i crear un educatiu debat als seus comentaris.

Després de totes les informacions llegides em posiciono a favor del Pla Bolonya. Si bé és cert que té coses negatives que s'han de corregir i controlar, té punts molt positius. Això sí, l'èxit del Pla depén de com s'apliqui. Per punts,

1. UNIVERSITAT COM A CENTRE DE FLUX CULTURAL O COM A FORMACIÓ DE PROFESSIONALS. Si bé als seus origens la universitat era un centre que afavoria la investigació, el desenvolupament i l'intercanvi d'idees; actualment és més un centre de formació de professionals. La majoria d'universitaris estan allà perquè després el títol els hi permetrà optar a places de treball millor remunerades. Davant d'aquesta situació, la universitat ha de preocupar-se del seu marketing i adaptar-se als canvis socials i laborals. Jo sóc enginyer industrial intensificat en gestió. Quan he sortit de la Escola d'Enginyers i he entrat al mercat laboral m'he sentit un autèntic inútil. 5 anys de formació que no té res a veure amb el que treballava i sol podia aplicar conceptes que he aprés per sobreviure a la carrera: autodidacta, cercar tu la informació, etc. Per tant vec positiu que l'empresa també participi a la formació, que es promoguin fins a un any de pràctiques a empresa i que s'intenti que al final de la formació universitària, els estudiants no ho tinguin tot per aprendre.

2. GRUPS REDUÏTS O MASSIFICACIÓ A LES AULES. Vec positiu que el grup d'estudi sigui més reduït enlloc d'estar a classe amb 40 persones més. Ara bé, si el nivell del professorat segueix sent el d'ara, on la majoria van a classe, vomiten la lliçó i tornen a les seves tasques d'investigació, tampoc servirà gaire el Pla Bolonya.

3. LES PRÀCTIQUES A EMPRESES PODEN GENERAR UNA EXPLOTACIÓ. Penso que sí. Ara mateix les pràctiques, mal pagades, tenen que estar vinculades a temes de la llicenciatura/diplomatura. Amb el Pla Bolonya aquesta limitació es fa més difusa. Si ara les pràctiques ja són un tema que s'hauria de millorar, ja que moltes empreses les utilitzen per a assignar tasques administratives o al contrari, de molta responsabilitat, a persones que cobren 600 euros al mes, amb el Pla Bolonya encara s'agreuja més aquest fet.

4. EL PLA BOLONYA ENCAREIX L'ESTUDI. En principi sí, perquè augmenten el nombre de crèdits de les assignatures. No estic d'acord amb que et cobrin les hores que es suposa que has d'invertir en treball individual. Per què tinc que pagar aquelles hores que es suposa haig de dedicar estudiant jo sol a casa?!

5. EL PLA BOLONYA SOL ÉS PER RICS, JA QUE SI VOLS UNA TITULACIÓ SUPERIOR HAS DE CURSAR UN MASTER. No hi estic d'acord. Trobo molt positiu que el Pla Bolonya et fagi estudiar una base comuna i que si després vols cursar l'equivalent a una llicenciatura hagis de fer un master. Per què? Doncs perquè quan has vist la base, descobreixes en què et vols especialitzar. Quan jo vaig entrar a Enginyeria Industrial no sabia quina intensificació fer, ho vaig descobrir a tercer. Respecte als PREUS...a veure, si el master és a preu públic i costat aproximadament 1500/1800 euros cada any, no és més car que el que jo pagava quan feia enginyeria (dues matrícules anuals de 700 euros...més € si repetia alguna assignatura...)

6. NO PODREM TREBALLAR MENTRES ESTUDIEM PERQUÈ EL PLA BOLONYA NECESSITA UNA DEDICACIÓ D'ESTUDI DE 8 H/DIA. No hi estic d'acord, malgrat que és parcialment cert. És cert que entre treballs en grup, classes presencials obligatòries i pràctiques, estudiar amb el nou Pla necessitarà una dedicació més professional i que complicarà el poder treballar al mateix temps. Això serà especialment cruel a carreres que permetien estudiar i treballar al mateix temps (biologia, econòmiques, etc.). Ara bé, a enginyeria industrial no recordo molta gent que treballes, i qui ho feia tenia feines de 4 hores. Poca gent tenia treballs de jornada intensiva, 8 hores, etc. I qui ho tenia no acabava la carrera en 5 anys, a menys que fos un autèntic crack. Per tant, el nou pla no canvia tant les coses. Bé, sí. Recordo que a industrials hi havien autèntics cracks que no treballaven durant el curs, estudiaven al gener/juny i aprovaven examens amb bona nota. Ara això es complica i crec que l'assoliment de coneixements serà més valorat. A més, jo treballava a l'estiu per a pagar-me els vicis la resta de l'any...

7. EL PLA BOLONYA ELIMINA LES BEQUES. Fals. Està clar que els estudiants de certes carreres que abans treballaven i estudiaven al mateix temps per a pagar-se els estudis, ara necessitaran ajut econòmic. M'agrada la nova proposta de beques. No són beques a fons perdut, sinó beques que després has de tornar. Ho trobo més just, per a que no hi hagi gent que s'aprofiti del cuento i no foti brot. Ara tens la beca, però tens que treballar fort. I després, quan l'estudiant entra al món laboral, va tornant la beca a plaç. Val a dir que l'estudiant comença a tornar la beca quan assoleix un nivell salarial superior a 22000 €/any i que si passat 15 anys desde la seva graduació no ha assolit aquest rang salarial, se li perdona el deute.

8. LES EMPRESES CONTROLARAN LA UNIVERSITAT. Fals. Sol aportaran la visió de les necessitats del mercat laboral, per tal de que els estudiants surtin millor preparats i no s'estavellin en el mercat laboral.

9. EL PLA SUPOSA LA MORT DE LES CARRERES D'HUMANITATS. Sóc enginyer, però la meva vessant artística és molt pronunciada. Si el pla bolonya s'orienta a carreres tècniques i suposa la mort de carreres com Humanitats, és perquè el mercat laboral no les demanda. És trist? Sí. Jo sóc el primer que critica que a les empreses falta més preocupació pels factors humans. Ara bé, sóc realista i reconec que dels estudiants d'Humanitats n'hi ha pocs que treballin en el seu camp. I la majoria tenen una segona carrera, que acostuma a ser periodisme.No em preocupa tant la desaparició de la carrera d'humanitats, com que el Pla Bolonyia fagi perdre la mica d'humanitat que tenen els recents titulats quan s'incorporen al mercat laboral.

10. PER QUÈ HAIG DE SER MENYS QUE LA RESTA D'EUROPA? . Malgrat que el Pla Bolonya no garantitza que un estudiant d'una carrera a Espanya sigui igual de reconegut que un que ho fagi a França, facilita que això sigui així. Considero una tonteria quedar-se fora d'aquesta reforma. A més, França ja fa 2 anys que funciona amb el pla Bolonya a moltes universitats i no ha estat cap caos. Valoro positivament que per fi em pugui deixar de sentir inferior en preparació com a enginyer de gestió que un enginyer francés.

En definitiva, penso que el sistema educatiu espanyol s'ha de canviar. Desde la universitat fins a l'Escola. El Pla Bolonya, malgrat no ser perfecte, suposa una gran oportunitat i no crec que s'hagi deixar perdre.

Em molesta que la majoria que vec que protesten sigui gent que està a delegació d'estudiants. No sé com són a la resta d'universitats, però a l'Escola d'Enginyers solia ser gent que passava molta estona "treballant pels estudiants" mentre tenien un espai per a fumar porros i fer el que volguessin i que et miraven amb cert toc de superioritat si no eres "dels seus". Penso que ja és hora que a la delegació d'estudiants hi hagin els millors estudiants, els que estudien, s'esforcen i que a més volen millorar el sistema que coneixen perfectament. Ara em sembla que hi ha massa gent que sol vol conservar el status de favoritisme i aprofitament de recursos.

M'agradaria que el sistema universitari europeu tingués un sistema com l'americà, en que els estudiants són entrevistats i seleccionats pel seu expedient acadèmic i personalitat. I que la gent que no es pogués pagar la carrea rebes beques per esports o aficions. Així es podria aconseguir excel·lents professionals, ja que la universitat potenciaria habilitats existents a la persona i fomentaria l'estudi a l'època d'institut.

RECORDAR QUE AQUEST ARTICLE EXPOSA SOL LA MEVA OPINIÓ, I QUE RESPECTO QUALSEVOL OPINIÓ A FAVOR O EN CONTRA DEL PLA BOLONYA O DE LES OPINIONS EXPOSADES EN AQUEST POST

Batalles i llegendes

Com si es tractés del camp d'Anglaterra on els dracs de Merlí el Mag lluitaven sobre el cap d'Uther Pendragon, dins meu diferents instints duen una lluita encarnissada. Optimisme contra racionalitat, idealisme contra realisme, somnis i il·lusions contra el passat, risc contra seguretat, nomadisme contra sedentarisme...

Davant d'aquest panorama i com no puc pendre partit perquè seria com lluitar contra mi mateix, sol em queda deixar que el cos sigui com aquell camp d'Anglaterra i esperar esdeveniments.

Com m'agradaria tenir al meu costat a un mag...o millor...a unA mag!

Per als qui no heu llegit novel·la artúrica, en la decisiva batalla en que Uther Pendragon va guanyar la corona d'Anglaterra, el mag Merlí va pendre partit a favor seu i va crear dos dracs, un blanc i un vermell, que van volar sobre el camp de batalla en el moment decisiu. Això va pujar la moral de la tropa d'Uther i va acollonir als rivals (t'he diré!), que entre desercions i derrotats van acabar claudicant. Uther Pendragon va incorporar aquests dos dracs al seu escut d'armes.

Recomanacions per a augmentar el colesterol : Forn Bertran a Badalona

Aprofito que ahir no vaig postejar per a fer 2 avui.

Resulta que si escrius al google, "xocol·lata 74% cacao" o "croissant xocol·lata" el primer que et surt és el meu blog. I si busques imatges, el resultat és brutal...sol surt el meu blog.

Després de parar de riure i d'atracar la nevera (adivineu què he agafat?), he decidit encetar la serie de "Recomanacions per a augmentar el coleterol". Comencem!

Els amants dels croissants de xocol·lata trobareu un autèntic temple en el Forn Bertran de Badalona. Situat al carrer del Mar 5 de Badalona (tocant a la plaça de l'Ajuntament on estaven els cinemes Picarol i a 10 minuts de la parada de tren de Badalona), aquí podreu degustar autèntiques delícies:troncs de nata, búlgars, etc.

Per a mi, la seva estrella és el croissant de xocol·lata. Suau, amb força xocol·lata d'alt percentatge de cacau, amb sucre glacé per sobre. El croissant es pot desfer en fulles. Exquisit. El millor croissant que conec a la provincia de Barcelona. Si bé abans competia amb el Xocoa de carrer Petritxol quan encara teneien granja, quan van canviar a sol venda de galetes i productes de xocol·lata, els croissants van passar a ser industrials i es van convertir en un croissant més de la mitja. Així que ara, quan desitjo un bon croissant de xocol·lata, vaig al Forn Bertran.

L'ambient que hi pots trobar depén de l'hora. Al matí hi ha gent de les botigues del carrer del Mar esmorçant. A la tarda es junten les iaies i les feres que han sortit de l'escola. Aquest moment és crític i millor no anar-hi. La teva jaqueta pot ser tacada per algun cafre de sis anys i et pots trobar que la iaia "king size" de la taula del costat pensa que tu no tens aquell mixelinet de més i no et deixa lloc per seure. Passat aquest moment crític, la cafeteria s'omple de gent jove i de mitjana edat que es relaxen fent un cafè i menjant alguna pasta.

El cafè no és el que millor saben fer, però tampoc és dolent. De la mitja. Això sí, el cafè és de comerç just, així que mentre menjeu el croissant i preneu un capuccino, us podeu sentir com si haguéssiu fet un acte solidari.

Per acabar, dir que qui no es vegi capaç de menjar-se un croissant sencer, també en fan de minis. No están tant bons, us aviso, però si esteu a règim no us sentireu tan malament.

Petons dolços i vigileu el colesterol!

Proper capítol: La Granja a Barcelona

Una societat de desgraciats?

Llegia en un diari diumenge que les eleccions professionals que fem a l'inici de la nostra carrera determinen el futur laboral. Fins i tot les pràctiques de la carrera.

Per tant, segons això, les meves eleccions professionals fan que estigui tancat en una gàbia que jo mateix he construït i de la qual no en tinc la clau.

Encara serà veritat allò de que estem creant una societat de desgraciats.

En primer lloc, quan em van fer seleccionar la carrera no tenia clar qè volia. Sóc un tastaolletes, m'agrada variar, sóc multidisciplinar. Així que vaig escollir enginyeria industrial, perquè les sortides professionals tendien a infinit.

En segon lloc, a mi m'agradaria haver començat de president de La Caixa, però a les pràctiques sol em van oferir enginyer de procés, assistent de comunicació i d'altres. Per tant, jo no vaig escollir gaire!!!!

I finalment, si les habilitats personals i la formació em permeten ser bo en altres camps on a més puc extrapolar coneixements adquirits en experiències passades, per què no puc fer aquest salt?

Actualment dessitjo fer el salt al marketing (encara que no tanco les portes a tasques d'enginyer de procés, supply chain management i/o management), però a tot arreu em descarten perquè no tinc experiència concreta en el sector i no compleixo els dos, tres, cinc o deu anys d'experiència mínima. I malgrat que la resta de punts els tinc ok (proactiu, capacitat de lideratge, gestió de projectes multidepartamentals, etc.), no tinc res a fer.

I la meva pregunta és, com collons aprén la gent si totes les ofertes demanen 2-3 anys d'experiència?

Envejo a la gent dels EE.UU. on la gent pot canviar el rumb professional sense tants problemes. Recordo un amic de Sacramento que em deia que a la vida sempre pots tornar al punt d'inici i agafar un altre camí. Aquí a Espanya sol podria continuar el camí i anar a estimbar-se al final.

Potser sí que estem creant una societat de desgraciats...

Aprofito per a saludar a la Llum de Dona, a en Clint, a l'Alepsi, a la Déjà Vie, a la Sidlia, a la Rinxol, a la Candela i a la resta de blocaires amb qui he fet camí junts i que darrerament s'han pres un descans creatiu. Espero que torneu aviat, com els The Rolling Stones!

L'error: Part 1

Mai havia vist res semblant. Feia 20 anys que el tinent Junquera es dedicava a homicidis.

L'escenari era curiós. En el darrer dia de funció del circ "Trinki qui trinki", els seients estaven plens de famílies amb nens i nenes que ara estaven sent atesos per psicòlegs per a intentar alleugir el possible trauma.

- Tinent Junquera, les càmeres ja estan aquí. De moment els estem aguantant fora del límit de seguretat, però donada la extensió del recinte no podem garantir filtracions.

- Gràcies.

El tinent Junquera es va aproximar cap al responsable forense.

- Li falta molt Aceituno? Això s'està convertint en un circ, aprofitant l'avinentesa. Seria bo retirar el cadàver abans que algun voltor de la tele el filmi i deixar treballar a la científica.

- No crec que tinguin gaire a investigar. Els fets semblen clars. El llançador de punyals ha tingut un error de punteria, accidental o premeditat, i s'ha carregat a la voluntaria. També és mala sort que hagi estat just el punyal que llançava al costat de la coll, sinó sol estariem lamentant un tall al braç o semblant. La víctima s'ha dessagnat. Heu localitzat al llançador?

- Encara no. Hem enviat una dotació a registrar la seva caravana i el pis que tenia a Masquefa.

- Era català?

- Sembla ser que sí.

- Jo ja he enllestit. Ei, vosaltres, agafeu el cadàver i porteu-el a la sala d'autopsies 1. Em reuniré allí amb vosaltres. Digue-li al González que li doni prioritat. Amb tots els cabrons de les càmeres a fora, el Caura ens apretarà els collons.

- Què opines Junquera?

- Em sembla extrany. Quina connexió pot tenir un llançador de ganivets, natural de Masquefa, que viatja per tot el món amb el circ, a carregar-se una dona que surt voluntària? Pensa que la persona toca per sorteig, no l'escollia ell. I més extrany és com ha fugit, aprofitant el caos i la confusió, amb una bomba de fum. No ha deixat rastre, ni petjades.

A fora, les càmeres d'Espanya Directo, la Noria i de les principals cadenes ja tenien els focus enfocats a la porta del circ. Una reportera intentava entrevistar uns pares que protegien a un nen. A aquest últim no semblava haver-li afectat el que havia vist. Les generacions Playstation estaven més que acostumades a veure sang a dojo.

- Marcos, quan tingueu alguna cosa aviseu-me. Vaig a mirar la casa del sospitós a Masquefa. Aquí ja està tot vist, com a mínim el que es veu a simple vista.

- No et preocupis Junquera. Si descobrim alguna cosa t'avisem.

En Junquera tenia una d'aquelles palpitacions. Li havia caigut un marrón, segur.

L'endemà, en Junquera es va posar a esmorçar els seus ous ferrats amb baicon i el gotet de vi de rigor per a començar a funcionar. Mentre es prenia el te verd, ja que estava a règim desde dilluns passat, va possar el 3/24 a la TDT. Després de cobrir la noticia, el Caura sortia dient que allò no quedaria així i que les forces de seguretat catalanes dedicarien tots els esforços a trobar l'assassí de la Milar Ramola.

- Coi, ja deia jo que em sonava la cara!

Feia temps que no veia a la política catalana, desde que aquesta militava amb el Plom a ERC i va fundar el PI. En Junquera no veia gaire la televisió.

Es va possar a esbrinar coses de la víctima. Com més esbrinava més clar veia que li havia tocat un bon marrón, brownie que diuen els nous inspectors. La Milar Ramola s'havia retirat de la política per a treballar en programes del cor i actualment es dedicava a argumentar als Camins de TV3 amb el famós periodista Xumí. A més escribia una columna al famós diari "La Farola". Va canviar a TV3. El Xumí i tots els col·laboradors, amb el maquillatge arruïnat per les llàgrimes, feien un programa en honor de la Milar Ramola. Al programa "En directe" anunciaven l'entrevista amb en Plom. Mentrestant, la Ampos, de la cadena estatal Tele 5 anunciava una entrevista en exclusiva amb l'amant de la Ramola.

El mòbil va sonar. Era el comandant.

- Junquera. On pares? Siguis on siguis vine volant a la Central. Ja has vist el cas que ens ha tocat. En Caura ja està nerviós. Entre això i la gran actuació dels d'antiabalots amb els estudiants i periodistes, el seu cap penja d'un fil. I ja saps com es possen els polítics quan veuen perillar el càrrec.

- No es preocupi. Estic allí en 15 minuts.

- Millor si són 5. Tenim reunió a les 11h amb el Director i el Caura per tractar aquest cas.

- Amb tots els respectes senyor, tindrem que fer com el sospitós i crear una cortina de fum. Trucar a en Marcos i a Aceituno, però si ells no tenen res, ara mateix no poden alimentar amb gaire cosa als peixots.

- FAGI QUELCOM I NO EM FOTI JUNQUERA!

- D'acord. Fins ara senyor.

En Junquera va sortir al carrer. El Sol brillava al cel. Va encendre un Lucky Strike. Feia dues setmanes que no fumava, però amb el cas que li havia caigut estava segur que no aguantaria gaire temps més. Com a mínim aquest, el puc disfrutar amb certa tranquilitat.

Després de saludar a la Trini, la portera, en Junquera va agafar el Seat Altea i va enfocar cap a la Central.

Trata de arrancarlo Carlos, trata de arrancarlo!

He estat seguint aquesta setmana el procés de Seat. No perquè estigui interessat en l'empresa, sinó per representar la desvergonya empresarial.

Ha sortit Seat a la tele, però el morro de VW és el mateix que apliquen moltes altres fent EROs, EREs, ERAs(un trabajador), ERUs (hem guanyat) i ERIs (mariquita l'últim).

Cert és que Seat ha donat nº vermells aquest trimestre, però l'empresa té el handicap del mercat principal en el que opera i que està vist com un producte de qualitat mig-baix (malgrat que alguns vehicles són millors que els propis VW). La situació en que ha possat VW als treballadors és,

Teniu que empitorar les condicions laborals, aceptar rebaixes i congelacions de sou, fer algun ERO i deixar que us donem pel cul (això darrer és una llicència...crec). Teniu dues opcions,

- Dir NO. LLavors el nou model d'Audi que crearia 1500 llocs de treball no es farà aquí.

- Dir SI. No us assegurem que el model d'Audi es fagi aquí, però podreu participar al concurs.

Ha guanyat el SÍ (2 de cada 3 han votat això). Ara falta veure que passa si decideixen produïr el Audi a Bratislava...els acords ja estaran firmats i els treballadors doblement enculats.

Menció especial mereixen els sindicats. 4 milions de parats i els tios no mouen un dit. En el cas de Seat encara tenen el morro de dir que no han fet res fins ara que s'ha possat en perill als treballadors. Quins collons! Que tots sabem que hi han reunions a la foscor del despatx del cap de rr.hh., on es parlen aquests temes abans de que ningú s'asabenti. Quan ja l'empresa s'ha pronunciat públicament, les paraules sindicalistes sol són focs d'artifici, per a quedar bé.

Desde que he començat la vida laboral m'he adonat que els sindicats són pitjors que els polítics. Sol miren per conservar la seva plaça, que permet a gent viure la mar de bé del conte, no pencar i ser tractats de forma especial per l'empresa. I són pitjors que els polítics perqùè encara volen aparentar que estan allí per ajudar als treballadors.

Passatgers al tren!

Avui he anat a la Escola d'Enginyeria Superior Industrial de Barcelona, per estar present al 19è Forum ETSEIB. Romàntic que sóc jo (vaig ser organitzador del Forum 2004, el 14è ;p ) i també perquè cerco feina (no ens enganyem, em vaig perdre del 16è al 18è).

Com a la època d'universitari, he baixat amb tren i metro i he pogut comprobar les tècniques dels passatgers. En qualsevol transport, sol els millors aconsegueixen un seient encarats amb el sentit de la marxa. La resta es reparteixen les molles o es queden drets.

Avui he tornat a sentir "l'amor" de la persona que va darrera meu a Plaça Catalunya per agafar la Renfe. Encara no s'havia aturat el tren que la persona de darrera meu ja m'estava abraçant, deixant sentir el seu pit a la meva espatlla. Sol li faltava cridar-me: "Vamos soldado, no dejes que estos maricones cojan nuestro asiento!" I mira que el tren venia buit!!!

Un altre fet diferencial que identifica un caçador de seients d'un piltrafilla qualsevol és la manera en que puja al tren. Una persona vulgaris deixa baixar, puja tranquilament, mira si hi ha un seient buit i si hi ha sort va caminant tranquilament cap allà. Un caçador de seients, a més d'estar empenyent si té una persona davant per pujar al vagó, ja té localitzat els millors seients lliures abans de que el tren s'aturi. Aconseguir un d'aquests seients és qüestió de tècnica i temps. Per tant, MAI deixa baixar a la gent del vagó. A empentes i cops de colze s'obre pas per pujar al vagó i com si fos una unitat de terminator, encén el laser i enfoca al seient seleccionat. Si algú se li ha avançat és empés fora del camí amb un sutil cop de colze. Quan s'asseu al seient, tot caçador dedica una mirada de suficiencia a la resta de caçadors i una de "pardillus" a la gent que es queda dreta. Immediatament després adopta el posat de persona seria i respectuosa.

En el metro la lluita és igual o més despiadada. Les empentes ja es donen per a poder quedar-se dret agafat a una barra.

Avui m'han atacat amb una nova tècnica. Un metro d'aquests nous que vas sentat d'esquena a la finestra. Tota la bancada lliure excepte una plaça al costat de la barra. Jo entrava per la porta de l'altre costat on estava la plaça ocupada. M'anava a sentar a la plaça lliure amb barra quan m'han atacat. Una dona de mitjana edat i gran estatura venia corrents (literal) desde la porta al costat de la plaça ocupada del banc. Veient que jo m'anava a sentar s'ha girat d'esquena i desde la meitat del banc ha anat enfocant el seu CUL cap a la plaça on m'anava a sentar. SOl tenia dos opcions, sentar-me i quedar sota el cul o deixar-li la plaça. M'he sentat al banc d'enfront i la cabrona encara m'ha mirat amb cara de "aquest jovent d'avui en dia...aix".

Però per sobre dels caçadors de seients, jo temo als repartidors d'enfermetats. A la gent que tus i no es tapa la boca, a la gent que estornuda i no es posa la mà. Aquella gent que generosament reparteix els seus refredats, grips i tal. Encara no hem arribat al nivell de la Xina (una dona m'explicava que a l'autobús, tot ple, un xinés que li arriba a l'alçada del pit li va fotre tot l'estornut al pit, sense tapar-se la boca. Al cap de dos dies tenia la grip...), però tot arriba.

M'ha agradat poder tornar a veure la fauna que corre pel transport públic. Ja us diré si demà estic refredat.

Ni les gracies

Diumenge passat estava esperant a que un cotxe arranqués per aparcar en el lloc que ell ocupava quan em vaig adonar que tenia la roda punxada.

M'adelanto a la seva alçada, baixo la finestra i davant la seva mirada de desconfiança els hi dic "Tenéis la rueda pinchada". L'acompanyant del cotxe estacionat ho mira i li diu "es verdad". El conductor, sense deixar de mirar-me amb desconfiança li contesta "pues sube que iremos a la gasolinera".

Jo anava ben arreglat i amb la meva parella d'acompanyant. Em vaig adelantar a un forat que hi havia uns metres més endavant i vaig aparcar.

Quan baixava del cotxe van passar...suposo que cap a la gasolinera.

Ni durant ni després, cap dels dos es van dignar a deixar de mirar-me amb desconfiança i/o donar-me les gràcies.

Tant malament estem?

Mentides sobre mentides

Llegint aquesta obra de Robert Fisk (fa temps que la començo i la aparco, degut a que les seves 1000 pàgines fan que sigui difícil portar el llibre a la cartera) m'adono que les pors que ens volen inculcar els polítics d'avui són productes de les mentides dels polítics d'ahir.

Bin Laden és un producte de les maniobres americanes a l'Afganistan ocupat per la URSS. Un cop expulsada la URSS del territori, els americans van deixar que el país se les apanyés. La lluita entre diferents faccions van fer que Bin Laden es convertís en el que és avui.

Semblant passa a l'Iran. Abans de Jomeini i el sha, va haver-hi un president democràticament escollit. Aquest president va flirtejar amb la URSS, era partidari d'un país laic i va prohibir que la actual British Petroleum (BP) fes el que volgués amb les reserves de petroli. Aquest darrer va ser un pecat massa gros. Estats Units i Anglaterra van fer maniobres amb els serveis secrets que van dur a derrocar el president. A canvi van possar el sha, un dictador islàmic que era un titella de les dues potencies occidentals. BP exportava tot el petroli que volia. Jomeini donava suport al sha per la importancia que concedia al islam. I aquest darrer vivia en la riquesa sometent al país. 25 anys després, amb la revolució islàmica al país, Jomeini canvia la jaqueta i es posiciona com a líder. I fins avui, el país viu una nova dictadura religiosa i els americans ens diuen "vigileu, que volen fer proves nuclears!".

Entre tantes mentides, podriem donar una exclusiva, no?

Tornem després de la publicitat

Hi han anuncis que són peces d'art.

Sunshine

Què milor que despertar el dia passejant sota el solet i amb el vent fent l'amor sobre la mteva pell, mentre la natura et xiuxiueja un missatge d'ànim a cau d'orella.

La primavera ja s'apropa.

Bon cap de setmana

El toro del Bruc

Escolto que han tirat al terra el toro d'Osborne del Bruc. Sembla que uns joves han treballat dur per a tallar-lo. Segons El Pais, fent servir com a font l'agència de noticies EFE,

Radicales derriban el último toro de Osborne que quedaba en pie en Cataluña
El grupo La Bandera Negra se atribuye los hechos, para "limpiar" la montaña de Montserrat de la "inmundicia cornuda española"
EFE - Barcelona - 03/08/2007

Una veintena de personas han derribado hoy el toro de Osborne de El Bruc (Barcelona), apenas una semana después de que la figura toril, la única que quedaba en pie en Cataluña, fuera instalada en este municipio de la comarca de Anoia, han confirmado fuentes del Ayuntamiento. Un grupo autodenominado La Bandera Negra ha reivindicado en un comunicado la autoría del acto vandálico, con el que ha querido "limpiar" la silueta de la "sagrada" montaña de Montserrat de la "inmundicia cornuda española que pretendía ensuciarla".

"Después de tres horas de buen y duro trabajo, a las seis de la mañana, el toro de Osborne de El Bruc ha caído vergonzosamente como un gigante con pies de barro", señala en la nota el grupo de "valientes catalanes". La popular silueta tiene catorce metros de alto y pesa varias toneladas.
"El toro de Osborne de El Bruc ha caído y, después, ha sido pisado, ultrajado y humillado por los patriotas que lo han vencido mientras por el horizonte salía un sol de justicia", añaden los miembros de La Bandera Negra, que se han mostrado dispuestos a evitar que se erijan más estampas del toro bravo de Osborne en territorio catalán. "Cada vez que un símbolo español sea alzado, será abatido sin contemplaciones por los patriotas catalanes como muestra de nuestra voluntad irreductible de defender a ultranza nuestros derechos nacionales", afirma esta hermandad.
Fuentes del Ayuntamiento de El Bruc han relatado que el pueblo se ha despertado esta mañana sin la negra e inconfundible imagen de la marca de bebidas Osborne, y han señalado que, por el momento, el Consistorio no va a retirarla del suelo, al tratarse de una propiedad privada.
No es la primera vez que un toro de Osborne es derribado en el municipio de El Bruc, pues en el año 2003 unos desconocidos echaron abajo la figura, que hasta que se "descubrió" la del pueblo de L'Aldea (Tarragona) se creía que era la última que quedaba en Cataluña.
El toro del municipio tarraconense, situado junto a la N-340, no corrió mejor suerte, y en julio de 2005 apareció decapitado y con las palabras "Puta España" pintadas en su cuerpo. En esta ocasión, la acción vandálica fue reivindicada por el grupo independentista Moviment de Defensa de la Terra (MDT).

Si voleu que us digui la veritat, de petit m'agradava el toro d'Osborne. Em sorprenia com apareixia allà a la muntanya un animal tan gran. Amb els anys, el toro m'ha anat agradant menys. Ara bé, m'ha deixat d'agradar per l'impacte medi ambiental i per l'impacte visual que representa, al costat d'un paratge tan maco com el que ofereix la muntanya de Montserrat i l'autopista que hi passa pel costat.

No estic d'acord amb l'acció d'aquests joves. Primer perquè l'han derribat per motius estrictament polítics. I segon per creure que posseixen dret per opinar en nom de tots. Què hagués passat si enlloc d'un toro hagués estat el nostrat burro? Hi haguessin anat a fer manteniment?

Opino que s'hagués hagut de fer una resolució, amb acord amb l'empresa Osborne, i retirar el cartell gegant com a mostra de conscienciació amb la natura. No s'hauria de fer cap ostentació política.

Finalment, algú hauria de començar a formar les bases juvenils dels partits polítics. Està molt bé la dedicació pel país i energia que han demostrat aquests joves del Bandera Negra. Ara bé, no hi han coses més importants que derribar un putu cartell? No podrien haver dedicat aquest esforç en millorar coses del seu poble. Veure el cartell del toro al terra no m'ha omplert d'orgull nacionalista. M'ha fet rabia veure com els polítics actuals perpetuen el seu estil de preocupar-se per coses com el cinema en català (hauria de ser tot en versió original), el toro d'Osborne i per tenir un Audi A8 amb tele de plasma i reposapeus de fusta noble. I mentrestant, els problemes reals, els que ens afecten, continuen sent aparcats per falta de temps.

