Ens van segrestar a les costes d'Àfrica quan estàvem jugant a prop del poblat
ens van lligar i ficar a cel·les lugúbres
molts d'altres iguals a nosaltres van morir allí
de fam i enfermetats
als que vàrem aguantar, els blancs ens van ficar en un vaixell
el vaixell va naufragar
i els nostres cossos van ser arrastrats pel mar
fins a les costes de Sant Vicente
on les tribus autòctones ens van acollir.
Allí va nèixer la cultura garifuna
mescla d'Àfrica i Càrib
Vàrem lluitar contra els anglesos donant suport als francesos
derrota que ens va comportar la pèrdua de la llibertat
per segon cop
Vivim amb la saudade als ulls
de l'Àfrica que s'ens va arrebatar
amb la mirada seria de qui ha sigut maltractat per la historia
però dins el nostre cor
seguim portant l'amor i la capacitat d'abraçar un altre ésser humà.
Què us suggereix aquesta foto?
Clint, déjà vie, Joan & Carolina, Tondo, Joana i Veí. Teniu deures
5 comentaris:
Amigo,
Gracias por incluirme en tus deberes, jaaaaa
Me encanta el texto que escribes de la foto.
Te explico que me sugiere:
Son hermanos que ven con tristeza y sin entender la pasividad, la frialdad y las pocas ganas de implicarse de los adultos en todo lo que pasa a su alrededor.
Con su mirada nos hacen muchas preguntas, pero ellos saben que nunca les responderan.
Con su mirada empiezan a entender que el mundo es muy injusto.
Ella, una nena de aún 5 años todavía cree en algo, tiene esperanza.
Él ya con 11 es más duro,su infancia se perdió hace tiempo, su inocencia no fue respetada, no sabe abrazar, nadie le enseñó.
Esperemos que solo sean historias y los niños puedan creer más en los adultos que sabemos tanto.
Un abrazo!
a mi m'impacta la mirada triste i sense llum del noi.
Tinc que pensar com ho lligo amb unaltre cosa que tenia en ment...
Això,però, què és com un meme?
crec que Carolina ha deixat el llistó molt alt...
Jo hi vull veure l'esperança pel futur, però veig la il.lusió d'alguna manera perduda.
Una imatge que necessita calor, abraçades, mirades,que anhela confort, descans, un abric humà, un plat calent a taula.
La mirada esbatanada de qui ha vist barbaritats i vol lluitar per continuar vivint...
Hi ha que mai serà lliure...del tot ...i això m'entristeix.
Una abraçada!
Publica un comentari a l'entrada