Ahir a classe de bongoes, el meu professor em va dir...."Robertinhos, relájate. No mires buscando la aprobación. Toca. Ya te lo sabes. Relájate y toca"...a partir d'aquí, un pes va caure i vaig començar a tocar els bongoes amb soltura i divertint-me. De fet, em sento com quan toco el calaix. És molt lliure i divertit.
Sovint, necessitem que algú ens doni l'empenta que ens falta per a llençar-nos a la vida i superar les nostres pors.
El problema és quan no hi ha ningú que ens ajudi a fer el salt
dimecres, de gener 31, 2007
diumenge, de gener 28, 2007
Tantes coses a fer i tan poc temps per a fer-les
Avui m'he llevat amb ganes de fer moltes coses, tocar, ballar, assassinar cançons, netejar la casa, el cotxe, llegir, passejar, escoltar música, jugar al pc... el problema és que no sé que fer primer
com cantavem en temps llunyans i propers...je suis tres fatigué, je ne peux pas travaillé...i ja fluirà el que tingui fluir
Per cert, el títol és d'una cançó de Els Pets...no pensarieu que sol escolto música africana, no?
com cantavem en temps llunyans i propers...je suis tres fatigué, je ne peux pas travaillé...i ja fluirà el que tingui fluir
Per cert, el títol és d'una cançó de Els Pets...no pensarieu que sol escolto música africana, no?
El coche fantástico
El coche fantástico es una trepidante aventura de un hombre que no existe en un mundo lleno de peligros y criminales indecentes...
Aquest és l'inici de la serie El coche fantástico. Per què us dic això? Perquè aquest matí, esmorzant, he vist que la fan de nou a Cuatro.
Volia escriure algun cosa sobre la serie, però he trobat aquest text de Guillermo Lopez a http://www.lapaginadefinitiva.com/dbmassmedia/teleseries/61 i crec que no hi ha més a dir,
El coche fantástico
Un macarra y su bólido defienden el modo de vida americano
Es una teleserie que llegó a nuestras pantallas a mediados de los años 80… Y allí se quedó, aunque cambiando de cadena. El coche fantástico fue el inicio de una moda televisiva basada en crear 200 capítulos de serie a partir de las magníficas cualidades de un medio de transporte, a cual peor: “El trueno azul” (helicóptero), y “El halcón callejero” (moto). Pero “El coche fantástico” fue la primera y, sin lugar a dudas, la mejor de todas (si es que esto quiere decir algo).
Esta serie cuenta la historia de un macarra, Michael Knight, armado de un fantástico coche, que responde al nombre de Kitt (que gracias a un amable lector hemos descubierto que es el acrónimo de Knight Industries Two Thousand). Ambos son instrumentos de un sospechoso senador americano, Devon, que está al mando de la “Fundación para la Ley y el Orden”. Fundación privada, naturalmente, encargada de hacer aquello que los Cuerpos de Seguridad, impregnados de liberalismo en la era de Ronald Reagan, no tenían huevos para hacer. Además, la Fundación contaba con la ayuda de una chica, supuesta científica, encargada de la “puesta a punto” de la Máquina, un toque feminista que se contradecía con el resto de la serie, como veremos. La chica primero se llamaba Bonnie y era morena, más tarde no sé cómo se llamaba, pero pasó a ser rubia, y luego la rubia desapareció en el despacho del productor y la morena, otra vez Bonnie, volvió. O tal vez fue todo al revés y yo siempre vi la serie a partir del capítulo 27, quién sabe.
El argumento de la serie era sencillo de seguir, de hecho no hacía ninguna falta ver entero cada capítulo para seguir el hilo argumental, pues éste era siempre el mismo: un honrado americano, generalmente del Medio Oeste (donde están todos los americanos honrados, por otro lado) pedía a la Fundación ayuda, a la vista de la desidia de los cuerpos policiales, contra un grupo de malos que ostentaban un poder absoluto en alguna aldea de EE.UU. (aquí la serie se parecía bastante al Equipo A, otra de las míticas). Devon enviaba a Michael a los mandos de su fantástico coche, y todo iba bien (el coche repartía estopa que no veas) hasta que Michael decidía salir del coche para “investigar”. Invariablemente, Michael era capturado y puesto en alguna horrible situación, pero, cuando estaba al borde de la muerte, el coche (siempre el coche) lo salvaba. De esta manera, la productora conseguía alargar los capítulos, pues si no la cosa se acabaría en 15 minutos.
Por entonces, los malos malísimos ya estaban a punto de llevar a cabo su plan, pero Michael apretaba a fondo el acelerador (ya veremos cómo lo hacía) y llegaba justo a tiempo para que el coche volviera a repartir estopa y capturara a los malos. Finalmente, Michael se iba con la chica de la honrada familia amenaza mientras Kitt hacía alguna broma simpática, generalmente con algún animalillo u otra mujer (para El coche fantástico, ambos son equiparables).
Así se pueden resumir todos y cada uno de los capítulos de la serie. Visto de esta manera, no es para tanto, pero lo cierto es que la trama ganaba en interés gracias a algunos de los Grandes Momentos de El coche fantástico:
· Cuando Michael se ponía a perseguir a los malos, el coche daba, desde fuera, gran sensación de velocidad. Sin embargo, algunos primeros planos (siempre los mismos; estos tíos rodaban un capítulo entero en un día; sólo cambiaban la chica –no siempre- y los malos) nos permitían descubrir la impostura. Cuando, teóricamente, el coche estaba a punto de superar la velocidad de la luz y encontrar a sus abuelos de jóvenes (algún Ford T o algo por el estilo), el contador de velocidad marcaba, invariablemente, “56″. Aunque fueran millas, la verdad es que es bastante ridículo. Suponemos que en las normas de la Fundación estaba no saltarse los límites de velocidad, porque si no, hay que decir que no es muy impresionante. Sólo cuando había prisa de verdad (no quedaba guión ni tiempo en el metraje de la serie), Kitt se ponía en modo supervelocidad, convirtiendo el coche en una especie de modelo aerodinámico para joven hortera de Beverly Hills, y superaba –en ocasiones especiales- las 100 millas por hora.
· Turbo Boost: Cuando Michael tenía que saltar un obstáculo realmente insalvable por sus propios medios, se subía al coche y pulsaba un botón especial que le permitía convertir el coche en una especie de canguro metálico al que ningún socavón se le resistía. Al superar el obstáculo, invariablemente, Michael ponía (más) cara de hortera y decía: “¡Uhu!¡Uhu!”.
· Equipamiento: De la amplia oferta de maravillosos artefactos con que contaba Kitt, lo que a nosotros más nos maravillaba era una especie de superscanner que le permitía saber siempre la situación exacta de los malos malísimos, aunque estuvieran a 50 kilómetros de distancia, e incluso incorporaba imágenes (¿pero qué cámara tenía Kid?) para que Michael se hiciera una idea. Nuestra pregunta es: ¿para qué, en ese caso, se empecinaba Michael en “investigar”? Por otro lado, siempre nos llamó la atención el contraste entre el futurista equipamiento de Kid y los videojuegos que podía ofrecerle a Michael para sus momentos de asueto, propios de la prehistoria de la informática. ¿No podrían haber sido un poco más futuristas en eso?
· La música: los momentos de tensión, de persecución, el clímax, siempre eran marcados por la mítica musiquilla del coche fantástico: Ta-tanananana, Ta-tanananana, Ta-tananaaa, Tananaaaa… Esto nos permitía convertir la serie en un objeto de culto, una especie de rito eucarístico en el que sabíamos que las pequeñas variaciones (el sermón del cura / el rostro de los malos) no alteraban nunca el resultado final.
· Por último, no quisiera terminar sin relatarles los dos momentos que, en mi juventud, más me impactaron: Uno corresponde a los últimos capítulos de la serie, cuando El coche fantástico ya era un fenómeno fuera de sus fronteras y, por tanto, tuvo que salir a correr aventuras fuera de EE.UU. Se trataba de un capítulo en el que Michael y Kid iban a un bananero país centroamericano donde el presidente “democrático” había sido depuesto por una revolución comunista. Kitt se fumigaba a todos los barbudos revolucionarios él solo, y al final el presidente de la pequeña república, recuperado su cargo, aparecía en la TV acompañado del embajador americano (¡) para regocijarse por haber recuperado a su país para “el mundo democrático”. Mientras, fuera del palacete presidencial, Kid decía: “democracia… Hay contradicciones, pero… ¡El sistema funciona!”. El otro gran momento corresponde a un capítulo en el que Michael, como siempre, sale a “investigar” y los malos malísimos lo meten en una cámara calorífera. Vemos cómo Michael empieza a sudar conforme la temperatura sube a 30, 40 e inclusive 50 grados Celsius (suponemos, porque de tratarse de Farenheit sería ridículo); pues bien, ni en el peor de los momentos Michael hace ademán alguno de quitarse la cazadora, el tío. Y es que él era más chulo que nadie, por eso sigue triunfando ahora con Baywatch (ya lo analizaremos, y así seguiremos hablando de David Hasselhoff, que es como se llama el maromo en la vida real).
Aquest és l'inici de la serie El coche fantástico. Per què us dic això? Perquè aquest matí, esmorzant, he vist que la fan de nou a Cuatro.
Volia escriure algun cosa sobre la serie, però he trobat aquest text de Guillermo Lopez a http://www.lapaginadefinitiva.com/dbmassmedia/teleseries/61 i crec que no hi ha més a dir,
El coche fantástico
Un macarra y su bólido defienden el modo de vida americano
Es una teleserie que llegó a nuestras pantallas a mediados de los años 80… Y allí se quedó, aunque cambiando de cadena. El coche fantástico fue el inicio de una moda televisiva basada en crear 200 capítulos de serie a partir de las magníficas cualidades de un medio de transporte, a cual peor: “El trueno azul” (helicóptero), y “El halcón callejero” (moto). Pero “El coche fantástico” fue la primera y, sin lugar a dudas, la mejor de todas (si es que esto quiere decir algo).
Esta serie cuenta la historia de un macarra, Michael Knight, armado de un fantástico coche, que responde al nombre de Kitt (que gracias a un amable lector hemos descubierto que es el acrónimo de Knight Industries Two Thousand). Ambos son instrumentos de un sospechoso senador americano, Devon, que está al mando de la “Fundación para la Ley y el Orden”. Fundación privada, naturalmente, encargada de hacer aquello que los Cuerpos de Seguridad, impregnados de liberalismo en la era de Ronald Reagan, no tenían huevos para hacer. Además, la Fundación contaba con la ayuda de una chica, supuesta científica, encargada de la “puesta a punto” de la Máquina, un toque feminista que se contradecía con el resto de la serie, como veremos. La chica primero se llamaba Bonnie y era morena, más tarde no sé cómo se llamaba, pero pasó a ser rubia, y luego la rubia desapareció en el despacho del productor y la morena, otra vez Bonnie, volvió. O tal vez fue todo al revés y yo siempre vi la serie a partir del capítulo 27, quién sabe.
El argumento de la serie era sencillo de seguir, de hecho no hacía ninguna falta ver entero cada capítulo para seguir el hilo argumental, pues éste era siempre el mismo: un honrado americano, generalmente del Medio Oeste (donde están todos los americanos honrados, por otro lado) pedía a la Fundación ayuda, a la vista de la desidia de los cuerpos policiales, contra un grupo de malos que ostentaban un poder absoluto en alguna aldea de EE.UU. (aquí la serie se parecía bastante al Equipo A, otra de las míticas). Devon enviaba a Michael a los mandos de su fantástico coche, y todo iba bien (el coche repartía estopa que no veas) hasta que Michael decidía salir del coche para “investigar”. Invariablemente, Michael era capturado y puesto en alguna horrible situación, pero, cuando estaba al borde de la muerte, el coche (siempre el coche) lo salvaba. De esta manera, la productora conseguía alargar los capítulos, pues si no la cosa se acabaría en 15 minutos.
Por entonces, los malos malísimos ya estaban a punto de llevar a cabo su plan, pero Michael apretaba a fondo el acelerador (ya veremos cómo lo hacía) y llegaba justo a tiempo para que el coche volviera a repartir estopa y capturara a los malos. Finalmente, Michael se iba con la chica de la honrada familia amenaza mientras Kitt hacía alguna broma simpática, generalmente con algún animalillo u otra mujer (para El coche fantástico, ambos son equiparables).
Así se pueden resumir todos y cada uno de los capítulos de la serie. Visto de esta manera, no es para tanto, pero lo cierto es que la trama ganaba en interés gracias a algunos de los Grandes Momentos de El coche fantástico:
· Cuando Michael se ponía a perseguir a los malos, el coche daba, desde fuera, gran sensación de velocidad. Sin embargo, algunos primeros planos (siempre los mismos; estos tíos rodaban un capítulo entero en un día; sólo cambiaban la chica –no siempre- y los malos) nos permitían descubrir la impostura. Cuando, teóricamente, el coche estaba a punto de superar la velocidad de la luz y encontrar a sus abuelos de jóvenes (algún Ford T o algo por el estilo), el contador de velocidad marcaba, invariablemente, “56″. Aunque fueran millas, la verdad es que es bastante ridículo. Suponemos que en las normas de la Fundación estaba no saltarse los límites de velocidad, porque si no, hay que decir que no es muy impresionante. Sólo cuando había prisa de verdad (no quedaba guión ni tiempo en el metraje de la serie), Kitt se ponía en modo supervelocidad, convirtiendo el coche en una especie de modelo aerodinámico para joven hortera de Beverly Hills, y superaba –en ocasiones especiales- las 100 millas por hora.
· Turbo Boost: Cuando Michael tenía que saltar un obstáculo realmente insalvable por sus propios medios, se subía al coche y pulsaba un botón especial que le permitía convertir el coche en una especie de canguro metálico al que ningún socavón se le resistía. Al superar el obstáculo, invariablemente, Michael ponía (más) cara de hortera y decía: “¡Uhu!¡Uhu!”.
· Equipamiento: De la amplia oferta de maravillosos artefactos con que contaba Kitt, lo que a nosotros más nos maravillaba era una especie de superscanner que le permitía saber siempre la situación exacta de los malos malísimos, aunque estuvieran a 50 kilómetros de distancia, e incluso incorporaba imágenes (¿pero qué cámara tenía Kid?) para que Michael se hiciera una idea. Nuestra pregunta es: ¿para qué, en ese caso, se empecinaba Michael en “investigar”? Por otro lado, siempre nos llamó la atención el contraste entre el futurista equipamiento de Kid y los videojuegos que podía ofrecerle a Michael para sus momentos de asueto, propios de la prehistoria de la informática. ¿No podrían haber sido un poco más futuristas en eso?
· La música: los momentos de tensión, de persecución, el clímax, siempre eran marcados por la mítica musiquilla del coche fantástico: Ta-tanananana, Ta-tanananana, Ta-tananaaa, Tananaaaa… Esto nos permitía convertir la serie en un objeto de culto, una especie de rito eucarístico en el que sabíamos que las pequeñas variaciones (el sermón del cura / el rostro de los malos) no alteraban nunca el resultado final.
· Por último, no quisiera terminar sin relatarles los dos momentos que, en mi juventud, más me impactaron: Uno corresponde a los últimos capítulos de la serie, cuando El coche fantástico ya era un fenómeno fuera de sus fronteras y, por tanto, tuvo que salir a correr aventuras fuera de EE.UU. Se trataba de un capítulo en el que Michael y Kid iban a un bananero país centroamericano donde el presidente “democrático” había sido depuesto por una revolución comunista. Kitt se fumigaba a todos los barbudos revolucionarios él solo, y al final el presidente de la pequeña república, recuperado su cargo, aparecía en la TV acompañado del embajador americano (¡) para regocijarse por haber recuperado a su país para “el mundo democrático”. Mientras, fuera del palacete presidencial, Kid decía: “democracia… Hay contradicciones, pero… ¡El sistema funciona!”. El otro gran momento corresponde a un capítulo en el que Michael, como siempre, sale a “investigar” y los malos malísimos lo meten en una cámara calorífera. Vemos cómo Michael empieza a sudar conforme la temperatura sube a 30, 40 e inclusive 50 grados Celsius (suponemos, porque de tratarse de Farenheit sería ridículo); pues bien, ni en el peor de los momentos Michael hace ademán alguno de quitarse la cazadora, el tío. Y es que él era más chulo que nadie, por eso sigue triunfando ahora con Baywatch (ya lo analizaremos, y así seguiremos hablando de David Hasselhoff, que es como se llama el maromo en la vida real).
Confessions (Veritat o mentida)
Per petició popular,
1. He robat una estora en un bar de Paris a 2 metres del propietari. Després vaig robar una cadira d'una terrassa a davant del Panteon. Va ser com anar al Ikea, però més econòmic
2. He intervingut en un baralla en una discoteca en la que van volar gots, van tirar gas lacrimogen i van desallotjar la disco. Em vaig lliurar de la garjola per casualitat
3. Conec a alguns dels bloggers que em visiten
4. A Brasil, vaig montar-m'ho amb una mulata que després va resultar ser un travesti
5. Sóc bisexual
6. Vaig insultar a un professor a classe.
7. M'han expulsat d'una classe a la universitat
8. He estat finalista en un premi literari de Tiana.
9. A França, vaig tocar el djembe amb la filla de Youssou N'Dour.
10. En un creuer de Moscú a Sant Petersburg, a més d'enrollar-me amb una companya de creuer, vaig convertir-me en el John Travolta del vaixell després de desplegar el meu arsenal de moviments de cintura a la pista de ball
1. He robat una estora en un bar de Paris a 2 metres del propietari. Després vaig robar una cadira d'una terrassa a davant del Panteon. Va ser com anar al Ikea, però més econòmic
2. He intervingut en un baralla en una discoteca en la que van volar gots, van tirar gas lacrimogen i van desallotjar la disco. Em vaig lliurar de la garjola per casualitat
3. Conec a alguns dels bloggers que em visiten
4. A Brasil, vaig montar-m'ho amb una mulata que després va resultar ser un travesti
5. Sóc bisexual
6. Vaig insultar a un professor a classe.
7. M'han expulsat d'una classe a la universitat
8. He estat finalista en un premi literari de Tiana.
9. A França, vaig tocar el djembe amb la filla de Youssou N'Dour.
10. En un creuer de Moscú a Sant Petersburg, a més d'enrollar-me amb una companya de creuer, vaig convertir-me en el John Travolta del vaixell després de desplegar el meu arsenal de moviments de cintura a la pista de ball
Cercanias Renfe
Fa un fred tal que el teu nas comença a tindre estalactites.
arriba el tren. a la parada de Montgat Nord hi han quatre gats. la noia de tots els matins, la que sempre em mira, em somriu i marxa a l'altre vagó. Sempre em dic, digue-li alguna cosa, però mai em decideixo. ella baixa a Catalunya, jo a Sants.
A dins el meu vagó, l'últim, els de sempre. Es canvien de lloc però no m'enganyen.
a Montgat, com cada matí, "la del rifle", una dona d'uns 50 puja tota excitada anul·lant als seus possibles competidors a base d'empentes. El seu objectiu és trobar un seient lliure. Té fitxades les persones que baixen a Badalona.
a Badalona, noto quelcom d'extrany. Un noi que puja, mira a tots els passatgers del vagó i es situa al costat de la porta.
de sobte, al tunel de Clot el tren es para. Sona l'avís acústic. Tots pensem que és el de sempre, però no. Una veu ens comunica que "El Movimiento del Orgasmo ha secuestrado el tren. Hartos de que el servicio de Renfe nos de por el culo, hemos decidido que todos nos pajearemos mientras les jodemos un servicio. Son libres de llegar al orgasmo junto con el vecino de viaje que le clava el brazo en la espalda. Un revisor pasará a inspeccionar que todos cumplan con nuestar protesta". tin tin tin tin. De sobte el noi que ha pujat a Badalona es treu una catana. "Con esto pienso mutilar a todo aquel que no se empieze a correr en breve.
Arribats a aquest punt, tothom s'ha abaixat els pantalons. L'executiu, l'estudiant, el paleta, etc. Tots han començat a donar-li a la mà. El meu vagó s'ha convertit en un mar de penis erectes i vagines suquejant.
I jo no trempo.
La tensió del moment, veure els baixos de "la del rifle" i sobretot notar que el de darrera desvia cada cop més la seva verga cap al meu cul em posa nerviós. Mentrestant el de la catana comença a passejar-se, mirant la qualitat de l'erecció, tocant els mugrons de les dones per comprobar el gustet... es comença a escoltar el primer aaaaaaaaaah, el primer vidre tacat de semen, la primera dona corrent-se
aprofitant que estic al costat de la porta del passadís, passo a l'altre vagó. Allí no hi ha cap catana. Tothom em mira recriminant-me . Estant tots sentats en rotllana. "Hey -els hi dic-no heu escoltat el missatge de megafonia?" Una noia, d'uns 22, 1,55, ulls pardos, cabell arrissat, jersey gris amb boletes es separa del grup. Escolta pijet, aquí no succeix com els pijos de la dreta voleu. Estem decidint si sí o sí no, quan, on, si ens podrem tocar o no, les condicions de l'orgasme, si desgravarà, si ens cobraran per netejar els orgasmes, etc.
Veient que en aquest vagó acabaran tots en un concens sense titoles ni clítoris, marxo al tercer vagó, on està la noia de la parada.
obro la porteta i sí, allí està. tota nua. mirant-me. besant-me. empalada sobre un negre, pintor abans del segrest. la noia em mira i remou la cintura. em crida...no....m'he equivocat...però em sembla que ha dit el meu nom. de sobte m'adono que aquí tothom s'ho està montant. els quatre del seients s'estan menjant els sexes sense pudor. els altres follen sense parar. tot són ais, xof xof i "aiiiii, no li he possat condó jove" de les iaies empalades pels homes de més de 55. Quan surto de l'ensurt io em concentro amb la parella jove, noto una llengua sobre el meu penis. Joder! La companya de parada m'està llepant la polla...mmmmmmm...aviat els meus problemes erectils desapareixen. I el meu pudor també. La colombiana del meu costat té un sexe morenet, humit i saborós. Mentrestant la companya de parada està assaborint fins l'última gota de la meva correguda. ..de sobte es comença a enrollar amb la colombiana. Aixxx! sense donar-me temps a reaccionar, l'home que sempre va amb dades de la seva empresa, gràfiques i tal, m'està enculant.Pari!! ei, em diu, ja has sentit megafonia. a més, el segrestador ens ha dit que aviat vindrà un company amb una catana i ens la tallarà sino tenim un orgasme...i si no permetem que els altres en tinguin un. Ostia, dic jo...i em concentro amb la colombianeta, intentant no prestar atenció al mal que m`estan fent al cul. el seu cul moré em comença a golpejar la cara mentre el seu crit, llarg i sonor, m'envaeix la boca junt amb el seu orgasme. aconsegueixo desfer.me del penis al meu cul i començo a clavar-li a la meva veïna mentres ella es dedica a la colombiana. el vagó s'ha reduïtg a nosaltres tres. Som insaciabls.
de sobte algú em desperta..."baixa?" em diu una noia morena d'ulls blaus. no, d'això, no.
el tren s'atura bruscament abans de la parada de Clot.
abans de que soni el tin tin tin tin jo ja la tinc ben inflamada i amb ganes de clavar-li a la morena d'ulls blaus.
Aquest cop, no em baixaré els pantalons
arriba el tren. a la parada de Montgat Nord hi han quatre gats. la noia de tots els matins, la que sempre em mira, em somriu i marxa a l'altre vagó. Sempre em dic, digue-li alguna cosa, però mai em decideixo. ella baixa a Catalunya, jo a Sants.
A dins el meu vagó, l'últim, els de sempre. Es canvien de lloc però no m'enganyen.
a Montgat, com cada matí, "la del rifle", una dona d'uns 50 puja tota excitada anul·lant als seus possibles competidors a base d'empentes. El seu objectiu és trobar un seient lliure. Té fitxades les persones que baixen a Badalona.
a Badalona, noto quelcom d'extrany. Un noi que puja, mira a tots els passatgers del vagó i es situa al costat de la porta.
de sobte, al tunel de Clot el tren es para. Sona l'avís acústic. Tots pensem que és el de sempre, però no. Una veu ens comunica que "El Movimiento del Orgasmo ha secuestrado el tren. Hartos de que el servicio de Renfe nos de por el culo, hemos decidido que todos nos pajearemos mientras les jodemos un servicio. Son libres de llegar al orgasmo junto con el vecino de viaje que le clava el brazo en la espalda. Un revisor pasará a inspeccionar que todos cumplan con nuestar protesta". tin tin tin tin. De sobte el noi que ha pujat a Badalona es treu una catana. "Con esto pienso mutilar a todo aquel que no se empieze a correr en breve.
Arribats a aquest punt, tothom s'ha abaixat els pantalons. L'executiu, l'estudiant, el paleta, etc. Tots han començat a donar-li a la mà. El meu vagó s'ha convertit en un mar de penis erectes i vagines suquejant.
I jo no trempo.
La tensió del moment, veure els baixos de "la del rifle" i sobretot notar que el de darrera desvia cada cop més la seva verga cap al meu cul em posa nerviós. Mentrestant el de la catana comença a passejar-se, mirant la qualitat de l'erecció, tocant els mugrons de les dones per comprobar el gustet... es comença a escoltar el primer aaaaaaaaaah, el primer vidre tacat de semen, la primera dona corrent-se
aprofitant que estic al costat de la porta del passadís, passo a l'altre vagó. Allí no hi ha cap catana. Tothom em mira recriminant-me . Estant tots sentats en rotllana. "Hey -els hi dic-no heu escoltat el missatge de megafonia?" Una noia, d'uns 22, 1,55, ulls pardos, cabell arrissat, jersey gris amb boletes es separa del grup. Escolta pijet, aquí no succeix com els pijos de la dreta voleu. Estem decidint si sí o sí no, quan, on, si ens podrem tocar o no, les condicions de l'orgasme, si desgravarà, si ens cobraran per netejar els orgasmes, etc.
Veient que en aquest vagó acabaran tots en un concens sense titoles ni clítoris, marxo al tercer vagó, on està la noia de la parada.
obro la porteta i sí, allí està. tota nua. mirant-me. besant-me. empalada sobre un negre, pintor abans del segrest. la noia em mira i remou la cintura. em crida...no....m'he equivocat...però em sembla que ha dit el meu nom. de sobte m'adono que aquí tothom s'ho està montant. els quatre del seients s'estan menjant els sexes sense pudor. els altres follen sense parar. tot són ais, xof xof i "aiiiii, no li he possat condó jove" de les iaies empalades pels homes de més de 55. Quan surto de l'ensurt io em concentro amb la parella jove, noto una llengua sobre el meu penis. Joder! La companya de parada m'està llepant la polla...mmmmmmm...aviat els meus problemes erectils desapareixen. I el meu pudor també. La colombiana del meu costat té un sexe morenet, humit i saborós. Mentrestant la companya de parada està assaborint fins l'última gota de la meva correguda. ..de sobte es comença a enrollar amb la colombiana. Aixxx! sense donar-me temps a reaccionar, l'home que sempre va amb dades de la seva empresa, gràfiques i tal, m'està enculant.Pari!! ei, em diu, ja has sentit megafonia. a més, el segrestador ens ha dit que aviat vindrà un company amb una catana i ens la tallarà sino tenim un orgasme...i si no permetem que els altres en tinguin un. Ostia, dic jo...i em concentro amb la colombianeta, intentant no prestar atenció al mal que m`estan fent al cul. el seu cul moré em comença a golpejar la cara mentre el seu crit, llarg i sonor, m'envaeix la boca junt amb el seu orgasme. aconsegueixo desfer.me del penis al meu cul i començo a clavar-li a la meva veïna mentres ella es dedica a la colombiana. el vagó s'ha reduïtg a nosaltres tres. Som insaciabls.
de sobte algú em desperta..."baixa?" em diu una noia morena d'ulls blaus. no, d'això, no.
el tren s'atura bruscament abans de la parada de Clot.
abans de que soni el tin tin tin tin jo ja la tinc ben inflamada i amb ganes de clavar-li a la morena d'ulls blaus.
Aquest cop, no em baixaré els pantalons
Forats...porta sempre corda!
hi han moments en que caus i de sobte recordes que portes corda a la motxil·la i que a la boca del pou hi havien uns pilars...
...fas un nus de cowboy i tires...
...potser falles la primera...
...inclus la segona...
...potser desesperes...
...però acabes encertant.
Ara et queda sortir a la superfície
...fas un nus de cowboy i tires...
...potser falles la primera...
...inclus la segona...
...potser desesperes...
...però acabes encertant.
Ara et queda sortir a la superfície
El temps passa
Avui m'he tornat a conectar. Feia una setmana o més que no mirava blogs, ni res.
jo he marxat, però tots han continuat.
entre confessions, histories generades a a partir d'una foto, aclaracions de confessions i ara la historia xxx de la Candela amb els blocaires...buf! quin estrés!
sol ha sigut una setmana, però aquí passen més coses que en un tren de rodalies...que per cert seria un bon inici d'historia...
jo he marxat, però tots han continuat.
entre confessions, histories generades a a partir d'una foto, aclaracions de confessions i ara la historia xxx de la Candela amb els blocaires...buf! quin estrés!
sol ha sigut una setmana, però aquí passen més coses que en un tren de rodalies...que per cert seria un bon inici d'historia...
dijous, de gener 25, 2007
Teorema de Robertinhos del sueldo
Me han subido el sueldo. Un 15%.
Esto me ha permitido desarrollar una hipótesis, crear una fórmula y demostrar la hipotesis, por lo que el axioma ya es un teorema.
TEOREMA DE ROBERTINHOS DEL SUELDO
Todo incremento de sueldo viene acompañado de un incremento de volumen de trabajo y stress. El ITS (Índice Trabajo y Stress) es directamente proporcional al porcentaje de aumento de sueldo.
Formulado sería,
ITS = ITS' * ((Sueldo nuevo- Sueldo antiguo)/Sueldo antiguo) * 100
donde ITS' es el ITS antes de la subida de sueldo.
TEOREMA DE ROBERTINHOS DE LA VALORACIÓN DEL JEFE
Para saber a qué rendimiento considera tu jefe que estabas trabajando, sólo se debe aplicar esta fórmula :
Valoración del jefe de tu carga de trabajo = 100 - (Sueldo anterior/ Sueldo nuevo)
Esto me ha permitido desarrollar una hipótesis, crear una fórmula y demostrar la hipotesis, por lo que el axioma ya es un teorema.
TEOREMA DE ROBERTINHOS DEL SUELDO
Todo incremento de sueldo viene acompañado de un incremento de volumen de trabajo y stress. El ITS (Índice Trabajo y Stress) es directamente proporcional al porcentaje de aumento de sueldo.
Formulado sería,
ITS = ITS' * ((Sueldo nuevo- Sueldo antiguo)/Sueldo antiguo) * 100
donde ITS' es el ITS antes de la subida de sueldo.
TEOREMA DE ROBERTINHOS DE LA VALORACIÓN DEL JEFE
Para saber a qué rendimiento considera tu jefe que estabas trabajando, sólo se debe aplicar esta fórmula :
Valoración del jefe de tu carga de trabajo = 100 - (Sueldo anterior/ Sueldo nuevo)
dilluns, de gener 22, 2007
Everyday life
Es va despertar de la migdiada. Encara pensava en ella.
Mig endormiscat va agafar el seu iPod. Va començar a sonar "Everyday life", del grup Wagon Cookin'. Li agradava la cançó.
Quan va acabar de rentar-se els dents, a les seves oïdes sonaven els últims compasos. Just la següent pista va ser una del directe de Yannick Noah. Va recordar l'experiencia del Live 8 a Paris, tota la gent a Versalles reunits per, no ens enganyem, escoltar els bons grups que es reunien de franc. Mentrestant el Noah seguia amb la cantarella..."Aaaaaaaaaaa friiiiiiiiiiiiiiiiii caaaaaaaaaaaaaa"
Finalment, amb un xic de retard, va agafar el cotxe i va dirigir-se a la ronda, per anar-la a buscar. El contrabaix d'Horacio Fumero marcava el ritme de la circulació...para arrenca, arrenca, arreennnncaaaaaa...para, para.
Junts van decidir anar al centre. Després de fer una maranya de girs i d'haver intentat colar-se en un centre cívic a jugar a un joc africà del qual en desconeixia la mecànica, va trobar-se davant de la porta del Farafina. Va entrar. Aquest cop no va parlar excessivament amb el comerciant, que el va reconèixer i saludar com si d'un amic es tractés. Va comprar-li dos discs, un del Toumani Diabate "Jarabi, the best of Toumani" (molt recomanable...sobretot les cançons amb el grup Ketama, mesclant flamenc i kora) i el World Circuit Presents, un recopilatori d'aquest segell discogràfic on es troben desde cançons de Buenavista Social Club (la versió del "Chan Chan " del mestre Compay Segundo) fins a Ali Farka Toure, Radio Tarifa, etc. El comerciant va espetar-li : "Sol et falta anar a Africa, ja". Al comerciant li havia fet gracia el dia en que va començar a parlar amb ell de música africana. Barrejant francés i espanyol, van fer una mica de xerrada. Li va preguntar on apendre wolof a Barcelona. Ell li va comentar que per anar a Senegal és millor apendre bé francés, però que si el que volia era entendre les cançons, que li consultaria a un amic.
Després d'un café, van anar a sopar a un indi amb amics. Era un sopar multinacional. Reunits en una taula, es podien trobar catalans, anglesos, francesos, americans i irlandesos. El representant francés enseguida li va captar l'atenció. Era un estudiant que havia decidit deixar la universitat per a pendre's un any sabàtic. Com era un apassionat de la bicicleta, havia decidit fer un viatge d'un mínim de 4 mesos, en els quals aniria des del seu poble als Alps, baixant per la costa mediterranea espanyola, Marroc, Mauritania, Senegal i finalment Mali. Un Alps - Bamako en bicicleta. Enseguida el va farcir a preguntes. Per què? quan? on? com? Sempre ha sentit certa enveja per la gent que pot anar a descobrir algun païs d'una forma tan propera a la població local. De tantes preguntes que va fer el francés li va donar el seu blog (http://veloenafrique.hautetfort.com) . La nit va continuar entre riures i fotografies.
Finalment van anar a una discoteca. Feia temps que no sortia, però malgrat tot, res havia canviat. Li agrada ballar, però ja no li agradava els ambients de tabac i caçadors de sexe. Li molestava l'olor de fum a la roba, estar ballant i que el mateix paio passi cinc cops per darrera seu buscant una noia amb qui intentar lligar, el discjoquei en pràctiques que talla una cançó abans de que comenci una altra, aquells que intenten aparentar el que no són, el porter que et mira perdonan-te la vida deixan-te entrar (com si li debessis quelcom), la mirada trista de la noia del fons a la dreta...
Va sortir al carrer. Enyorava els temps en que sortien junts de la discoteca més petarda, s'abraçaven, començaven a cantar alguna cançó com si fossin Il Divo i anaven a esmorçar a algun bar mentre esperaven la sortida del solet d'un nou dia
Va tornar cap a casa, sol, sense cantar.
S'estava fent gran?
Mig endormiscat va agafar el seu iPod. Va començar a sonar "Everyday life", del grup Wagon Cookin'. Li agradava la cançó.
Quan va acabar de rentar-se els dents, a les seves oïdes sonaven els últims compasos. Just la següent pista va ser una del directe de Yannick Noah. Va recordar l'experiencia del Live 8 a Paris, tota la gent a Versalles reunits per, no ens enganyem, escoltar els bons grups que es reunien de franc. Mentrestant el Noah seguia amb la cantarella..."Aaaaaaaaaaa friiiiiiiiiiiiiiiiii caaaaaaaaaaaaaa"
Finalment, amb un xic de retard, va agafar el cotxe i va dirigir-se a la ronda, per anar-la a buscar. El contrabaix d'Horacio Fumero marcava el ritme de la circulació...para arrenca, arrenca, arreennnncaaaaaa...para, para.
Junts van decidir anar al centre. Després de fer una maranya de girs i d'haver intentat colar-se en un centre cívic a jugar a un joc africà del qual en desconeixia la mecànica, va trobar-se davant de la porta del Farafina. Va entrar. Aquest cop no va parlar excessivament amb el comerciant, que el va reconèixer i saludar com si d'un amic es tractés. Va comprar-li dos discs, un del Toumani Diabate "Jarabi, the best of Toumani" (molt recomanable...sobretot les cançons amb el grup Ketama, mesclant flamenc i kora) i el World Circuit Presents, un recopilatori d'aquest segell discogràfic on es troben desde cançons de Buenavista Social Club (la versió del "Chan Chan " del mestre Compay Segundo) fins a Ali Farka Toure, Radio Tarifa, etc. El comerciant va espetar-li : "Sol et falta anar a Africa, ja". Al comerciant li havia fet gracia el dia en que va començar a parlar amb ell de música africana. Barrejant francés i espanyol, van fer una mica de xerrada. Li va preguntar on apendre wolof a Barcelona. Ell li va comentar que per anar a Senegal és millor apendre bé francés, però que si el que volia era entendre les cançons, que li consultaria a un amic.
Després d'un café, van anar a sopar a un indi amb amics. Era un sopar multinacional. Reunits en una taula, es podien trobar catalans, anglesos, francesos, americans i irlandesos. El representant francés enseguida li va captar l'atenció. Era un estudiant que havia decidit deixar la universitat per a pendre's un any sabàtic. Com era un apassionat de la bicicleta, havia decidit fer un viatge d'un mínim de 4 mesos, en els quals aniria des del seu poble als Alps, baixant per la costa mediterranea espanyola, Marroc, Mauritania, Senegal i finalment Mali. Un Alps - Bamako en bicicleta. Enseguida el va farcir a preguntes. Per què? quan? on? com? Sempre ha sentit certa enveja per la gent que pot anar a descobrir algun païs d'una forma tan propera a la població local. De tantes preguntes que va fer el francés li va donar el seu blog (http://veloenafrique.hautetfort.com) . La nit va continuar entre riures i fotografies.
Finalment van anar a una discoteca. Feia temps que no sortia, però malgrat tot, res havia canviat. Li agrada ballar, però ja no li agradava els ambients de tabac i caçadors de sexe. Li molestava l'olor de fum a la roba, estar ballant i que el mateix paio passi cinc cops per darrera seu buscant una noia amb qui intentar lligar, el discjoquei en pràctiques que talla una cançó abans de que comenci una altra, aquells que intenten aparentar el que no són, el porter que et mira perdonan-te la vida deixan-te entrar (com si li debessis quelcom), la mirada trista de la noia del fons a la dreta...
Va sortir al carrer. Enyorava els temps en que sortien junts de la discoteca més petarda, s'abraçaven, començaven a cantar alguna cançó com si fossin Il Divo i anaven a esmorçar a algun bar mentre esperaven la sortida del solet d'un nou dia
Va tornar cap a casa, sol, sense cantar.
S'estava fent gran?
dissabte, de gener 20, 2007
El libro de la selva
Desde las selvas camboyanas nos llega la nueva Mougli. Esta vez además, tenemos los media, por lo que ya tenemos imagen y comentarios de todo tipo.
Los más reproducidos son los típicos "no habla y ha intentado huir a su hábitat en más de una ocasión"
lo mejor, la frase de hoy. Segun los expertos pasará mucho tiempo antes de que sea una persona sociable.
qué expertos? no será justamente más social el hábitat de donde viene que el nuestro? no será incluso más justo y civilizado?
sinceramente, viendo el mundo que tenemos, yo animo a la pobre camboyana para que la fortuna le sonría y pueda huir a esconderse en la jungla.
Ya lo decía el lobo...no te vayas!
Los más reproducidos son los típicos "no habla y ha intentado huir a su hábitat en más de una ocasión"
lo mejor, la frase de hoy. Segun los expertos pasará mucho tiempo antes de que sea una persona sociable.
qué expertos? no será justamente más social el hábitat de donde viene que el nuestro? no será incluso más justo y civilizado?
sinceramente, viendo el mundo que tenemos, yo animo a la pobre camboyana para que la fortuna le sonría y pueda huir a esconderse en la jungla.
Ya lo decía el lobo...no te vayas!
dijous, de gener 18, 2007
Incorrecciones políticas : las visitas
Si llevas horas sin que nadie entre en tu despacho y te sientes solo, suelta un pedo maloliente de esos que te llevan jodiendo de retortijones hace un buen rato. Cuando haya salido el último decímetro cúbico de metano corrompido, te vendran todos a saludar.
Antananaribo
capital de Madagascar.
La primera vegada que vaig escoltar aquest nom va ser en un dels relats del meu professor de castellà. Segurament em direu que deuria ser a sisè d'EGB, quan estudiavem les capitals. Però mai em va agradar aquest tema. Molt sovint les capitals són noms, quan l'essència del païs està en aquell poblet que no apareix als mapamundis. No recordo la historia, però recordo que anava d'un home atormentat que es refugiava allí i li succeïa un fet misteriós.
Recordo amb molt d'afecte els dos professors de castellà dels últims anys d'escola, al BUP i al batxiller. Tots dos em van grabar l'amor per escriure i tots dos eren grans explicadors de contes. Però això és un altre tema.
Madagascar va ser un país on antigament els pirates del Mediterrani es retiraven, amb el beneplàcit de la corona britànica. Allà els hi subvencionaven una granja i uns terrenys per a dedicar-se al conreu i a la ramaderia. era el pagament a uns serveis que UK no podia declarar, l'ús de pirates per atacar les rutes comercials de l'Imperi Espanyol amb les Amèriques.
També és una illa on hom espera descobrir animals exòtics i una vida relaxada, feliç i sense luxes (a excepció del ipod i el pc, per descomptat)
La realitat és ben diferent, pobresa, etc.
Ara bé, Antananaribo continua sent per a mi, la ciutat d'on arrenquen històries de pirates, d'aventurers, d'amors i de passions.
A més, té una sonoritat molt seductora...An -ta- na - na -ri -bo... passa com Tumbuctu
No us succeix que amb certs noms de pobles o ciutats el vostre cap us genera imatges o histories ben curioses, encara que no hi hagueu estat mai....
No sé ben bé perquè ni com he començat això...perdut en el pensament buit del meu cap, sol ressona una paraula...Antananaribo
La primera vegada que vaig escoltar aquest nom va ser en un dels relats del meu professor de castellà. Segurament em direu que deuria ser a sisè d'EGB, quan estudiavem les capitals. Però mai em va agradar aquest tema. Molt sovint les capitals són noms, quan l'essència del païs està en aquell poblet que no apareix als mapamundis. No recordo la historia, però recordo que anava d'un home atormentat que es refugiava allí i li succeïa un fet misteriós.
Recordo amb molt d'afecte els dos professors de castellà dels últims anys d'escola, al BUP i al batxiller. Tots dos em van grabar l'amor per escriure i tots dos eren grans explicadors de contes. Però això és un altre tema.
Madagascar va ser un país on antigament els pirates del Mediterrani es retiraven, amb el beneplàcit de la corona britànica. Allà els hi subvencionaven una granja i uns terrenys per a dedicar-se al conreu i a la ramaderia. era el pagament a uns serveis que UK no podia declarar, l'ús de pirates per atacar les rutes comercials de l'Imperi Espanyol amb les Amèriques.
També és una illa on hom espera descobrir animals exòtics i una vida relaxada, feliç i sense luxes (a excepció del ipod i el pc, per descomptat)
La realitat és ben diferent, pobresa, etc.
Ara bé, Antananaribo continua sent per a mi, la ciutat d'on arrenquen històries de pirates, d'aventurers, d'amors i de passions.
A més, té una sonoritat molt seductora...An -ta- na - na -ri -bo... passa com Tumbuctu
No us succeix que amb certs noms de pobles o ciutats el vostre cap us genera imatges o histories ben curioses, encara que no hi hagueu estat mai....
No sé ben bé perquè ni com he començat això...perdut en el pensament buit del meu cap, sol ressona una paraula...Antananaribo
El Fènix
La meva ànima sembla un Fènix. La cremen, però reneix de les cendres. Sempre somriu, però cada cop que reneeix té més ànsies de volar
diumenge, de gener 14, 2007
El descens
Estava sentat en un banc a la porta del cementiri de Can Tunis. No sabia ben bé perquè, però li encantava la tranquilitat que proporcionava aquesta inusual ubicacio. La orientació cap al mar i l'ampli espai li oferia poder estar llegint sota l'ombra d'un arbre calentat pel sol.
Aquell era un matí tranquil al cementeri. Sol un parell d'enterraments. Uns 200 metres més enllà hi havia Ngono intentant poder guanyar uns euros venent pelis i cd pirates.
Es va fixar en aquell home d'aspecte gris. El bigoti curt, la camisa vella i uns pantalons rossegats pel temps i l'ús. Semblava ben bé un fantasma. Caminava sol, a una prudent distancia del seguici que entrava per anar a la tomba assignada a l'enterrament.
Va continuar llegint "Tuareg" del Vazquez Figueroa. Aquesta novel·la li agradava, la vida d'aquest poble, el codi d'honor i lleialtat. Els trucs per a sobreviure a les exigències del desert. S'imaginava a ell mateix, amb un vel blau turquesa, sobre un camell, recorrent el desert amb el seu kalafnikov. Sol tenia que deixar volar la seva imaginació Mediterrani enllà, mitjançant les pàgines esgrogueides del llibre que havia agafat de la biblioteca feia uns dies.
El brogit d'una baralla i els crits de Ngono el van despertar del seu encís. L'home d'aspecte gris l'estava pegant amb una porra. Va agafar el mòbil i va trucar al 911. Immediatament va cridar a l'extrany. Aquest es va quedar atònit, congelat. Va etzibar-li una última patada al pobre Ngono, va girar sobre els seus talons i va arrencar a correr.
Al cap de 15 minuts va aparèixer la dotació dels Mossos i al cap de 45 l'ambulancia.
Ngono estava contussionat però podia parlar. Va explicar que de sobte se li havia aparegut un home, que no l'havia vist bé, i l'havia començat a golpejar amb una porra com la que tenia el policia que li prenia declaració.
Després van passar a pendre-li declaració a ell. Ell va descriure a l'home tal com l'havia vist quan anava darrera el seguici fúnebre.
El policia que li prenia declaració va comentar al seu company : "Carai, l'inspector Garcia és clavat a aquest brètol"
La policia va acabar de fer unes quantes preguntes més. Quan anaven a marxar, va aparèixer el vigilant del cementiri. a la mà duia una porra trencada que havia trobat sobre la tomba del marroquí apallissat al passatge del Crèdit.
Després de superar la tensió inicial, els policies van agafar la porra per a dur-la a la científica.
Al cap de dos mesos, els diaris obrien amb el titular : "Inspector de la Guardia Urbana detingut per atacs xenòfobs contra immigrants"
Estava llegint l'article sota l'ombra de l'arbre del cementiri. Li va ensenyar al Ngono.
Aquest va somriure. Em sorprenen els diaris d'aquests país va dir. Li va preguntar encuriosit per què. Ngono li va explicar que s'havia fixat que els diaris espanyols els hi encanta enfatitzar els titulars repetint una part del significat de la paraula estrella de la frase.
Va somriure. Tenia raó. No s'hi havia fixat.
Va anar caminant cap a l'ombra del seu arbre. Estava llegint "Un mundo modelo" de Michael Chabon.
Aquell era un matí tranquil al cementeri. Sol un parell d'enterraments. Uns 200 metres més enllà hi havia Ngono intentant poder guanyar uns euros venent pelis i cd pirates.
Es va fixar en aquell home d'aspecte gris. El bigoti curt, la camisa vella i uns pantalons rossegats pel temps i l'ús. Semblava ben bé un fantasma. Caminava sol, a una prudent distancia del seguici que entrava per anar a la tomba assignada a l'enterrament.
Va continuar llegint "Tuareg" del Vazquez Figueroa. Aquesta novel·la li agradava, la vida d'aquest poble, el codi d'honor i lleialtat. Els trucs per a sobreviure a les exigències del desert. S'imaginava a ell mateix, amb un vel blau turquesa, sobre un camell, recorrent el desert amb el seu kalafnikov. Sol tenia que deixar volar la seva imaginació Mediterrani enllà, mitjançant les pàgines esgrogueides del llibre que havia agafat de la biblioteca feia uns dies.
El brogit d'una baralla i els crits de Ngono el van despertar del seu encís. L'home d'aspecte gris l'estava pegant amb una porra. Va agafar el mòbil i va trucar al 911. Immediatament va cridar a l'extrany. Aquest es va quedar atònit, congelat. Va etzibar-li una última patada al pobre Ngono, va girar sobre els seus talons i va arrencar a correr.
Al cap de 15 minuts va aparèixer la dotació dels Mossos i al cap de 45 l'ambulancia.
Ngono estava contussionat però podia parlar. Va explicar que de sobte se li havia aparegut un home, que no l'havia vist bé, i l'havia començat a golpejar amb una porra com la que tenia el policia que li prenia declaració.
Després van passar a pendre-li declaració a ell. Ell va descriure a l'home tal com l'havia vist quan anava darrera el seguici fúnebre.
El policia que li prenia declaració va comentar al seu company : "Carai, l'inspector Garcia és clavat a aquest brètol"
La policia va acabar de fer unes quantes preguntes més. Quan anaven a marxar, va aparèixer el vigilant del cementiri. a la mà duia una porra trencada que havia trobat sobre la tomba del marroquí apallissat al passatge del Crèdit.
Després de superar la tensió inicial, els policies van agafar la porra per a dur-la a la científica.
Al cap de dos mesos, els diaris obrien amb el titular : "Inspector de la Guardia Urbana detingut per atacs xenòfobs contra immigrants"
Estava llegint l'article sota l'ombra de l'arbre del cementiri. Li va ensenyar al Ngono.
Aquest va somriure. Em sorprenen els diaris d'aquests país va dir. Li va preguntar encuriosit per què. Ngono li va explicar que s'havia fixat que els diaris espanyols els hi encanta enfatitzar els titulars repetint una part del significat de la paraula estrella de la frase.
Va somriure. Tenia raó. No s'hi havia fixat.
Va anar caminant cap a l'ombra del seu arbre. Estava llegint "Un mundo modelo" de Michael Chabon.
L'ascens
Es va treure la porra i el va començar a apallissar. Estava esbufegant, cansat. El marrec marroquí havia sortit corrent de la botiga on havia perpetrat l'atracament i havia corregut com un dimoni. Ell l'havia seguit.
Als seus 52 anys, ja no estava per aquestes curses. Ell, que havia dedicat tota la vida al cos, honrat, treballador...es veia abocat a seguir fent de simple guardia de carrer perquè no tenia el cognom apropiat ni els amics adequats. El seu inspector en cap el despreciava. cada pas que feia, una rabia que naixia al seu interior li anava donant força i impregnava d'odi vers la seva presa els seus ulls i cervell.
El noi, que havia robat un bacallà de la Boqueria, passava entre la gent a base d'empentes i cops de colze. Els seus pares, a l'atur, podrien disposar d'un bon sopar d'aniversari de bodes. Darrera seu sentia les passes del policia cada cop més aprop. L'ordre d'alto, cada cop més propera, anava transformant-se en dispars orals.
El policia el va acorralar al passatge del Crèdit. Normalment estava obert, però avui algun veí havia tancat la porta, per desgracia del noi.
A cada cop de porra el policia es sentia més alleugerit.
El noi, amb el cos adolorit, sentia que el policia li anava dient de diferents maneres, noms i acusant-lo de situacions en les que ell, per edat, no tenia res a veure.
La porra es va trencar al impactar contra un pal de color blanc que sobresortia del pit del noi, ara convertit en una massa plena de sang i bruticia. aquest fet el va indignar i enrabiar, perquè ara, el seu cap, un xixarel·lo recent sortit de l'acadèmia, li faria pagar. Li va començar a pegar puntades de peu al cos inert de davant seu per haver-li trencat la porra.
Finalment es va cansar. La rabia va desaparèixer, l'odi que li enterbolia la vista va aixecar el vel...va mirar el cos ensangrentat i desfigurat que tenia davant seu. Les seves sabates estaven tacades de sang. Al terra la porra trencada i amb restes de cabell i sang. No es podia creure el que havia fet.
Va pendre-li les constants. El noi, encara viu, respirava entretallat. Va agafar les seves pertinences i va despullar al noi. Va desaparèixer. Des de la cabina de Jaume I va trucar al 061.
al dia següent, els principals diaris es feien ressó de l'incident. Fins i tot citaven testimonis que, des de les taules del Vildsvin afirmaven no haver vist res extrany.
Pel que semblava, un poli corrent darrera un marroquí ja estava normalitzat entre el paissatge del districte de Ciutat Vella.
El noi va morir, al cap de pocs dies, sense badar paraula, a causa de les hemorragies internes que els cops li havien provocat.
El policia va anar a l'enterrament.
Els dies següents anava atemorit. Esperava que un dia, a l'entrar a comisaria tothom el miraria i el senyalarien, moment en que algun company s'abraonaria sobre seu i l'emmanillaria. Malgrat aquest pensament, el temps va passar i enseguida els diaris van desviar la mirada cap al nou novio de l'Ana Obregón.
alleugerit, sense aquella rabia interna, el seu treball va anar millorant.
Al cap de dos anys, el van nomenar insoector. Aquell dia, va anar al cementeri i va deixar, sobre la làpida, la porra trencada i plena de sang. Li va donar les gràcies per haver-li permés desfogar la rabia que l'impedia progressar en la seva professió.
Es va aixecar i es va dirigir cap al seu vehicle.
Es va fixar en un negre que venia cd pirates a l'entrada del cementiri de Can Tunis.
Va començar a pensar que moriria com a inspector després de tants anys de servei.
Va obrir el seu cotxe i va agafar la nova porra que s'havia comprat.
Als seus 52 anys, ja no estava per aquestes curses. Ell, que havia dedicat tota la vida al cos, honrat, treballador...es veia abocat a seguir fent de simple guardia de carrer perquè no tenia el cognom apropiat ni els amics adequats. El seu inspector en cap el despreciava. cada pas que feia, una rabia que naixia al seu interior li anava donant força i impregnava d'odi vers la seva presa els seus ulls i cervell.
El noi, que havia robat un bacallà de la Boqueria, passava entre la gent a base d'empentes i cops de colze. Els seus pares, a l'atur, podrien disposar d'un bon sopar d'aniversari de bodes. Darrera seu sentia les passes del policia cada cop més aprop. L'ordre d'alto, cada cop més propera, anava transformant-se en dispars orals.
El policia el va acorralar al passatge del Crèdit. Normalment estava obert, però avui algun veí havia tancat la porta, per desgracia del noi.
A cada cop de porra el policia es sentia més alleugerit.
El noi, amb el cos adolorit, sentia que el policia li anava dient de diferents maneres, noms i acusant-lo de situacions en les que ell, per edat, no tenia res a veure.
La porra es va trencar al impactar contra un pal de color blanc que sobresortia del pit del noi, ara convertit en una massa plena de sang i bruticia. aquest fet el va indignar i enrabiar, perquè ara, el seu cap, un xixarel·lo recent sortit de l'acadèmia, li faria pagar. Li va començar a pegar puntades de peu al cos inert de davant seu per haver-li trencat la porra.
Finalment es va cansar. La rabia va desaparèixer, l'odi que li enterbolia la vista va aixecar el vel...va mirar el cos ensangrentat i desfigurat que tenia davant seu. Les seves sabates estaven tacades de sang. Al terra la porra trencada i amb restes de cabell i sang. No es podia creure el que havia fet.
Va pendre-li les constants. El noi, encara viu, respirava entretallat. Va agafar les seves pertinences i va despullar al noi. Va desaparèixer. Des de la cabina de Jaume I va trucar al 061.
al dia següent, els principals diaris es feien ressó de l'incident. Fins i tot citaven testimonis que, des de les taules del Vildsvin afirmaven no haver vist res extrany.
Pel que semblava, un poli corrent darrera un marroquí ja estava normalitzat entre el paissatge del districte de Ciutat Vella.
El noi va morir, al cap de pocs dies, sense badar paraula, a causa de les hemorragies internes que els cops li havien provocat.
El policia va anar a l'enterrament.
Els dies següents anava atemorit. Esperava que un dia, a l'entrar a comisaria tothom el miraria i el senyalarien, moment en que algun company s'abraonaria sobre seu i l'emmanillaria. Malgrat aquest pensament, el temps va passar i enseguida els diaris van desviar la mirada cap al nou novio de l'Ana Obregón.
alleugerit, sense aquella rabia interna, el seu treball va anar millorant.
Al cap de dos anys, el van nomenar insoector. Aquell dia, va anar al cementeri i va deixar, sobre la làpida, la porra trencada i plena de sang. Li va donar les gràcies per haver-li permés desfogar la rabia que l'impedia progressar en la seva professió.
Es va aixecar i es va dirigir cap al seu vehicle.
Es va fixar en un negre que venia cd pirates a l'entrada del cementiri de Can Tunis.
Va començar a pensar que moriria com a inspector després de tants anys de servei.
Va obrir el seu cotxe i va agafar la nova porra que s'havia comprat.
El novato
Aquest era el titol de la primera obra que vaig representar amb el Grup de Teatre Enginyeria de l'ETSEIB.
Era un dels primers guions que el fundador del grup, Albert Espinosa (ara convertit en un director de cert renom i la seva experiencia infantil ha estat plasmada al guió que va vendre al Mercero, el de 4a planta), havia escrit. En ell narrava l'experiencia d'un enginyer a l'ETSEIB desde que entra fins que acaba. A més, cada acte és un tram d'una peli. Així el primer era "La chaqueta metálica", el segon "El Padrino", el tercer i el quart no sé.
Jo vaig interpretar al Profesor Martinez, el típic sargent de les pelis. Representava al profe de primer curs, quan agafes als novells i els fas tot de putades.
D'aquesta experiència guardo molts bons records i alguns efectes secundaris. Aquests últims són que em sé de memoria, però modificat, el discurs del sargent de la Chaqueta Metálica als seus reclutes i el tram de l'assassí a sou del Padrino, quan el traidor entra i besa l'anell.
Per a mi va ser un trencament. Recordo a la Delfina, que al primer assaig va aconseguir que alguna cosa es desconectés a dins meu. La por escènica i el sentit del ridícul van desaparèixer, i vaig començar a escridassar als reclutes com un autèntic sargent. A més, 3 cops per setmana tenia dues horetes en que els nervis dels estudis sortien en forma de crits. Us prometo, que després de cada assaig sortia moooooooolt relaxat.
El Grup de Teatre, aquell any, el vàrem formar gent bastant peculiar però molt maca. Recordo molt a certa gent, que en poc temps vàrem formar com una petita familia. De fet, amb ells encara guardo contacte.
Posteriorment van vindre altres obres, com l'adaptació de Déu del Woody Allen, en que un company del grup i jo vàrem adaptar a l'humor de l'ETSEIB en un trajecte de tren Sants - Montgat Nord. Encara recordo els riures (i com ens miraven els passatgers del tren, ple de gom a gom per ser hora punta) que ens vàrem fer quan modificaven una escena en que sol apareixiem els dos i vàrem mesclar Rambo amb Déu... en fi. També van haver-hi discussions amb l'Espinosa, quan em vaig negar a fer l'escena de petó apassionat amb una noia que ni m'agradava ni em queia bé.
El segon any el Grup va anar de més a menys. Va entrar gent nova amb més ganes de fer obres que després representessin a concursos de teatre que de disfrutar dels assaigs sense importar que dos dies abans de l'estrena no estigui encara tot ben preparat. D'aquesta manera, el Grup es va anar desintegrant fins arribar a l'estat actual, en que no actuen.
Tot aquest escrit, resulta del fet que ara hem reactivat el contacte amb alguns dels components del primer any i ha sorgit la pensada de tornar a fer obra.
Podria estar bé.
Em vaig quedar amb les ganes de tornar a representar el Novato...
Era un dels primers guions que el fundador del grup, Albert Espinosa (ara convertit en un director de cert renom i la seva experiencia infantil ha estat plasmada al guió que va vendre al Mercero, el de 4a planta), havia escrit. En ell narrava l'experiencia d'un enginyer a l'ETSEIB desde que entra fins que acaba. A més, cada acte és un tram d'una peli. Així el primer era "La chaqueta metálica", el segon "El Padrino", el tercer i el quart no sé.
Jo vaig interpretar al Profesor Martinez, el típic sargent de les pelis. Representava al profe de primer curs, quan agafes als novells i els fas tot de putades.
D'aquesta experiència guardo molts bons records i alguns efectes secundaris. Aquests últims són que em sé de memoria, però modificat, el discurs del sargent de la Chaqueta Metálica als seus reclutes i el tram de l'assassí a sou del Padrino, quan el traidor entra i besa l'anell.
Per a mi va ser un trencament. Recordo a la Delfina, que al primer assaig va aconseguir que alguna cosa es desconectés a dins meu. La por escènica i el sentit del ridícul van desaparèixer, i vaig començar a escridassar als reclutes com un autèntic sargent. A més, 3 cops per setmana tenia dues horetes en que els nervis dels estudis sortien en forma de crits. Us prometo, que després de cada assaig sortia moooooooolt relaxat.
El Grup de Teatre, aquell any, el vàrem formar gent bastant peculiar però molt maca. Recordo molt a certa gent, que en poc temps vàrem formar com una petita familia. De fet, amb ells encara guardo contacte.
Posteriorment van vindre altres obres, com l'adaptació de Déu del Woody Allen, en que un company del grup i jo vàrem adaptar a l'humor de l'ETSEIB en un trajecte de tren Sants - Montgat Nord. Encara recordo els riures (i com ens miraven els passatgers del tren, ple de gom a gom per ser hora punta) que ens vàrem fer quan modificaven una escena en que sol apareixiem els dos i vàrem mesclar Rambo amb Déu... en fi. També van haver-hi discussions amb l'Espinosa, quan em vaig negar a fer l'escena de petó apassionat amb una noia que ni m'agradava ni em queia bé.
El segon any el Grup va anar de més a menys. Va entrar gent nova amb més ganes de fer obres que després representessin a concursos de teatre que de disfrutar dels assaigs sense importar que dos dies abans de l'estrena no estigui encara tot ben preparat. D'aquesta manera, el Grup es va anar desintegrant fins arribar a l'estat actual, en que no actuen.
Tot aquest escrit, resulta del fet que ara hem reactivat el contacte amb alguns dels components del primer any i ha sorgit la pensada de tornar a fer obra.
Podria estar bé.
Em vaig quedar amb les ganes de tornar a representar el Novato...
dijous, de gener 11, 2007
Una de fantasmas
Se volvió.
La casa estaba vacía.
En el salón, la tele ofrecía compañía de voz, luz y miedo a los ladrones del este. Tenía que cruzar el pasillo, oscuro, silencioso, expectante. Lenguas de oscuridad emergían de la habitación vacía, donde a veces dormían los cada vez más escasos invitados.
A pesar de que la estufa estaba encendida, un escalofrío recorrió su espina dorsal como si el frío metálico de un punzón le hubiera arrancado las ideas del cerebro y se las hubiera fijado en el ano.
La musculatura se tensó. Los nervios se electrificaron. Estaba asustado. Ese pasillo le vencía. La oscuridad le acariciaba con cantos de sirena la piel no expuesta a la luz del fuego y del televisor. Su cuerpo estaba alerta.
De repente, una extraña sensación se posicionó a su derecha, como si quisiera evitara que intentara huir. Un nuevo escalofrío le atravesó, esta vez su lado izquierdo.
El sudor creaba pequeñas gotas brillantes decorando su frente.
El silencio, interrumpido por la voz del televisor dando anuncios, era total.
Decidió no atravesar el pasillo. Aunque creía en extraterrestres y fantasmas, nunca había querido conocer a ninguno de los dos.
De pequeño le habían contado que debajo de su casa antes era un cementerio. De pequeño, una vez, de madrugada, con un silencio total en la calle y en casa, había escuchado el sonido claro de una flauta.
No podía huír. Estaba en pijama y en la calle hacía frío. Además, no quería que alguien lo tomara por loco. Y por si fuera poco, cuanto tiempo debía esperar helándose en la calle?
Decidió volver al refugio del fuego y de la voz del televisor.
Rápidamente desanduvo el camino hacia el comedor y se apresuró a cerrar la puerta que cierra el comedor del recibidor que da al pasillo.
Acababa de cerrar la puerta y respiraba con una sensación de ridícula tranquilidad. Un escalofrío recorrió su brazo y una extraña sensación erizó el bello de su cuerpo.
Cerró los ojos , se puso al lado del fuego y se dedicó a repetir, como si de un acto de fe se tratara, la frase "Los fantasmas no existen y además no quiero verlos".
A la mañana siguiente, al despertar, una extraña sensación de frío recorrió su cuerpo. Al observar su entorno, descubrió que de extraña no tenía nada. Se había quedado dormido en el suelo y el fuego se había apagado hacía horas.
El sudor perló su piel. En el suelo, en mitad del comedor...una flauta.
La casa estaba vacía.
En el salón, la tele ofrecía compañía de voz, luz y miedo a los ladrones del este. Tenía que cruzar el pasillo, oscuro, silencioso, expectante. Lenguas de oscuridad emergían de la habitación vacía, donde a veces dormían los cada vez más escasos invitados.
A pesar de que la estufa estaba encendida, un escalofrío recorrió su espina dorsal como si el frío metálico de un punzón le hubiera arrancado las ideas del cerebro y se las hubiera fijado en el ano.
La musculatura se tensó. Los nervios se electrificaron. Estaba asustado. Ese pasillo le vencía. La oscuridad le acariciaba con cantos de sirena la piel no expuesta a la luz del fuego y del televisor. Su cuerpo estaba alerta.
De repente, una extraña sensación se posicionó a su derecha, como si quisiera evitara que intentara huir. Un nuevo escalofrío le atravesó, esta vez su lado izquierdo.
El sudor creaba pequeñas gotas brillantes decorando su frente.
El silencio, interrumpido por la voz del televisor dando anuncios, era total.
Decidió no atravesar el pasillo. Aunque creía en extraterrestres y fantasmas, nunca había querido conocer a ninguno de los dos.
De pequeño le habían contado que debajo de su casa antes era un cementerio. De pequeño, una vez, de madrugada, con un silencio total en la calle y en casa, había escuchado el sonido claro de una flauta.
No podía huír. Estaba en pijama y en la calle hacía frío. Además, no quería que alguien lo tomara por loco. Y por si fuera poco, cuanto tiempo debía esperar helándose en la calle?
Decidió volver al refugio del fuego y de la voz del televisor.
Rápidamente desanduvo el camino hacia el comedor y se apresuró a cerrar la puerta que cierra el comedor del recibidor que da al pasillo.
Acababa de cerrar la puerta y respiraba con una sensación de ridícula tranquilidad. Un escalofrío recorrió su brazo y una extraña sensación erizó el bello de su cuerpo.
Cerró los ojos , se puso al lado del fuego y se dedicó a repetir, como si de un acto de fe se tratara, la frase "Los fantasmas no existen y además no quiero verlos".
A la mañana siguiente, al despertar, una extraña sensación de frío recorrió su cuerpo. Al observar su entorno, descubrió que de extraña no tenía nada. Se había quedado dormido en el suelo y el fuego se había apagado hacía horas.
El sudor perló su piel. En el suelo, en mitad del comedor...una flauta.
Ensambles
de cajón, guitarras, bongoes y congas...
o lo que es lo mismo...
de ilusión, diversión, relajación y sueños
PD :
J y Robertinhos : cajón
Grabación : Guitarras
Mi profe y Robertinhos : Bongoes
Mi profe y J : Congas
o lo que es lo mismo...
de ilusión, diversión, relajación y sueños
PD :
J y Robertinhos : cajón
Grabación : Guitarras
Mi profe y Robertinhos : Bongoes
Mi profe y J : Congas
dimecres, de gener 10, 2007
Operación Turrón
Finalizó la Navidad. Por fin podremos volver a escupir al músico callejero en lugar de rascarnos el bolsillo. Ahora ya no cederemos, dejaremos el "va, pasa tú primer..." por un "apartat malparitcabródemerda".
En el trabajo se nota que el espítu navideño está más colgado que los derechos húmanos en el salón del amigo Bush. Todo son problemas. Quien te daba una palmadita de ánimo y te ayudaba a solventar un problema ahora te da una ostia de cuchillada trapera y además te lanza más problemas sobre ti.
Pero bueno, que la vuelta al trabajo siempre te genera el estado de nervios que produce la extraña idea de "joder, ojalá no me hubiera ido de vacaciones" (que espabilados los empresarios, a eso se le llama "involucrar" al personal con la empresa") lo sabía de observar a los que trabajan en mi época de estudiante.
Lo mejor para saber que la Navidad se acabó es ir al gimnasio. Hoy he tenido que aparcar dando vueltas como un buitre a los posibles coches que van a salir de su lugar (mi casa está lejos del gimnasio, lo juro!) . En ese momento te das cuenta de que cualquier peatón puede ser tu presa, el que se lleve su coche y libere el espacio. Y una vez dentro ves todo de michelines sudando (tú contribuyes con el tuyo...por supuesto!) y gente que cree que quemará los canelones por correr más deprisa.
Por supuesto, la operación acabará cuando muera la voluntad de ir al gimnasio y ver que, a pesar de haber disminuido el consumo de Donettes de dos a una caja al día, el michelín sólo baja unos gramitos.
Finalmente todos desapareceran y nuestros michelines se quedaran otra vez solos, sin Navidad que les alimente, y en la tristeza reinante en el gimnasio hasta que vuelva la Operación Bikini.
En el trabajo se nota que el espítu navideño está más colgado que los derechos húmanos en el salón del amigo Bush. Todo son problemas. Quien te daba una palmadita de ánimo y te ayudaba a solventar un problema ahora te da una ostia de cuchillada trapera y además te lanza más problemas sobre ti.
Pero bueno, que la vuelta al trabajo siempre te genera el estado de nervios que produce la extraña idea de "joder, ojalá no me hubiera ido de vacaciones" (que espabilados los empresarios, a eso se le llama "involucrar" al personal con la empresa") lo sabía de observar a los que trabajan en mi época de estudiante.
Lo mejor para saber que la Navidad se acabó es ir al gimnasio. Hoy he tenido que aparcar dando vueltas como un buitre a los posibles coches que van a salir de su lugar (mi casa está lejos del gimnasio, lo juro!) . En ese momento te das cuenta de que cualquier peatón puede ser tu presa, el que se lleve su coche y libere el espacio. Y una vez dentro ves todo de michelines sudando (tú contribuyes con el tuyo...por supuesto!) y gente que cree que quemará los canelones por correr más deprisa.
Por supuesto, la operación acabará cuando muera la voluntad de ir al gimnasio y ver que, a pesar de haber disminuido el consumo de Donettes de dos a una caja al día, el michelín sólo baja unos gramitos.
