En Tondo Rotondo va dir...Els ulls cansats, la boca seca i l'estòmac enganyat per un bon grapat de galetes i dos gots d'aigua, l'esmorzar d'un matí de desembre, d'un matí diferent.
Assegut, mig deixat anar en el vagó de l'antiga primera classe del Catalunya Exprès de les 08:08... després d'haver-me endinsat gairebé d'esma per la boira que separa el poble de l'estació.
En Robertinhos continua...
va eixugar-se les gotes d'aigua que li regalimaven pel cap. Eren fredes.
Va anar a agafar el quadern que sempre duia a la bossa. Li encantava escriure en el transport públic. Veure plasmades en tinta les paraules que li voleiaven per la ment i els pensaments que s'havien tornat en paraules. Li agradava escriure sobre el que veia per la finestra o sobre les cares dels acompanyants de vagó. De sobte el neguit es va apoderar d'ell i la seva mà. No trobava el quadern. En algun moment entre casa seva, la boira i el tren se li havia caigut. O no l'havia agafat? no, no, ell sempre el duia a sobre.
Va començar a mirar als voltants. Semblava que ningú el veia. Tothom absort en ells mateixos.
Les mirades perdudes.
Una de les coses diferencials d'agafar el tren a una hora tan matinera era que acabaves coneixent les cares i tics de tots els que comparteixen vagó amb tu. Es va fixar en una noia que no havia vist mai. Era molt maca. Li va somriure, però ella no el mirava. Hi havia quelcom en ella que li va fer sentir coses que feia temps no experimentava. Un pessigolleig al cor, una opressió a l'estòmac. Desde la mort de la seva dona, que en pau descansi, que no sentia res igual
De sobte el tren es va aturar i la noia va fer per baixar.
Enmig del tifó sentimental que sentia, va dubtar de baixar i seguir-la, saber més d'ella.
Quan es va decidir, el revisor del tren li va dir,
- ho sento. vosté no baixa aquí. L'esperen en una altra estació. Torni al seu seient.
Immediatament el tren va arrancar i va iniciar un descens que, de no haver-se tornat a sentar per ordre del revisor, li hagués fet vomitar les galetes que s'havia pres per esmorzar.
El tren es va aturar. El revisor el va cridar, amb un to més horrible que abans,
- aquesta sí és la seva parada. afanyi's que l'esperen a l'andana.
Es va quedar glaçat, si és que es pot amb la temperatura a la que estava l'andana. La seva dona li somreia.
- Tranquil, ja t'aniré explicant tot pel camí a que et marquin.
Com que no baixava, el revisor li va etzibar una empenta que el va tirar als peus de la seva difunta dona. El tren va tancar les portes i va desapareixer en pocs segons.
Mentrestant, a la comisaria del poble, l'inspector Rotondo somreia. Acabava de trobar un quadern a l'accident ocorregut a la carretera que unia el poble amb l'estació. No l'havia obert in situ a causa d ela boira. En ell estaven explicats els 2 assassinats que havien conmocionat el poble els darrers anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada