Ens vàrem trobar. Mirades perdudes vaguejant en l'espai sense rumb. No ho haviem esperat, era un moment més, un segon més d'aquell temps que transcorria davant de nosaltres però sense nosaltres.No ho podiem haver previst.
No ho haviem experimentat mai. L'electricitat va còrrer com el llamp l'espai que ens separava fins a fer-lo inexistent. El cop va ser fort. El temps es reapoderava dels nostres cossos, no d'aquells que envelleixen, sino els nostres veritables cossos.
Vas somriure, amb por. Fins i tot et vas apropar. O potser vaig ser jo.
Malgrat tot, després del llamp sempre ve el tro. El temps, un que no era nostre, ens va tornar a expulsar a una realitat que no viviem.
Vàrem conectar. Sé que la dona de la meva vida existeix. Ets tu. Tu, la que em torna al meu temps, la que em dóna vida en aquesta realitat. Però tu tampoc pertanys a aquesta realitat.
El teu món i el meu estan desconectats per una realitat que no és nostre.
T'estimaré sempre, a través del vidre real irreal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada