Muhammed va sortir de la peluqueria Al-Ramaal, al carrer de la Boira, amb un nou look. Dintre d'una estona havia quedat amb la Djindra, una noieta que li tenia el cor robat.
Va pujar al pis i es va posar la seva camisa de colors. Al cap de trenta minuts, la Djindra ja estava a la porta.
Va baixar les escales, com si volés. Un somriure li va nèixer als llavis al veure-la allà, esperant-lo, tan maca, moreneta, llavis rosats i un mocador rosa envoltant-li la cara tallada amb cura i destressa per la mà d'Alà. Va abraçar-la i van arrencar a caminar, mig volieant, com si no toquessin el terra. En ple vol va golpejar a un noi morenet amb traje que el va mirar sorprés. "Què mira aquest fantasma?" va pensar. En Muhammed estava tip de paios com aquest, que passejaven pel carrer on vivia amb trajes cars i aires de suficiència. Es va sentir trist per la noia que l'acompanyava, ja que segurament, mai podria ser tan feliç al costat d'aquell galifardeu com ho seria la Djindra al costat seu.
En un tres i no res es va treure aquest pensament del cap i es va concentrar en aquells ull negres que el miraven admirats.
L'endemà al matí, una alegria el desbordava. Va agafar el cotxe i va enfilar la Ronda Litoral. Com sempre, caravana. Era tanta l'alegria que li corria per la sang, que no va poder estar-se de ballar a ritme de Rachid Taha en el seient del seu Opel. El conductor del vehicle de davant se'l va quedar mirant. Va clavar la mirada al retrovisor, va somriure i va seguir ballant. No podia parar de moure els braços, els hombros i el cap. Era un oasi d'alegria, bogeria pensarien els altres conductors, enmig de les cares grises, aborrides i malhumorades de primera hora del matí. Va tornar a mirar al conductor de davant i es va quedar estupefacte. Un altre cop el mateix paio d'ahir a la tarda. Va continuar ballant, però ara no li treia ull al cotxe que el precedia. Es va fixar que el noi martillejava el volant, suposadament seguint el ritme de la música que escoltava.
Després de vuit hores de rutina, grisor i nervis, va tornar al seu pis.
Al sortir per anar a ca la Djindra, es va quedar perplex. Un altre cop el noi del traje (ara duia un altre) estava al seu carrer. Aquest cop estava parlant amb el dependent de la tenda Senegal. Es preguntaven per la familia i ell s'interessava per l'estat de la filla del botiguer, una nena d'uns sis anys molt espavilada.
Va pensar que era una coincidència.
Al tornar de passar la tarda amb la Djindra se'l va tornar a trobar, aquest cop al restaurant brasiler on solia anar a pendre una caipirinha i estar amb la pàrroquia brasilera del Cantinho Brasileiro del carrer Ample. Tornava a estar allí, prenent unes croquetes i un guaraná.
- Deixa de seguir-me - li va espetar.
- però què dius?
En Muhammed va marxar tot confós cap a casa, mirant de tant enrera.
Els dies van anar passant i cada cop les trobades amb el noi del traje eren més freqüents. Al Farafina, al Mercat de Santa Caterina, a la Granja, al carrer Joaquin Costa, a Bonsuccés, a l'Etnomusic, al Tokobongo, al carrer argenteria, al Fossar de les Moreres, al carrer Princessa, al Aquí Brasil, al Port, a la Central... cada cop estava més obsessionat. Es trobava al noi cada dia en algun dels punts on solia anar.
La obsessió es va anar fent més gran. Les visites de la Djindra es van anar espaiant fins a que es van extingir.
Sol i desesperat, turmentat per la frase de Peter Viertel "Un hombre sin un gran amor es medio hombre" i pel pensament que allà on anés es trobaria amb el noi del traje.
El dia que se'l va trobar al carrer de les Candeles li va plantar cara, desesperat.
- Qui ets? Deixa de seguir-me
- Qui sóc és el menys important i no et segueixo, simplement em trobes en els llocs on tu em cites cada dia. Sóc l'imatge de l'home que voldries ser i em veus allà on et voldries veure. Sóc qui tu has creat, qui tu has desitjat ser i qui tu imagines per veure les reaccions dels altres.
- Això és mentida. Si fossis l'home que jo he creat hauries desaparegut aquell dia a la Ronda. No vull que em segueixis. Per culpa teva no puc viure. Per culpa teva he perdut l'amor de la Djindra. Per culpa teva he perdut tot el que estimava.
- No em culpis del que tu has perdut. Aquell dia al carrer de la Boira vas desitjar ser jo i tot el que represento. Vas desitjar poder influir en la vida dels altres. Jo sol he influït a la teva vida per demostrar-te el que pots tindre, però també el que no pots tindre. T'he fet veure que influint en algu pots dur-lo a la ruina. T'he volgut ensenyar que tindre tot el poder que tinc i emprar-lo saviament no és fàcil, que sovint pots cometre errors que destrossen la vida d'algu.
- Però jo no volia això. Jo no et vaig demanar que ho fessis.
- Ho vas desitjar
- Doncs ara desitjo que desapareixis, que deixis de seguir-me, que deixis d'obsessionar-me, que deixis d'influir en la meva vida. Vull que em tornis tot el que tenia. L'amor de la Djindra, l'amistat i el respecte dels meus veïns i amic, que deixin de dir a Al-Ramaal que estic boig...vull tornar a ser qui era.
- Abans de desaparèixer t'ensenyaré uná última cosa
- Quina?
- Que quan tens poder i influeixes a la vida dels altres, els errors no es poden arreglar, no es pot tornar enrera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada