Atlas

Hi han dies en que et converteixes amb el famós Atlas, castigat pels Deus a aguantar el pes del món a les seves espatlles.

A mi aquestes darreres setmanes em passa cada dilluns, quan després del cap de setmana torno a la realitat de cercar feina en una situació difícil, a ofertes que es congelen, ofertes que són una merda, ofertes que no t'agafen i cada dia veient que queda menys per acabar l'atur.

Aquesta setmana se m'està llargant el dilluns.

Ahir vaig viatjar.

Primer en tren fins a Plaça Catalunya.

Després cap a la exclusió social, quan un magrebí que no parlava bé l'espanyol era ignorat sistemàticament per tothom que passava pel seu costat. El pobre sol volia anar a Poble Sec i algun cabró li havia dit que baixés a Plaça Catalunya i caminés fins al final de Via Laietana. Em va costar, però suposo que va acabar entenent com arribar a Poble Sec...

Després vaig viatjar pel món com els pobres, a través de les fotografies i mapes de la llibreria Altaïr.

Després de viatjar pel passat xerrant amb un ex-company de feina, vaig pensar en que no he tingut gaire sort laboralment parlant.

Per oblidar penes i seguir viatjant, què millor que una copa de vi blanc sud-africà a la Vinya del Senyor. Un vi recomanable. I més si el cambrer s'enrotlla i et serveix dues copes a preu d'una.

Llàstima que el darrer viatge del dia ens obligui a anar a Londres acollonit de que no pugui viatjar a Roma...

I em pregunto si el fet de sentir el pes del món sobre les espatlles és una prova per fracturar el meu optimisme...i fins quan podré aguantar