Ara que estic gaudint de la posta dels vint i pocs
i abans de que surti la llum dels vint i pocs més un
he mirat enrera i m'he adonat dels canvis soferts
desde la última posta.
Podia haver mirat més enllà, però a vegades reflexionar tant,
no ens deixa en plenes condicions per afrontar un dia de treball.
Abans dubtava si era vàlid per ser jefe. Ahora ho sóc
Abans creia en inferiors i superiors. Ara en que tots tenim que millorar
Abans creia en els sindicats. Ara crec que són una mafia
Abans sol tocava el djembe. Ara una mica de tot
Abans no estava content amb el meu cos. Ara m'he acceptat com sóc
Abans tenia molts coneguts. Ara uns pocs amics
Abans no escribia al blog. Ara més o menys a diari
Abans odiava la meva feina. Ara hi disfruto
i el millor
Abans havia perdut la fe en mi i estava insegur. Ara conec els meus límits i confio en superar-me
Abans no somreia per la vida que tenia. Ara el Sol m'il·lumina cada dia
3 comentaris:
em sap greu que pensis això dels sindicats...ara que imagino que deus tenir algun argument sòlid que t'ho fa pensar....
passa el temps camarada...
ens fem grans
sort que disfrutes el dia a dia.
Ei doncs suposo que el que toca és dir: "Felicitats" oi?
joan
la frase dels sindicats és pel que vec adiari a l'empresa
clint
encara falta una mica...
Publica un comentari a l'entrada