Assaig 2

Va arribar davant la porta. Dubtava si trucar o no. Feia temps que esperava aquest moment, però ara que havia arribat hi dubtava.

La seva imatge, plantat davant la porta amb una bossa plena de cargols, resultava bastant ridícula.

De sobte, desde l'interior, es va sentir una veu,

- Entra, t'estava esperant. La porta està oberta.

Com podia saber que estava allà plantat? Va obrir la porta. La casa estava decorada amb molt bon gust. Senzillesa que creava un complex conjunt que transmetia calor.

- Estic al dormitori, al final del passadís. Em pots ajudar si us plau?

Va tancar la porta i agafant aire, va anar caminant pel passadís. Es notava que la dona que habitava el pis era amant de la fotografia. Imatges de la Garrotxa, de Girona i alguna de persones. Quan va entrar al dormitori, va deixar caure la bossa de cargols. Sentada al llit, amb un conjunt de roba interior minuciosament escollit, la dona li somreia al temps que els pits, grans, delicats, sexuals...feien que la boca comencés a salivar i el cervell 1 deixés pas al cervell 2, més petit però més potent.

Coneixedora de l'efecte que la seva imatge havia causat sobre el visitant, a tenor de l'abultada marca de l'entrecuix que ell intentava dissimular, es va aixecar i fregant els seus pits per l'espatlla d'ell, li va dir,

- Et ve de gust prendre alguna cosa mentre veiem una pel·lícula?

Estava atemorit, lligat pel desig de follar-se-la immediatament i la por de quedar malament. L'havia conegut en un xat, on ell es feia dir Brad i ella Jeni. Havien anat parlant i fent bromes cada cop més pujades, fins que un dia, no recordava ben bé com, ell li va proposar el repte de quedar en el seu pis i fer l'amor. La resposta afirmativa d'ella el va sorprendre. Mai li havia succeït. I no havia pogut deixar de fantasejar amb el dia, conscient de que en qualsevol moment ella li diria que no, que sol era una broma per veure com reaccionava. Però aquell dia no va arribar mai i ell es va veure implicat en el repte que havia creat, anant a casa d'ella a fer l'amor. És dur enfrontar-se a les fantasies, perquè mai s'arriba a donar la talla. I encara més dur si la dona de les seves fantasies ha estat superada per la real. Coi, qui li havia de dir que la Jeni estava tan bona!!!!

- He trigat massa? - li va dir ella refregant-se contra ell.

Amb moviment sensual es va dirigir cap al llit, amb els dos gots. A mig camí va possar una pel·lícula al DVD que hi havia al costat d'una imatge d'una deesa grega anomenada, segons deia la imatge, Hèstia.

- Va vine aquí amb mi. T'he portat una copa de ron, espero que t'agradi. He agafat la darrera pel·lícula del Veí de Dalt. El coneixes?

- És un director de pel·lícules per adults, no?

- Sí. A la darrera pel·li hi actua el famós actor Clint. Diuen que la té més llarga que Rocco Sifredi i té més resistencia que en Nacho Vidal, però de moment ha fet poques pel·lis

Anant cap al llit, un xic espantat, es va fixar en una pedra que hi havia a la tauleta de nit. El gest no va passar inadvertit.

- És aventurina...dóna equilibri mental i deixa forat per cert toc d'humor.

Un cop al llit, amb la peli del Veí de Dalt com a suggestió, la seva por va anar desapareixent, substituïda pel desig.

- M'agrada que et vagis relaxant - li va dir ella.

Acte seguit, amb rapidesa i delicadesa, li va treure els pantalons i el jersey i li va començar a besar el pit. Era un acte perillós llepar-li la cigala, ja que la inflamació i l'excitació evident d'ell posava en perill que aguantés més de tres minuts.

Ell la va agafar pels braços i d'una urpada li va treure els sostenidors.

- Sense trencar-los...mmmm...ets un tigre dolentot! - va riure ella.

Els pits li botaven. La peli del Veí havia acabat i semblava que els actors miressin l'escena del llit, on la roba volava. i els petons anaven del desig a la exploració corporal.

En un dels entre actes, ella li va preguntar,

- Suposo que George és sol el teu nick al xat, no?

- Sí, en realitat em dic Gatot. I tu?

- Joana, encara que alguns em diuen Llum de dona.

No li extranyava que li diguessin Llum de Dona.

- Ups. Em sembla que avui no podrem fer cargols amb samfaina! - i va començar a riure.

Per un dels seus pits s'enfilava un dels cargols que s'havien escapat de la bossa que havia portat i que romania al terra desde feia hores.

- Bé, la veritat és que no tinc molta gana - i va deixar anar un somriure irònic.

Al cap de dos dies es van tornar a trobar al xat,

George - Si ets tan valenta com dius, per què no quedem al Museu Dalí i fem l'amor sobre el cotxe que hi tenen dins, davant de tots els visitants i dels sorpresos vigilants de seguretat?

Jeni - Fet!

A en Gatot li van començar a tremolar les cames. La Joana va marxar del xat i va anar a comprar un nou conjunt de roba interior.

Tradicions

Avui vaig a un enterrament.

No m'agrada anar-hi, com a la majoria. Però hi aniré.

No coneixia al cadàver. Era la mare d'una persona a qui estimo i hi vaig perquè sé que ell valora que la gent vagi a la misa pel difunt (jo sempre espero fora, per respecte als creients en les mises...).

La pregunta és immediata.

Tindria que fer el que em dicta la vena de que no m'agraden els funerals i que no coneixia a la morta, o bé el que em dicta la veu de que cal anar-hi si t'aprecies al viu.

En altres paraules,

per què la gent s'enfada si no vaig als funerals perquè ells valoren que els amics compleixin les tradicions litúrgiques i jo tinc que trencar els meus ideals i anar a unes tradicions que jo no comparteixo (si desconec al protagonista)?

I el que realment em molesta,

per què la gent considera que els amics de veritat estant presents en aquest coi de tradicions?

Fuck you strategy

rosanaconda.spaces.live.com/blog/cns!4DE1C210...

Ahir parlava amb una empresària d'èxit sobre la crisis i el fet que encara podem estar pitjor. Si arribem al punt en el que les empreses "realment" estan fotudes, llavors haurem tocat fons.

Opino que excepte la banca i l'automòvil (sector en permanent crisis), la resta d'empreses estan aprofitant la situació actual de psicRosis per a explotar els treballadors (algú que conservi el lloc de feina fa menys de 12 hores/dia?) i reduïr llocs de treball que són absorbits per l'excés d'hores dels que es queden dient "buf, és que ara està fotuda la situació".

Però anem per parts.

INICI : La situació de beneficis espectaculars i diner fàcil amb el maó explota quan als bancs els hi reventa el bluf dels crèdits ninja. Si voleu saber més del tema visiteu el blog de Leopoldo Abadia (http://www.leopoldoabadia.blogspot.com/).

NUS : Els bancs paral·litzen l'alegria amb que donaven crèdits. Grans empreses i sobretot pymes es veuen afectades en els seus balançs contables "maquillats" amb crèdits. Cauen els valors dels actius immobiliaris. Adéu al balanç anual i als beneficis del 20%.

DESENLLAÇ : Els media foten la por al cos del poble i les empreses aprofiten per a fer famosa la paraula ERE i ERO. Pirelli, Nissan, Panrico, Seat, ING, General Motors, Sony, The Colomer Group (Revlon) i d'altres comencen a fotre fora gent.

Amb l'actual desenllaç, tots els aturats no consumeixen. Els qui treballen adopten mesures de crisis...no consumeixen. Si no hi ha consum, les empreses no guanyen calers. Tampoc reben crèdits, ja que els bancs no els hi donen perquè no tenen demanda. La empresa mor. Més aturats. Menys consum.

La cadena de no consum s'autoalimenta i creix.

I els pitjors són els directius de grans empreses que per no perdre el seu sou, decideixen explotar els treballadors i reduïr plantilla, augmentant l'atur i contribuint a disminuir el consum.

D'això se'n diu cadena de consum.

I de l'actual situació els empresaris que tant ploren pels media en són ben culpables. Per exemple en el meu cas, acostumava a consumir uns 120 euros/mes en sopars a restaurants, 80 euros/mes en cultura (música principalment), uns 40 euros/mes en concerts, etc. Evidentment, ara aquests nº són 0 euros/mes.

Quina és la solució per a mi?

1. Crea la teva propia empresa. Però per això necesites una bona idea de negoci.

2. Si el punt anterior és negatiu, depens de tercers. Per tant,

2.1 Els empresaris es tenen que oblidar dels beneficis d'anys anteriors i apostar per la responsabilitat social. Això no vol dir que no tinguin beneficis (of course, aniria en contra del capitalisme), sinó que s'oblidin del 20% de beneficis.

2.2 Tornar a les jornades de 8 hores i crear llocs de treball amb les feines que els que ara treballen 12 hores no podrien fer en 8h.

2.3 Amb la contractació de gent es redueix l'atur i la gent comença a perdre la por al consum. A tothom li agrada sortir a sopar, comprar-se aquell vestit tan maco, etc.

2.4 Reactivant el consum ciutadà reactives la cadena de producció.

2.5 A partir de 2010 podriem tornar a parlar d'importants beneficis. A partir d'avui es tindria que aplicar un seguit de controls que evitin tornar a la situació actual, tot i mantenint la precaució de no paralitzar el procés econòmic per excés burocràtic

Cremant etapes

Aquest cap de setmana hem fet una trobada amb alguns membres de l'antic Grup de Teatre Enginyeria (sí, el que va fundar l'Albert Espinosa quan estudiava enginyeria industrial).

Un amic que també era membre del grup, diu que a la vida has d'anar cremant etapes. Que si et saltes alguna després vas coix i sempre et falta quelcom.

Jo penso que les etapes depenen de cada persona, i a vegades hi han etapes que per uns vènen abans i per d'altres després.

Feia sis anys que no veia a un membre del grup a qui li tenia molt d'apreci. D'aquelles persones que no saps ben bé per què però deixen marca a la teva vida. No penseu malament, no em refereixo a l'aspecte amorós o sexual, sinó al personal.

Empés per l'alegria del retrobament i per l'emoció de la trobada, al final del vespre vaig expressar a aquest membre l'apreci que li tenia com amic.

Després vaig pensar que potser ell no ha cremat l'etapa en que un home no s'espanta quan un altre home expresa els sentiments. Espero que no sigui així, perquè sinó tindran que passar uns quants anys més per a que deixi de pensar que he sortit de l'armari i vegi les meves paraules com el que són en realitat: una expressió de l'alegria del retrobament i de l'apreci de l'amistat.