diumenge, d’abril 02, 2006

Escriure per no parlar

L'altre dia em preguntaven per què no parlo igual que escric. Per què no expresso els sentiments i les opinions igual que ho faig per escrit, amb dinamisme, diversió i fent interesant la lectura a qui llegeix.

Realment, jo sóc una persona a qui costa accedir. No acostumo a dir totes les meves opinions ni a exposar els meus sentiments. Sóc conscient d'això. En canvi quan escric, no em costa gens, tot surt fluid i ordeno els meus pensaments a velocitat de vèrtigen.

Buscant motius i justificacions he trobat alguns que, a mi, em resulten convincents. El primer és el meu problema de logopedia. Quan em disparo, parlo ràpid. A més tinc dificultats amb els sons 's', motiu pel qual quan parlo sempre estic pendent de com pronuncio. L'altre motiu és personal. Suposo que pel mateix motiu pel qual ara molta gent pensa que sóc bisexual, els nois de l'escola ho aprofitaven per fer bulling amb el noi grassonet. Si comptes que vaig estudiar dels 13 als 16 en una escola de capellans, sol per homes, on es va juntar el millor de cada casa i un grapat de gent normal, doncs ja tens el cocktail fet. Durant aquells anys vaig suportar que em diguessin lleig cada dia i que acostumés a ser un dels objectius del grup de matons. Jo per aquell temps, no estava tan desenvolupat com ara, no tenia la forma física actual, era més grassonet, etc. I a més mai he sigut una persona violenta, sempre evito la baralla d'insults i de osties. I mentre patia això a l'escola, combinat amb la idea de pensar que potser el que tenia que fer era barallar-me i que m'ostiessin entre tots, doncs la meva tàctic va ser no expressar opinions ni sentiments que poguessin ser emprats posteriorment en contra meva. D'aquesta manera, em limitava a explicar fets coneguts per tothom. Crec que aquesta etapa, a més de minar-me la meva autoestima en el terreny del lligar i de les relacions amb les noies més enllà d'una amistat (tant per passar de l'amistat la parella, com durant la parella), també m'ha fet una mica més hermètic.

No sé, se m'ha ocorregut això. I ja m'ha costat, perquè no m'agrada pensar sobre mi, i encara menys sobre aquesta etapa.

1 comentari:

Kim ha dit...

Hola carinyu!! ;)

He agafat aquest petit article com podria agafar un altre de tots els que has escrit esplendidament. El fet, és que m'ha impresionat això que has dit i dir-te que no tinguis por en dir res ja que la gent és prou adulta per acceptar els comentaris siguin com siguin i del tipus que siguin!

L'última cosa en comentar-te, és que sí, sí que ets molt hermètic;), jeje!!

Apa doncs, això és tot!! Ens veiem
Mua!