Gilipolles

Mai m'havia fet gràcia que algú em digués gilipolles, però diuen que sempre hi ha un primer cop per a tot.

Ara sol falta que el molt capullo aparqui el seu estúpid cotxe de més de 100 CV i torni a postejar abans de que el ego del Veí inundi blogville! jejejeje

Des d'aquí animar a la tornada d'un veí ilustre i felicitar al Veí de Dalt pel seu recent reconeixement literari.

Nightmares on Wax

El projecte "Nightmares on Wax" és una obra del Dj E.A.S.E (nom real George Evelyn) on les melodies hipnòtiques es mesclen amb dub, house, down tempo, chill out i/o electrònica. No acostumen a haver-hi dues peces semblants dins d'un mateix disc.

Jo el vaig descobrir quan passejant per la FNAC buscant noticies d'alguna nova obra dels grups Saint Germain i Saint Etienne em va cridar l'atenció el nom "Malsons de cera". Posteriorment vaig anar a l'emule i la peça "Les nuits" em va encantar.

El seu darrer treball "Thought so" continua amb la linea de treball del projecte, transportant el ritme a una atmòsfera ideal per a ser escoltada de nit, en un punt situat entre la calma i la festa. Com al Dj li agrada mantenir una melodia repetitiva i improvitsar a sobre, la música és ideal (pel meu gust) per a escriure, contemplar el teu voltant deixant volar la ment i/o fer l'amor. Malgrat que prefereixo Jack Johnson per escriure...

Per a introduir-vos en la seva obra, tres recomanacions,

1. "Les Nuits", de l'àlbum "Les Nuits"

2. "Da feelin", de l'àlbum "Thought so"

3. "Be there", de l'àlbum "Thought so"

Més info a http://www.nightmaresonwax.com/blog/

Dilluns de febrer

Dilluns extrany,

et sents amb ganes de festa i optimista,

però al mateix temps et sents trist i agobiat.

Diu el filòsof que la alegría és activa i la tristesa pasiva,

però jo sol em sento tancat en una cel·la

de la que vull sortir però no sé on està la clau.

Fan pena!

Fa mesos, Gas Natural va anunciar una OPA sobre Endesa, empresa amb dificultats econòmiques.

Desde Madrid es va bloquejar aquesta oferta amb maniobres de trinxera i paraules correctes que venien a dir,

NO podem deixar el sector elèctric en mans dels separatistes catalans de Gas Natural/La Caixa.

Aprofitant la situació, una important multinacional alemana va vindre a pescar en aigues revoltes. Espantat per l'entrada d'un govern forani en un sector estratègic, el govern va possar pals a les rodes a l'acord i va buscar desesperat una empresa espanyola "100% sang cañí".

Malgrat que li va costar el desprestigi dins la UE, alguna sanció i que la Merkel no saludava a Zapatero, el govern es va sortir amb la seva i Acciona va comprar Endesa. La unitat d'Espanya havia estat defensada amb èxit dels conquistadors i els nacionalistes.

La història, però, té un final trist. El maó ha explotat, la construcció està en fase d'enderrocament i Acciona, que no ho oblidem té molt % de negoci en aquest terreny, necessita sanejar el seu balanç contable. Així que la empresa "100% cañí" no ha tingut cap problema en vendre les seves accions a una elèctrica italiana...

i ara que farà el govern espanyol?

Assaig 1

- Vinga, home! Portem repetida aquesta escena cinc cops! - el director cridava.

- Director, jo crec que si em posso així, la escena és més realista i la càmara pot enfocar millor el centre de l'acció.

- Clint, t'he deixat clar que no m'agrada com ho proposes. Farem una més i si la cagues, vesteix-te i ja pots marxar. La productora et pagarà aquest dia a final de mes.

En Clint va callar, ressignat. No li agradava aquest paio, però actualment era el més famós. Amb tant sols 50 pel·lícules, ja era un director reconegut mundialment. Els premis li plovien de tots els continents. Actuar amb ell li reportava llançar la seva carrera com actor al star system del cinema.

- Va som-hi! Tres, dos, un... DIIIING! DOOOONG! Collons! Qui deu ser a aquestes hores?

El director va anar cap a la porta, emprenyat. A l'obrir es va trobar un paio amb americana i pantalons negres, camisa blanca i corbata blava. El cabell repentinat amb gomina.

- No ets en Mijatovic, així que qui collons ets i què fots aquí?

Espantat i sorprés, l'moe misteriós va tardar uns segons en respondre.

- Bona nit. Em dic Eduard Balsebre . Represento a l'Esglèsia Evangelista del Blog i

- Esglèsia Evangelista del Blog?!

- Sí, bé, som molt moderns.

- Blog o bloc?

- Bé, els alts estaments encara es barallen amb aquest tema. La qüestió és que prediquem l'escriptura i lectura dels blogs com a mitjà per a trobar a Déu.

- Ja...dispensi, però la veritat que tinc una mica de feina

- Però permetim que li tregui uns minuts i li expliqui les nostres activitats.

- Va, passi. Però no tinc gaire temps, que m'ha enganxat en plena filmació.

- Filmació?

- Sí, sóc el famós director de cinema per adults Veí de Dalt. No sé si haurà vist alguna de les famoses pelis que he fet "Paseante bajo la lluvia dorada", "Sin Metis no hay Mitsu", "Torna-me-la a ficar Robertinhos" o la premiada al festival de l'Hospitalet "Jo mateixa me'ls respallo".

- La veritat és que no...

Quan va entrar, l'Eduard Balsebre va veure que al menjador, enlloc del sopar a taula hi havia una dona nua que discutia amb un paio amb la verga XXL senyalant Amèrica.

- Un nou actor Veí?

Una dona nua sortia de les habitacions.

- No Joana, és un predicador de no sé quina Esglèsia.

- De la del blog.

- Això, del blog. I què deieu que feieu?

- Doncs bé, en l'actual societat que vivim, amb presses i on res importa, donem valor a la trobada de gent a través de l'escriptura com a forma de trobar a Déu. La nostra religió, el Malerianisme, té set pecats capitals i cada tres mesos solem reunir-nos per escriure històries a quatre mans.

- Ja...una espècie de Històries Veïnals. M'agrada aquest títol. Li podrieu dir així.

- Continuem o no. Collons, que m'estic destrempant - va cridar en Clint.

- Va continuem. Dispensi. Esperi aquí i després parlem de l'Esglèsia. Tres, dos, u, acció.

Sobre el sofà, en Clint agafava a la Joana, que reia i li començava a llepar el cony mentre la Déjà Vie li menjava el membre fent un "mmmmm" que en Clint corresponia amb un "oooh" mentre segui ajupit al piló per on sortia la llum de la Joana.

L'escena anava avançant i l'Eduard Balsebre cada cop estava més calent. Es va treure la cartera i la parka. Notava els pantalons tirants, fet que el Veí de Dalt va notar.

- Es troba bé? - li va preguntar amb sorna.

- Sí, sí. Una mica acalorat.

L'escena continuava. Ara la Déjà Vie estava sentada lliscant amunt i avall del petit-gran Clint mentre besava amb passió la boca de la Joana.

Titititititi...

El despertador va sonar a ca l'Eduard Balsebre. Estava suat i el llençol, el nòrdic i la manta s'aixecaven sobre la seva columna.

"Quin somni" va pensar. Ahir havia estat fins tard amb el tema de la Ruta de la Seda. Va anar al blog del Veí de Dalt on parlava del museu friki. No sabia si mai diria als blocaires que havia somiat amb ells.

Camí del bar del Francisco, on l'Eduard Balsebre sol fer un cafè de bon matí, l'Eduard va veure un anunci en el sexshop

Nova pel·lícula de Veí de Dalt

Clint i l'home que vestia de seda.

Va tornar a casa ràpid i va quedar esglaiat al veure el pot de lubricant anal obert i les restes de l'equip de filmació al menjador.

Va sonar el telèfon.

- Eduard, què coi fots? Vens o no? Ja mitja hora que t'esperem!

De fons es sentia la veu de la Rita, protestant perquè se li estaven glaçant els mugrons.

Nit de colors

Com ja sabeu, quan era jove una professora em solia dir una frase que em va marcar,

"Saps que pots donar molt més"

Avui, dia amb un cel de colors,

una persona a qui he tingut com a subordinat 3 anys,

s'ha sumat a la llista de persones que sense ser familiars o parella m'han dit,

"Estic segur que triomfaràs"

Ara sol em falta trobar en què, que això ningú t'ho diu.

I per què les fotografies?

Doncs perquè al creador del Golden Gate, Joseph Strauss, també li deien que era impossible crear un pont que unís els dos extrems de la badia per aquell punt.

Cel de colors

Malgrat ser dilluns i que aquest hivern el cel està sent molt gris,

malgrat que estic a l'atur i no sé què vull fer,

prefereixo seguir somiant en un cel de colors

que trenqui el gris en el que ens volen fer viure.

Hi ha...

Hi ha persones que neixen per a fer guions de pel·lícules.

Hi ha persones que neixen per a ser capitans de vaixell.

Hi ha persones que neixen per a viure al costat d'un riu.

Hi ha persones que neixen per tocar el piano.

Hi ha persones que neixen per a nadar.

Hi ha persones que neixen per a ballar.

Hi ha persones que no sabem per a què hem nascut.

I en l'actual situació, causa encara més angoixa.

PD: "The curious case of Benjamin Button" m'ha semblat un film molt bo. Felicitats a Eric Roth que ha escrit el guió basant-se en un conte curt de F. Scott Fitzgerald.

Oblidar o perdonar?

S'apropa el 23-F.

A tot arreu hi han citacions, documentals i representacions de ficció.

D'altra banda, també hi ha el mateix del cas africà més famós: Nelson Mandela i l'apartheid.

Dues dictadures, dues maneres d'encarar-ho tot.

A Sudàfrica afloren els fets i les injusticies. Pero l'odi es reté, ja que es consciencia a la gent de que deixar-se endur per l'odi sol comportaria allargar el conflicte una generació més.

Avui veia la peli del cas de Patrick Chamasso. Treballava a una central energètica, no es ficava en política i tenia una dona i una amant. A més, entrena a l'equip de futbol del abrri marginal on viu. Sí, és negre. Després d'un atemptat que es produeix a la centralo mentres ell disputa la final de futbol amb l'equip de nens (havia fingit una falsa baixa) la policia el deté, tortura, mata a l'amic i tortura a la seva dona. El deixen lliure, però ja no és el mateix i decideix allistar-se a l'ANP. Els informadors de l'apartheid enseguida el fitxen i comença la persecució per a que la seva dona canti on està el seu marit. Davant la resistencia a parlar d'ella, li presenten les fotos del seu marit amb l'amant, fet que provoca que com a venjança ella delati al seu home. Capturat de nou, torna a ser torturat i empressonat a l'illa de Robben. Quan el lliberen, ja no té dona perquè s'ha tornat a casat i s'ha perdut el creixement de les filles. Tot i això, quan està refent la seva vida es troba al policia que se la va esguerrar i decideix no matar-lo per no tornar a engegar la flama de l'odi.

Supera el seu odi pensant en un futur millor pels seus descendents.

Aquests dies també estic seguint els reportatges de TVE del 23-F.

Tot de generals, trames, ganes de poder, fidelitat al jurament militar encara que no els hi agradi i foscor. Enmig ETA i els GRAPO que no paren de matar.

Cada any segueixo aquests documentals, ja que cada any descobreixo un petit detall. Aquest any el de la llista de govern que Armada volia "presentar" (substituir per imposar) als diputats segrestats al Congrés, amb ell com a cap i membres dels diferents partits. I que Tejero, al detectar a un parell de comunistes a la llista, va negar-li l'accés al Congrés, contribuint amb aquesta acció al no-exit del cop d'estat.

Suposo que molts ja sabieu aquest detall, però jo no. No ho expliquen als llibres d'història a l'escola.

I em pregunto si mai sabrem la veritat del que va passar, ja que a Espanya enterrem l'odi i fem veure que tot està bé.

En ambdós casos em pregunto si amb l'odi pot passar com amb l'amor.

Conec molts casos de gent que s'estimava, però que amb el temps ho deixen de fer.

Però no conec ningú que odïi i ho deixi de fer.

De fet, a Sudàfrica parlen de la por a que les desigualtats econòmiques entre rics (blancs) i pobres (negres) no desemboqui en un ajust de comptes, ja que la situació d'uns i altres té molt a veure amb l'apartheid. I l'odi continua existint, aparcat per un futur millor. Però si el futur millor no arriba...

I a Espanya...què us haig de dir?

És l'odi un sentiment més fort que l'amor?

Playing for change

Ho he vist a un programa de la 2, quan vaig reconèixer la veu.

El productor Mark Johnson ha iniciat el projecte "Stand by me, playing for change". És la segona cançó d'un projecte que grava a músics de carrer i voluntaris de tot el món.

Entre ells hi ha Clarence Bekker, d'Amsterdam. Aquest músic solia tocar per la zona de Portal de l'Àngel i Plaça de la Catedral a Barcelona. Acompanyat de la seva guitarra i amb el do de la seva veu, versionava clàssics de la música. Desde "Stand by me", "Don't worry, be happy" o cançons de Bob Marley. No us enganyaré, m'agradava. És dels músics de carrer a qui he deixat diners. I sempre he pensat que es mereixia una carrera discogràfica.

Ara el veig en aquest video i penso que, malgrat que no sigui la carrera que imaginava, la seva veu continua mantenint l'esperit d'intentar canviar alguna cosa, ni que sigui l'ànim de les persones a qui la vida se'ls hi escapa pels carrers de Barcelona

Xocol·lata

La xocol·lata té un comportament similar als bons amics.

Calenta et recomforta, et fa sentir bé. Genial per animar-te en moments en que estàs down.

A temperatura ambient es desfà poc a poc, a la teva boca o allà on vulguis. No sempre tens que compartir una bona conversa amb els amics...

Freda és genial per donar-te aquest punt de felicitat i velocitat.

I després del sexe...una miqueta de xocol·lata és...sublim.

I exceptuant el tema sexual, amb la xocol·lata ens passa com amb els bons amics. No en solem tenir grans quantitats a casa, però sabem on podem trobar-ne.

I a vegades, fent un cafè, et sorprens que no sols han acompanyat la tassa amb una peça de xocol·lata, sinó que acabes de descobrir un bon amic.

Llum de Dona

Quan després d'un cap de setmana en que has decidit no tocar el pc et trobes un relat com AQUEST , escrit per una blocaire a qui aprecies moltíssim i amb l'estil seductor de la Joana...et quedes tan satisfet que encara al dia següent sol pots dir,

MOLTES GRÀCIES JOANA!!!