divendres, de febrer 13, 2009

Oblidar o perdonar?


S'apropa el 23-F.
A tot arreu hi han citacions, documentals i representacions de ficció.
D'altra banda, també hi ha el mateix del cas africà més famós: Nelson Mandela i l'apartheid.
Dues dictadures, dues maneres d'encarar-ho tot.
A Sudàfrica afloren els fets i les injusticies. Pero l'odi es reté, ja que es consciencia a la gent de que deixar-se endur per l'odi sol comportaria allargar el conflicte una generació més.
Avui veia la peli del cas de Patrick Chamasso. Treballava a una central energètica, no es ficava en política i tenia una dona i una amant. A més, entrena a l'equip de futbol del abrri marginal on viu. Sí, és negre. Després d'un atemptat que es produeix a la centralo mentres ell disputa la final de futbol amb l'equip de nens (havia fingit una falsa baixa) la policia el deté, tortura, mata a l'amic i tortura a la seva dona. El deixen lliure, però ja no és el mateix i decideix allistar-se a l'ANP. Els informadors de l'apartheid enseguida el fitxen i comença la persecució per a que la seva dona canti on està el seu marit. Davant la resistencia a parlar d'ella, li presenten les fotos del seu marit amb l'amant, fet que provoca que com a venjança ella delati al seu home. Capturat de nou, torna a ser torturat i empressonat a l'illa de Robben. Quan el lliberen, ja no té dona perquè s'ha tornat a casat i s'ha perdut el creixement de les filles. Tot i això, quan està refent la seva vida es troba al policia que se la va esguerrar i decideix no matar-lo per no tornar a engegar la flama de l'odi.
Supera el seu odi pensant en un futur millor pels seus descendents.
Aquests dies també estic seguint els reportatges de TVE del 23-F.
Tot de generals, trames, ganes de poder, fidelitat al jurament militar encara que no els hi agradi i foscor. Enmig ETA i els GRAPO que no paren de matar.
Cada any segueixo aquests documentals, ja que cada any descobreixo un petit detall. Aquest any el de la llista de govern que Armada volia "presentar" (substituir per imposar) als diputats segrestats al Congrés, amb ell com a cap i membres dels diferents partits. I que Tejero, al detectar a un parell de comunistes a la llista, va negar-li l'accés al Congrés, contribuint amb aquesta acció al no-exit del cop d'estat.
Suposo que molts ja sabieu aquest detall, però jo no. No ho expliquen als llibres d'història a l'escola.
I em pregunto si mai sabrem la veritat del que va passar, ja que a Espanya enterrem l'odi i fem veure que tot està bé.
En ambdós casos em pregunto si amb l'odi pot passar com amb l'amor.
Conec molts casos de gent que s'estimava, però que amb el temps ho deixen de fer.
Però no conec ningú que odïi i ho deixi de fer.
De fet, a Sudàfrica parlen de la por a que les desigualtats econòmiques entre rics (blancs) i pobres (negres) no desemboqui en un ajust de comptes, ja que la situació d'uns i altres té molt a veure amb l'apartheid. I l'odi continua existint, aparcat per un futur millor. Però si el futur millor no arriba...
I a Espanya...què us haig de dir?
És l'odi un sentiment més fort que l'amor?

2 comentaris:

Gatot_X ha dit...

segurament la gent que odia molt, si fes més l'amor, no odiaria tant...

zel ha dit...

Hi ha moments, que no permeten ni oblit ni perdó. Pel que podia haver passat, per l'espant que alguns vam passar i sentir, perquè encara tenim gent de la colla feixista al poder, no es pot oblidar un fet com aquest, em sembla, jo recordo aquell dia com si fos ara...

Petons i salut!