Finalmente todos desapareceran y nuestros michelines se quedaran otra vez solos, sin Navidad que les alimente, y en la tristeza reinante en el gimnasio hasta que vuelva la Operación Bikini.
diumenge, de gener 07, 2007
Incorrecciones Políticas : El placer
Los escasos segundos de placer más difíciles de que nos quiten son aquellos que transcurren después de cagar
dissabte, de gener 06, 2007
2007
Deseo presentaros mi primera idea de 2007
Lo primero fue mandar a paseo los malos rollos del 2006...no me tocó la
Después comenzar a llenar el saco de ilusión y sueños
Este 2007 espero recibir muchos besos cargados de amor...y darlos!
Si todo va bien, a finales de 2007 comenzaré a volar solo
Lo primero fue mandar a paseo los malos rollos del 2006...no me tocó la
Loteria
Después comenzar a llenar el saco de ilusión y sueños
Este 2007 espero recibir muchos besos cargados de amor...y darlos!
Si todo va bien, a finales de 2007 comenzaré a volar solo
Y por supuesto, además de dinero, salud, trabajo, etc. espero seguir
haciendole caras a la vida
dijous, de gener 04, 2007
XXX
Anava circulant per la Ronda. Era de matí...matinada diria. A fora 7 ºC i una caravana ordenada de llums vermells fent temps i cremant petroli per anar a la feina.
Incorporació. Intermitent. Tic...tac...tic...tac...tic. S'incorpora un Smart negre. Posa l'intermitent i es col·loca darrera meu.
Miro pel retrovisor i em sorprenc amb la imatge d'una dona de trenta anys, cabell llarg i rinxolat. Venus, li haurien apodat els romans...que varen apendre bé el grec. S'està arreglant el cabell.
De sobte, a través del feix de llum del seu far, la seva mirada es fixa en el meu retrovisor. Les nostres mirades es creuen sobre el vidre del retrovisor. Arranquem...poso primero i pitjo l'accelerador. Les nostres mirades es separen. Al cap de 20...metres...paro. Ella s'ajusta al meu cul, una miqueta més, una miqueta més aprop. En un instant em torna a clavar la mirada al meu retrovisor. El vidre comença a fusionar-se. Torno a posar primera, poso la refrigeració i em separo.
Ella posa l'intermitent, a ritme de les seves caderes, tic......tac....tic.....tac. Accelera i es posa al meu costat, quasibé ens freguem lateralment. Les motos comencen a fer llums. em mira i em somriu. Ja no hi han retrovisors, perquè ja no importa que hi ha darrera.
Posa l'intermitent i es col·loca darrera meu.
Surto unes sortides abans, a Montjuïch. Em segueix. accelero i corro més del permés. Però em segueix, arrapada al meu darrera. Paro a la muntanya, sota el castell. Ella para al meu costat.
Obrim les portes, primer ella, després jo. Ens trobem amb el despertar del dia.La roba aviat comença a abrigar el C3. Noto la mà d'ella explorant. Baixa la cama, però sense intermitents, fa un gir i comença a imitar la cadencia...tic...tac...tic...tac...tic...taaaaaaaaaaaac...el meu pols posa la cinquena i accelera. De sobte recordo que em van crear amb dos mans... les aprofito per explorar la corba de la cadera, la corba dels llavis, l'ombra dels ulls...baixant per l'espatlla fins a trobar el cul...rodejant-lo, com si anés amb caravana, lentament, fins a trobar el matoll de cabell i sentir l'escalfor, la pell calenta i humida. Ella em tira a l'herba. Se'm posa la pell de gallina. Sento el gebre a sota la meva espatlla, fonent-se en un calfred de plaer en el meu cul, presionat pel pes de l'amazona...on abans tenia el meu penis ara creix una dona amb totes les lletres...D...Delta...O...Oscar...N...November...A...Alfa...aviat no puc dir res...perquè encara que el meu penis és un membre fumejant, replet del càlid flux que contrasta amb la freda matinada...ara la meva boca està bebent de la font del nèctar...
Just a temps, poso el fre.
Estava a punt d'estampar-me amb el smart negre. La imatge d'una dona de trenta anys, cabell llarg i rinxolat;Venus, li haurien apodat els romans...que varen apendre bé el grec...m'increpa desde el seu retrovisor.
Li somric. Encara falten 5 sortides per la de Montjuïch.
----------------------------------------
PD : Aquest post segurament sortirà a moltes cerques de Sant Google. Tot és fictici, per si de cas algu està sortint amb una dona que condeix un smart negre...
PD : A la Candela, a la Joana, a la Metis, a la cuca en el cau, al Gatot i a la déjà vie pels seus posts calentant gener. Vosaltres sí que sabeu escriure bones histories d'aquest estil. Jo tenia ganes de provar...
dimarts, de gener 02, 2007
Relat d'un cd ratllat
Sempre havia sigut molt possessiu. Li agradava ser el més de tot. El qui més música tenia. El qui més llibres tenia. El qui...
De gran continuava igual. La seva ambició sense límits l'havia dut al capdamunt de la piràmide jeràrquica de l'empresa. Sovint, quan els pocs que el suportaven, més que res per compromís, l'envoltaven, li agradava explicar el seu camí a l'empresa. Com va entrar el primer dia, sent encara un jovenet, per a ser qui més cd's tingués. Poc a poc, va anar passant per tots els càrrecs de l'empresa fins arribar a director general i posteriorment a propietari. La seva ambició de ser el més de més no s'aturava sota cap concepte. Parasitàriament absorbia el savoir faire del seu entorn i després destruia, tot mètode era vàlid, els seus competidors fins a erigir-se en el més de més.
Era qui més cds tenia en el món. Havia emprat el mètode d'encarir el preu del cd a un nivell tal que la resta de mortals mai poguèssin arribar a posseïr la seva col·lecció. Darrerament li havia sortit uns problemes...les biblioteques, el grabador de mp3 i el top manta.
Putos immigrants, es deia...li estaven rebentant la seva tàctica del preu excessiu. Per sort, havia pogut pactar que els deixaria estar al carrer si sol oferien copies de cds de triunfitos i altres productes de gran consum. Per si de cas, de tant en tant, pagava al cap de la policia per a fer unes batudes i recordar als fotuts immigrants que en qualsevol moment ell, el més de més, els podia fotre de potes al cayuco i enviar-los al seu país.
Amb els grabadors mp3 estava pagant a un tal Bill Gates (algun dia el destruïria per ser qui més software tingui) per a crear virus que infectessin l'ordenador del mal parit violador de la llei de la protecció intel·lectual.
amb les biblioteques ho tenia més complicat. La persona que feia les compres per les biblioteques se li resistia. Per això ha iniciat la seva croada particular. Començant per la biblioteca del seu poble. Va amb el seu carnet blauet de biblioteca, agafa un cd i quan el té a casa el ratlla fins a deixar-lo irreproduïble.
Ha de ser prudent, per a que no es noti, però té previst que en el plaç de 3 anys ell i els seus sicaris puguin destruïr tots els cd's que es troben avui en dia a les biblioteques.
L'altre dia vaig agafar uns d'aquests cd's. Voldria dedicar aquest post als crits esfereïdors que emetia el cd de Chucho Valdés "New Conceptions" (track 1, 2, 3, 4) i el de "Tutto Morricone" (cd 1 track 4).
Crítica a totes aquestes persones que agafen un cd o llibre a la biblio i el tracten de manera que el deixen en pèsimes condicions. Penseu que darrera vostre moltes més persones voldrien gaudir de l'oportunitat de disfrutar amb el material que vosaltres heu tingut una temporada a casa vostra
De gran continuava igual. La seva ambició sense límits l'havia dut al capdamunt de la piràmide jeràrquica de l'empresa. Sovint, quan els pocs que el suportaven, més que res per compromís, l'envoltaven, li agradava explicar el seu camí a l'empresa. Com va entrar el primer dia, sent encara un jovenet, per a ser qui més cd's tingués. Poc a poc, va anar passant per tots els càrrecs de l'empresa fins arribar a director general i posteriorment a propietari. La seva ambició de ser el més de més no s'aturava sota cap concepte. Parasitàriament absorbia el savoir faire del seu entorn i després destruia, tot mètode era vàlid, els seus competidors fins a erigir-se en el més de més.
Era qui més cds tenia en el món. Havia emprat el mètode d'encarir el preu del cd a un nivell tal que la resta de mortals mai poguèssin arribar a posseïr la seva col·lecció. Darrerament li havia sortit uns problemes...les biblioteques, el grabador de mp3 i el top manta.
Putos immigrants, es deia...li estaven rebentant la seva tàctica del preu excessiu. Per sort, havia pogut pactar que els deixaria estar al carrer si sol oferien copies de cds de triunfitos i altres productes de gran consum. Per si de cas, de tant en tant, pagava al cap de la policia per a fer unes batudes i recordar als fotuts immigrants que en qualsevol moment ell, el més de més, els podia fotre de potes al cayuco i enviar-los al seu país.
Amb els grabadors mp3 estava pagant a un tal Bill Gates (algun dia el destruïria per ser qui més software tingui) per a crear virus que infectessin l'ordenador del mal parit violador de la llei de la protecció intel·lectual.
amb les biblioteques ho tenia més complicat. La persona que feia les compres per les biblioteques se li resistia. Per això ha iniciat la seva croada particular. Començant per la biblioteca del seu poble. Va amb el seu carnet blauet de biblioteca, agafa un cd i quan el té a casa el ratlla fins a deixar-lo irreproduïble.
Ha de ser prudent, per a que no es noti, però té previst que en el plaç de 3 anys ell i els seus sicaris puguin destruïr tots els cd's que es troben avui en dia a les biblioteques.
L'altre dia vaig agafar uns d'aquests cd's. Voldria dedicar aquest post als crits esfereïdors que emetia el cd de Chucho Valdés "New Conceptions" (track 1, 2, 3, 4) i el de "Tutto Morricone" (cd 1 track 4).
Crítica a totes aquestes persones que agafen un cd o llibre a la biblio i el tracten de manera que el deixen en pèsimes condicions. Penseu que darrera vostre moltes més persones voldrien gaudir de l'oportunitat de disfrutar amb el material que vosaltres heu tingut una temporada a casa vostra
Subscriure's a:
Missatges (Atom)