dissabte, de maig 05, 2007

El nen que portem dins

Ahir em van regalar una maqueta metàl·lica d'un avió de la II World War. A mi m'encanten els avions desde petit.

La maqueta té unes quantes parts que s'han de montar i encolar. És molt més fàcil que una de plàstic, però això ja seria un altre post que mai escriuré.

El fet és que no em vaig poguer estar de quan vaig ensamblar-hi les hèlix fer un vol rassant per sobre el meu llit amb l'onomatopèica "ñiauuuuuuuuuuuuuuu" de costum i imaginar-me pilotant-lo per sobre els cels d'Europa en aquells dies de foc, odi, cendres i por...o per sobre un prat...o...

de sobte vaig parar en sec el meu vol, l'avió es va detindré a l'aire, sobre la meva mà....va deixar de sentir-se "ñiauuuuuuuuuuuu" i vaig crèixer uns 17 anys en uns segons.

mig avergonyit vaig dessar l'avió a l'hangar de la caixa.

després vaig somriure.

retrobar-me amb el nen que hi ha dins meu em reconforta i alegra al temps que m'avergonyeix la sensació de fer quelcom que no em pertoca per edat.

3 comentaris:

Joana ha dit...

Au va!Avergonyir-te d'això?
Per res...
M'hagués agradat veure't per el forat de la clau!
Bon capde setmana! Rober!
Que el disfrutis!

Tondo Rotondo ha dit...

No ens hem d'avergonyir... jo de vegades resto embadalit davant d'un cromo, un ninotet, un avió...

Robertinhos ha dit...

joana
si vols també tinc la maqueta d'un Airbus A-350...vols jugar-hi?

tondo
company,segur que tu et quedes embadalit reflexionant sobre el tema i els records...o potser m'equivoco